Paraules

A la dona dels núvols.

Massa s’ha parlat d’amor.

Jo agafe un encisam amb tendresa; i també api, ceba, alvocat i més verdures.

De reüll, t’observe a través dels finestrals com d’arraulida segueixes la novel·la.

Esmole el ganivet que té el cor de plata viva: sempre la veig al teu; aqueix fulgor no se m’amaga als ulls.

Faig quadres petits, com si fóra un sambori amable que em duu cap on ets. Just després, afig oli verge a la paella i de la mà vesse bocins d’un temps que, sense pensar-ho, no mai diràs, però t’entraran al temple de la boca.

Aquest és un senzill amor; humil i digestiu, que no fa rimes, ni comptabilitza hores, ni els capvespres de les síl·labes; que mira allò profund del gest de cada nit.

Aquest amor callat, auster, creu allò que sent i fa; i poca cosa li importa la solitud, ni el silenci dels atifells dormits, ni la rutina de la cuina.

No vull dir mai més allò que l’amor siga… però en mi vibra, el respire, m’ho sé: és una melodia interna. I llambrega, allunyat d’escarafalls, al sotabosc de pensades, amb moviments fosforescents als dits.

SER DONA

Ser dona als temps que corren hauria de ser una de les realitats més normals de les nostres vides. Però malauradament això no és així. És per aquesta causa que, any rere any, cal recordar que la lluita nostra per ser considerades persones no ha acabat.

En l’actualitat hi ha molt de camí per recórrer encara, en l’actitud, en el tracte i en la valoració, per posar uns pocs casos, com són tractades les persones dones.

Som persones, i exigim ser considerades com a tal, som éssers dignes, construïm i nodrim la vida cada dia. Treballem a tothora, recolzem amb afecte, estem disponibles, eduquem, corregim, reflexionem, discutim.
Les dones no som objectes per ser utilitzades, ni menyspreades, no necessitem cap protecció autoritària, ni ser controlades per ningú.

Per això cada dia ens cal manifestar que la dignitat es pròpia i inherent a l’ésser humà a la nostra persona, per això la dignitat és independent de l’edat, del sexe, de l’educació rebuda i de la classe social de la qual formem part.

Les dones en lluitar pels drets propis construim i possibilitem una humanitat nova, alternativa a l’actual.
Una humanitat que no va contra ningú, una humanitat que vol desprendre’s de la injustícia, de l’abús i del maltracte, de qualsevol acció que ens humilia.

Reclamem els nostres drets, mantinguem la flama de la cordialitat, segures, autònomes, combatives, esperançades.

Són moltes les persones, també els homes que ens fan costat, que són conscients que, nosaltres, les dones volem una Vida millor per a totes i tots. Què aquest món pot i deu millorar, que estem tots de pas i que viure amb respecte, tendresa i companyonia ens allibera de prejudicis i múltiples cadenes.

Visquen les dones!
Visquen els qui ens acompanyen i recolzen!
Tot està per fer, però el camí , la força i la voluntat per millorar el món, ja no es pot aturar.

Endavant!

Dones de paper, de Maria LLidó Vicent: una pintora a casa.

Dies arrere, Maria m’ha fet arribar el seu curriculum.

Filla de María José Vicent i Juan Llidó nasqué a Castelló i passà els primers anys de vida a Canet lo Roig; inicià els seus estudis musicals de piano a Vinaròs.

L’any 1990 tota la família es traslladà a viure a La Vilavella. Estudià al col·legi José Alba, a l’escola municipal de música de La Vilavella, i més tard, estudià piano al conservatori de Música de La Vall d’Uixò fins 1998. Alumna de la professora Renata Casero Alcañiz, actual pianista del quintet “Casulana”, compromesa amb la interpretació de la música composada per dones. Al mateix temps estudiava batxillerat al col·legi Santa Maria de Vila-Real, on fou alumna de dibuix del professor Juan Manuel González Campos.

Va començar en 1999 els estudis a la Facultat de Belles Arts de Sant Carles, a la UPV. L’any 2004 va estudiar sis mesos, mitjançant el programa ERASMUS, a la Northumbria University of Newcastle Upon Tyne, on es dedicà a la tècnica del gravat i sistemes d’estampació. Es llicencià a València eixe mateix any.

L’any 2005 va ingressar en el cos de Professorat d’Ensenyament Secundari, en l’especialitat de dibuix, i llavors reprengué els estudis de piano al conservatori de Castelló, acabant el grau professional l’any 2010.

En 2007 obtingué plaça definitiva a l’IES Serra d’Espadà d’Onda, i l’any 2016 entrà a formar part de l’equip directiu d’aquest centre.

En 2014 va finalitzar el Màster Universitari en Filosofia Teòrica i Pràctica de la UNED.

Ha viscut a Castelló de la Plana, Santa Pola (Alacant) i Orpesa.

Ha realitzat exposicions individuals i col·lectives a La Vilavella, La Vall d’Uixó, Nules, Artana, Onda, Vila-Real, Suera i Benicarló.

Diu que li agrada llegir, caminar, escoltar música i interpretar al piano.

Mussol del cor, pintat a la paret de sa casa…

Mentrimentres regire pels interiors de tots els meus discos durs d’aquest vell i poderós ordinador. Cerque el fitxer que li vaig enviar i, de seguida, se’m presenta a la vista ” Les meues dones Maria Llidó.docx” 04/04/2016, 136 KB.

Abans havia vist a Maria moltes vegades pels carrerons del poble. Sempre li veia una particular llum als ulls.

Alguna vegada havia pensat en oferir-li aquesta obra que, inèdita encara, vaig escrivint des de 2008 i en contínua revisió.  I en un moment determinat li ho vaig dir; li vaig proposar la idea que tots vosaltres podreu observar i escoltar proper dia 9 de març de 2018 a les 19:00 a la Casa de la Cultura Manuel Vicent. Era una excusa perfecta per a poder celebrar la III Setmana de la dona i gaudir del seu treball silenciós i pausat.

No li vaig donar cap data de termini. Sempre he cregut en la seua bondadosa bellesa; ella ha tingut tota la llibertat i totes les ganes del món per enfrascar-se en aquesta aventura.

M’estime Maria, les seues mans, la seua transparència, el subtil buceig entre els oratges i proceloses aigües de les meues dones de paper: ella ha omplert de color i matisos un apartat d’aquesta privada i secreta vida, ara ja pública i també, per ella, compartida amb tots vostès.

Gaudiu dels seus colors al vent i de tot allò que batega en la seua tranquil·la mirada.

US ESPEREM.

Prime Time

Aquest terme, tan utilitzat per part de la gent, és un vocable que s’ha posat de moda. Segons aquesta nova enciclopèdia online que és la Viquipèdia (tan plena de veritats com d’errades) el prime time ve a ser l’horari central d’emissions televisives. Però aquesta franja horària no és la mateixa en cada país, sinó que hauria de reflectir la cultura i els costums de cadascun dels territoris.

Al nostre país comença bastant tard en comparació amb la majoria dels països, ja que va de 22:00-01:00. La majoria dels informatius a Espanya comencen a les 21:00, seguint l’horari central una hora després. No obstant això, a causa de la forta competència en els noticiaris, sobretot entre els de les cadenes privades, a més del major temps utilitzat per al retorn a les llars i una major demanda per continguts de contingència, en els últims anys fins i tot s’ha retardat entre 22:40 i les 23:00.

Que vol dir tot això, doncs que encara que els mitjans de comunicació tinguen un especial interés en mantenir aquests horaris, possiblement no són els que més convenen a la nostra societat. Per part dels nostres governant s’ha intentat diverses vegades regular aquesta franja horària, però tot continua igual sense saber el perquè.

Els mitjans de comunicació han d’ajustar-se a les normes que des del parlament es regulen i no fer i desfer al seu antoix sense que es pose cap regulació.

Imagine que, com en altres coses, prima més l’interés econòmic dels poderosos que, realment, l’interés dels ciutadans. Així, tal com passa amb els bancs (anunciava fa uns dies un banc rescatat per l’Estat que havia obtingut uns guanys de 800 milions d’Euros), les grans companyies tecnològiques, les petrolieres o les elèctriques, tothom mira cap a un altre costat. Perquè continua sent impossible donar-se de baixa d’una empresa de telefonia, és impossible saber el preu de la gasolina i el perquè d’ell o més complicat encara, entendre perquè és més cara l’electricitat quan fa vent, quan no en fa, quan plou i quan no. Són aquests misteris que els ciutadans de a peu no entendrem mai i que possiblement mai es solucionaran.

Però tornant al prime time, qüestió que sembla menor que les anteriors, aquest també necessita un estudi, ja que l’horari actual influeix de manera negativa en tots nosaltres.

Em fixaré, en primer lloc, amb els estudiants que tenim cada dia al nostre càrrec. Fa uns dies em comentaven que havien estat veient un programa molt famós que circula per la televisió i que a molta gent els té enganxats. Un programa que té un públic de totes les edats i que molts dels adolescents seguien. Doncs bé, preguntats els alumnes sobre la temàtica, l’horari i altres continguts del mateix m’expliquen tot sobre ell, i a mi em crida l’atenció que l’espectacle s’acabara a les dues de la matinada i que, en la meua classe, tots l’estigueren mirant. Si extrapolem les xifres obtingudes en la classe a tota la societat aquestes no serien fiable, però sque indiquen que fou seguit per moltíssimes persones que comencen la seua jornada de treball a les huit hores.

Ací és on està la veritable qüestió, si aquest programa (o altres, de fet hi ha moltíssims que acaben a altes hores) finalitza la seua emissió tan tard, els joves que el dia següent van a classe han dormit sols sis hores, quan la recomanació dels experts en recomana, com a mínim, huit. I quan un alumne assisteix a classe havent descansat tan poc temps, el dia següent no rendeix perquè està cansat i no ha dormit prou. Però no és això sol, ja que la conseqüència d’aquest cansament dura tot el dia, a sobre una vegada marxen a casa, dinen i després dormen (alguns fins les set o les huit de la vesprada), sense que tinguen temps per fer deures ni estudiar. Però clar, que és el que passa si han dormit tant de vesprada? Doncs que per la nit no tenen son i tornen a dormir-se tard. És com el peix que es mossega la cua.

Evidentment, aquest maleit horari afecta a tots els ciutadans però ho fa sobre-manera a una franja d’edat que es troba desprotegida i que necessita estar despert. Els reptes als que s’enfronten són molt difícils, la situació laboral no és bona i fa falta que posen els cinc sentits en tot el que fan. Queda clar que la regulació dels horaris acaba afectant al rendiment acadèmic de tot un país i malauradament els afectats, cada vegada, són més joves.

Text (solament text) elaborat per Sebastià Roglà.