Perspectiva de la vila (1945)

Joan Antoni Vicent Cavaller

Oli sobre llenç, 23 x 29 cm.

Signat a l’angle  inferior esquerre: C R; dessota: 45.

Al revers del marc, al llistó superior, hom llegeix: Villavieja de Nules, escrit a llapis.

Conservació bastant correcta. El llenç presenta un lleuger trenc. Necessitaria una neteja i un reforçament del vernís.

Darrera peça ingressada al Museu de la Vilavella, mitjançant donació.

 

No disposem de cap pista tocant a l’autoria. Tanmateix, ens inclinem a pensar que podria tractar-se d’algun banyista de la ciutat de València.

El pintor (o pintora) va tindre bon ull en elegir l’enquadrament, emplaçat, a hores d’ara, davant de la parada d’autobusos de la carretera de la Vall. Al fons emergeixen els dos turons protectors de la vila: muntanyeta del Castell i piló de Santa Bàrbara. Conformen una V que deixa pas a un límpid cel. El nucli de població es desplega a la falda dels dos monticles, instal·lat a una plana habitada per fructífers tarongers.

El quadret destil·la harmonia,  reforçada per una paleta de colors suaus. De ben segur l’autor tenia coneixements més que bàsics de pintura. El realisme de la composició resulta patent, tot ens resulta familiar. Tan solament observem alguna concessió artística, per exemple, l’elevació del pendís del piló de Santa Bàrbara, o el relleu atorgat a la torreta de García Guijarro, a despit del campanar, que, teòricament, deuria constituir el centre principal. Tanmateix, hem de recordar que, en aquests casos, la vista, usualment, recau a la banda inferior esquerra. I que la torreta havia esdevingut ja  l’edifici civil més important de la vila. Anotem, també, que l’antic balneari de l’Estrella ja no s’hi representa, car havia sigut derrocat pocs de temps abans. La casa que apareix davall de la façana lateral de l’església correspon a l’actual estanc.

Sens dubte, aquesta obra constitueix una aportació interessant a la manera de visualitzar i representar ,plàsticament, el  nostre poble. Curiosament, alguns fotògrafs locals -Agramunt, per exemple- han emprat, recentment, un enquadrament molt similar per a les seues fotografies, radicat, espacialment, a l’inici del camí de l’Asseit. El mateix s’esdevé amb la panoràmica de la vila –obra del pintor Costi- que contemplem al mural de la plaça dels Espardenyers, executat al maig del present any. El nostre –pel moment- anònim artista  no anava mal encaminat.

Fotografia: Juan Escrig

 

 

Arquitectura de la Guerra Civil en la muntanya de santa Bárbara.

L’enunciat que dóna lloc a l’existència d’aquest blog és “ Aportar per a fer un poble millor” . Seguint la proposta, objectius nostres són donar a conèixer aspectes de la nostra història per a saber d’ on venim,  i reivindicar la recuperació, defensa i promoció del nostre patrimoni, siga tant cultural com natural, així com l’urbanístic i arquitectònic, per tal de sentir-nos-en orgullosos del que tenim i traspassar-ho, millorat, a les generacions futures de la Vilavella.

En diferents articles anteriors hem tractat sobre la necessitat de posar en valor patrimonial i històric l’entramat d’ arquitectura bèl·lica de la Guerra Civil, com són les fortificacions, trinxeres, punts d’observació, nius de metralladores, pous de tirador, etc. que existeixen en les nostres muntanyes. Recordem que el nostre poble i les seues muntanyes va ser territori de disputa i de confrontació bèl·lica, ja que el front va quedar ací estabilitzat durant nou mesos.  D’aquest fet ha quedat com a testimoni un ric traçat de construccions militars d’atac i defensa, emprat pels dos bàndols en confrontació, que si no és objecte de recuperació corre els risc de ser engolit pel pas del temps.

Evitar el seu desnonament com a llegat històric i incorporar-lo al nostre patrimoni suposa també un pas per a la recuperació de la memòria històrica d’uns fets recents que si no s’observen amb tota la seua integritat,  poden ser repetits de nou, no oblidem la coneguda frase “ els pobles que obliden la seua història estan condemnats a repetir-la “.

Fins ara tractar sobre la nostra Guerra Civil a nivell institucional resultava bastant complicat, segurament tant per raons ideològiques – posat que els vencedors imposen la seua interpretació dels fets sense deixar que ningú a posteriori la rectifique-  com emocionals.

En aquest context, no podem menys que cel.lebrar i felicitar els autors de la recuperació i rehabilitació d’un traçat d’aquesta arquitectura existent en la muntanya de Santa Bàrbara, posada en valor com a patrimoni històric, reclam museístic i turístic.

Mereixedors de reconeixement són tant la iniciativa del nostre ajuntament, presa  per  la regidora de Patrimoni Loles Orenga i per l’alcaldessa Carmen Navarro,  com pel treball de rehabilitació realitzat per l’empresa ArqueoCas dirigit per l’ historiador  Jose Albelda, una obra que ha comptat amb la col.laboració de la Generalitat Valenciana, Caixa Rural Vilavella – Cajamar, Fustecma i Voluntariat pel Patrimoni.

El passat diumenge 13 tingué lloc l’acte d’inauguració i presentació pública d’aquesta magnífica rehabilitació. En la vessant est de la muntanya de Santa Bàrbara, ben prop de la penya Espiadora,  en un lloc privilegiat, ja que s’atalaia tota la plana, des de Benicàssim fins a Sagunt, es concentraren unes 150 persones que van seguir amb atenció les explicacions de les vicissituds bèl·liques ocorregudes  entre 1938 i 1939 que va realitzar Jose Albelda, després dels discursos inaugurals de les nostres autoritats municipals.

 Es va fer una visita guiada per tota la trama recuperada, un circuit que compta amb trinxeres excavades, niu de metralladora, punt d’observació i vigilància, tot explicat amb uns panells informatius, La visita guiada acabà amb la lectura de fragments dels diaris personals de dos combatents, un del bàndol franquista i l’altre del republicà, feta per Carlos Mallench, de l’associació Muntanyes de la Guerra, com un record de tots els morts de la confrontació civil, tal com queda gravat sobre una pedra a l’ inici del trajecte. Amb el desig de que mai més es tornen a repetir fets tant destructius i mortífers. Per aquest motiu cal recuperar la memòria històrica i no oblidar tot el que va passar i a ningú dels que varen morir.

A continuació  reproduïm part del textos que expliquen els panells informatius. Aquests, més les fotografies que publiquem, donaran a conèixer la història  i el lloc on va ocórrer als qui, per diferents raons, no poden acudir a veure aquesta obra, que com va dir Jose Albelda, “sols és comparable a una xicoteta sala d’un primer pis d’un museu de diferents plantes”. Encara queda molt per recuperar, però el primer pas ja està donat.

Actualment el municipi de la Vilavella conserva una gran quantitat de restes bèl.liques repartides entre les partides rurals de Santa Bàrbara i la Selleta. A més de la seua quantitat i bon estat de conservació, la seua característica distintiva és la d’haver format part del sistema de fortificació de campanya dels dos bàndols participants de la Guerra Civil Espanyola entre 1938 i 1939, primer com a elements defensius republicans per frenar l’avanç franquista cap a València, i més tard amb la paralització del front, com a primera línea defensiva de l’exèrcit franquista.

Entre un bosc mediterrani d’argelagues, esbarzers, carrasques i pins plantats en la dècada dels 50, destaquen les restes encara visibles d’una gran quantitat de trinxeres excavades en el terreny, … parapets aixecats en pedra en sec, pous de tirador i nius per metralladores o casamates ( alguns d’ells amb grafitis realitzats sobre el cement fresc), cabanes de soldats, llocs d’observació o un extens campament militar republicà usat després per la 83 Divisió franquista, conegut com “el poble desert”.

 La part posada en valor consta de dos trams:

TRAM 1 : … discorre a través d’una trinxera excavada en terreny rocós, aplegant fins un niu de metralladores de planta ovalada; al nostre pas, anirem deixant arrere nombroses ramificacions de la trinxera que actualment s’encontren colmatades de terra.

Després de visitar el niu o casamata, la ruta continua per un camí de fàcil accés a través del bosc.

TRAM 2 : …  consta d’un conjunt format per un lloc d’observació i el seu abric complementari, i uns metres més avall un altre grup format per un niu de metralladores i un abric vinculat a aquest.  La tornada a la senda es fa a través d’una trinxera, encara per excavar, de 190 m de longitud.

És un patrimoni militar que representa la lluita dels nostres avantpassats, restes d’un camp de batalla que hem de respectar. Preguem que tingui cura d’aquest patrimoni, ja que de nosaltres depén llegar -lo a les futures generacions.

Text Joan Badenes

Fotografies Juan Escrig

 

La Vilavella d’ahir i d’avui: la font Calda

No fa encara massa temps l’espai de la font Calda era un centre neuràlgic en la vida del poble, lloc de trobada i de relacions tant dels veïns com dels banyistes que anaven allí a per aigua o a prendre la fresca.

En un article anterior, La font tal como raja… o no, (Cliqueu si el voleu llegir) senyalàvem la importància de recuperar la font, aconseguint que torne a brollar aigua. Va ser l’any 1998 quan l’Ajuntament realitza les obres de canalització de l’aigua de la font Calda cap a 12 sortidors repartits pel poble, això provoca que no es mantinga el suficient cabdal perquè brolle aigua contínuament. Aquest dissortat fet portà com a conseqüència que la gent deixara d’acudir a la font, i si abans era un espai amb molta vida, ha esdivingut un lloc buit. Actualment la Glorieta és un espai rehabilitat al voltant del Museu, però per a completar la seua recuperació falta que la font Calda torne a brollar.

La font mil·lenària que ha sigut  fita i emblema identificador de la Vilavella, motiu d’orgull dels veïns, ara és una font eixuta, un espai mort, sense vitalitat. L’ajuntament hauria de posar entre les seues prioritats urbanístiques la seua recuperació i revalorar-la.

A part de la pèrdua de la funció de la font, les fotografies mostren un considerable canvi en la seua trama urbanística i es constata la brevetat temporal del nostre paisatge urbà. Som poc amants de mantindre la tradició urbanística, ni tampoc estimem el nostre patrimoni arquitectònic. Resulta curiós que quan en els debats públics apareixen defensors de “les tradicions” sols fan referència a alguna d’elles, i no precisament les més cíviques, oblidant-se de la resta com la nostra llengua i cultura, la nostra música, el patrimoni urbà i natural, l’esportiu,  com la galotxa, etc.

Primer va ser la demolició als voltants de 1942 del balneari del Cervelló i la construcció en el seu lloc de cases particulars. Cent anys justos va existir el balneari i el seu enderrocament inicia el camí que seguiran la resta, excepte el de Monlleó, l’actual balneari. L’any 1985 l’ajuntament d’aleshores decideix, en una mostra més de la falta d’estima i valoració del ric patrimoni dels balnearis, enderrocar l’edifici situat al costat mateix de la font, la Presa d’Aigües, antic bany del Comú, bastit al segle XVIII.

Ara és una mena d’espai obert amb una caseta de dubtós gust estètic, resguard del cobrador de l’aigua quan es la cobraven als forasters que venien a omplir les seues garrafes. De les antigues estructures dels balnearis en aquest entorn s’ha salvat, perquè havia tingut en el seu temps usos religiosos, l’oratori del balneari del Cervelló, actual entrada i primera sala del Museu Municipal.

En front de la font Calda destacava la casa de “les Cavalleres” amb un jardí que lluïa un esplendorós gesmiler i que ha esdevingut el solar d’una  una finca de pisos. En el contrast de fotografies també s’observa la casa cantonera amb el carrer Cova Santa, d’estil modern amb grans finestrals que deixa entreveure un estudi d’arquitectura. En el baix d’aquesta casa estava la clínica del metge D. Roberto i posteriorment de Joan Arrufat fins l’any 1983 quan es traslladà a l’edifici anterior a l’actual Casa de la Cultura “Manuel Vicent”.

Veïna a aquesta casa encara es manté en peu l’antiga casa dels Lessús, construïda als inicis del segle XIX. Una casa enigmàtica, i enorme, per a ser la residència estival d’aquesta família de procedència francesa. Durant els anys 50 al primer pis es va instal·lar una escola de xiquets i en els seus baixos  una escola d’alfabetització dels espardenyers.

El ric patrimoni arquitectònic perdut dels balnearis existents a la Vilavella i del qual sols ens queda la memòria fotogràfica, ens porta a la reflexió sobre la inconsciència d’anteriors ajuntaments que no van saber protegir-lo, així com la importància  que l’autoritat municipal planifique urbanísticament amb racionalitat, prioritzant el manteniment del patrimoni i no la seua destrucció. Per aquest motiu demanem a l’Ajuntament actual que tinga entre les seues preferències la recuperació de la font Calda i que de nou torne a brollar aigua de les seues canonades, com sempre ho ha fet durant temps immemorials.

Joan Badenes

Fotografies J. Escrig i arxiu E. Escrig.

Les escoles de cagonets a la Vilavella

L’any1969. Escola de cagonets de María l’Agustina, 43 xiquets. Fotografia Enrique Escrig.

Quan els bebés ja caminaven les mares els portaven a una escola d’infants, sense cap pretensió educativa, l’escola de cagonets. D’escola sols tenia el nom, ja que no disposava ni de cadires pels nens, ni un espai adequat, ni tampoc lavabos comunitaris. Per fer les seues necessitats disposaven d’un vas de terrissa, anomenat porró i envoltat de serradura per si s’esdevenia algun incident. La mestressa s’encarregava de buidar-ho i setmanalment el netejava, però cadascú es portava de casa la cadireta que allí quedava fins que deixava d’anar-hi. Ocupaven l’entrada de la casa o en el millor dels casos un pati cobert. L’aforament tampoc era un problema, on caben quaranta en caben quaranta-cinc i era una sola dona la que es preocupava de la xicalla i intentava apaivagar-la entre plors i mocs. La major part del temps portava un o dos xiquets en braços: els que no paraven de plorar. Els xiquets li deien familiarment tia.

La tia María Calet, que vivia al carrer del Barranc, tingué l’escola de cagons ja abans de la guerra i quan es va restablir la situació, continuà en la postguerra.

A les escoles de cagonets tot el que aprenien era alguna cançoneta religiosa, i massa que feien aquestes dones.

Ma mare, que m’ha proporcionat informació sobre aquest tema, em diu que a la Vilavella als anys cinquanta els meus germans i jo també, anàrem a l’escola de cagonets de la tia Caleta, al Camí Reial, davant de la creu. El que hui dia en diríem “escola d’educació infantil” sense passar Sanitat. Tan sols una atenció als xiquets en absència de les mares.

La tia Caleta necessitava que a l’escola Carmen Arnau (la Monca), distreguera els seus tres germans, trigèmins, perquè quan ploraven ho feien amb ganes i en trio, però si estava Carmen els calmava. De pas li manava escurar els porrons.

María Esbrí Aznar, coneguda com María l’Agustina que actualment té 90 anys i en el moment de l’entrevista manté viva la memòria, em narra que quan Freisqueta la Caleta s’ho va deixar, li va proposar que continuara ella amb l’escola de cagons i als 42 anys, o siga en 1968, va replegar a sa casa els xiquets que anaven a ca la Caleta.

A María li agradava cantar, inclús ara, encara ho fa amb ganes, i d’aquesta manera entretenia els xiquets cantant i resant. La majoria de les cançonetes eren religioses i anaven canviant segons la litúrgia del moment: novenes dedicades a un sant, oracions, nadales… Una de les cançonetes que cantaven els nens alçant la mà era:

 Agua bendita de Dios consagrada,

limpia mi cuerpo y salva mi alma.

Els xiquets que anaven a ca María, al començament es portaven la cadireta de casa, però després no va caldre perquè el seu home, va construir uns bancs i així els hi col·locava a tots. També va enginyar un porró, l’únic que tenia per a tots els xiquets, que no es tombava perquè estava dintre de la base d’un foguer de petroli.

María l’Agustina, foto de la família

Per si no en tenia prou amb els menuts, li van portar dos nadons que els ficava en dos butaques que les feia servir de bressol. La xifra habitual era de 40 a 44 nens i el màxim de xiquets que va tindre durant unes setmanes, van ser 70 -impensable hui en dia- i segons conta no necessitava pegar-los perquè li feien més cas a ella que als pares. María s’estimava de debò els nens i era molt “convoianta”: amb les panolletes que li portaven els preparava una perola de bufes o llaminadures de sucre cremat que una vegada fos, dipositava en un full de paper de diari.

Vacances no sabia què eren, quan arribava l’estiu els xiquets deixaven d’anar a la vesprada.

Pagaven cinc duros a la setmana i per Nadal el present que li portaven era de les seues collites. Quan va millorar l’economia, recorda molt il·lusionada, que la van obsequiar amb una cistella amb productes nadalencs.

L’horari d’entrada i eixida era flexible. Començava a les nou fins la una i a la vesprada de tres a cinc, com una escola pública. Si alguna mare anava a collir o a migdia no  estava a casa, li portava un perolet amb el dinar perquè el fill menjara de calent.  A la vesprada fallaven alguns nens perquè es quedaven adormits i els dissabtes era dia no laborable.

A l’escola de la tia Doloretes el Ros, al carrer de la Cova Santa, a les dotze cantava tothom:

“Hores toquen en la terra, àngels canten en el cel, la meua ànima encomane a l’arcàngel sant Miquel” i seguia en castellà: “Por darle gusto a María y al demonio gran pesar, rezaremos una Avemaría a la Virgen del Pilar“. Els xiquets s’aprenien aquesta oració i més o menys entonats, amb crits la cantaven.

Era molt difícil mantindre la canallada calmada, sense joguets ni al·licients. Quan els xiquets es tornaven insuportables la tia Doloretes els deia: “Calleu, boques de niu!”

També existia a la Vilavella una escola de cagonets per a les famílies benestants que portaven els seus xiquets a ca Tereseta la Xima, una dona que sols se n’ocupava de quatre.

A l’any 1969, Fina Arnau va inaugurar una guarderia, “El Jardilín”, amb millors condicions higièniques, un interès pedagògic i un aforament limitat. Per aquest motiu  l’escola de María l’Agustina va plegar cap a 1973, però Dolores la Molesa, de geni més curt, va seguir encara uns anys més.

Article elaborat per Imma Vicent.