El bosc

torre_bosqueDesprés de les darreres pluges ocorregudes en l’última setmana de gener, els boscos retornaven al seu color natural. Les fulles suaument retallades amb color verd, fi i lluent reflectien els raigs de sol que queien en horitzontal per darrere de la serralada.

Ara que la pluja havia rentat els arbres, havia desaparegut la secor que amenaçava la flora i la fauna del paisatge. El color groguenc que havia adquirit la muntanya havia deixat pas al color verd de l’alegria del bosc. Tothom se’n havia adonat del canvi, però qui més ho notava eren els habitants més assidus, pardals, xicotets rosegadors, serps o insectes menuts que havien fet del bosc el seu aliat. El canvi de temps havia donat nova vida, així es podia veure un ecosistema irreconeixible feia tan sols dues setmanes.

El respecte del clima cap al planeta terra tornava a posar-se damunt de la taula, aportant el líquid element als éssers de fusta que es torçaven en busca de la llum. En pocs dies semblava que la llum del sol no era la mateixa, semblava que havia canviat de color. Els raigs eren mes suaus que adés i escalfaven l’ambient a la temperatura adequada. El vent restava immòbil, els animals romanien també immòbils en el seu hàbitat natural, semblava que havien guanyat de nou la partida al seu destí, però quedava la part més important: el respecte que havíem de demostrar els humans cap a aquell bé tan preuat que ens deixava la naturalesa.

Article elaborar per Sebastià Roglà.

CASA DE LA CULTURA MANUEL VICENT

                                       UNA LLAR PER A LA CULTURA

 

Escoles públiques (1905-1981)

Edifici de les Escoles Públiques de la Vilavella (1905-1981) Fotografia de Mª Pilar Vicent.

IMG_6211-001

Casa de la Cultura “Manuel Vicent” (2014) Fotografia de Joan A. Vicent

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

En el lloc on es trobava l’edifici de les antigues escoles del carrer Santa Bàrbara (1905-1981) es va construir l’any 1984 un nou edifici on s’ instal·là la Casa de la Cultura  amb la biblioteca i saló d’actes, a més d’ albergar el consultori mèdic fins l’ any 2001. Ara aquest edifici ha sigut rehabilitat adoptant un estil arquitectònic  contemporani,  més estètic i funcional , atractiu i acollidor.  Però el gran canvi, el més eminent, és el de que portarà el nom del nostre escriptor Manuel Vicent.

Amb motiu d’ anomenar la Casa de la Cultura amb el seu nom,  i de la  inauguració dimarts u  de Juliol,  amb la seua presència així com la de les autoritats locals i autonòmiques, cal expressar la lògica satisfacció per aquesta designació ja que representa un merescut homenatge del poble de la Vilavella a la figura de Manuel Vicent.IV Concurs Manuel Vicent (26gener2014)  (IMG_3432

 Un reconeixement institucional a la seua obra literària i periodística, molt admirada i reconeguda així com traduïda a diferents idiomes, però també per haver portat el nom de la Vilavella, no sols com a motiu literari en la seua obra, Contraparadís, Tramvia a la Malvarrosa, sinó perquè mantè també la preocupació i el compromís  pel progrés cultural i social del nostre poble. La publicació dels capítols de Contraparadís al blog de l’associació de veïns així ho posa de manifest.

Cal felicitar a Manuel  per aquest merescut homenatge i celebrar que el nostre Ajuntament li rendeixi per fí aquest reconeixement institucional.

AdVV

ACTIVITATS DELS PINTORS ALBERT ESCRIG I MARCOS VICENT I DEL CANTAUTOR JOSEP LLUÍS NOTARI

EXPOSICIÓ  DE PINTURA “ ELS SOMNIS D’ALTRES” AMB LA PARTICIPACIÓ   D’ALBERT ESCRIG I MARCOS VICENT EN LA CASA DE LA CULTURA “MANUEL VICENT” DE LA VILAVELLA.

 

Amb motiu de la inauguració de la Casa de la Cultura “Manuel Vicent” , el dimarts u de Juliol, es presenta l’exposició de pintura “Somnis dels altres” dels pintors vilavellers Albert Escrig i Marcos Vicent, amb Pere Ribera i Roig Planelles.

Expossició Somnis d'altres

Cartell de l’ Exposició

titulo  marcus miller -  tecnica mixta  120x100 cm

Quadre ” Marcus Miller” d’Albert Escrig

DSC_0011

Quadre de Marcos Vicent

 

PRESENTACIÓ DEL DISC “ D’ESPADÀ I ALTRES VERSOS”  DEL CANTAUTOR JOSEP LLUÍS NOTARI  EL 4 DE JULIOL A LES 19 AL CENTRE DE CULTURA CONTEMPORÀNIA DE VALÈNCIA.

El nostre cantautor presenta el seu últim treball a l’edifici emblemàtic de la cultura valenciana a la ciutat de València: el Centre de Cultura Contemporània (OCCC), seu d’Acció Cultural del País Valencià, una fita important en la seua carrera musical.

IMG-20140623-WA0001

AdVV

Un robatori amb violència al terme de la Vilavella

Al novembre de 1886 es va produir al terme de la Vilavella un violent robatori del qual se’n va fer ressò durant uns dies la premsa de tot l’estat. La víctima va ser un xiquet, de qui els diaris no precisen si era correspondenciaveí o no del poble.

Segons relatava en la secció de succesos el diari madrileny LA CORRESPONDENCIA DE ESPAÑA en l’edició del dia 13 de novembre “días pasados se cometió un delito atroz en el camino que va de Villavieja a Artana. Un ladrón detuvo a un muchacho de 13 años, llamado Vicente Roig Marco, y después de arrancarle las nueve pesetas que llevaba lo derribó al suelo, machacándole horriblemente con piedras la cabeza, hasta que que lo dejó por muerto”. El diari matisava que acte seguit l’agressor va tractar d’ocultar el cos del xiquet “cubriéndole la mitad superior del cuerpo con un montón de pesadas piedras.”

El lladre pensava que el xiquet havia mort, però segons relata aquest mateix diari “el chico no había muerto, y unos transeuntes lo sacaron y dieron cuenta a la autoridad”. Efectius de la guàrdia civil de diversos pobles de la contornada iniciaren una batuda per localitzar l’agressor, qui finalment va ser trobat pels membres de la Benemèrita “ teniendo la guardia civil de Vall de Uxó la fortuna de coger al criminal y entregarlo al juzgado de Nules, donde está preso.”

Un altre rotatiu madrileny, EL LIBERAL, destacava també la notícia del robatori i agressió al xiquet Vicente Roig Marco en l’edició del dia 13 de novembre i destacava que el detingut “es un vecino de Vall de Uxó, de 20 años de edad, llamadó José Barberà.”

Article le elaborat per Nel·lo Navarro

LA VILAVELLA I EL SÀHARA OCCIDENTAL.  I ª PART (1956 – 1975)

Quina és la relació existent entre el nostre poble i el Sàhara Occidental?  On trobem el lligam entre la Vilavella i un indret tant distanciat geogràficament? Existeix o ha existit algun tipus de contacte entre veïns nostres i del Sàhara? Tenim alguna cosa a veure amb aquest país? Són preguntes que es faran  els qui s’estranyen al  relacionar aquests dos topònims, però que el devenir de la història i la relació actual de famílies vilavelleres amb  famílies i població sahrauí mostren que si existeix, i  molta,  de relació passada i present.

Paradoxalment sembla que siga estrany un país, una població, que ha tingut tant a veure en l’Espanya contemporània,  i al qual han anat un grapat de vilavellers a fer el seu servei militar. Tal vegada és així d’insòlit perquè la narració de la història oficial oculta el que va ser aquest territori per a Espanya i com ha sigut tractada la seua població. És el fenomen de la “pèrdua de memòria” en la construcció de la Història. No s’ha d’oblidar que  els sahrauís van ser  ciutadans espanyols,  va ser una província més d’ Espanya, com qualsevol altra, fins que van ser abandonada i entregada contra la seua voluntat al Marroc en Febrer de 1976 pel govern espanyol de l’ època.Mapa sahara

Ací és quan comença el drama per als sahrauís. Amb la  denominada “Marxa Verda”, el Marroc inicia l’ocupació militar del territori i amb ella la mort, repressió,  patiments i l’ inici de l’exili de la meitat de la seua població que es refugia al sud d’Argèlia, en Tindouf. Actualment la  població sahrauí està repartida entre  una meitat que malviu en el Sàhara Occidental ocupat pel Marroc i on són ja una minoria constantment assetjada i reprimida i l’altra part que sobreviu de males maneres en campaments de refugiats on s’han organitzat com una societat amb un estat que organitza la precarietat més absoluta.

Però anem a narrar les relacions entre vilavellers i el Sàhara en diferents fases de la història recent. Les primeres relacions entre la gent del nostre poble i el Sàhara es produeixen quan joves de 20 anys són destinats per tal de fer el servei militar obligatori,  “la mili”,  a aquest territori tan llunyà i exòtic per l’època i del qual res en sabien.  Han sigut un grapat de joves  els qui,  des de 1956, any on fou destinat el primer, fins als darrers moments de la seua existència com a territori espanyol en 1976, els qui han passat any i mig de la seua existència servint a l’exèrcit, el qual administrava el territori. Durant aquest any i mig de servei sols van poder tornar a casa durant curts i escassos permisos, si és que algú els tenia.

Sahara 1956 Pascual Pedro 1

Pascual Pedro (1956). Foto arxiu família Pedro

El primer jove del poble que va fer la mili en el Sàhara va ser Pascual Pedro entre els anys 1956 i 1957. Pascual va tindre que viure  l’última guerra d’Espanya, la guerra de Sidi Ifni (1957/58)  que  lliurà contra el Marroc per la disputa d’una estreta franja del territori sahrauí al nord de l’actual Sàhara Occidental. Una guerra, tan  desconeguda per la societat espanyola d’aleshores com per l’actual, degut al silenci de l’època i a la “desmemòria” oficial.

Pascual Pedro feia la seua tasca militar en un territori el qual era una colònia espanyola des de 1884,  any on segons la Conferència de Berlin, se li concedí a Espanya l’ocupació i administració  d’ aquesta contrada atlàntica del desert saharià enfront de les Illes Canàries.

 Va ser a l’any 1958  quan el govern de Franco declara aquest territori província espanyola d’ultramar a tots els efectes i  els seus habitants passen a ser ciutadans espanyols de ple dret. Tenen DNI espanyol, van a l’escola espanyola, i a més de la seua llengua, el hassania un dialecte àrab, parlen el castellà; inclòs en les Corts de Madrid hi han representants sahrauís.

Sahara 1961-62 José Monlleó 2

José Monlleó (1962). Foto arxiu personal

Sahara 1962-63 Juan Badenes (3)

Juanito Badenes (1962/63). Foto arxiu personal

                                                                                                                                                                                                                              Durant els anys seixanta, acudeixen a la ja denominada 53 provincia espanyola alguns joves del poble. Durant  1961-62 va a l’ Aaiun José Monlleó i en 1963/1964 Juanito Badenes. Les seues tasques militars es realitzen en l’ Aaiun, capital i  més nombrosa concentració de població, i altres xicotetes poblacions disseminades pel desert com Smara, Ausserd, Hedchera.

Excepte aquest nuclis de població, la població sahrauí es nòmada  i viu itinerant pel desert buscant pastos per als seues animals, camells i cabres. Durant aquesta dècada no hi ha conflictes ja que la població sahrauí accepta la seva nacionalitat espanyola i es relaciona  amb normalitat i sense conflictes amb els militars espanyols.  Espanya obté recursos de l’abundant pesca de la seua costa atlàntica i dels fosfats de les mines a l’aire lliure de Bucraà.

És a partir de 1970 quan Marroc comença a reclamar aquest territori i  es produeixen els primers moviments independentistes amb el naixement del Frente Polisario. Durant eixos anys diversos veïns nostres coneixen de primera mà aquestes bregues, entre ells Rafael Vicent, José Daràs, Roque Vicent, Sebastian Daràs.  Pacó Vicent (Massó) és el que va a l’indret més llunyà, a Villa Cisneros actual Dajla,  ja en la frontera amb Mauritània.  Però és a partir de 1975 quan esdevindran els fets que canviaran dramàticament la vida del poble sahrauí….

Si voleu veure les fotos de l’ àlbum SERVEI MILITAR DE VILAVELLERS AL SÀHARA OCCIDENTAL (1956-1976)   piqueu  sobre la fotografia. 

Sahara 1970

J. Daràs, P. Vicent, R. Vicent, S. Daràs, R. Vicent. (1970). Foto arxiu de Rafael Vicent

Agraïm la cessió de fotos de l’ àlbum a la familia de Pascual Pedro, a José Monlleó, Juanito Badenes, Rafael Vicent, Sebastian Caballer i Pasqual Vicent Romero

Article de Joan Badenes.

Contra Paradís, (9/52)

    9. L’escola dels pàrvuls

      Un dia ma mare va començar a llavar-me la cara amb més espenta que de normal fins traure’m llustre de les galtes i jo me regirava; després em va fregar els genolls amb sosa càustica per dissoldre les distintes capes de ronya i jo plorava; em va posar un vestit nou que era de color marró clar amb una bruseta frunzida subjecta als pantalons amb quatre botons de nacre, em va pentinar una ondulació suau sobre el front ja es­campat i em va dur a l’escola de pàrvuls botant les basses que havien deixat els aiguats de mitjan setembre amb un sol encara calent, les mosques ja apegaloses, la font Freda i el bar­ranquet colant, i mentre ma mare estirava de mi i em portava quasi a remolc, el cor em colpejava les costelles.

Antiga escola de pàrvuls

Antiga escola de pàrvuls (Foto Joan Antoni Vicent)

IMG_8358p

Antiga escola de pàrvuls (Foto Joan Antoni Vicent)

 

 

 

 

 

 

 

 

 

    Al llindar d’un casalot desbaratat em va rebre somrient la mestra donya Teresi­ta i em vaig asserenar en veure els seu rostre tan dolç. De la seua mà vaig travessar un alt vestíbul i de seguida ella em va soltar dins una corralina on em vaig posar a fer salts com un jo­neguet contagiat per aquell núvol de xiquets que cridaven, es pegaven, es mataven a pedrades i a bastonades. Això és la meua especialitat, vaig pensar, ací triomfaré.

       A mi solien llavar-me com a un vaquer assegut al fons d’un tonell fumejant els dissabtes a casa dels meus oncles perquè allí l’aigua del pou era termal, eixia a 50 graus i tenia propietats que ja havien apreciat els romans més sibarites. Aquelles ablu­cions rituals amb sabó Heno de Pravia les porte associades a les primeres confessions en l’esglé-sia la vespra de festa, als càntics de la sabatina que a través del cancell eixien fins la plaça on jugàvem a reventasapos, al sabor de la confitura que presagiava les postres del diumenge, però aquell era un dilluns de mitjan setembre, quan les vaques de la festa de la Vila ja ha­vien acabat, i ma mare em rentava el nas amb un fregall davant d’una palangana amb aiguamans de ceràmica al costat d’una cristallera escorredora que donava al pati i no feia sinó donar-me consells mentre em llavava ntremesclant-los amb ad­vertències i subtils amenaces i alhora clavava un entrepà amb xocolate en la bossa inflada de quaderns nous marca el Galgo, el cató acabat de comprar sense estrenar i el baület amb la ma­quineta de fer punta, la goma d’esborrar que semblava torró de coco, els llapis de colors Alpino i un de carbó marca Fáber, que olia com avui ol la memòria.

Escoles publiques de la Vilavella (1905)

Escoles públiques de la Vilavella (1905)

Escoles públiques (1905-1981)

Escoles públiques (1905-1981) (Foto de Pilar Vicent Cavaller)

 

 

 

 

 

 

 

      Les dues escoles primàries estaven davant de la de pàrvuls, al mateix carrer: les de xiquets governades pels mestres don Ra­món i don Manuel; la de xiquetes, per donya Pepita i donya Gertrudis. Formaven les quatre aules un mateix edifici de sos­tres alts, sonors, plens d’humitat i perfum a fusta de pupitre, amb finestres de tela metàl·lica que queien al carreró, la cançoneta de la taula de multiplicar enmig del silenci del matí en el qual a voltes també se sentia la flauta d’un esmolador, el bram d’algun ruc i l’enclusa de José Maria, el ferrer. El campus escolar era un camp ras dels afores cobert de muntons de fem que estaven allí fermentant per a plantar moniatos o adobar les taules de melons o de cebollí, i fins allí anaven els xiquets majors en fila de dos a jugar entre culs de botelles i ferros rovellats sense que el tètan fóra una assignatura obligatòria, però l’escola de pàrvuls tenia una corralina pròpia amb parets de maçoneria emblanquinada, que un dia va servir de corral al Lamparillo, un bou llegendari per la seua bravura, de la ramaderia Lozano, que en temps de Primo de Rivera va córrer per la Vila en les festes del poble, segons vaig sentir contar. El primer pensament que vaig tenir en entrar en aquell pati va ser per al fantasma d’a­quell bou que complia el paper de tòtem de la tribu. Després vaig començar a obrir-me camí pegant patades als meus companys per a fer-me respectar des del primer dia.

        En la façana de l’escola de pàrvuls onejava la bandera nacio­nal i a les deu del matí en el carrer tots els xiquets en formació i braç en alt cantàvem el Cara al sol i Prietas las filas. Sota el so d’aquestes cançons jo anava aprenent a llegir dret, al calor dels pits de donya Teresita asseguda a taula; ella amb l’índex em senyalava les lletres i jo cantussejava el pa-to, la pa-ta, la pi-pa i quan m’embossava la mestra, que era molt dolça, m’es­pentejava amb un gemec d’alè; una volta cada mes en una cistelleta li portava una dotzena d’ous de postguerra fets cuc a cuc, alguns color canyella amb  palla  del  ponedor  encara  engan­xada a la corfa, però aquell primer any escolar jo passava a la lliçó de la pipa i de sobte, una vesprada de primavera en el meu cervell a penes nodrit amb les primeres lletres es va fer l’obscu­ritat total. Estava jugant a la glorieta tot sol i feia vent. Vaig vo­ler pujar a un pilar situat en l’angle d’una bassa buida i vaig caure d’esquena dins, vaig pegar amb el bescoll en la base de ciment i vaig estar tres dies en coma, ert, amb els ulls tancats.

          Com que anava ben vestit ni tan sols em van llevar la roba, ja que podia servir-me de mortalla. Al costat d’aquell llit amb ba­raneta, mentre jo travessava els llimbs, el metge don Roberto va dir als meus pares: “si no es desperta demà, malament, ja podeu avisar al Trinitari i que li prenga les mides”. El fuster Tri­nitari començava a treballar a les set del matí tots els dies, encara que si hi havia un mort al poble la seua serra i el seu mar­tell se sentien tota la nit fabricant el taüt. Aquella nit també van sonar les seues ferramentes per mi, però a última hora, fora ja de termini, quan el meu taüt blanc amb xinxetes daurades estava a punt, vaig obrir els ulls, i deixant les tenebres de sobte, ja vaig anar aquella mateixa vesprada a la plaça plena d’orenetes a jugar a la tella, i al dia següent en l’escola de pàrvuls vaig tor­nar a lletrejar al costat dels pits de donya Teresita la lliçó de la pipa per on l’havia deixada abans de viatjar a l’altre món.

Manuel Vicent

RUBÉN MARTÍNEZ CASINO, CANTANT DE RONDALLES I CANT D’ESTIL.

Durant el present curs acadèmic a l’ IES Gilabert de Centelles, on estudien l’ ESO, Mòduls i Batxillerat la gran majoria dels joves vilavellans,  s’han realitzat dos actes musicals dirigits pel professor de música del centre Claudi Ferrer, gran animador sociocultural i mestre preocupat pel desenvolupament cultural dels seus alumnes. El primer va ser la recepció als estudiants francesos de l’ intercanvi amb el “Lyceé de Laragne”, el segon unes activitats musicals amb el guitarrista Pedro Navarro. A més cal destacar la participació  en la Trobada Musical anomenada COMSONALESO a Torroella de Montgrí (Girona). En ells han participat alumnes de la Vilavella: Nerea Gimeno, Lledó Roglà, Pablo Mechó, Óscar Serra, Lia  Navarro i Rubén Martínez.

IMG-20140615-WA0000

Rubén i sa mare Mari Tere acompanyats a la bandúrria per Juan Casino

D’ aquestes actuacions musicals volem destacar a Rubén Martinez Casino com a cantant del Cant d’Estil,  música tradicional valenciana. És molt meritori perquè, tot i ser tant nostra i amb tants arrels, són  pocs els músics i rondalles que es dediquen a la seua  pràctica, i més si són joves. El seu exercici sols és possible si existeix una tradició familiar que transmesa de pares i mares a fills l’estima per aquest cant tradicional, molt tècnic i especialitzat i que requereix una veu apropiada. A més amb la dificultat  de que la nostra música i balls tradicionals  no es valoren com es mereixen i  en canvi, els gustos populars deriven cap altres músiques i balls folklòrics forasters.

IMG-20140615-WA0001

Rubén amb quatre anys acompanyant a sa mare en una actuació amb la seua rondalla.

Rubén Martínez procedeix d’ un llinatge familiar  amb llarga tradició musical. La seua mare, Mari Tere Casino (Malena), ha sigut cantant d’orquestra i  ara de rondalla, a més practicant del cant d’estil i de la nostra música tradicional; la seua àvia, Mª Teresa Roglà, també cantava cançó tradicional i sobretot les nostres famoses peteneres, i així ens remuntaríem a generacions anteriors de la família Malena.

Rubén a viscut en aqueix ambient familiar amb el gust per la musica tradicional. Precoçment, a l’edat de quatre anys ja té l’experiència de cantar en públic,  als deu anys ja acompanyava a sa mare en les seues actuacions, iniciant-se en les rondalles i serenates, on la cançó tradicional valenciana és peça fonamental. Amb la rondalla Espadà, amb catorze anys,  ja ha actuat per tots els pobles de la rodalia. Un bon dia, els dos, acompanyats  a la trompeta pel seu germà Borja,  tantegen cantar albaes, i ací trobem l’ inici  de Rubén  en el Cant d’Estil, música tradicional tant tècnica com emotiva. Si continua desenrotllant el Cant  d’Estil i la cançó tradicional valenciana a bon segur arribarà a ser un referent de la nostra música. Qualitats i tradició no li falten.

Ací mostrem dues gravacions amb sengles actuacions de Rubén Martínez:

CANT D’ALBÀ. Aquesta actuació,  acompanyat a la dolçaina per Andrés Tendero de Moncòfa, es va realitzar en la recepció dels estudiants francesos. L’albà consisteix en un cant mètric que va acompanyat per tabalet i dolçaina.  Al “cantaor” l’acompanya el” versaor” que li dicta les lletres del cant.  El motiu del nom “ cant d’albaes” es troba en que s’ interpretava a l’alba, ja que les lletres solen ser crítiques vers  figures institucionals o rellevants de la població. Ja es tenen referències d’aquest cant al segle XIV i s’ expandeix des de la Plana de Castelló fins a la Safor (Gandia).

 

MALAGUENYA DE BARXETA. En la mateixa recepció, ara acompanyat per Pablo Mechó tocant la tuba, pel professor Claudi Ferrer a la guitarra, i amb el cor d’estudiants de l’IES Gilabert de Centelles de Nules, el veiem cantant aquesta cançó esdevinguda popular gràcies  a Pep Gimeno  Botifarra i al grup  Obrint Pas. La malaguenya es una música tradicional valenciana que s’acompanya amb la dansa denominada l’U. Deriva d’un pal del flamenc que procedeix dels antics fandangos  de Màlaga i que arrelant al sud del País Valencià  es desplega fins la Plana.

Joan Badenes