OMBRA BLANCA

OMBRA BLANCA

A Sebastià Carratalà,
artista i escriptor.

Ha aparegut una ombra blanca
sota alguns homes…
Habiten llums
per aquelles solituds
llaurades amb paraules i colors.

S’estimen rierols,
les melodies d’aigua,
aqueixes dones de cristall,
l’enigma dels silencis
que executen.

Veieu ací aquests homes-fanal
a qui no embruten ni llambordes,
ni les arnes nocturnes.
Interpreten transparències,
la bondat d’antigues mirades,
l’abandó de la carn
davant la mort
que tot ho arrambla.

Aquests homes d’aigua,
d’ombra blanca,
constructors de ciutats al cel,
de vida en la terra,
aquests homes us donen la mà.

Mare que pintà la vida

MARE QUE PINTÀ LA VIDA

A la memòria de Rosa Sánchez Tauste.

A la memòria de Rosa Sánchez Tauste.

Ella ha mort als colors,

i jo n’aprenc per narrar-los
i recordar-vos-els.

Ella,
alta com un freixe,
donà el seu viure,
taral·lejà melodies,
paraules, cançons
als seus llavis.
I ara el fill les recorda,
les engronsa i recita
en moviment circular i etern
irradiat de vida.

Ella diu el fosc i el gris
i li somriu en l’or crepuscular
de la memòria
que no mai s’apaga.

Ella diu el verd
i creix la primavera als ulls
d’un cel que l’envernissa
el cor i no mai més plora.

Perquè plou d’amor,
ben dens. Tot l’amor
que fou capaç d’omplir
en la berena, en l’aigua
d’aquell got i als plats,
en l’espera d’aquell parc
on ell, petit, feia tentines
i carreres
i se’l mirava.

Ara -d’argila cuita-
però tot un home,
reviurà en les mans
els ulls i els llavis,
tots aquells records
de la mare
que li pintà la vida.

NOCTURN

NOCTURN

Tempus, videomapping fet per Óscar Martínez i l’equip  d’Eyesberg

A la dona dels núvols

 

Ol a boscúria
el guaret dels ulls
on germines de vida.
Per mirar-te
cal restar mut,
de gairó, per així
esbossar el perfil
de llum que em nodreix.
Ser silenci,
observar el créixer de veus
el cor on me falques:
esquelet i carn,
territori secret,
pruïja d’arrels
i cel meu,
equilibri.