Contra Paradís, (14/52)

      14. El nus dels animals

        Des d’aquell primer dia de platja a Moncofa ja no oblidaria mai la imatge d’una tela blanca, banyada, ajustada al ventre d’una xica que reia eixint de la mar en enagos i tampoc el triangle d’ombra xopada que formava el seu pubis. Era un residu visual que durant alguns anys va subsistir en la meua memòria, però lenta­ment aquella imatge en un principi tan pura i plena de llum va anar carregant-se de curiositat i després de malicia com un enigma que es revelava segons m’anava creixent la lascívia dins del cos. Abans que el pecat visitara la meua carn rosada el sexe ja havia començat a palpitar lleument en les meues entranyes com una sensació obs­cura molt diluïda encara en aquell paisatge penetrat per la melassa de la floració general i també en el perfum tancat d’alguns armaris de casa que guardaven la roba íntima de ma mare en càmfora.

       Fins aleshores la meua via urinària havia conservat tota la seua naturalitat, vull dir que jo pixava igual que un gos al carrer des del rastell i ningú em reprimia veient el meu sexe tan assolellat.Era una menuda cara sense cap misteri i sobre aquell apèndix no havia recaigut encara cap amenaça moral llevat d’aquella galtada esca­tològica que la monja sor Genoveva em va amollar a l’escola de Vi­la-real provocant en mi una pixada reactiva, instantània, unida a un balbucient sentit de la culpa. Potser per raons d’economia l’Altís­sim,  va voler concentrar en alguns òrgans les funcions excretòries i les de l’amor; aquesta confusió ha enterbolit certs con­ductes del cos donant arguments als bruts moralistes que veuen en el sexe una forma més d’excrement, però en aquells dies feliços en què els gossos del carrer i jo érem germans, sor Genoveva ja s’havia dissipat en la calima, la meua uretra funcionava amb un goig abso­lut i en alguna víscera secreta del cos el sexe encara dormia.

       A voltes sentia unes pulsions estranyes quan veia al carrer dos gossos que s’emparellaven amb la llengua fora alenant. Aquells animals formaven un nus inexplicable que sempre el resolien a base de pe­drades alguns xiquets que en acabant lligaven en la cua una llanda al mascle i començava a córrer desaforat amb una angoixa que ana­va augmentant a mesura que li donaven  patades  tota la gent que li eixia al pas pels cantons.

El colom Mambrú al terrat de casa també muntava la femella després de parrupejar inflant aquell pap que te­nia reflexos verds quasi metàl·lics. Dins d’un núvol de fetor agra to­tes les vesprades travessava els carrers del poble el ramat que venia de la dula.

El xot solia dur una faldilla de cuiro al ventre; olorava la vulva de cada cabra; alçava el morro gotejant de gust en l’aire i des­prés se’n pujava al llom puntegut de la que més li agradava.

 Tots els animals que vivien al meu voltant hi havia un moment en què s’entrellaçaven, els conills, els pardals, els gats, les sargantanes, les mosques i cadascun dels insectes.   

 

 

 

 

 

       Jo no sabia  interpretar encara  aquest acte d’amor, però alguna cosa cega hi havia en aquells nusos de la carn que em commovia. Tots els animals s’entrellaçaven i les persones també, encara que d’una forma més misteriosa. Aquella parella de nuvis havia quedat ressagada en la primera obscuritat de la glorieta després del passeig del diumenge.

La Glorieta, targeta postal de P.Zaragoza, 1930

Em trobava sol. Primer vaig veure la seua ombra en el banc. Jo buscava una boleta que se m’havia extraviat i ja la llum se n’havia anat quan encara seguia agenollat palpant el terreny on havia jugat amb els amics. La meua boleta era d’acer, la que més desastres feia en l’enemic. Jo me l’estimava molt i mentre la buscava vaig sentir a l’altre costat de l’arbust un gemec entretallat. Amb cert sobresalt vaig girar la cara i aleshores vaig descobrir que un home i una dona estaven fent allí una maniobra molt rara amb els seus cossos, una espècie de contor­sió que unes voltes pareixia suau i altres molt violenta, els dos re­colzats un contra l’altre en aquell banc de ferro. Per por a espantar-los i que em pegaren vaig quedar immòbil observant-los. La xica tenia les cuixes descobertes, molt blanques, separades, lleugera­ment il·luminades per la pereta del llavador. Per davall de la falda l’home furgava i la mà d’ella també anava i venia sobre el sexe de nuvi que emergia com un enorme brot de carn entre les seues ca­mes.

       –No em mossegues, que em fas mal –feia la xica.

       –Et mataré –contestava ell.

       –¿De veres? ¿I com vols matar-me?

       –Et vull molt.

       –¿Em mataràs?

 

La Glorita, 1968, foto de Enrique Escrig

 

     L’home grunyia. La dona també grunyia. Tots dos alliberaven una classe de gemecs que fins aleshores jo no havia sentit mai i no sabia de quina part profunda del cos eixien perquè la parella cada volta es nugava més entre si. Amb les cames entrellaçades i els braços rodejant-se amb tres voltes al tronc ells a vegades es mos­segaven, es besaven, es reien, es queixaven i els dos pareixien buscar frenèticament amb les mans algun lloc secret de l’altre. En un moment d’aquella brega alguna cosa els va posar alerta, potser la meua ombra projectada en la soca de l’acàcia o el lleu alè de la meua respiració en aquell silenci. De sobte l’home va fer un salt amb tot el sexe fora brillant i la dona en veure’m a la seua esquena tan prop va llançar un crit de terror. Vaig córrer acovardit cap a la font.

     -¡Desvergonyit! ¡Si t’agarre, et mate! –vaig sentir que deia ell des de l’obscuritat del          jardí.

     -¡Porc! –va cridar ella.

       Vaig perdre la meua boleta preferida i em vaig quedar sense en­tendre res. ¿per què sofrien tant i es reien? ¿Per què volien matar-me? Probablement ells no em van reconèixer, però jo sabia com es deien. A ella la veia passar a voltes amb el cànter a per aigua. Ell tocava en la banda de música. Durant un temps no vaig tornar a recordar el cas misteriós d’aquells cossos i no vaig saber que es tractava d’un acte d’amor fins uns anys més tard. Se’m va anar re­velant a mesura que aconseguia desxifrar també  el nus dels altres animals.

Manuel Vicent

CONCERT DE JOSEP LLUÍS NOTARI (CANTAUTOR) I JOSEP LLUÍS ABAD (POETA).

RECITAL DE POEMES I CANÇONS EN AÍN.

Aín.

En un magnífic espai preparat per l’ocasió sota les muntanyes de la Serra Espadà, es presentava una vesprada que, a principi, semblava, i així ho va ser, memorable. Parafrasejant la festa taurina, tan de moda aquests dies d’agost, teníem un mà a mà entre dos mestres que anaven a entregar-se cos a cos davant d’una audiència expectant amb els ulls enllumenats pels colors que proporcionaven els focus colorits de l’escenari.

Per acabar-ho d’arreglar, un poc abans de l’espectacle, la Serra Espadà havia plorat emocionada deixant el terra humit i l’ambient fresquet. I així, a l’hora assenyalada pujaven a l’entaulat, engalanat per l’ocasió, els dos mestres, els quals no deixarien ningú indiferent.

La Serra, imponent davant de nosaltres, observava incrèdula les lloances que arribaven des d’un espai impressionant en un poble tan menut i encantador. Ella, tan potent i espectacular, feia temps que no escoltava aquests qualificatius tan merescuts. Ella, tan maltractada, cremada, trepitjada sense control i embrutada sense mereixement, estava davant d’un espectacle grandiós que la feia sentir important. Ella, tantes vegades oblidada, no podia reprimir unes llàgrimes d’emoció i alegria, abans que la música i la paraula s’agafaren de la mà i s’uniren com una sola veu davant les delícies d’un públic entregat i d’una serra que per primera vegada, i sota la seua falda, no se sentia menyspreada.

Però les llàgrimes varen deixar pas a un sol tebi que escalfava sense força. Mentre, a l’escenari, les paraules de Josep Lluís Abad començaven a revolar com un ocell recorrent la fenomenal sala. Aqueixes paraules varen començar a barrejar-se amb els sons tradicionals i quatribarrats de la veu potent i peculiar de Josep Lluís Notari acaronats amb l’acompanyament d’un magnífic músic i multi-instrumentista com el seu germà Hector.

El concert va anar evolucionant de la mà dels dos mestres, units i acaronats per la serralada, així va haver temps per l’alegria, els records, l’amor o la felicitat. Del passat del “Te recuerdo Amanda”, a la nostàlgia de la Muixeranga, als somnis de Lineker o a la natura retratada en la figura d’un imaginari Lledoner. Fins i tot, unes cançons que recordaven èpoques passades d’autors italians.

El temps va passar ràpid, com en les bones ocasions, quedant el públic amb ganes de més, cosa que sempre és bona, ja que d’aquesta manera sempre es pot repetir un espectacle tan magnífic com el viscut sota l’ànima eterna de la Serra Espadà.

Ací teniu un petit extracte de video de la nostra actuació:

 Article de Sebastià Roglà       Fotografies de Joan A. Vicent

 

LA VILAVELLA D’AHIR I D’AVUI : LES FESTES DELS CARRERS SANT ROC I SANT XOTXIM

Originàriament les festes en general i per tant també les de Sants de la Pedra, Sant Roc i de Sant Xotxim, són esdeveniments on reunits grups de persones expressen alegria, diversió i espontaneïtat, ja que representen una ruptura de la quotidianitat i creen unitat entre els participants pels lligams d’emocions compartides. Eixe ha sigut sempre el seu sentit primigeni i les festes formaven part del cicle  anual d’un poble, trencaven la rutina  de la dura i precària realitat, i  per un temps es vivia  l’alegria i el trencament de les distàncies socials. La festa significa una excursió pels afores de la condició social ordinària.

Clicar per veure àlbum “Sant Roc, ahir”

Amb la proliferació de l’oci, el turisme, la cultura de l’espectacle i l’accés a les festes dels altres pobles,  sempre n’hi una festa a la vista; això causa que es perda  el seu sentit  originari com a ritual alliberador de l’ordre establert en la vida diària per tal d’anar convertint-se en espectacle o en un fet quotidià mancat de significació.

A finals de Juliol  comença a la Vilavella  amb les festes dels Sants de la Pedra el ritual del cicle fester, en el que  l’atenció i protagonisme majoritari  se l’emporten les festes dels carrers Sant Roc i Sant Xotxim, tradicionalment marcades per una forta rivalitat i competitivitat que ha condicionat intensament no sols les pròpies festes, sinó també la convivència entre veïns del dos barris, al menys  la dels seus membres més apassionats i que, amb aquesta peculiar confrontació amb motiu de la festa, ha centrat l’atenció i polaritzat a la resta del poble.

Actualment l’apassionament rival entre xotximers i roquers ha baixat de decibelis, però encara en queda, això sí plantejant-se d’una forma més adient als temps que corren.

Clicar per veure àlbum, “Sant Xotxim, ahir”

Abans es vivien aquestes festes de forma emocionalment excloent, amb una rivalitat en la que la reafirmació d’allò propi de cada barri comportava necessàriament la negació de l’altre; això provocava una enemistat entre veïns on el contingut identitari, el pertànyer a la comunitat de roquers o xotximers amb els seus respectius patrons Sant Roc i Sant Xotxim,  era i és l’element central motiu de celebració, i en el que el bou representa el seu tòtem.

Però aquestes  festes, a pesar de la rivalitat i la confrontació,  responen (i és un comentari realitzat des d’una perspectiva històrica) a un mateix esquema i contingut, ja que tenen el mateix tipus d’ actes festius sense grans diferències entre ells, tret bé siga dit d’ alguna singularitat. Per tant la competitivitat sols ha pogut expressar-se en alguna cosa tant  abstracta com la procedència dels bous i la seua bravesa o la bufa per qualsevol acte festiu de l’altre.

Però si en perspectiva temporal donem una ullada als actes festius que configuraven les festes de Sant Roc i de Sant Xotxim d’abans i els d’ara s’observen evidents diferències i canvis.

Una sèrie d’actes i continguts que formaven part del ritual fester d’abans com les cavalcades, les berbenes amb concursos i balls, els concerts de bandes de música, les tradicionals cucanyes del dia de festa d’ànimes amb la trencada de perols, carreres de sac, jocs tradicionals etc, la revetlla amb  música tradicional en valencià com la del grup “Els Llauradors” i  el “Cant d’albaes” en el carrer Sant Roc, els espectacles i actuacions d’orquestres estel·lars,  ja no estan presents en els programes festius actuals.  Sí que es mantenen els clàssics: els actes religiosos, els castells de focs, la banda de música amb els  passa carrers, la revetlla amb el tradicional porrat, totes les variants dels menjars, esmorzars, dinars i sopars, la singular festa d’ animes (en el carrer sant Roc es continuen cantant les peteneres), i per damunt de tot com a espectacle dominant i quasi monopolitzador, els bous.

Clicar per veure àlbum, “Sant Roc, avui”

Però en la festa del bous  es va produir un canvi quantitatiu que afectà al seu sentit cerimonial i mític. Abans, fins els anys 70, s’ organitzaven en cada carrer  quatre bous, això permetia investir el bou amb una aurèola mítica que quedava gravada en la memòria col·lectiva per molt de temps. Els més majors encara recorden els noms d’aquells bous que marcaren una època: Lamparillo, Mansanito, Clavelito, Lucerito, l’Agüela, Coronel… que també han donat lloc a frases fetes com la de “és més brau que un Lamparillo”, o cançons com la de “ Ai que timo…”

Però va arribar un moment en que això va canviar amb l’ inici i expansió d’una botja carrera per a fer més bous en un barri que l’altre, arribant a soltar cada carrer al voltant de 18 bous  i entre els dos   quasi quaranta. La quantitat, aspecte tantes vegades que cal deslligar de la qualitat, va provocar la desmitificació del bou com element ritual, ara convertit en un espectacle més sense la singularitat i emotivitat antigues, en el qual ja ningú no recorda cap nom en concret.

Clicar per veure àlbum, “Sant Xotxim, avui”

Els bous han monopolitzat les festes en detriment de la diversificació del contingut dels actes festius, actualment cada carrer programa al voltant de deu o dotze bous. En eixe sentit, les festes s’han empobrit i la imaginació per organitzar actes  al gust de tothom ha quedat obnubilada i quasi esborrada per l’afició als actes taurins dels qui les gestionen. Caldria replantejar i racionalitzar aquesta enorme quantitat de bous i espectacles taurins que es fan i buscar de nou l’ equilibri i la diversitat de la festa, és a dir actualitzar-la, modernitzar-la,  i donar pas a altres expressions festeres, així com incloure altres actes tradicionals ara perduts.

Especialment caldria tindre més en compte la nostra música i el nostre folklore, que estigueren més presents i no com ara que, en una expressió d’ auto-menyspreu s’ignoren,  i  s’admiren i utilizen les d’altres llocs aliens. Seria una forma de recuperar per a les festes la nostra cultura i la resta de les nostres tradicions. En definitiva, una forma de  viure la festa amb  tradició (sense monopolis) i modernitat ( oberta a noves iniciatives).

Joan Badenes              Fotos dels àlbums… Joan Antoni Vicent

Adore la teua fe

Perd el temps i les hores passen,
com el sol, sobre una pell
que no sempre enganxa, amb paraules,
la bellesa.
                    El món s’enfonsa
i em submergisc -cada cop més blau-
als braços musicals del teu record,
perenne i solitària esperança.

Poeta, diuen que has escrit
contra Déu; digues-nos on l’has trobat,
amb quina roba se t’ha fet present,
humà tu, oh vanitós!

Haurà estat amb l’única imatge possible,
la teua?
                 Mesclem paraules
amb la il·lusió que la combinatòria
faça corrua d’intel·lectuals,
moda efímera.
                          Però no mentisques:
ets més cor que vocabulari
i et desfaràs arena al vent.
Déu no és cap projecció,
ni el fractal d’un somni;
tampoc l’esbós de tot allò
que raonaràs.
                         Déu podria abillar-se
amb les mans quan rentes llençols
o parles, Déu s’abilla si pares taula
o bull l’arròs;
                      em fa l’ullet
quan véns nua de prejudicis
i estudies, lliges la mel dels qui mirem
o fas la compra. Déu, l’apunt
del teu somriure de maragdes,
la melodia llunyana del saxòfon
entre els núvols, aqueix color
abans del tremolor definitiu,
callat,
          per sempre més,
                                           de la memòria.
Déu, amb tu, habita el silenci.
I, també, aqueix calfred sagrat
d’un capvespre sense sol si reculls,
d’aquest alè,
                       les seues roses.

Nits d’estiu

​Les nits ja havien començat a canviar. La manega llarga i els pantalons texans començava a sobrar. Els braços i les cames volien desempallegar-se dela tela que els ofegava durant tot el dia, per la qual cosa la tela de la roba començava a amainar, ensenyant les blanques extremitats que encara estaven orfes de sol. Al llit les mantes ja havien començat a hibernar i en els llits solsquedaven llençols fins que ens abraçaven de matinada.
​El temps ens convidava a eixir i a gaudir de la suau temperatura que teníem per les nits. Calia aprofitar el plaer que ens proporcionava l’estiu, el qual barrejat amb la nit clara i transparent, ens volia atrapar en una nit de llum natural, de brisa neta i de la flaire que desprenien les alfàbregues i els gessamins.
​Sols faltava que nosaltres acabarem d’adobar aquell espectacle amb les olors que ens proporcionarien les coques amb tomaca i ceba i els entrepans de truita i de formatge que portaríem en les carmanyoles, acompanyades de vi blanc fresquet i de llaunes de cervesa guardades en una bossa nevera.
​Després de l’àpat i de la beguda era l’hora d’encendre un foc purificador que acabaria de crear l’ambient adequat per a gaudir d’una nit perfecta. Aquest escalfaria el perol de fang amb el que barrejaríem el rom, el cafè el sucre i la llimona gaudint d’un líquid celestial que ens faria despertar les nostres animes.
​Llavors era l’hora de treure la Guitarra i de cantar a la llum de la lluna les velles cançons d’estiu, de vells amors inoblidables i de bones amistats.

Article le elaborat per Sebastià Roglà.

Contra Paradís, (13/52)

     13. La ressaca

      Aquell dia de Sant Pere en la platja de Moncofa hi havia molts carros de llaurança enmig de l’arena i asseguda a l’ombra de les seues veles a mitjan vesprada la gent menjava llonganisses amb tomaca, encetava melons d^‘Alger, bevia vi alçant el barral a contrallum i els xiquets, jugant, llançaven crits de felicitat o ploraven amb grans grunyits i tots els sons es fonien amb la claredat del firmament fins a fer-se de la seua mateixa na­turalesa. També hi havia silencis. Molts dormien. Dones vestides de negre formaven un rotgle reclinades al voltant d’una manta on hi havia les viandes i els homes solien quedar-se callats fu­mant amb la mirada perduda mentre elles, excitades, no paraven de parlar i d’espitralar-se una miqueta amb la cara plena de sol arreplegat durant tota la jornada i les canelles igualment enceses.

 

Grup de vilavelleres a la mar de Moncofa, estiu 1943

       Molts cavalls eren dins la mar i l’onatge els colpejava les potes omplint-los les illades d’escuma i per allí els passava la mà el propietari de l’animal per a llavar-los sense traure’s el cigarret de la boca i aquests llauradors amb barret de palla, els pantalons arromangats fins el genoll i la camisa blanca refrescaven també les cavalleries tirant-les poals d’aigua a la crinera i algunes reni­llaven o piafaven entre les xiques que prenien el bany amb ena­gos i elles s’arreplegaven en un puny els plecs del volant perquè les ones no l’alçaren fins les cuixes, però en eixir de la mar duien la tela mullada molt ajustada a la corba del ventre amb el triangle del pubis també marcat, enfosquit i això provocava algunes mi­rades calentes, furtives en alguns adolescents, en alguns fadrins endiumenjats que estaven a la vora plantats observant-les.

Grup de vilavellers a la platja de Moncofa, estiu 1943

     Hi havia unes casetes de carrabiners i unes altres de pescadors emblanquinades amb calç viva que tenien un sòcol de blavet en la façana i davant d’elles hi havia barques encallades en l’arena, l’ombra de les quals era quasi violeta i anava allargant-se segons queia la vesprada fins a formar un cubícul on es refugiaven este­sos uns amants vestits que s’acariciaven les puntes dels dits mi­rant de reüll i uns altres que només dormien. Aquell dia de Sant Pere que obria l’estiu jo vaig ser un d’aquells que va caure rendit a ple sol després d’haver fatigat tota la meua carn corrent i cridant sota un cúmul tan fort, tan alt de llum. Estava molt can­sat. Em vaig quedar dormit enmig de la platja i durant un temps dins la son sentia els colps de l’onatge al costat de les parpelles traspassades pel fulgor de l’arena, encara que lentament tota la mar va anar afonant-se en l’obscuritat de l’inconscient fins desaparèixer i a la fi de la son encara estava dormit i l’onatge va tor­nar a colpejar els meus sentits i al seu interior se sentien de nou els crits dels xiquets amb una ressonància pneumàtica sense poder separar-la de la claror que feria els meus ulls tancats, però en despertar vaig veure que el sol estava declinant i alesho­res vaig sentir un tremoli per tota l’espina prop d’aquella barca, l’ombra de la qual ja havia guanyat el meu cos nu.     -Manuel, ¿vols una tallada de meló d’Alger ?  

    –Manuel vine, vine, Manuel.   T’has quedat dormit.

    –¿Vols un tros de xocolate?  

    –Espavila’t, que estem a punt d’alçar el vol.

     Escoltava aquestes veus ofuscades. La família de Quico La Paula estava asseguda al costat del carro de llaurança i mentre tots devoraven les restes del berenar, l’home amb certa calma ja havia començat a posar-li els arreus al cavall per a tornar a casa. Uns altres carros havien iniciat el regrés i la platja anava que­dant-se plena de papers, solitària amb el sol de bresquilla per da­munt del castell de Sagunt. En el moment de partir, la meua ger­mana Rosita va senyalar una d^‘aquelles cases de pescadors, una blanca i blava que quasi feia cantó amb el camí de Moncofa.

Villa Alegria, platja de Moncofa (Foto Joan Antoni Vicent)

   –Ací vivíem nosaltres aquell estiu quan, segons conten, va començar la guerra –em va dir–. I tu eres un xiquet de bolquers. Et passejava una xica molt guapa de la Vall d’Uixó que li deien Carmen.

      L’estiu de 1936 va ser interromput per la pólvora, per l’odi que va fer emmudir les cigales i des de la Vilavella va venir a la plat­ja a arreplegar la família el jornaler Macareno amb l’egua Maravilla, i en entrar al poble hi havia en la cruïlla gent de la FAI amb pistolots que havia tallat la carretera amb uns troncs i sobre els terrats es veia la resplendor d’una gran foguera on cremaven a la plaça tots els sants de l’església, l’orgue inclòs, però aquesta volta Quico la Paula tornava de la mar un dia de Sant Pere en silenci fumant, i cantussejant  entre dents, i cansat fins el moll dels ossos jo duia les galtes roges, les sandàlies plenes d’arena i el cabell as­pre de salnitre amb tot el foc del dia dins la carn i anava pegant cabotades contra la falda de la meua germana mentre ella i les seues amigues cantaven La Casita de Papel  i les fustes del carro cruixien amb les bandades i les ferradures del cavall a voltes treien espurnes de l’empedrat sota aquell túnel de xops amb els troncs pintats amb calç i el rostre de Franco estampat.    

    Quasi s’havia fet fosc del tot quan vam arribar al poble i en les portes de les cases hi havia llauradors amb camisa blanca prenent la fresca asseguts en cadires de boga i estava acabant el passeig del diumenge amb les parelles fent voltes des de la glorieta a la plaça. En l’aparador de la pastisseria de Vives les safates de me­rengues s’havien acabat aquell dia i en el mateix moment de l’obscuritat l’aire havia extasiat un olor a fum. Aquella nit quan dormia els llençols tenien arena i dins del plaer de la fatiga en la son recordava certes imatges: una visió totalment blava amb les sinagües d’aquelles xiques ajustats al seu ventre, les mirades d’uns nuvis tombats a l’ombra d’una barca de pesca, la sensació de fe­licitat que es repetia en passar la llengua sobre els meus llavis un poc inflats per la sal.

    Mi casita de papel..…

                              (( https://www.youtube.com/watch?v=Mi1ixXl2IRs ))

Manuel Vicent

 

Un activista vilaveller en la revolució d’octubre de 1934

El general espanyol Eduardo Lopez de Ochoa y Portuondo

En el transcurs de la II República Espanyola, a l’octubre de 1934, durant l’anomenat com bienni radical en què el govern estava en mans de partits de dreta, es va convocar des de les forces d’esquerra i els sindicats una vaga general revolucionaria a Espanya.

La incidència de la convocatòria va ser desigual, però a algunes zones de l’estat, como ara Catalunya, el País Basc, Astúries o les conques mineres de Castella i Lleó el conflicte va tindre gran incidència. A Astúries, concretament entre els dies 5 i 19 d’octubre, la vaga general es va convertir en una autèntica revolució que va ser durament reprimida per l’exèrcit.

Un general espanyol, Eduardo Lopez de Ochoa y Portuondo, fou l’encarregat de reprimir per la força de les armes tot aquell moviment. Un vilaveller, resident o desplaçat a Barcelona aquells dies, va protagonitzar un incident del qual es va fer ressò la premsa mentre al Coliseu Imperial de Barcelona es projectava un reportatge dels fets ocorreguts a Astúries.

EL SIGLO FUTURO, un diari de marcat caràcter catòlic i tradicionalista va recollir el fet en la seua edició de dimarts 30 d’octubre d’aquell any. Vicente Mallen Sales apunta el diari que “se produjo un gran escándalo en las localidades altas por Vicente Mallen (pot ser en realitat Mallench?) Sales, de treinta y cinco años, soltero, albañil, de Vilavieja (Castellón)”. Segons relata el diari tradicionalista quan a la pantalla va aparèixer la imatge del general Eduardo Lopez de Ochoa y Portuondo amb el seu estat major en entrar les tropes que comandava a Oviedo, el vilaveller Vicente Mallen Sales “prorrumpió en gritos subversivos, invitando a los espectadores que le rodeaban a que lo acompañasen en su protesta.”

L’apallissen

L’acció de Vicente Mallen va ser violentament reprimida per “varios soldados que se hallaban en localidades próximas se lanzaron sobre Vicente, propinándole una regular paliza, hasta que la presencia de un teniente de Infanteria evitó que fuera linchado”. El diari continua contant que “los aplausos de la totalidad de los espectadores hizo que renaciera la calma, prorrumpiéndose en vivas a España y al Ejército”.

Finalment, passat l’incident, tot i que no es destaca al diari en quin estat va quedar el vilaveller Vicente Mallen, EL SIGLO FUTURO reblava que “terminado el programa, el público pidió y obtuvo que la empresa repitiera la proyección del reportage referente a Asturias, entre aclamaciones”…

“Com podeu veure, la foto és del general espanyol, és a dir, dels vencedors que sempre es fan un lloc en la història que ells mateixa escriuen (una cosa comuna en totes  les malauradament guerres). No hem pogut aconseguir cap fotografia del nostre veí”.

Nota de l’editor.

Article elaborat per Nel·lo Navarro.

.