Cartes a Irina, 31

Fotografia d’Aaron Burden a Unsplash

Illa de Wrangel, 11 de gener de 1969

El silenci sempre és blanc Irina i la mirada absent. Isc a passejar per aquesta mar de gel i plante records com si tota l’extensió fóra un jardí.

On haurem d’enfocar la vista per tal de veure esperança?

Sé que els records no mengen, ni transporten saba, però de vegades creixen, s’agafen a la ment i esdevenen llast per a tot allò que és quotidià.

Foragita’ls aquests, tan sols aquests, els que separen, els que oprimeixen els àngels i la set de viure, els que desfan una llar acollidora i un cel seré, els que no reflecteixen l’intent d’apropar-nos a la felicitat humil fins l’alè darrer en què les roses moren.
Aquests, proscriu-los.

Vessem-los als esvorancs més llunyans de tota fantasia, doblegats, entre plaques de gel etern.

Que no mai s’acosten als somnis de la lluna blanca i plena d’hivern més meua: Irina, tu.

 

Cartes a Irina, 10

Tundra a Wrangel, Public domain.

Illa de Wrangel, 21 de desembre de 1968

Despús-ahir et vaig dir que era hivern i saps que tan sols ens separava d’aquest un petit salt.

Però a la tundra no hi ha estacions intermèdies; passem d’una primavera a un hivern cruel que s’entortolliga al moll dels ossos.

Resta un buf per a l’entrada cronològica del teu reialme de glaç i per suportar aquests envits tinc una espelma trista i “Instant” de Szymborska sobre la taula.

En capvespre fosc bec els versos que nodreixen l’absència, però l’espanten. Desconec si mai rebré la calidesa de mots teus; d’allò que n’estic convençut és de la força interna d’on brollen que ningú pot ensinistrar.

Avança la nit i l’espelma s’apaga; en la cambra màquines i objectes hivernen; sota la flassada, arraulit com petit fetus, pense alimares de paraules.

Tan sols tres persones saben la música vertadera que et representa i t’esbossa Irina.

Cal escriure l’amor, aquest dibuix plegat al col·luvió dels afectes: balles als meus somnis.

 

OBRA AUTOBIOGRÀFICA DE MANUEL VICENT EN LA NOSTRA LLENGUA

Joan Badenes Edo

L’extensa obra literària de Manuel Vicent  ofereix un trilogia autobiogràfica novel·lada: CONTRA PARADÍS (1994), TRANVIA A LA MALVARROSA (1994) i VERÁS EL CIELO ABIERTO (2005). Aquestes tres novel·les no constitueixen una unitat editorial ja que han sigut escrites i publicades en diferents moments  de la seua vida, però  en les seues pàgines es substancien les vivències i records passats pel sedàs de la memòria de Manuel Vicent, des del seu naixement a la Vilavella l’any 1936,  fins a l’adolescència i primera joventut universitària en la València dels anys 50.

Segurament, per a molts veïns de la Vilavella, les més conegudes són les dues primeres, ja que en elles Manuel descriu les vivències infantils i adolescents allotjades al nostre poble i per les que passen personatges, indrets i paisatges  que configuren una mena de biografia col·lectiva per a tota una generació de vilavellers. Molts lectors  han sentit, mentre llegien les vivències de Manuel transmutades en narrativa en aquestes obres, l’enyor pels temps de la seua pròpia infància i adolescència, així com per al jovent configuren tot un relat històric de la vida del poble durant la post-guerra, el franquisme i el nacional-catolicisme des de l’any 1936, any del colp d’estat de Franco contra la República i la posterior Guerra Civil, fins a mitjans dels anys 50, anys molt durs fets de fam i repressió, temps de negror, misèria cultural i social, en la qual l’exaltació exacerbada del bàndol vencedor i la omnipresència del nacional-catolicisme era aclaparadora.

CONTRA PARADÍS, és la primera part d’aquesta memòria novel·lada i ha tingut diferents edicions. Primerament  es varen publicar en capítols setmanals en la revista El Temps allà per finals dels anys vuitanta. Posteriorment aquests records infantils viscuts per Manuel durant la post-guerra en la Vilavella els  va  recopilar i publicar la editorial Destino amb els meravellosos dibuixos de l’escultor Andreu Alfaro, l’any 1994. Gran part d’aquests capítols estan publicats pel seu germà Joan Antoni en aquest blog acompanyats per fotografies, i recentment ha realitzat un nova edició rústica amb l’objectiu que els veïns disposaren de l’obra i les joves generacions vilavelleres conegueren una part de la història recent del nostre poble.

Aquesta narrativa memorística va ser escrita en  valència, la llengua materna de Manuel i que li dóna el sentit, emotivitat  i una expressió genuïna, ja que les primeres vivències i records estan amassats per la llengua maternal, a partir de la qual ens iniciem en la vida. Contra Paradís expressa eixa emotivitat, l’enyor dels primers descobriments de Manuel, experiències, olors i sensacions que ell vessa en aquesta obra.

En la contraportada de l’edició rústica de Joan A. Vicent impresa per Sergravi  l’any 2013, Manuel indica: “ la  infància és una pàtria comuna… Aquesta consisteix només en un nus de sensacions: les primeres aromes, els primers sabors, les primeres visions, les primeres cançons, les primeres carícies. Totes les persones es reconeixen en ella..”

És amb la llengua materna, en el nostre cas el valencià, amb la que construïm el nostre primer món, la que dóna forma i expressió a les nostres primeres vivències. La llengua de les emocions i sentiments és la llengua maternal,  i que estructura els primers pensaments. Després sobre eixe substrat més profund del  nostre cervell podran incorporar-se  altres llengües, però la llengua més íntima, la que sentim “nostra”,  serà la llengua materna, la que  configura la nostra identitat individual i col·lectiva.

Seguint aquesta idea,  cal senyalar l’aforisme de Rainer Maria Rilke: “ la Infantesa és la veritable pàtria de les persones”. De nou ve a recordar-nos que allò viscut quan som xiquets i xiquetes estructura la nostra personalitat adulta i la nostra identitat. Aquestes reflexions estan desenvolupades i son l’essència de la psicoanàlisi  que assevera que les vivències i experiències infantils determinaran el ser adult.

Cal insistir en que en el nucli de tot plegat està la llengua amb la qual ens hem descobert, hem accedit al món i ens defineix. Aquesta reflexió ens porta a reivindicar-la, emprar-la i cuidar-la,  perquè és l’essència més profunda del nostre patrimoni, la més nuclear de qualsevol tradició cultural i, com he dit, configura la nostra identitat col·lectiva.

Seguint la publicació de les obres autobiogràfiques de Manuel Vicent arribem a Tramvia a la Malvarrosa (1994). En ella descriu les vivències adolescents i de la primera joventut viscudes en la València dels anys cinquanta en la seua etapa universitària d’estudiant de dret. És el seu viatge d’iniciació: descobrir el primer amor, la sexualitat, el món intel·lectual, l’antifranquisme, etc. Descriu com l’adolescència de Manuel i en general la de tots,  és l’etapa on es va concretant el continguts del món infantil i s’estructura definitivament la maduresa vital.

De nou en l’obra apareixen personatges, indrets, festes i actes socials que configuren  una descripció de la Vilavella dels anys de la post-guerra i del clima social i cultural del franquisme més granític. Manuel evoca el temps i la València que varen forjar la seua ànima literària.

Sobre l’ obra, hem tingut oportunitat de gaudir-la tant en la novel·la com en  pel·lícula ja que va ser portada al cinema pel director José Luís García Sánchez i en la qual van participar com actors i actrius de repartiment i extres, molts vilavellers i vilavelleres.

D’aquesta obra  volem presentar i destacar la nova edició d’aquest any, TRAMVIA A LA MALVA-ROSA (2019), felicitant-nos que es publique en valencià, contribuint així a la divulgació i promoció de la nostra llengua, i particularment seguir amb eixa expressió genuïna dels records viscuts durant l’ adolescència i primera joventut en la llengua en que ho va viure Manuel.

És en VERÀS EL CIELO ABIERTO quan anys després empra de nou la narrativa autobiogràfica com “ un espill interior on es reflexa el temps viscut” i plasma un calidoscopi de vivències no descrites en les dues obres anteriors i que ara conflueixen en aquesta narració per tal de completar allò que, de moment, configura l’obra autobiogràfica de Manuel Vicent.

Els seguidors de la seua obra, i que estimem la nostra llengua,  de nou ens felicitarem si aquesta novel.la  veu la seua traducció al valencià i així  es completaria aquesta trilogia autobiogràfica en la nostra llengua.

Dones de paper, de Maria LLidó Vicent: una pintora a casa.

Dies arrere, Maria m’ha fet arribar el seu curriculum.

Filla de María José Vicent i Juan Llidó nasqué a Castelló i passà els primers anys de vida a Canet lo Roig; inicià els seus estudis musicals de piano a Vinaròs.

L’any 1990 tota la família es traslladà a viure a La Vilavella. Estudià al col·legi José Alba, a l’escola municipal de música de La Vilavella, i més tard, estudià piano al conservatori de Música de La Vall d’Uixò fins 1998. Alumna de la professora Renata Casero Alcañiz, actual pianista del quintet “Casulana”, compromesa amb la interpretació de la música composada per dones. Al mateix temps estudiava batxillerat al col·legi Santa Maria de Vila-Real, on fou alumna de dibuix del professor Juan Manuel González Campos.

Va començar en 1999 els estudis a la Facultat de Belles Arts de Sant Carles, a la UPV. L’any 2004 va estudiar sis mesos, mitjançant el programa ERASMUS, a la Northumbria University of Newcastle Upon Tyne, on es dedicà a la tècnica del gravat i sistemes d’estampació. Es llicencià a València eixe mateix any.

L’any 2005 va ingressar en el cos de Professorat d’Ensenyament Secundari, en l’especialitat de dibuix, i llavors reprengué els estudis de piano al conservatori de Castelló, acabant el grau professional l’any 2010.

En 2007 obtingué plaça definitiva a l’IES Serra d’Espadà d’Onda, i l’any 2016 entrà a formar part de l’equip directiu d’aquest centre.

En 2014 va finalitzar el Màster Universitari en Filosofia Teòrica i Pràctica de la UNED.

Ha viscut a Castelló de la Plana, Santa Pola (Alacant) i Orpesa.

Ha realitzat exposicions individuals i col·lectives a La Vilavella, La Vall d’Uixó, Nules, Artana, Onda, Vila-Real, Suera i Benicarló.

Diu que li agrada llegir, caminar, escoltar música i interpretar al piano.

Mussol del cor, pintat a la paret de sa casa…

Mentrimentres regire pels interiors de tots els meus discos durs d’aquest vell i poderós ordinador. Cerque el fitxer que li vaig enviar i, de seguida, se’m presenta a la vista ” Les meues dones Maria Llidó.docx” 04/04/2016, 136 KB.

Abans havia vist a Maria moltes vegades pels carrerons del poble. Sempre li veia una particular llum als ulls.

Alguna vegada havia pensat en oferir-li aquesta obra que, inèdita encara, vaig escrivint des de 2008 i en contínua revisió.  I en un moment determinat li ho vaig dir; li vaig proposar la idea que tots vosaltres podreu observar i escoltar proper dia 9 de març de 2018 a les 19:00 a la Casa de la Cultura Manuel Vicent. Era una excusa perfecta per a poder celebrar la III Setmana de la dona i gaudir del seu treball silenciós i pausat.

No li vaig donar cap data de termini. Sempre he cregut en la seua bondadosa bellesa; ella ha tingut tota la llibertat i totes les ganes del món per enfrascar-se en aquesta aventura.

M’estime Maria, les seues mans, la seua transparència, el subtil buceig entre els oratges i proceloses aigües de les meues dones de paper: ella ha omplert de color i matisos un apartat d’aquesta privada i secreta vida, ara ja pública i també, per ella, compartida amb tots vostès.

Gaudiu dels seus colors al vent i de tot allò que batega en la seua tranquil·la mirada.

US ESPEREM.

Classes de Valencià a la Vilavella

Curs 2016/2017

Per tercer any consecutiu, iniciem novament les classes de valencià  per a tothom del poble que vulga assistir.

Tots els dilluns de 18:00 a 19:00 hores a la casa de la cultura Manuel Vicent, 2n pis.

La iniciativa fou demandada per les mestresses de casa de la nostra població i a nivell intern. L’any següent s’incorporaren alguns homes de la Vilavella i avui podem dir que a l’associació de mestresses de casa de la nostra població no els semblaria malament que es poguera afegir qualsevulla altra veïna o veí que s’estime la nostra llengua.

Així que ja ho sabeu: animeu-vos si entre vosaltres hi ha alguna persona que pot considerar l’oferta.

• Ens ho passem d’allò més bé.
• Trenquem la rutina casolana diària.
• Llegim en la nostra llengua.
• L’aprenem i l’estimem.
• Comentem anècdotes de la nostra vida quotidiana i, també, per què no? fem petites festes per tal de variar la dinàmica de l’aula.

Es tracta de valorar-nos com a persones que formem un poble. Es tracta de salvaguardar el tresor en què hem aprés el nostre món en què vivim: el valencià.

T’animes? Trenca la rutina,

No hi ha llengües de primera categoria i llengües de segona: qui afirma això és un vertader ignorant. I la ignorància cal combatre-la amb el coneixement i el gaudi d’allò que som en llibertat. I escolta, no cal pagar ni un cèntim. Tan sols necessitem la teua atenció i bona voluntat.

Anima’t.

Que ningú et diga com has de parlar!

Sigues tu mateix!

Perquè ja saps, qui perd els origens, perd la seua identitat.

Estima allò que parles, vius i dius

La font de llavar.

“El llavador públic estava al costat de la Glorieta i allí les dones del poble, alineades davant de la pedra, rentaven la bugada familiar.  Amb el sabó de sosa lluitaven contra la suor dels calçons, pantalons i camises dels llauradors”

Manuel Vicent  (del llibre Contra Paradís, 1993)

En aquest blog ens fem ressò dels canvis urbanístics de llocs i carrers que la memòria fotogràfica ho permet, així com  formes de viure i activitats molt presents  en la vida quotidiana del nostre poble i ara desaparegudes.

Ara presentem un indret profusament emprat per les nostres mares i avantpassades, el llavador. Un espai que  formava part de la nostra vida diària doncs, allà, durant molt de temps, es netejava la roba de tot el veïnat.

Llavador any 1.921. Del llibre ” Memòria fotogràfica de la Vilavella “.

Amb l’arribada de l’aigua potable a les cases i tot just després la llavadora, ha esdevingut un recurs poc utilitzat, però ara és una joia etnogràfica, una estança d’indubtable valor patrimonial encertadament incorporada a l’edifici del Museu de la Vilavella.

Actualment ens és difícil imaginar com es feia la bugada, una feixuga tasca que la tradició encomanava a les dones. Portar la roba amb tines, poals, safates i gibrells a la font, hores de dura brega, fregant, ensabonant,  rentant, eixugant, i amb la càrrega humida, tornar-la a casa per estendre-la. Ara les comoditats i facilitats per a llavar la roba que ha aportat la llavadora, on la feina consisteix en introduir la roba, posar el sabó i el suavitzant, seleccionar un programa i després estendre-la, ha deixat obsolet com a ús diari  el llavador públic i poc utilitzat el safareig domèstic.

Font de llavar, 1985                (Foto JA Vicent)

Veiem  el llavador tal com és des de fa cent anys, una instal·lació necessària per a la higiene i neteja de la roba, de construcció senzilla, harmoniosa, que no ha canviat durant aquest temps.Guarda silenciosament tot un munt d’històries, contalles, xafarderies, preocupacions, comentaris i novetats ocorregudes al poble que allà han compartit les protagonistes de la dura tasca de rentar la roba, les dones.

Dones llavant, anys 50. Arxiu de J. Escrig.

El llavador no sols era el lloc on fer la bugada, era també l’espai privatiu de les dones on cap home entrava. La gent jove se n’adonarà de la diferent divisió en la utilització dels espais segons sexe, les dones al llavador (treball no reconegut), els homes al casino (oci). Qüestions de l’educació tradicional, si més no en camí de superació, al menys teòricament, ja que la cultura va canviant i va superant-se l’actitud de creure que els treballs domèstics, com la neteja de la roba,  és cosa de dones. La tradició patriarcal divideix el treball en funció del gènere i a les dones atorga el treball domèstic, ni reconegut ni remunerat.

Però fem un poc d’història. Abans de la  construcció del llavador les dones netejaven la roba agenollades en sèquies, rierols, rius  o fonts. La Vilavella creix al voltant de fonts, la Freda i la  Calda; en les seues aigües  rentaven la roba les  nostres avantpassades. Segons el cronista de la vila, Joan A. Vicent Cavaller, la primera menció al llavador data de 1583; les dones de Nules pujaven a la font Calda “a llavar i ensabonar”. El llavador està situat on després s’ instal·larien els banys de Cervelló. Les dones llavaven sobre pedres mòbils, instal·lades a una sequiola sobrera de la font Calda. En 1788 ja se’n parla d’un edifici, i s’indica, també, que les dones de Nules pujaven a llavar-hi (Nules no tenia, pròpiament un llavador). En 1842, en inaugurar-se els banys de Cervelló, el llavador es desplaça de lloc, ocupant un espai quasi coincidint amb l’actual, i  costejat pel comte de Cervelló. En 1898 el municipi el va cobrir amb teula catalana. En 1924, essent alcalde Rafael Arnau, es va rebaixar el paviment perquè les dones pogueren llavar dempeus, ja que fins aleshores ho feien agenollades, quedant el llavador tal com és avui. Actualment cobert per una sala del museu, però fins fa poc la coberta era de xapa suportada per estructures metàl·liques.

Font de llavar, 2.015              (Foto..JA Vicent )

El nostre llavador abasta  25 metres de llargària. En cada un  dels dos costats  es construïren pedres inclinades que aboquen a unes canaletes que arrepleguen l’aigua ensabonada, impedint així que vesse en l’aigua clara. Està dividit en dues parts: la primera, d’on brolla l’aigua provinent de la font calda per a netejar la roba més polida, és denominada “la font de dalt”, i la segona per a netejar la roba més bruta, coneguda com “la font de baix”.

Font de Llavar, 2015.                                                           (Foto..JA Vicent )

Com dèiem, actualment està bastant en desús, s’ empra esporàdicament per netejar grans bugades, com mantes, catifes, etc., o per persones que ho fan de bon grat perquè agafa molt bé el sabó.

Però el seu valor ara és patrimonial, arquitectònic i etnogràfic, i com a tal una peça més del Museu de la Vilavella,  que inclús es pot contemplar des de l’interior d’ una de les sales. Una joia del qual hem de sentir-nos-en orgullosos.

 

Vocabulari valencià al voltant de llavar la roba:

Aclarir – aixeta – bugada ( fer la bugada) – banyar – eixugar – ensabonar – escórrer – estendre – cossi – fregar – gibrell – llavar – lleixiu – remullar – rentar – raspall – safa – safareig – tina .

 

Expressions vilavelleres:

Molta roba i poc sabó:  Pocs mitjans per fer una feina.

Els draps bruts es renten a casa: Les diferències familiars es tracten en privat.

Hi ha roba estesa: Evitar dir certes coses per la presència de gent inoportuna (menors).

Igual dóna sabó que fil negre, tot és per a la roba: Dóna igual una cosa que altra, el final és el mateix.

En febrer, es va gelar sa mare en el llavaner.

 

Cobleta del versador de la Vilavella Batiste el Marraixo, dictada durant la Primera Guerra Mondial, ( recollida per Joan A. Vicent Cavaller) :

“Els hòmens estan en França / passant a  mitja ració; / les dones en Vilavella / deprenen a fer sabó”.

Joan Badenes

 

 

Concert de Pep Gimeno “Botifarra” amb la banda de música de la Vilavella.

Després d’un breu període absent de les pantalles dels mòbils, tabletes i ordinadors dels nostres lectors i lectores, coincident amb les setmanes de febril activitat festera (un autèntic sense parar), reprenem l’activitat blocaire amb uns comentaris i reportatge fotogràfic d’un acte cultural celebrat al poble de primera magnitud, el concert que ens ha ofert Pep Gimeno “Botifarra” amb la nostra banda dins de la programació de festa la Vila i a benefici d’Aspanion.

Aquesta actuació seguia a la que el cantant havia realitzat el dia anterior a les Coves de Sant Josep de la Vall d’Uixó acompanyat d’un selecte nombre de músics i tonalitats jazzístiques.

De la nostra banda res més podem afegir sobre la seua història i alta qualitat, i que es va posar de manifest novament en aquest concert.

De Pep Gimeno, socarrat xativí, està treballant de valent i no para en torreta, ja que després de dècades d’investigació, recerca de la nostra musical tradicional, d’actuacions en rondalles, grups de danses, etc., durant els últims anys li ha arribat el reconeixement a la seua obra.

Que un cantant de música tradicional i rondaller, transmissor de la cultura popular valenciana, grave vuit discs, actue sense parar per tot arreu de la geografia valenciana i més enllà, tinga  una forta incidència social ja que ha arribat al cor i gust d’un públic transversal, joves, majors, de diferents formes d’entendre el fet de ser valencià, però que els uneix l’estima per la nostra llengua i cultura, són indicadors de la dimensió del fenomen “Botifarra”, un dels nostres cantants més  admirat, un músic integrador amb un ampli reconeixement.

A més d’aquesta trajectòria, té el mèrit d’omplir l’escenari, un “showman” amb uns recursos infinits: cantant de veu prodigiosa, que es creu el que fa, transmet estima per la música i cultura tradicional, sense falsedat ni postures, es posa la gent a la butxaca amb els seus comentaris de rondaller, afable i sempre proper. La recuperació de l’estima per la nostra música, l’estima pel valencià i la  cultura popular, el “renàixer de les cendres”,   de l’orgull de sentir-nos valencians com canta en la cançó de la malaguenya de Barxeta, li deu molt a ell.

El recital de Pep amb la banda de música de la Vilavella és un format que ha realitzat amb més de 40 bandes valencianes i del qual ha gravat el disc Botifarra a banda. Sobre l’acte del diumenge de Festa la Vila, hem de dir que hem tingut l’oportunitat de viure un concert irrepetible i memorable; va ser tot un èxit  que agradà molt al públic que omplia l’auditori de gom a gom.

Principi i final del concert va ser la Granaïna del tio Palero  amb l’acompanyament magistral de la banda amb ritme de marxa de Moros i Cristians amb una sonoritat intensa que emocionà als assistents. A més les estrofes d’aquesta cançó fan referència als problemes que pateix el llaurador tot arribant al cor de les persones presents. S’interpretaren una sèrie de peces de música tradicional, jotes, peteneres, dotze i u, romanços, acompanyades entre elles pels comentaris, refranys, acudits, historietes del recull popular que ha realitzat Botifarra durant més de quaranta anys de recerca pels pobles valencians. Per la seua simbologia, entre el públic coneixedor de la seua música, va ser emotiva i cantada conjuntament la malaguenya de la tia Emilieta o de Barxeta.

A nivell musical cal assenyalar la fina entonació entre les entrades “a capella” de Pep i l’entrada de la banda, sempre difícil d’executar. La banda va estar molt encertada en l’acompanyament, tot i que l’acústica del recinte presenta unes condicions que dificulten l’equilibri entre els instruments de metall amb els clarinets i flautes en detriment d’aquest últims.

Com a conclusió  cal insistir en el caràcter extraordinari de l’acte, tant per la seua qualitat musical, el concert va ser dirigit per Josep Daniel Moliner, com pel significat de la figura de “Botifarra” , un cantant que ha revolucionat el món de la música en valencià partint de la tradició sense més afegits, que emociona els majors en fer-los recordar la nostra música, la de sempre, i als joves perquè els la fa conèixer,  la qual cosa els duu a valorar i estimar-la contribuint al seu renaixement, reviscolant de “les cendres” de l’oblit i la ignorància.

Cliqueu sobre la foto per veure l’àlbum de l’assaig i concert de Botifarra amb la Banda de Música 

AdVV   (Associació de veïns de la Vilavella)       

Reportatge fotogràfic: JOAN ANTONI VICENT