Una foto aèria de la Vilavella de l’any 1938

69

Fotografia de la Vilavella (dalt a l’esquerra), Nules, el terme i la costa fins a Moncòfa, feta des d’un avió de la legió Condor ( alemany) l’any 1938 durant la Guerra Civil . Arxiu Militar.

 

Durant la primavera i l’estiu de 1938 l’aviació franquista va intensificar els seus bombardejos sobre les poblacions, carreteres, estacions i vies de tren de la Plana Baixa i el Camp de Morvedre.

Els avions de la Legió Còndor i l’Aviazione Legionaria delle Baleari descarregaren milers de tones de bombes sobre esta part de la geografia valenciana. A la Plana baixa els atacs foren obra majoritàriament de la Legió Còndor, que estava formada per avions, pilots i especialistes alemanys de l’exèrcit nazi d’Adolf Hitler al servei del general Francisco Franco.

Els bombardejos anaven dirigits generalment contra el combois de tropes republicanes que, en camions, cotxes i a peu, es replegaven en direcció sud, però en moltes ocasions les víctimes de la metralla no eren el militars, si no la població civil que ocupava els pobles devastats per les bombes.

Per tal de poder planificar els atacs, prèviament al bombardeig els observadors de la Legió Còndor fotografiaven el objectius escollits. Una atenta observació d’estes fotografies els permetia localitzar sobre el terreny concentracions de tropes, posicions d’artilleria, vehicles o fortificacions republicanes que d’esta manera eren atacades directament.

Un document gràfic excepcional

Estes fotografies aèries, com és el cas de la que mostrem en l’article, ens permeten actualment vore quin era l’aspecte que mostraven els pobles, les carreteres i els camps de la nostra comarca dels de l’aire.

Observant-les (ara amb els ulls plens de curiositat, pau i interès, ben lluny de l’observació bèl·lica i ofensiva dels militars de l’any 1938) podem distingir les zones que en aquell moment estaven ocupades pels tarongerars o l’horta i les que encara eren domini del secà.

Podem observar també els camins que comunicaven per l’horta i la muntanya les diferents partides del terme i els pobles veïns, així com el traçat de la Vieta que roda Mascarell en el seu camí cap al port de Borriana.

Fruit de l’observació descobrim també com a la franja costanera, a dreta i esquerra de la gola de Nules, l’absència pràcticament total d’edificacions ens mostra una costa quasi verge. En la imatge és ben visible la gran franja d’arena, la platja, que cobria el terreny entre la vora de la mar i els primers bancals cultivats. Tot un vestigi d’un passat llunyà.

Podem comparar aquesta fotografia amb la imatge que ens ofereix Google Maps i veure el gran contrast entre una i l’altra, reflexe dels canvis viscuts a la Plana durant els quasi 80 anys que han passat.

Sin títuloaeria

La Vilavella, Nules , el terme i la costa desde Google Maps.

NEL.LO NAVARRO

Anuncis

Pluges.

Al meu país la pluja (1983)
(Raimon)

Al meu país la pluja no sap ploure:
o plou poc o plou massa;
si plou poc és la sequera,
si plou massa és la catàstrofe.
Qui portarà la pluja a escola?
Qui li dirà com s’ha de ploure?
Al meu país la pluja no sap ploure.

 

La cançó de Raimon  reflexa ben be  el règim de pluges a casa nostra. El clima mediterrani té aquestes coses particulars: o sequera i es pateix set  o l’amolla tota de cop i ens inundem. Aquesta reflexió ve a conte de les pluges d’aquests dies. Sí, al capdavall, la pluja ens ha acompanyat. Després de mesos de tindre’ns oblidats,  ens ha regat a manats  durant   cinc dies, des del dia  20 fins al 24 de març  ha plogut a bots i barrals.  En la Plana Alta i al Maestrat, amb forts xàfecs, ha provocat  inundacions, i les riuades han fet molt de mal, provocant inclòs dues morts.

Pluja sobre la Vilavella

Pluja sobre la Vilavella

A la nostra comarca, la Plana Baixa,  com diuen els agricultors, “ ha plogut  be”,  sense causar danys  i feia molta falta. Durant els cinc dies de pluja s’han acumulat més de 200 lts per m2. Ha plogut en aquest breu període de temps més que tot l’any passat , essent el mes de març més plujós des de 1912.

La saó està garantida per setmanes, les fonts han eixit, els barrancs van de gom a gom, els pantans estan a vesar, un panorama que feia temps no veiem.  El joc de paraules:  ” Plou poc, però  per al poc que plou, plou prou”, no descriu massa encertadament el nostre règim pluviomètric actual, ja que seria desitjable que plogués amb més freqüència i sense tanta intensitat.

Després de tanta pluja, en períodes d’abundància,  cal reflexionar per als temps d’escassesa. L’aigua com  a matèria vital cal utilitzar-la amb criteri sostenible: recuperant, reutilitzant, reciclant, i sobretot estalviant,   sense malbaratar-la, i embassant-la per a quan ens faça falta, perquè està arribant a ser un element escàs i el seu control provoca conflictes. Per aquest motiu la que tenim, la que ens ve donada per la natura,  la meteorologia, els aqüífers i el riu Millars,  cal que aprenguem a saber-la gestionar amb racionalitat, sense esperar que ens vinga d’altres indrets. Necessitem generar una nova cultura de l’aigua.

Fotografies dels nostres barrancs i fonts.

20150324_083739

El Barranc Roget, que porta l’aigua que brolla del Cup de la Font de la Murta i aboca al barranc/camí València.

20150324_082843

La Font Freda, en el seu naixement actual, vora la carretera de Betxí al costat del centre logístic de Transports Lara, que abocarà en la Serraleta.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Cup de la Font de la Murta, al costat de l'antic motor de Sant Josep de la Muntanya.

Cup de la Font de la Murta, al costat de l’antic motor de Sant Josep de la Muntanya.

Canal de l'aigua de la Font de la Murta , eixint del cup al costat de l'antic motor de Sant Josep de la Muntanya. abans d'abocar al Barranc Roget.

Canal de l’aigua de la Font de la Murta , eixint del cup al costat de l’antic motor de Sant Josep de la Muntanya abans d’abocar al Barranc Roget.

Text i fotografies de Joan Badenes

 

Video: Al meu país la pluja. Raimon

 

Contra Paradís (24/52)

   24. Meitat monjo, meitat soldat

En una sala del balneari derruït de Miramar un cap de Fa­lange anomenat Naixes aleccionava un grup de xiquets amb crits patriòtics que ressonaven per tot l’edifici deshabitat, on només hi havia rates penades penjades cap per avall en les bigues. Des de la porta del carrer jo sentia les soflames i vaig estar un temps en el llindar dubtant d’entrar però al final no ho vaig fer, encara que sabia que allí dins regalaven un fusell de fusta per a fer instrucció i també donaven als xiquets l’uniforme de Flecha, pantalons caqui, camisa blava, boina roja, calces blanques i botes amb claus en les soles, i inclús es podia tocar la trompeta i el tam­bor. Sent tota la meua família de dreta sens dubte hauria estat ben rebut enmig d’aquella milícia infantil que anava a desfilar sota les nogueres de la carretera, i encara no m’explique el rebuig que ja em produïa aleshores aquesta parafernàlia militar: potser una mescla de timidesa o anarquia, d’orgull per no mesclar-me amb gent que no m’agradava o el fet que jo en aquell moment tenia el cap ple d’altres fantasies em van estalviar ser un aleví de feixista i des d’aquella primerenca edat tot el que es referia a la Falange em pareixia només un cúmul de gestos, disfresses i paraules buides, grandiloqüents, sense cap interès.

falangistes (p)

Banda de cornetes i tambors any 1943

      Però en l’escola el mestre ens deia que havíem de ser meitat monjos i meitats soldats, com ma­nava José Antonio, i d’aquesta doble grapa em va ser impossible escapar si havia aconseguit eludir el paper de guerrer en aquesta vida, a causa del meu natural anarquista, en canvi no em vaig po­der lliurar de caure en l’àmbit de l’església, on vaig començar a exercir el càrrec d’acòlit. També allí hi havia uniforme: una sotana roja i un sobrepellís blanc amb ales emmidonades. Calia aprendre de memòria per a ajudar a missa unes misterioses frases en llatí que no entenia, “Introibo ad altare Dei”, i les maneres de la litúrgia que venien acreditades des del fons dels segles. Aquest món estava perfumat d’encens i il·luminat pel sagí putrefacte de les llànties votives, per la lluentor dels canelobres i dels brocats de les vesti­dures sagrades. Tenia un aire estètic, ple de morbositat i, encara que fóra rudimentària, aquesta empresa tenia totes les garanties. En canvi, en les oficines de Falange només hi havia tinters plens de mosques i carpetes d’hule sobre taules polsoses que contenien formularis, un ping-pong i un guants de boxa.

acolics (p)

Acólits de la parroquia, any 1952

Aquell estiu vaig començar a olorar la humitat de la sagristia i vaig ser conscient de la profunditat dels seus calaixos i armaris on es guardaven copons, calzes, draps sagrats, hòsties, ornaments i algunes rases. Primer havia explorat la còmoda dels meus pares i dels meus tios travessant distints estrats de roba íntima i perfums, retrats d’avant-passats morts, joiers i escriptures. Ara una avenc més profunda s’obria davant dels meus ulls tan verges: la part de darrere dels altars, l’interior de les imatges dels sants que estaven armades amb bastons, les formes encara sense consagrar, la clau del sagrari guardada entre els corporals. En el revés de la trama d’aquell teatre de l’església es movia el sagristà Joanet com un àngel vell, molt cansat, i mossèn Agustín, que era asmàtic, tos­sia arrancant un esput espès des del diafragma. Al final de la con­gestió la tos es mesclava amb les llàgrimes i durant l’atac d’asma el sagristà callava amb el cíngol en la mà mirant al sostre i xiu­lant. En un racó de la sagristia hi havia una escopidora plena de serradura i allí anaven a parar els gargalls i les cues de cigarret del rector, amb les quals jo a voltes embolicava un canut de tabac hu­mit i socarrat amb paper de diari per a fumar-lo a mitges amb altres acòlits. La sagristia donava a un corral on una criada cantava coses de Concha Piquer i també se sentia belar a unes cabres, les veus de les quals s’afegien al cor de l’església fent contrapunt.

      Aquell estiu en què va acabar la Segona Guerra Mundial vaig començar a conèixer cadascuna de les llengües dels devots que combregaven. Les treien per a rebre la sagrada forma que el rec­tor amb la tremolor d’un incipient Parkinson depositava en elles i jo havia de posar en la sotabarba dels fidels una patena daurada perquè Déu no caiguera a terra. Hi havia unes llengües molt car­noses amb tels morats; altres eren granulades amb punta sagnants; algunes tenien una taca blanca que pujava de l’estómac brut; moltes apareixien massa banyades o extremadament seques, segons els problemes que portava cadascú damunt. Hi havia devots que obrien la boca desmesuradament i treien la llengua com óssos for­miguers; en canvi altres, amb timidesa, només mostraven la pun­teta rosada entre els llavis tremolosos. Era un codi de psicologia i per la forma de traure la llengua davant la sagrada Hòstia vaig te­nir el primer coneixement del caràcter de les persones.

      Hi havia aleshores un mètode terrible de repressió religiosa. Els veïns del poble havien d’acreditar que complien amb la parròquia al­menys una volta a l’any segons el precepte de l’Església, i per a això estaven obligats a omplir una bolleta amb el seu nom i cog­noms i depositar-la sobre el marbre del combregatori després de rebre la comunió. Els acòlits arreplegàvem aquells papers blaus o roses, els entregàvem al rector i ell els confrontava amb la llista de tots els feligresos i els anava ratllant amb una creu. Molts rojos per por passaven per l’embut; altres no es doblegaven i els seus noms apareixien en la llista amb la casella buida que era el senyal de la seua rebel·lia. Les vesprades del diumenge els veia a la taula del bar. Va haver de passar molt de temps per a descobrir la profunda raó que els assistia, però en aquells anys a mi em pareixia més excitant que ser falangista anar vestit de roig i blanc, tocar les campanes i no la corneta, beure’m el vi del rector i no desfilar, moure’m per les caixes d’aquell teatre misteriós que dividia la meua imaginació entre la gloria i el foc etern en compte de fer una parodia amb el fusell de fusta. Aquell estiu vaig començar a enterrar els morts, a acompanyar el viàtic, a obrir amb el candeler les processons de Sant Roc, Sant Xotxim i de la festa de la Vila. S’havia de ser meitat monjo o meitat soldat, però les dues coses alhora em pareixien massa.

Manuel Vicent

La Vilavella d’ahir i d’avui

RETROSPECTIVA CARRER DE LA PRESÓ.

 

Carrer Presó 1 (1932)

 I. Fotografia de l’arxiu d’Eduard Ranc, cap a 1925.

Molt probablement va ser ell qui la degué prendre. La llum del vespre reforça les fronteres emblanquinades. Absència de gent al carrer. Dues cases exhibeixen portalades amb els tradicionals arcs de mig punt. Una d’elles, la confrontada amb el carreró, seria abolida posteriorment. Al davant, de refiló, la frontera de la històrica presó. I, resseguint, en arribar a l’eixample, l’actual casa-museu dels Espardenyers. Tot el carrer, empedrat, traspua coherència.

Carrer Presó 2 (Anys 60)

  II. Fotografia d’Enrique Escrig, cap a 1962.

La perspectiva del carrer continua tenint sentit. Fronteres emblanquinades, grup de dones en dia estiuenc dessota una inicial llum de capvespre. Estan fent labor, tot i que una d’elles pareix dedicada a la confecció de cordell. L’empedrat, bastant perdut, ha estat substituït, a partir del carreró, per escales. Arribats a l’eixample, penjant d’un ribàs, dos manolls d’aixereta. Feble enllumenat públic mitjançant peres.

Carrer Presó 3 (Actualitat)

  III.  Fotografia de Juan Escrig, ben recent.

L’hem denominada ‘Mare meua, quin desastre’, espontània expressió que ens va brollar en veure-la per primera vegada. La coherència de les dues fotografies anteriors ha estat radicalment alterada, per multitud de detalls:  formigó imprès al paviment, cablejat de la llum, mirador, fronteres amb sòcol de taulellets, fronteres sense lluir, alumini a les finestres, canalons d’uralita o plàstic,  façanes sense emblanquinar o pintades amb colors poc adients, uns pins, al fons, que no deurien d’haver-se plantat, un cotxe aparcat al carrer del Calvari… I tot amb el vist i plau d’una normativa que s’ha revetlat ineficaç, per laxa.

Tanmateix, refets del colp visual, hom pot pensar, com escriu Rafael Santandreu a la contraportada del seu llibre “Las gafas de la felicidad”, Nada es tan terrible.

Per sort, la majoria dels desficacis poden revertir-se, amb bona voluntat i tot corregint les Normes Subsidiàries de Planejament Municipal.

AdVV

Un document referit a la Font Freda, 1629.

 Joan Antoni Vicent Cavaller

 

La Vilavella. L'antiga sèquia de la Font Freda a l'inici del carrer de Santa Bàrbara. Targeta postal, cap a 1905.

La Vilavella. L’antiga sèquia de la Font Freda a l’inici del carrer de Santa Bàrbara. A primer terme l’edifici de l’escola, lloc actual de la Casa de la Cultura Manuel Vicent. Targeta postal, cap a 1905.

La Font Freda l’hem trobada documentada per primera vegada a un pergamí de l’Arxiu de la Corona d’Aragó (Pergamins de Jaume II, núm. 2.787), datat el 1310. Citada com una de les afrontacions del terme de La Pobla de Nules amb La Vilavella: “et de dicta Serratella usque ad torrentem de la Font Freda” (“i de la dita Serrratella fins al torrent de la Font Freda”). Pròpiament, doncs, el document es refereix, més aviat, al llit que formen les seues aigües marxant cap a la mar, a l’espai comprés entre la confluència amb la Serraleta i la carretera de Nules a La Vall. En realitat, fins i tot avui dia, el terme “Font Freda” designa més prest la séquia que no pas l’ull. Aquest era conegut com “el cup de la Font Freda”.

Al segle XVI es reinicia el fil documental, novament des del terme de Nules, i al·ludint-se, també, al seu llit, esdevingut partida: “més, per un quartó e mig a la font freda, camí d.Uxó”, hom escriu al capbreu de la vila de Nules corresponent a 1527, foli 53v, conservat a l’Arxiu Històric Municipal de Nules. I el 1610, el cronista Gaspar Escolano l’esmenta, en parlar de La Vilavella: “Cuentan nuestros médicos por maravilla, que en campo de Villa Vieja nacen lado por lado dos fuentes, la una caliente con todo estremo, y la otra fría, y que hazen en la tierra diferentes efectos. La que se riega de la caliente, es muy fecunda; y estéril la de la fría” (Década primera… tom IV, columna 559).

Certament, no va estar massa encertat Escolano en cercar la informació, car tenim alguns documents que ens mostren la importància que les aigües de la font tenien per a certs regs ocasionals, tot i ésser esporàdiques i irregulars. Perquè caldrà recordar ací que aquesta ha estat, fins fa quatre dies, una terra on l’aigua no era, precisament, element sobrer. La majoria d’aquests documents són un ressò de les tensions existents entre Nules i La Vilavella després de l’expulsió dels moriscos i subsegüent repoblació. El primer està datat el 22 d’abril de 1629 (Riba 1906: 70). El Consell de La Vilavella resol aquest dia donar raó a Gaspar Tàpia, ardiaca de la seu de València, tutor i curador del marqués de Nules i Quirra, per quant “los jurats de la vila de Nul·les se volen fer senyors del aygua ix a sert temps de la font freda, la cual ix en lo terme y territori de la present vila junt a les cases de la present vila, camí de Bechí”. Cinc dies després, al document que tot seguit publiquem, un tal Figuerola, presumiblement advocat de la vila de Nules, redacta un esborrany, dirigit al governador del terme general de Nules, on el síndic d’aquesta vila exposa les pretensions de la població envers la font Freda, emparant-se en l’existència d’un sol terme general per als pobles que conformen el marquesat: Nules, Mascarell, La Vilavella i Moncofa. El plet passa a la Reial Audiència de València (1). El 13 de març de 1635, el Consell de Nules té coneixement d’una contraferma de dret dels vilavellans depositada en aquest tribunal i recolçada per l’ardiaca Tàpia, “lo que causa gran dany y spant que lo Señor se aja ynmiscuyt en dita causa en favor de la Vilavella” (Domingo 1977: 236). Es determina anar a parlar amb l’ardiaca i, cas de no remediar-ho, “que.s pase avant a parer del advocat”. Desconeixem el desenvolupament del procés, però de totes maneres l’aigua de la font Freda va continuar essent propietat de La Vilavella, car tenim constància d’un document on dos terratinents nulencs demanen a Lluís Adsuara, jurat de La Vilavella, el vist i plau per a regar unes heretats (Riba 1906: 71) (2).

EL DOCUMENT.- Es conserva a l’arxiu històric municipal de Nules (antiga signatura: Històrica 33, Aigües, núm. 40). El transcrivim íntegre, perquè no té res que desdiga. En principi, per les dades que ens forneix: el fet que les dones de Nules anaren a llavar a l’ull de la font. O la notícia tocant a la conducció de l’aigua de la font Freda a l’almàssera i molí del senyor, emplaçat vora els murs de Nules; per a vessar-la, posteriorment, a la sèquia major. Però també pel seu interés lexicogràfic. Hi destaquem: a) l’absència de castellanismes; b) la continuada presència de fórmules llatines; c) cultismes presos del llatí: cognició (coneixença), cominació(comminació), caució (seguretat que es dóna tocant al compliment d’un pacte); d) arcaismes: enantaments (procediments), ferma de dret (confirmació de la propietat), requir (requereix), callament (silenci), manutenència, i e) mots avui dia desoïts: clams, eixalavar (rentar per primera vegada la roba abans de posar-la ala bugada). Anotem, tanmateix, el constant trabucament de –s sonores en sordes: admessa, impossat, possen, pressent, propossa, propossant, quassi

TRANSCRIPCIÓ

Die XXVI aprillis anno Domini MDCXXVIII.

Jeshus. Bertomeu Llorens, ciutadà, síndich de la pressent vila de Nules, meliori modo quo potest, diu y propossa que en lo terme general de la dita pressent vila, en lo territori de la Vila vella, y.a una font nomenada la font freda, la qual, en temps fèrtil y abundant de aygües mana y llança aygua per un forat que està al peu de una montaña, davall lo castell dit lo castell de Nules y fa cap dita aygua al mar, corrent per diverses parts del dit terme general de Nul·les, segons la molta eo poca aygua naix de dita font, baixant a la mar, de la qual aygua se han aprofitat los vehins de la dita pressent vila pera regar ses heretats, així orta com secà, y lo señor de dita pressent vila se.n ha aprofitat y valgut pera la almàcera y molí que té en dita pressent vila, prop los murs de aquella, y encara dita aygua se ha guiat y portat a la séquia major de dita pressent vila, pera que los vehins de aquella se.n poguessin aprofitar y les dones de dita pressent vila han anat a llavar a la dita font freda, sens contradicció ni destorp de persona alguna, y la dita pressent vila y vehins de aquella estan en quieta y pacífica possessió, seu quasi, de valerse y aprofitarse de dita aygua en la forma desús dita, no sols per espay y temps de deu añys però encara de vint, trenta y quaranta añnys (sic) y encara molt més, sens contradicció, destorp ni impediment de persona alguna. Y com hara, novament Miquel Alescano (3), nou poblador de la dita Vila vella, haja possat uns clams a Geroni Font, vehí de dita pressent vila, per haver regat un olivar de dita aygua de dita font, pretenent impedirli poderse valer y aprofitar de dita aygua, ab los quals enantaments la dita pressent vila y vehins de aquella estan pertorbats en la dita possessió, seu quasi, que tenen de valerse y aprofitarse de dita aygua en la forma desús dita, y així mateix ha vengut a notícia del dit propossant y dels jurats de la dita Vila vella comminen impedir als vehins de dita pressent vila valerse y aprofitarse de dita aygua, lo que no és lícit ni permés sens cognició de causa. Per so, lo dit propossant, en dit nom, meliori modo quo potest, valerse del interdicte retinende possessionis ab los escrits, ferma de dret en mà y poder de Vm., lo subrogat del portant veus de general, governador per sa magestat en la pressent vila y honor de Nul·les y terme general del castell de aquella, sobre la dita possessió, seu quasi, en que estan la dita vila y vehins de aquella de valerse de dita aygua pera regar ses heretats y anar a llavar les dones a dita font, Requerint que Vm. sia manada rebre una sumària informació de testimonis a fi y efecte de provar y verificar com la dita font, nomenada la font freda, naix y està en lo terme general de la dita pressent vila de Nules y que los vehins de aquella estan en possessió, seu quasi, de valerse y aprofitarse de dita aygua pera regar ses heretats, així horta com secà, y les dones de dita vila de anar a llavar y eixalavar roba y bugades al ull de dita font y la dita vila de portar la dita aygua a la céquia major, pera que de allí los vehins la guien a ses heretats, sens empaig ni contradicció de persona alguna, per espay de deu, vint, trenta, quaranta anys, y encara més, y si per dita informació, aut aliis de predictis constara, Requir lo dit propossant li sia admesa dita pressent ferma de dret y que dita pressent vila y vehins de aquella sien mantinguts en dita quieta y pacífica possessió, seu quasi, y manant als justícia y jurats de la dita Vila vella y al dit Miquel Alescano y a qualsevol altra persona, que sots les penes a Vm. ben vistes, no inquieten, molesten ni forsen a la dita pressent vila y vehins de aquella en la dita possessió, seu quasi, de valerse de dita aygua en la forma desús dita. Y si clam, acció o demanda pretrendran intentar la possen y deduixquen davant de Vm. dins lo termini a Vm. ben vist, ab cominació que passat dit termini los serà imposat callament perdurable, offerintse suficient caució, fer y fermar tots los actes in similibus acostumats, ac denique requirque quatenus opus sit li sien despachades lletres de manutenència in forma solitaet iuxta styllum cum ita etc cuius etc implorando etc.

FIGUEROLA.”

Bibliografia i notes

DOMINGO PÉREZ, Concepción i altres (1977): La Vilavella, València, impremta Fermar.

ESCOLANO, Gaspar (1610-1611): Década primera de la Historia de la insigne y coronada ciudad y reyno de Valencia.València, Pedro Patricio Mey.

RIBA CARDÚS, Víctor (1906): Villavieja de Nules y sus aguas termales. València, impremta de Francesc Vives Mora.

(1) A l’arxiu històric municipal de Nules es conserva un full (signatura antiga, Històrica 28) on Don Pedro Fajardo, marqués de los Vélez, virrei del regne de València, commina al Consell de Nules “sots pena de 300 florins de or de Aragó” no inquieten als vilavellers en la possessió de les dues fonts, Calda i Freda. Heus ací la resolució tocant a la darrera: “y de la font freda, quant hi ha aygua, que seria en temps fèrtil y abundant de aygua, se.n servirien pera regar totes les terres del terme de dita Vilavella que d.elles poden regar y per als demés usos que han menester los veyns y habitadors de aquella, y si alguna en sobra, que seria molt rares vegades, després que no la haurien menester los de la Vilavella se deixaria passar al terme de aqueixa vila de Nul·les pera regar les terres que es podrien regar del terme d.ella”.

(2) Gui a 5 de abril del any 1663 demanà l’aygua de la font freda mossèn Vicent Martí, prevere beneficiat de la Iglesia parroquial de Nul·les al jurat de Vilavella Lluís Adsuara, pera regar una vinya que lo dit té en lo terme de Nul·les, camí de la Vilavella a Nul·les, a la font del frare.

Així mateix demanà l’aigua de la font freda a 5 de abril de 1663 a Lluís Adsuara, Jaume Masià de Nul·les pera regar un olivar que té en lo terme de Nul·les, partida de la font del frare”.

(3) Justícia, aleshores. Va intervenir també en un altre plet contra Nules, per la peita del territori d’Aigües Vives.

Sobre les aigües termals de la nostra vila.

fachada2000pxDes de l’Agrupació de Balnearis de la Vilavella volem donar les gràcies a la Real Acadèmia de Farmàcia per haver escollit la nostra localitat, la Vilavella i les nostres aigües termals com a centre dels seus estudis anuals, taula rodona i publicació dels mateixos en breu.

El passat 5 de març se celebrà en la Reial Acadèmia de Farmàcia de Madrid una taula rodona sobre el Balneari de la Vilavella. En l’acte es tractaren i presentaren estudis rigorosos sobre temes tan interessants per a la nostra població com història i generalitats, climatologia, hidrogeologia de les aigües del Balneari  i de la població, i anàlisi de la radioactivitat en les aigües termals.

El proper 23 d’abril tindrà lloc la presentació i posterior taula rodona de la resta d’estudis realitzats sobre la Vilavella i les seues aigües termals.

La presentació i taula rodona, s’inicià amb l’estudi sobre història i generalitats, a càrrec de la Doctora Mª del Carmen Francés Causapé, Acadèmica de Número de la Real Acadèmia Nacional de Farmàcia, on parlant de la nostra vila ens narrà de ” l’existència d’una deu d’aigua al peu de la montanya de Santa Bàrbera, la Font Calda, donà lloc  als primers assentaments prehistòrics i, posteriorment, a la construcció d’un santuari hispano-romà relacionat amb les aigües medicinals. Pel que fa a l’origen de la població, Vilavella és d’origen romà encara que el germen de l’actual població cal situar-lo en l’època de l’ocupació musulmana que s’assentà al castell que es va rendir  al rei Jaume I d’Aragó en 1238. A principis del seglo XIII se fundà la Pobla Nova de Nules, origen de la ciutat de Nules, raó per la qual també s’ha conegut aquesta localitat amb la denominació de Vilavella de Nules. L’antic castell medieval era cap de la Baronia donada per Jaume I a Guillem de Montcada en 1251 que comprenia Vilavella i diverses alqueries. Extingit el senyoriu dels Montcada, el feu passà en 1314 a Gilabert de Centelles i és en aqueixes dates quan se funda la població actual de Nules, tot restant la població morisca en el nucli de Vilavella de Nules fins la  seua expulsió en 1609. Dos anys més tard, el Marquès de Nules, Cristóbal de Centelles, repoblà la Vilavella de Nules amb 29 caps de família”.

Piscina2000pxDesde l’Agrupación de Balnearios de la Vilavella queremos dar las gracias a la Real Academia de Farmacia por haber escogido nuestra localidad, La Vilavella y nuestras aguas termales como centro de sus estudios anuales, mesa redonda y publicación de los mismo en breve.
El pasado día 5 de marzo se celebró en la Real Academia de Farmacia en Madrid una mesa redonda sobre el Balneario de Villavieja. En el acto se trataron y presentaron los rigurosos estudios sobre temas tan interesantes para nuestra población como, Historia y generalidades, climatología, Hidrogeología de las aguas del balneario y de la población y análisis de la radioactividad en las aguas termales del balneario.
El próximo 23 de abril tendrá lugar la presentación y posterior mesa redonda del resto de estudios realizados sobre La Vilavella y sus aguas termales.

La presentación y mesa redonda, comenzó con el estudio sobre Historia y generalidades, a cargo de la Dra.Mª del Carmen Francés Causapé, Académica de Número de la Real Academia Nacional de Farmacia, en donde hablando sobre La Vilavella, nos contó que
“La existencia de un manantial de agua al pie de la montaña se Santa Bárbara, la Fuente Calda, dio lugar a asentamientos prehistóricos y más tarde a la construcción de un santuario hispano-romano relacionado con las aguas medicinales. En cuanto al origen de la población, Villavieja es de origen romano aunque el germen de la actual población hay que situarlo en la época de la ocupación musulmana que se asentó en el castillo que se rindió al rey Jaime I de Aragón en 1238. A principios del siglo XIII se fundó la Puebla Nueva de Nules, origen de la ciudad de Nules, razón por la cual también se ha conocido esta localidad con la denominación de Villavieja de Nules. El antiguo castillo medieval era cabeza de la Baronía donada por Jaime I a Guillem de Montcada en 1251 que comprendía Villavieja y diversas alquerías. Extinguido el señorío de los Montcada, el feudo pasó en 1314 a Gilabert de Centelles y es en esas fechas cuando se funda la población actual de Nules, quedando la población morisca en el núcleo de Villavieja de Nules hasta su expulsión en 1609. Dos años más tarde, el Marqués de Nules, Cristóbal de Centelles, repobló la Villa Vieja de Nules con 29 cabezas de familia”.

Notícia aportada per Ana Caballer Almela.

Registrats enlloc

 

                                                                                                                                                                                                                                                                        Joan Antoni Vicent Cavaller

registrats enlloc

 

 

 

 

 

Si no és la terra, qui se’ls ha engolit?

El vent?

Innombrables com els grans de sorra,

no en arena s’han trabucat, sinó en NO-RES.

A gavells oblidats, a tropells i d’ací d’allà,

com els minuts.

Més nombrosos que nosaltres,

però sens un record.

Registrats enlloc.

La pols no revetla les seues petjades.

Desapareguts els seus noms, els seus nombres,

la fondària de les seues soles.

No ens fan pena. Ningú no pot palpar-los.

Han nascut, fugit, mort ?

No ens fan cap falta, sens llacunes resta el món.

Tanmateix són ells, els desapareguts,

els que fonamenten allò que no els alberga.

Sense els absents res no hi hauria,

sense els immesurables res no seria avaluable.

Els desapareguts són els justos;

que nosaltres també ens esvanim així ¡