L’ofici de regador

Manuel Recatalà Martínez, el Pouero. Foto d’estudi feta a Madrid, cortesia de la família.

Article elaborat per Imma Vicent Cavaller

L’OFICI DE REGADOR

El mar de tarongers que contemplem ara, no ha sigut sempre així, temps enrere el nostre poble estava envoltat de garroferes, alguna vinya, ametlers, figueres: era una agricultura de secà. Els nostres avantpassats, hòmens molt treballadors, arrapaven el que podien per guanyar un bancal a la muntanya i transformar-ho en productiu. Al pla, a la partida de l’Horta, hi eren les hortetes que abastien a les famílies. A la primera dècada del segle XX  van començar, a la nostra terra els conreus de tarongers.

Com bé sabeu, el terme de la Vilavella és un mocadoret perquè Nules l’ha devorat en una abraçada mortal.

Els cultius estaven supeditats a l’aigua que queia del cel, però la transformació de les terres de secà en regadiu va menester buscar pous d’aigua per a regar els camps. És en aquest moment quan surt la necessitat de domar l’aigua i crear els motors de reg i la infraestructura adequada.

El primer motor que es té constància a la Vilavella, és el del Vaporet que rep eixe nom perquè anava a vapor. Fou creat per a regar la finca del senyoret Ranch, l’any 1908.

Un intent frustrat, poc abans de 1920: el motor de Sant Sebastià, ubicat prop del cementeri i conegut per Comptagotes per la quantitat minsa d’aigua que treia.

A principi, els mateixos propietaris de la finca s’ocupaven del reg a manta, l’aigua sortia del pou guiada per la regadora i en arribar a l’hort trencaven el cavalló -després vingueren les cadiretes- fins que tota la parcel·la quedava arrublida. Els zeladors avisaven del torn i cadascú anava i regava el seu tros.

Manuel Recatalà Martínez, el Pouero, primer va treballar amb son pare, foradant la terra cercant aigua del subsòl, obrint pous i després va ser regador del motor de Sant Rafael, popularment Rafel, creat en 1943 i situat anant a Vila-real pel camí Terme. Manuel pare, eixia de casa dilluns al matí i passava dos dies i mig al terme, els fills Manolo i Miguel Mateo li portaven el menjar. El seu fill major Manuel Recatalà Ibáñez, acompanyava al seu progenitor i en jubilar-se, el va substituir, doncs ja coneixia la feina. Es va iniciar en aquest ofici abans dels 13 anys.

Pou de Sant Rafael.

El pou de Sant Rafael té 47 metres de profunditat i la temperatura de l’aigua sempre es manté a 19 graus,

és ovalat i té tres km de tubs. Regava 1.075 fanecades que després de l’abandonament de finques han esdevingut en unes 970. Per a les tandes existia una relació de 300 propietaris i regaven, escrupolosament, per l’ordre establit: s’iniciava pel número u fins al 300 i després a l’inrevés.

Quan l’hort necessitava aigua, el propietari ho sol·licitava mitjançant el paperet del motor corresponent i anotava el seu nom i cognoms i també els minuts de reg que precisava i ho dipositava a la bústia de la societat de reg que primer estaven en les façanes de les cases, una d’elles en ca Patolea; després les van agrupar a l’interior del casino de la Caixa Rural. El regador les replegava per saber les demandes. El reg mínim eren cinc minuts.

Amb els mal pagadors es va arribar a un acord: si tenien més de tres rebuts sense abonar, no els regaven els rogles.

Manolo Recatalà Ibáñez al Brasil, en una hisenda de tarongers.

El torn nocturn eren deu hores seguides que Manuel passava al voltant del motor i el diürn quatre hores més. Mentre el seu germà era menut ell feia sempre el torn de nit, més el que li pertocava de dia, més endavant, entre tots dos es repartien el treball, una setmana cadascú de nit. Manolo ha tingut sort i no li ha ocorregut cap sobresalt, però el seu germà sí que va veure com li obrien el cotxe per furtar-li. Portaven una navalla per a punxar-li les rodes.

El primer dia que Manolo va anar a regar de nit, a les tres de la matinada va caure de la paret i es va xopar, però el fet, no va tindre més conseqüències. Va encendre una foguerada per assecar-se i continuà la feina.

Manolo quan estava regant, ha vist passar helicòpters i una llum misteriosa sense soroll.

Per passar la nit portava dos entrepans, un per a les nou i el següent a les 11, després venia ressopar, el termo amb les magdalenes, però tot ho cremava. Perquè fóra més suportable la nit llegia novel·les de vaquers. En arribar a casa, quan finalitzava el torn, es dutxava i tot seguit agarrava el son, però el seu germà ho portava pitjor.

Diumenge el regador anava a cobrar els rebuts casa per casa, als agricultors que havien fet ús del motor. Recorda Manolo quan costava arrancar els diners a la gent de Nules i conta una anècdota: un dia de ponent es va apropar amb la bicicleta a la casa d’un llaurador, la dona estava en un balancí i va decidir que tornara per no alçar-se, perquè feia massa calor. Quan li ho va contar al marit, li va saber greu que la seua muller el fera tornar per capritx i aquest fet ja no es va repetir. Els mesos de juliol i agost, quan més regaven, la gent de Nules estiuejava a la mar i els regadors esperaven que tornaren al poble per a cobrar tots els rebuts endarrerits.

Primer els motors funcionaven amb gasoil i requerien un maquinista que s’encarregava d’engegar-ho, ficar-li oli i reparar-ho. Però en passar a ser elèctrics s’ocupava el regador. En temps d’escassetat feien servir com a combustible la corfa d’ametlla.

Les eines imprescindibles del regador eren: una lligona per trencar el cavalló, un rellotge per apuntar el temps que costava regar cada finca i abans, un fanal de carbur que Manolo encara l’ha fet servir a les nits. La manta per abrigar-se i descansar i les botes d’aigua per a no mullar-se els peus no podien faltar. Així i tot molts regadors han acabat malament de les cames per la humitat que sofrien.

Tots els motors del terme estan baix l’advocació de Déu, un sant o mare de Déu, representats en un retaule ceràmic a la façana del motor, encara que algú tinga un sobrenom com el dels Atrevits (Nules).

Sols el dia de la Candelera paraven i es reunien els regadors de la Vilavella i Nules, tots els del conveni per a celebrar la festivitat. Assistien a missa, dinar de germanor i després acudien al cinema Emo de Nules on es projectava la pel·lícula “Mi mula Francis” una bèstia que parlava o bé “Las chicas de la Cruz Roja”.

L’any 2000 un canvi va revolucionar l’ofici de regador en incorporar la tecnologia i el reg per goter. Cada motor ha afegit un dipòsit amb adob per a fertilitzar els horts, una feina que abans realitzava el citricultor manualment. Ara mitjançant un ordinador i des del telèfon mòbil es pot engegar o apagar la maquinària.

Per a Manolo la por més gran no venia de la terra sinó del cel, la tronada, encara que estiguera dormint, els llamps actuaven com una atracció fatal i el feien anar prest al motor.

Sant Isidre, és l’únic motor ubicat al nostre terme.

Pous de Nules que tenen la seu al nostre poble, però no hi són al terme de la Vilavella: Sant Sebastià, Sant Rafel i Cor de Jesús. Altre de la Vall d’Uixó tocant el nostre terme és Sant Josep de la Muntanya.

Material estret de la xarrada de Manolo Recatalà Ibáñez als Voluntaris pel Patrimoni.

 

Anuncis

Dones de paper, de Maria LLidó Vicent: una pintora a casa.

Dies arrere, Maria m’ha fet arribar el seu curriculum.

Filla de María José Vicent i Juan Llidó nasqué a Castelló i passà els primers anys de vida a Canet lo Roig; inicià els seus estudis musicals de piano a Vinaròs.

L’any 1990 tota la família es traslladà a viure a La Vilavella. Estudià al col·legi José Alba, a l’escola municipal de música de La Vilavella, i més tard, estudià piano al conservatori de Música de La Vall d’Uixò fins 1998. Alumna de la professora Renata Casero Alcañiz, actual pianista del quintet “Casulana”, compromesa amb la interpretació de la música composada per dones. Al mateix temps estudiava batxillerat al col·legi Santa Maria de Vila-Real, on fou alumna de dibuix del professor Juan Manuel González Campos.

Va començar en 1999 els estudis a la Facultat de Belles Arts de Sant Carles, a la UPV. L’any 2004 va estudiar sis mesos, mitjançant el programa ERASMUS, a la Northumbria University of Newcastle Upon Tyne, on es dedicà a la tècnica del gravat i sistemes d’estampació. Es llicencià a València eixe mateix any.

L’any 2005 va ingressar en el cos de Professorat d’Ensenyament Secundari, en l’especialitat de dibuix, i llavors reprengué els estudis de piano al conservatori de Castelló, acabant el grau professional l’any 2010.

En 2007 obtingué plaça definitiva a l’IES Serra d’Espadà d’Onda, i l’any 2016 entrà a formar part de l’equip directiu d’aquest centre.

En 2014 va finalitzar el Màster Universitari en Filosofia Teòrica i Pràctica de la UNED.

Ha viscut a Castelló de la Plana, Santa Pola (Alacant) i Orpesa.

Ha realitzat exposicions individuals i col·lectives a La Vilavella, La Vall d’Uixó, Nules, Artana, Onda, Vila-Real, Suera i Benicarló.

Diu que li agrada llegir, caminar, escoltar música i interpretar al piano.

Mussol del cor, pintat a la paret de sa casa…

Mentrimentres regire pels interiors de tots els meus discos durs d’aquest vell i poderós ordinador. Cerque el fitxer que li vaig enviar i, de seguida, se’m presenta a la vista ” Les meues dones Maria Llidó.docx” 04/04/2016, 136 KB.

Abans havia vist a Maria moltes vegades pels carrerons del poble. Sempre li veia una particular llum als ulls.

Alguna vegada havia pensat en oferir-li aquesta obra que, inèdita encara, vaig escrivint des de 2008 i en contínua revisió.  I en un moment determinat li ho vaig dir; li vaig proposar la idea que tots vosaltres podreu observar i escoltar proper dia 9 de març de 2018 a les 19:00 a la Casa de la Cultura Manuel Vicent. Era una excusa perfecta per a poder celebrar la III Setmana de la dona i gaudir del seu treball silenciós i pausat.

No li vaig donar cap data de termini. Sempre he cregut en la seua bondadosa bellesa; ella ha tingut tota la llibertat i totes les ganes del món per enfrascar-se en aquesta aventura.

M’estime Maria, les seues mans, la seua transparència, el subtil buceig entre els oratges i proceloses aigües de les meues dones de paper: ella ha omplert de color i matisos un apartat d’aquesta privada i secreta vida, ara ja pública i també, per ella, compartida amb tots vostès.

Gaudiu dels seus colors al vent i de tot allò que batega en la seua tranquil·la mirada.

US ESPEREM.

Concert de solistes 2018

Un any més l’Agrupació Musical Artística Santa Cecília de La Vilavella, és a dir, la nostra Banda, ens oferirà diumenge 25 a les 12:00 del migdia en la Coberta de la Zona esportiva el concert del nostres joves solistes de l’any 2018.

Tot a la vida exigeix un aprenentatge i una posada en escena que marca un abans i un després. Diríem que és com l’arribada a una majoria d’edat musical, un retre homenatge a tots aquells mestres i companys que tantes hores ens han dedicat per convéncer-nos que és possible dir Música i dir Vida.

Que la música fa la vida, les persones i la realitat que ens envolta bella, sensible, propera i tot ho humanitza.

Tota societat avançada en responsabilitat i d’una moralitat evolucionada no mai podrà pagar la tasca callada amb què els nostres músics ens regalen les oïdes amb SALUT feta de pentagrames i melodies.

US ESPEREM, NO US HO PERDEU.

Petites postals per a Grupeco, llibre de poemes de Josep Lluís Abad

Simplement dir-vos, apreciats lectors, amics i veïns de la Vilavella  que el nostre veí i col·laborador del blog de l’Associació de Veïns , Josep Lluís Abad i Bueno, tindrà el gust de presentar-nos aquest nou llibre  de poemes  convertits en postals que ha anat escrivint durant cinquanta dues setmanes correlatives; el nostre veí les ha arreplegades en aquest petit volum en què podreu interactuar a la web.

El 12 de Novembre passat (enllaç) en aquets blog ja vàrem fer una ressenya i descriguerem la història del seu procés de creació.

El llibre serà presentat per les seues amigues Rosa Maria Vicent, ex-mestra de la Vilavella que actualment treballa a Nules i per la poeta de Nules Marisol Gonzalez.  

Fruit d’un compromís personal amb aquest col·lectiu Grupeco, una cooperativa d’autoconsum de productes ecològics i formada per llauradors de la terra, Grupeco  abasteix 50 famílies i té l’esperit d’expandir-se en la seua filosofia de compartir experiències i proporcionar totes les eines informàtiques, organitzatives i d’infraestructura, perquè aquest sistema de relacionar-nos amb les persones i natura puga ser imitat i, per descomptat, millorat.

Les Postals han volgut ser esperó i adob per generar empatia amb tot allò pensat i viscut que ens envolta. Petites revolucions per manifestar una forma distinta i amable de generar lligams afectius entre els éssers vius.

Tot està per fer, però la Humanitat ja camina.

Us esperem aquest proper divendres dia 12 de gener a les 19:30  al primer pis de la Casa de la Cultura Manuel Vicent. El llibre és gratuït i l’autor ens dirà com ens el podem decarregar del web.

No us esglaieu, estarem en família.

Serà tot un plaer  escoltar pels membres de Grupeco i altres veïns del poble les seues postals, en una època on els carters ja no reparteixen moltes cartes d’amor.

Sols queda recordar que l’acte l’ha organitzat l’Associació de Veïns de la Vilavella amb el propòsit de complir una de les seues aspiracions, que és el de donar a conéixer la tasca cultural que els  autors i creadors del poble desenvolupen. El nostre Ajuntament és un fidel col·laborador en aquest empeny cultural.

Us esperem.

AdVV

Nova proposta artística dels pintors de la Vilavella Marcos Vicent i Albert Escrig.

Els artistes plàstics de la Vilavella Marcos Vicent i Albert Escrig han encetat una nova fase en la seua trajectòria artística. Configuren, juntament amb altres  pintors de la Vall d’Uixó,  que com ells s’han format amb Pere Ribera, el col·lectiu GATEARTE-ARTGATE.

Cliqueu sobre la portada del programa de l’exposició per a veure la seua web

Aquest grup s’ha presentat a la Vall d’Uixó amb una exposició  en el Palau de Vivel inaugurada el  17 de novembre organitzada per l’ Associació Cultural Amics de la Vall,  i que restarà oberta fins el 3 de desembre.  Com diuen en la web del col·lectiu, i reflexa el joc de paraules del nom que han triat com a identificació,  “ els seus components passen del procés d’aprenentatge (GATEARTE – de gateig-)  a entrar per la gran porta de l’art (ARTGATE 🙂 ”.

Respecte als nostres dos pintors, ressenyem el seu continu procés creatiu, i el salt promocional que pot esdevenir la creació d’aquest equip artístic.

MARCOS VICENT, com expressa en la crònica la comissària de l’exposició i crítica d’art Patrícia Mir,  “ha protagonitzat diferents exposicions i projectes des de fa ja alguns anys. En la present exposició ofereix exemples de les seues sèries més recents, Retrats Black& White  i Vides robades. Ambdues tenen en comú el cos nu i el color apagat, però mentre els essers que poblen la primera tenen una evident càrrega de sensualitat i cert erotisme, en la segona mostren els costat  més esfereïdor de la humanitat. Sensualitat i violència tatuen la pell dels personatges “

Si voleu seguir l’obra de Marcos Vicent vos aconsellem que entreu al seu blog personal :

Cliqueu sobre la imatge del quadre per accedir al seu blog

ALBERT ESCRIG, seguint la crònica de la comissària de l’exposició, “submergeix a l’ espectador en l’ atmosfera d’una sala de concerts. Totes les seues composicions parteixen d’una vivència real d’Albert en cada un dels concerts on pren instantànies  per a després pintar-les… La seua obra és elèctrica com les cordes d’una guitarra”.

Cliqueu sobre la imatge

Les dues facetes d’Albert, pintor i baixista de grup de música, queden expressades en perfecta simbiosi en els seus quadre. Volem recordar un article sobre la seua trajectòria com a músic i pintor que publicàrem en aquest blog el 17  de maig de 2014.

Aquest blog de l’ AdVV continuarà  donant a conéixer els nostre veïns que reïxen en els diferents camps de la cultura ( escriptors, poetes, pintors, fotògrafs, músics..), artesania,  i de l’esport. En els darrers anys des de la Vilavella ha eixit una excel·lent plèiade d’artistes i esportistes, senyal que el nostre poble ha donat un salt qualitatiu en el seu nivell cultural i esportiu.

Joan Badenes

 

Classes de Valencià a la Vilavella

Curs 2016/2017

Per tercer any consecutiu, iniciem novament les classes de valencià  per a tothom del poble que vulga assistir.

Tots els dilluns de 18:00 a 19:00 hores a la casa de la cultura Manuel Vicent, 2n pis.

La iniciativa fou demandada per les mestresses de casa de la nostra població i a nivell intern. L’any següent s’incorporaren alguns homes de la Vilavella i avui podem dir que a l’associació de mestresses de casa de la nostra població no els semblaria malament que es poguera afegir qualsevulla altra veïna o veí que s’estime la nostra llengua.

Així que ja ho sabeu: animeu-vos si entre vosaltres hi ha alguna persona que pot considerar l’oferta.

  • Ens ho passem d’allò més bé.
  • Trenquem la rutina casolana diària.
  • Llegim en la nostra llengua.
  • L’aprenem i l’estimem.
  • Comentem anècdotes de la nostra vida quotidiana i, també, per què no? fem petites festes per tal de variar la dinàmica de l’aula.

Es tracta de valorar-nos com a persones que formem un poble. Es tracta de salvaguardar el tresor en què hem aprés el nostre món en què vivim: el valencià.

T’animes? Trenca la rutina,

No hi ha llengües de primera categoria i llengües de segona: qui afirma això és un vertader ignorant. I la ignorància cal combatre-la amb el coneixement i el gaudi d’allò que som en llibertat. I escolta, no cal pagar ni un cèntim. Tan sols necessitem la teua atenció i bona voluntat.

Anima’t.

Que ningú et diga com has de parlar!

Sigues tu mateix!

Perquè ja saps, qui perd els origens, perd la seua identitat.

Estima allò que parles, vius i dius

A l’ombra del temps, de Sebastià Carratalà

Fotografia Ulisses Ortiz

Estimats veïns de la Vilavella, tinc el gust de convidar-vos a la presentació del llibre del nostre veí Sebastià Carratalà, titulat,  A l’ombra del temps.

L’acte es realitzarà aquest divendres dia 6 d’octubre de 2017 a les 19:30, com inici de les festes per commemorar el 9 d’octubre que l’ajuntament ha tingut a bé celebrar per festejar la nostra identitat com a poble valencià autònom, lliure i adult.

Aquest esdeveniment promogut per l’Associació de veïns del poble i on ha col·laborat l’Ajuntament vol apropar-nos la vàlua de la nostra gent que camina silenciosa per tot arreu, però que amb el seu treball ens honora.

El lloc serà al saló d’actes de la Casa de la cultura Manuel Vicent, Biblioteca municipal, primer pis.

Sebastià ens farà tres cèntims de com l’art reflecteix l’esperit d’un poble que batega.  Més que ser fidel a l’original, allò que potser més ens interessa és com l’obra de l’artista reflecteix emocions i sentiments que ultrapassen un moment determinat i per la qual cosa arriba a tots els humans al llarg dels temps.

Pruna llibres

Al llibre de Sebastià  A l’ombra del temps es couen històries força interessants, resultat d’una fantàstica mise en scène, d’un treball lingüístic laboriós i de cisellat puríssim, que en l’estricta solitud ha donat cos; Sebastià, en diferents entrades del llibre i  com si foren escultures, ha volgut compartir amb nosaltres la bellesa de la nostra llengua i del món oblidat dels  artistes que dignifiquen la nostra HUMANITAT.

Gràcies a Pruna llibres, disposem a l’abast un clàssic de l’estètica.

Sebastià Carratalà és membre del Pont, Cooperativa de lletres, una associació que recull tots els artistes i escriptors de la comarca de la Plana de Castelló.

 


 

US ESPEREM.

RECORDA-HO, ETS A CASA TEUA.

OBRE LA PORTA, T’ESPERA LA BELLESA.