El Cacauero

Lluís Caballer, -fotografia de la família.

Hi havia, obscur, un sentiment litúrgic.
Es torrava el cacau, i les cacaues,
d’assuavides rodonors, serien
àvidament buscades; o bé es feien
roses, o bé hi havia carabassa.

Vicent Andrés Estellés
«El gran foc dels garbons»

Curiosament el mot cacauero manté en la nostra zona el sufix castellanitzat, però no així tramusser.
«Cacauets i tramussets, ¿qui rosega xiquets?».

El cacauet és d’origen americà, al segle XVIII ja n’hi havia plantes a València i a finals d’eixa centúria era molt corrent i es venia pels carrers i els mercats del Regne, i seria a Alginet (la Ribera Alta) on més arrelaria el conreu. Des d’aleshores que no ha deixat de consumir-se i si bé avui ja no hi ha venedors ambulants, se’n poden trobar a les botigues i els supermercats. Ma mare en torrava, als xiquets ens agradaven els cacauets perquè feien una festa per postres (Vicent Marqués. Publicat originalment a l’Avui, 2010).

Els cacaus i tramussos sempre han anat plegats, el que venia cacau també portava tramús. Una festa no ho era si no s’acompanyava d’aquestos dos productes. Tant els cacaus com els tramussos eren un aperitiu molt desitjat i popular, a la vegada que omplien la panxa i si a més d’això, estaven acabats de torrar o preparar, guanyaven en sabor.

Lluís Caballer Martínez, de la Vilavella va començar a vendre cacaus i tramussos cap a 1948 amb el seu germà Pasqual, però aquest s’ho va deixar prompte. La seua mare, Freisqueta, ja en venia a la plaça en una paradeta al costat de l’església.

Lluís disposava d’un cossi gran de zinc, a sa casa, per elaborar els tramussos de la següent manera: primer els ficava a remull, després canviava l’aigua cada dia perquè perderen l’amargor i finalment els bullia en una caldera, d’aquesta mena són mengívols. Pel que fa als cacaus, a vegades en plantava a l’hort, o bé els comprava crus i els portava en llandes al forn per torrar-los.

El tramús era de la varietat groga, sembla que en aquella època els llauradors en plantaven a les vores dels ribassos i el cacau era l’autòcton, xurret, de dos grans, menut i saborós que alternava amb les cacaues de major tamany i tres grans.

Quan eixia a vendre es cobria el cap amb una gorra i a la cintura es nugava el davantal, segurament blanc, d’una o dues butxaques per portar el canvi i els diners que cobrava. En una cistella ovalada de vímet, d’una sola ansa que identificava els cacauers, col·locava la mercaderia: paper d’estrassa per a les paperines, dues mesures de distintes mides (uns gobelets de fusta) i els cacaus i tramussos i eixia a vendre-ho pel poble. Segons el preu que li demanaven, emprava la mesureta que costava dos quinzets -la moneda del foradet al mig- o bé la mesura gran d’una pesseta, agafava el gènere i ho dipositava en la paperina per servir-ho al client.

Lluís era un home ben plantat, alt per a la seua època i amb una veu molt potent i apropiada per pregonar: “El cacaueeeroooo”.

Quan feien bous, no tants com ara, la presència del cacauero no fallava mai, inclús n’acudien de fora, a fi de poder abastir a la gentada que es congregava. Tanmateix venia la neulera (barquillera), una dona de la Vall que portava neules cilíndriques embolicades en paper de seda blanc i cridava «la barquillera, al buen barquillo». Per això, en els bous de carrer hi estava Lluís, ja fóra a Nules, Mascarell, Borriana, etc. Primer amb bicicleta i després amb un Mobilet ficava en saquets grans de tela els productes, el paper d’estrassa i els gobelets. A la Vilavella tenia uns quants llocs fixos on acudir els dies festius: a les partides de pilota valenciana, al cinema, tavernes com la del tio Quico, al carrer de sant Antoni, la de Juan de Bota i cal tio Batano, al bar Nacional i la Caixa. Altra clientela fidel eren els rogles de dones que estaven jugant la partida de cartes, com a ca la Terència –segur que alguna broma li gastarien-, ca Tenra i ca Marina, la dona de Batano, tocant a la part nord del poble. No oblidem que els hòmens anaven a les tavernes, al casino, al Nacional o a la Caixa.

Vicent Romero, fotografia de la família

Cap a 1952-53 s’ho va deixar per regentar el bar de la Caixa.

Em diu ma mare que en un bou del carrer dels sants de la Pedra, a un cacauero foraster, guardant-se del bou, li va caure la cistella a terra. Tothom arreplegant cacaus i tramussos, encara que alguns van anar a parar a les butxaques o la boca dels que ho recollien.

El darrer cacauero de la Vilavella va ser Vicent Romero Monlleó (Vicent la Cegueta, però més conegut com a Lietes que era el renom de la dona), el seu fill homònim, l’ajudava.

Els tramussos, en sacs, els ficava a remulla al sifonet (davant de ca Barbareta, al Camí-reial) o també a la regadora d’un motor, prop de la caseta del Pateno. A vegades quan anava a agafar-ho es trobava un foradet en el sac i no era una rateta. Després els bullia a cal seu germà Benjamín en unes calderes i els cacaus, en llandes grans, els torrava al forn de Manil.

A la cistella també portava xufes remullades que eren més cares.

Tenia una paradeta al costat del bar Nacional que ja incloïa més coses com regalíssia de bastó, pipes, xicles i altres llepolies.

La mort del fill, als 20 anys en un accident de trànsit, l’any 1966 va trasbalsar al cacauero i va ser el motiu de deixar de vendre.

Article elaborat per Imma Vicent

Pasqua

En l’ article sobre Carnestoltes explicàvem que segons la tradició  aquesta festa era una reivindicació de la llibertat carnal abans d’entrar en els rigors de la Quaresma.

Corren els dies i conclosa la quarantena quaresmal amb l’epíleg dels rituals religiosos sobre la Passió i Mort de Jesucrist que es commemoren en  Setmana Santa, un esclat vital dóna per finalitzat aquest lànguid període. Des de la litúrgia cristiana, la Resurrecció de Jesús, des de la “mare naturalesa” la  cloenda de l’hivern i l’arribada de la primavera amb la resplendor de llum i la puixança d’ olors florals que anuncien el renaixement d’un nou cicle en la roda del temps. És la festa de la Pasqua que assenyala el triomf de la vida i de l’abundància sobre la mort.  A part de la seua vessant religiosa la Pasqua simbolitza la fi de les privacions de l’hivern, de l’acabament del fred i arribada de la calor, encetant un període de festes i eixides al camp.

Les celebracions religioses més importants, amb la seua càrrega simbòlica,  s’han adaptat,  com un guant a la mà, als canvis estacionals i les seues ancestrals celebracions: Nadal en el solstici d’hivern, Pasqua en l’equinocci de primavera, així com les festes de Sant Josep, Sant Joan, Sant Miquel, Sant Antoni, amb les falles i fogueres.

Processó de l’Encontre. Fotografia de Joan A. Vicent

La Pasqua de Resurrecció o Pasqua Florida entre nosaltres es celebra durant tres dies, diumenge, dilluns i dimarts de Pasqua en els quals el seu  caràcter essencial és el menjar i la fusió amb la natura. Tradicionalment el ritual d’inici de la Pasqua començava el diumenge ben de matí amb la cerimònia religiosa de “l’Encontre” que donava pas, amb les al·leluies, a la “consagració de la primavera”.

Berenar de Pasqua

A partir d’aquest moment, amb el canvi de roba més colorista i les espardenyes pasqueres, tot ja estava preparat per iniciar les excursions al camp, fer volar el “catxirulo” o milotxa, i a detonar les primeres piuletes, mistos esclafidors o coets voladors, amb els amics i amigues. Tradicionalment era el temps en que els adolescents s’organitzaven en les primeres colles mixtes.

 Els menjars típics de Pasqua també formaven part del ritual amb què celebràvem la festa com són el tombet de faves, els ximets, les llonganisses de pasqua, les fogassetes, i fins fa uns anys les “llimonadetes de colorets”, però sobretot l’àpat més tradicional  de la Pasqua al País Valencià ha sigut i és encara la típica mona.

Volant la Milotxa

Actualment en aquesta festa predomina  un consum turístic  i les eixides al camp s’han convertit en viatges més llargs a ciutats i centres turístics ja des de dijous o divendres, però fins no fa massa temps en la Vilavella eixíem a “menjar la mona” als motors de reg, cases de camp, a la Fonteta d’Oliver, Font de Cabres o a la mar de Nules o Moncofa. Tot més a l’abast,  més senzill i ben alegre.

La festa també tenia les seus cançons típiques  que sols es cantaven durant aquest període, eren les tradicionals cançons de Pasqua. Al País Valencià han sigut enregistrades pel grup Carraixet que va actuar al nostre poble en Festa la Vila a inicis del vuitanta, i pel cantautor Paco Muñoz, conegut entre joves de la Vilavella perquè ha actuat en diferents Festes de la Llengua en les quals ha participat l’ Ampa del Col·legi José Alba.

Recordem una cançó de Pasqua ben coneguda per nosaltres: LA TARARA cantada pel grup CARRAIXET. Aquesta  cançoneta és d’origen castellà, però que en cada lloc l’han adaptada i s’han fet cobletes diferents. La Tarara també es un poema que Federico García Lorca  va escriure a partir d’aquestes cobles populars, que possiblement són d’origen sefardí.

Cliqueu per a escoltar la cançò de Pasqua “La tarara” pel grup CARRAIXET

ESTROFES DE CANÇONS DE PASQUA QUE ES CANTAVEN A LA VILAVELLA:

– Xiques boniques / Pasqua ja ve, / dies de festa i de plaer. / Si voleu vindre a passejar / a divertir-se a divertir-se / i a berenar.

– Ja venim de berenar / ja venim de berenar / amb totes les amiguetes / venim cantant i ballant / i tocant les castallenetes.

 VOCABULARI:

PASQUA:  En el calendari cristià, és la commemoració de la resurrecció de Jesucrist, la festa més important del cristianisme. Significa Pas i que reflecteix  un” passatge”. En la tradició jueva la travessa del Mar Roig en el seu èxode d’Egipte; en la tradició cristiana, la promesa de la vida eterna a través de la resurrecció de Jesús.

Des de la visió laica, és l’ inici de la primavera i el renaixement del cicle de la naturalesa. Després d’estar inanimat, tot torna a brotar, a florir, a nàixer.

MONA DE PASQUA: És un dolç esponjós que l’acompanya   un ou dur  o sols és un ou de xocolate. Ancestralment l’ou és un símbol de fertilitat i es regalava com a desig de prosperitat. És un menjar típic de Pasqua en Catalunya ( en forma d’ou de xocolate) i al País Valencià. Al nostre poble la tradició de menjar la mona està molt present. Els forns del poble, el de Sant Sebastià (ca Manil),  el de la Mare de Deu de Lourdes, el de Sant Josep (ca Notari) i del Forn de Poble Nou, en fan unes de ben bones. Segons la tradició el padrí o l’avi les regalaven al fillols i nets.

Hi ha diverses explicacions de l’origen de la paraula Mona. La més plausible és que deriva de Mûna, que en àrab antic significava arrendament de terres tributats en espècies amb coques, ous durs i altres productes agrícoles. Vol dir provisió de la boca.

XIMET:  És un entrepà típic de les comarques de Castelló farcit de tomàquet fregit, tonyina, ou, pebrot, pinyons; el panet es passa per la paella. Molt calòric.

CATXIRULO. Altrament dit MILOTXES O ESTELS: Tros de tela, paper, etc. mantingut estès amb canyes, que subjecte al capdamunt d’un cordell, s’eleva i s’aguanta enlaire per la pressió del vent.

PIULETA: Xicotet coet de ma que es pren foc a través d’una metxa  i provoca un esclafit.  A la Vilavella aquests tipus de coet es tira durant els dies de Pasqua.

EXPRESSIONS SOBRE PASQUA:

. Fer Pasqua abans de Rams: Esperar un fill abans de casar-se.

. Més content que unes pasqües: Molt content, molt alegre.

. Pensar en la mona de Pasqua: Estar molt distret.

. Sempre no és Pasqua. No sempre es té bona sort.

. Ser més avorrit que un dia de Pasqua sense xiques.

De nou remarquem que com a vilavellers i valencians no hem d’oblidar d’on venim i qui som, quina és la  nostra llengua i cultura. Cal defensar-les practicant-les, ja que com diu una cançò del nostre cantautor Raimon, qui perd els orígens, perd l’ identitat.

Joan Badenes

Segona “Cullera de Fusta” per al Bar-Restaurant del Club Frontenis Vilavella

Fernando i la segona cullera de fusta

          En els temps que corren per als negocis, no és gens fàcil destacar en alguna cosa, la competència és molt forta en tots els àmbits de treball, i més si cap, si parlem de la restauració.

Doncs bé, al nostre poble tenim bars i restaurants que treballen magníficament, que tenen certa “fama” dins del nostre territori per fer les coses bé, del gust d’una gran part dels clients que s’apropen a tastar els plats, les tapes, els entrepans, els menús, etc…

El cas del “Bar del Poli”, com popularment es coneix al bar que regenten Fernando Ferrandis i Sílvia Pallarés des de fa uns quants anys, a les instal·lacions esportives del Club Frontenis Vilavella, destaca perquè el seu “savoir faire” comença a anar més enllà del nostre terme municipal o dels pobles del voltant i per segon any consecutiu ha estat guardonat amb la distinció “Cullera de Fusta” que li ha atorgat la plataforma “Wikipaella”.

Wikipaella, tal i com podem llegir a la seua web ( http://va.wikipaella.org/que-es ), “és una associació sense ànim de lucre de difusió cultural, composta per persones de tota condició i organismes públics i privats. Constitueix una eina per a definir, promocionar i defensar els arrossos clàssics de la Comunitat Valenciana, dins i fora de les nostres fronteres. Esta iniciativa, única en el seu gènere, cerca la divulgació d’una part fonamental del patrimoni cultural d’Espanya.

En particular, Wikipaella està especialitzada en el desenvolupament d’accions pedagògiques i divulgatives en l’àrea de la restauració i la gastronomia. I distingeix als hostalers que respecten la tradició gastronòmica de la Comunitat Valenciana en el món”.

Fernando amb el xef Raúl Cob

            Cada any, els representants de la plataforma, visiten i proven les paelles dels locals candidats i després d’avaluar-les, classifiquen les millors en dos apartats, la distinció “Local Wikipaella” i la “Cullera de Fusta”, aquesta segona, que és la que ha obtingut “El Poli”, distingeix les millors paelles fetes seguint escrupolosament la tradició valenciana, fetes a llenya i amb els ingredients bàsics que conté aquest plat típic valencià.

Sílvia i Fernando

Com hem dit abans, Fernando i Sílvia han rebut per segona vegada aquesta distinció màxima dins del món de la paella, cosa que engrandeix encara més el mèrit que tenen, doncs cal destacar que a nivell de tot el territori valencià, només 48 locals podran lluir aquest guardó enguany, i pel que fa a les comarques de Castelló, només 6 privilegiats han obtingut aquesta “Cullera de Fusta” en aquest 2016 i això dóna mostra de com de difícil és aconseguir aquest guardó.

Concretament, a Castelló, a més del “Bar del Poli”, els altres cinc que tenen la “Cullera de Fusta 2016” són:

– Cal Dimoni de Vila-real
– Can Ros de Burriana
– Hnos. Navarro de Onda
– Les Barraques de Benicàssim
– Rte. Marea de la Platja de Nules

            Va ser el passat dilluns 18 de gener, en una Gala celebrada al “Palau de l’Exposició” de València, quan Fernando i Sílvia van poder recollir de mans dels creadors de la plataforma Wikipaella i de les autoritats presents, el seu reconeixement al treball ben fet i al respecte per les tradicions a l’hora de cuinar el nostre plat més internacional.

Amb aquestes línies vull deixar constància d’aquest fet, d’aquest premi ben treballat i ben merescut per aquesta parella de vilavellers que trenquen fronteres i fan que el nostre poble siga una mica més “famós” arreu del món.

ENHORABONA FERNANDO I SÍLVIA!!!!!!!!!!!!

Article elaborat per  Àlex Vicent Vera

Arròs al forn

I per a dinar què?

És dijous, dia en què els forns de pa obrin per a que la gent del poble porte les seues elaboracions culinàries a coure, i no és estrany veure passar a alguna veïna amb una cassola de fang plena d’un deliciós menjar. Quin plat és? Està clar, l’arròs al forn.

L’arròs com a ingredient principals dels nostres plats es remunta als temps dels moriscos. Molt arrelat a la dieta mediterrània i protagonista d’una gran quantitat de receptes de la terreta ha arribat fins als nostres dies. Així, des de El Pilar de la Horadada a Vinaròs, l’arròs al forn és protagonista de molts àpats, en alguns llocs fins i tot, tan important com és la Paella.

Per exemple, a Xàtiva, aquest plat va esdevindre en un concurs nacional que s’ha vingut celebrant anualment fins el 2011. Però a la Vilavella no ens quedem darrere i també fem honor a l’arròs al forn en un dia especial, el dia de la “cassoleta”. Vespres de Nadal els xiquets de l’escola celebren el fi de curs amb un dinar al pati, mengen, arròs al forn en cassoleta de fang. També les ames de casa o l’associació de jubilats i pensionistes per tancar l’any fan la seua “cassoleta” d’arròs al forn.

Però quins són els elements que conformen aquest suculent plat? Evidentment, l’arròs; una varietat de carns procedents del porc: costella, botifarra, llonganisses, pilotes de carn picada…; i pel que fa als vegetals cal afegir creïlles, tomata i una cabeça d’alls. També s’hi pot afegir julivert. Tots aquests ingredients es distribueixen per la cassola (de fang, si pot ser) i s’afegeix el caldo de l’olla, és per això, que també podem trobar cigrons entre l’arròs.

Malgrat tot, si no comptem amb el caldo sobrant de l’olla, també és pot fer simplement en aigua. De fet, no és estrany que a banda de la cassola, vegem a les dones anar cap al forn amb una ampolla d’aigua que afegiran al plat just abans de cedir-li la cassola al panader.

Amb els ingredients ja esmentats podríem dir que estem davant d’un arròs al forn estàndard, però segons ens movem per la geografia valenciana encontrem algunes variacions. A Castelló de la Plana, per exemple, en comptes de creïlla posen carabassa i fins i tot, en alguns llocs utilitzen la pell de la carabassa com a cassola per coure l’arròs. A la comarca de la Ribera posen panses junta amb els dels cigrons.

Però les variacions també les trobem en el nom, al nostre poble és conegut com arròs al forn, perquè, òbviament, és fa al forn. Però les obvietats lingüístiques són presents en totes les formes d’anomenar-lo. Arròs passejat, perquè el portem a coure als forns de les panaderies; arròs a la cassola, perquè és fa en cassola o arròs rossejat, pel color rogenc que agafa a causa de la tomata.

Si esteu salivant és hora de preparar-vos un bon arròs al forn. Ací vos deixem una de les possibles receptes, ni la millor ni la pitjor, sinó una de tantes varietats:

Ingredients per a 4 persones
• Costelles de porc,
• cansalada,
• botifarres de carn i de ceba,
• uns xoricets,
• 2 creïlles,
• 2 tomates,
• cigrons,
• 1 cabeça d´alls,
• caldo de l’olla o aigua
• oli d´oliva,
• pimentó dolç o de la Vera,
• safrà
• cassola de fang
• I per suposat, arròs

Elaboració:
Sofregir les costelles i la cansalada, a foc mig-suau. Quan estiguen apartar-les i fregir les creïlles tallades a rodanxes. Seguidament fregirem les botifarres, els xoricets i la cabeça d´alls. També l´arròs el sofregirem amb aquest oli fins que estiga ben fet.

Afegim tots els ingredients a la cassola de fang amb un cert ordre i afegim per últim el caldo de l’olla, sempre el doble que d´arròs (4 gots d´arròs = huit gots d´aigua). Li posem un pessic de safrà per a que done color. I per últim afegim les creïlles i les tomates crues a rodanxes. Ho posem tot al forn a uns 200º i uns 45′ minuts.

Ana Vicent

RECORDANT EL BAR LLIBERAL/NACIONAL. EL CASINO D’ALBERTO

El bar Nacional, abans de la guerra (1936-1939) es deia bar Lliberal, també conegut com a casino d’Alberto, ha gravitat en la vida social del poble durant  gran part del segle passat. La seua història particular ha reflectit la història col·lectiva així com la manera de viure dels vilavellers durant 80 anys.Era un punt de trobada i de relacions  tan d’adults com del jovent,  era un petit paradís de l’oci i el lleure, cuina sagrada dels aperitius, també improvisada oficina de cobrament dels jornals dels collidors.

 Des de l’inicidel segle XX quan va aparèixer, fins el 1986, any que es tancaren les seues portes, el casino d’Alberto ha significat  un lloc de referència cabdal  en la vida social de la Vilavella i així ho recordaran tots els vilavellers majors de quaranta anys. C’ Alberto era tot açò si fem una ullada retrospectiva del que allí passava, els hàbits i costums, el  nivell econòmic  i situació política que ha existit en la Vilavella durant aquest interval de temps.

 L’origen del bar el trobem en una casa del carrer Sant Roc, coneguda posteriorment com la de “Rafael  el pintor”, vaivé de la història, d’esquena a l’actual bar de C’ Alberto, hereu i testimoni dels sabors que s’elaboraven al casino. En la planta baixa d’aquesta casa el Juan Escrig originari, avi dels actuals Alberto, Paquita i Juan, tenia una tenda, un comerç de queviures de l’ època, denominada “Ultramarinos Finos”.  Allí es venien embotits, arròs, farina, oli,  sardines de bota, etc…, els productes essencials de l’ alimentació d’aleshores. En el primer pis  oficiava una barberia i una tertúlia de café dels prohoms del poble, farmacèutic, metge, rector…

Bar Nacional. Fotografia de l’arxiu de J. Escrig

En 1927 Juan Escrig amb els diners d’una herència compra l’edifici del balneari de Repressa, el San Juan Bautista, situat al carrer Sant Roc  aprop de la plaça de la Vila, i munta el bar Lliberal, denominació que indica quin seria el seu tarannà.

Des del seu inici el Lliberal ofereix tota un sèrie de productes d’elaboració pròpia:  aperitius, refrescos, cafés,  xocolate, pastes i la seua especialitat, els gelats amb el seu afamat “Biscuit Glacé”. També és un local de celebració de bodes, on el menú que s’ofereix és xocalate amb pastes, el típic de les bodes de l’ època.

 Si en la planta baixa es reunien els lliberals, al primer pis ho feien els socialistes, tot un exemple de ser un local amb vocació tolerant i d’integració democràtica.  I així es manté fins l’any 1936, que amb la sublevació militar de Franco contra la República, esclata la guerra civil i el bar Lliberal ha de tancar les seues portes. La família de Juan Escrig i de Concepción Arnau es parteix, els majors dels cinc germans, Juanito, Rafael i Enrique són reclutats al front, i com  la Vilavella es trobava al mig mateix d’un front bèl·lic, els pares amb els fills menuts Amelia, Alberto i Conchita, es refugien al poble de Llaurí (València) on el fill Alberto treballa de cambrer al casino del poble.

Ordre governativa del tancament.

 Finalitzada la confrontació bèl·lica, el bar obre de nou les seues portes i reprèn la seua activitat, però ha canviat la seua denominació, ara adaptada al nou règim, del bar Lliberal passa a anomenar-se bar Nacional, sense lliberals ni socialistes. Determinats noms dels seus productes també canvien de nom, el “mig rus”, la copa de café gelat amb bola de “mantecao” passa a denominar-se  “copa nacional”.  La duresa de la post-guerra  i la repressió també li van arribar al bar. Amb motiu que Juan Escrig atenia amb normalitat els vençuts de la guerra -els republicans represaliats que allí tractaven de fer vida normal sobreposant-se a la marginació i humiliació-  el 9 de Gener de 1.943 el van castigar amb el tancament del local, en principi indefinidament després quedà en vint dies.  L’ordre governativa indicava amb severitat que  “ en ese local se hace labor contraria al Glorioso Movimiento Nacional, con aquiescencia de Vd., practicandose asimismo en determinadass mesas y clientes marxistas, una labor derrotista contra nuestro movimiento..”

La post-guerra i el temps de la fam també van marcar la precarietat i l’austeritat sobre els productes consumits al bar, algún café i les clàsiques ampolles d’aigua eren tot el que es veien sobre les taules de marbre blanc.

Celebració d’una boda en el bar Nacional 1962. Fotografia arxiu de J. Escrig

 En 1950 Alberto es casa amb Paquita Adsuara, i en 1955 s’encarregaren de la seua gestió, però ja com a propietaris, una vegada jubilat el seu fundador; així s’inicia una nova fase en la vida del bar.  Encara eren moments de pobresa econòmica i de vida austera, però la instal·lació de la primera televisió del poble -al  anys 60- anima la seua vida i per la qual cosa es reuneixen-majoritàriament hòmens-, al voltant de les seues emissions i de la retransmissió dels partits de futbol.  Era el temps de les primeres copes d’Europa del Real Madrid.

Bar Nacional, finals dels 70. Arxiu de J. Escrig

 A la senzilla oferta anterior incorporen noves elaboracions artesanals que amb el temps es convertiran en un clàssic entre l’oferta hostalera dels voltants: ensaladilla russa, banderilles, clòtxines,  sépia, maionesa,  calamars, i  els recordats gelats, “mantecao” cafés, orxata, merengada. El desenvolupament econòmic agrari dels anys 60 provoca que acudisca més el veïnat i es consumisquen amb deler aquest productes i així el bar Nacional reprèn el vol que ha planat durant els posteriors 25 anys,  Als clàssics jocs de taula, el dominó i les cartes, s’afegeixen nous serveis d’oci i lleure, el billar, futbolins, habelins, màquina de discos on sonaven els èxits musicals, la primera oferta de lleure tant per al jovent com per als adults que treu de la sopor quotidiana a la societat vilavellera de l’època.

Últims anys del bar Nacional. Foto arxiu J. Escrig

A banda d’aquests inoblidables sabors i vivències, la gent recorda el caràcter tranquil i afable d’Alberto i Paquita, així com el dels seus fills, Paquita, Alberto i Juan que s’incorporen de ben joves a la vida del bar: la vida familiar transcorre entre les seues parets.  Una figura sobreïx en aquest panorama , la de Joanet “El Caque”, l’eficient cambrer organitzador de les demandes de la clientela cada vegada més nombrosa.

Alberto Escrig. Arxiu de J. Escrig

Paquita Adsuara. Arxiu de J. Escrig

Joanet “El Caque”. Arxiu de J. Escrig

Així passa el temps,  i l’any 1986 arriba la jubilació d’Alberto i Paquita, l’espai envelleix i requereix molta inversió per a la seua millora, és el moment de l’adéu i de tancar les portes.  Amb aquest tancament una època de la Vilavella també clou. Les generacions de vilavellers que l’han viscuda, mantenen en la memòria els sabors  allí provats i les experiències allí viscudes. Una síntesi d’aquells gustos encara es poden tastar en C’ Alberto, al carrer Sant Vicent, sabors i caràcter que es conserven  de l’antic bar Lliberal/ Nacional.

Cliqueu a l’enllaç per veure l’ album de fotografies sobre el bar Lliberal/Nacional, el casino d’Alberto, de Juan Escrig Adsuara:

https://www.facebook.com/media/set/?set=a.687593661274789.1073741830.683090281725127&type=3

Article  de Joan Badenes.