JOAQUIN MECHÓ, MESTRE DE MÚSICA.

Fotografia Joan Antoni Vicent

La Vilavella manté una llarga i brillant tradició musical de més de 120 anys d’història. És si més no, quasi l’única i primordial activitat artística i cultural de projecció social que ens rescata de l’erm desèrtic dominant. El seu motor, la saba que l’ha mantinguda viva és l’Agrupació de Música Sta. Cecília i la seua Banda de Música. Des d’ella han eixit excel·lents músics i professionals que exerceixen els seu virtuosisme en diferents bandes i orquestres arreu del país.

No faríem justícia sense el reconeixement a una figura cabdal de la música al nostre poble en els últims cinquanta anys que ha fet possible tot el que avui és la música i els músics al nostre poble, el mestre Joaquin Mechó.

La seua projecció i guanys musicals són altíssims: entre les actituds podrem trobar aquelles que fan referència a la passió, entrega, dedicació i perseverança per la música, l’Agrupació Musical i la Banda de Música. El seu llegat és molt important, tant com a director com pel seu mestratge, i on han passat generacions de vilavellers que aprengueren d’ell les primeres lliçons musicals.

Des que és xiquet, la vida de Joaquin Mechó gira al voltant de la música, sempre present fins a l’actualitat en el seu dia a dia. Als vuit anys inicia les seues primeres passes en la Banda com avisador dels horaris d’assaigs. Eren els anys quaranta i la Banda assajava en un local llogat a Eduardo Ranch al carrer de la Cova Santa, la seu tradicional fins a l’any 1970.
Aprèn solfeig amb els músics de la Banda, Ramón Badenes (Barates) i Freisco Martinez on s’inicia amb l’oboè, instrument del qual no es separarà fins al dia de la seua jubilació com a solista.
Com ja apuntava maneres, per mediació del director de la Banda d’aleshores Pascual Ribera (la Pina), li dóna classes d’aquest instrument el músic José Mir de Castelló fins als divuit anys. Durant sis anys, dels 12 als 18, allà que va l’adolescent Joaquin acompanyat pel seu pare en bicicleta a Castelló a estudiar oboè. Mentre ell rep classes de música, el seu pare aprofita l’estada per a vendre espardenyes.

Fotografia Joan Antoni Vicent

La duresa de tal menester no acovardeix gens ni mica al jove Joaquin. Ja s’observen en ell les característiques determinants per a la seua futura professió, entrega, disciplina i constància, els mateixos valors que exigirà posteriorment als seus músics.
Als divuit anys, entra, mitjançant oposició, en la Banda Militar del Regiment Tetuan de Castelló, on romandrà tres anys. Als 21, l’any 1957, inicia la seua dedicació professional en la Banda Municipal de Castelló com a solista d’oboè, professió que compagina amb la d’administratiu del sindicat vertical de ramaderia.
Compagina les dues bandes, la seua tasca professional en la de Castelló, l’entrega i dedicació per la de la Vilavella. L’any 1966 amb trenta anys, pren posició com a director de la Banda Musical de la Vilavella en posar-se malalt el seu director Pasqual Ribera, càrrec que exercirà durant quaranta anys fins el 2005, any en què es retirarà de la seua direcció.
Durant aquests quaranta anys Joaquin Mechó ha sigut el pal major des d’on s’ha desplegat el velam de la banda, l’ha feta créixer, augmentar la seua qualitat, el repertori i prestigi, la qual cosa fa guanyar premis en diferents certàmens.

L’ any 1978 obté la titulació acadèmica de Director de Banda de Música i de l’Escola de Solfeig, creant l’Escola d’Educands de l’Agrupació Artística Sta. Cecília Música de la Banda, llavor del futur conservatori de la Vall. Centenars de músics de la Banda Musical han eixit del seu mestratge i per ell també han passat el futurs professionals, avui exercint en distintes orquestres. A falta d’un espai per realitzar la docència musical, arriba a oferir la seua casa de la Plaça Joan XXIII per a que es convertisca en l l’espai escolar de la Banda.

Durant 12 anys, entre 1978 i 1990, compagina aquestes enormes tasques musicals amb la direcció de la Banda de Faura, càrrec ofert pel seu amic i admirat director de la Banda de Castelló Joan Garcés, però sempre prioritzant la direcció de la Banda de la Vilavella.
Si encara no és prou amb aquestes activitats, solista de la Banda de Castelló, Director de la de la Vilavella i de la de Faura, mestre de l’escola d’ educands, també assumeix la direcció de la Coral de la Vilavella, funció que al dia d’avui encara realitza als 78 anys.

Durant tots aquests anys les seus preocupacions pel manteniment i creixement de la banda han estat contínues, no sols a nivell d’augmentar la qualitat musical, sinó també amb tot allò relacionat en la intendència i subvencions per a la compra d’ instruments. La recerca de locals per assajar ha estat contínua,

Fotografia Juan Escrig

Casa de la Cultura, Saló d’actes de la Cooperativa, fins a la Casa de la Música actual inaugurada en el 2005, un somni, un objectiu acomplert després de tanta trajectòria i anys exercint la música; l’Agrupació Musical disposa ara d’un local propi, un edifici condicionat per als assaigs i que duu el seu nom com un merescut reconeixement per part de l’Ajuntament.

Una vegada assolit aquest anhel de la Casa de la Música i per la qual ha lluitat amb tanta força, es jubila com a Director de la Banda de Música als 69 anys.
Però la música encara el manté atrapat. Composa pasdobles, la música de l’Himne de Sant Sebastià, i amb el seu fill Ximo Mechó composa l’Himne de Sant Roc. Tot un bagatge musical que deixa per a la posteritat.

És clar que la música requereix esforç dedicació i disciplina, encara que siga per afició. Ho diu precisament ell, de qui podem dir que ha fet de la música la seua vida. Pel seu mestratge i dedicació a la cultura musical del poble li dediquem un sentit:

GRÀCIES MESTRE.

Article elaborat per Joan Badenes i el Príncep de les milotxes.

ASSOCIACIÓ DE MESTRESSES DE CASA SANTA ÀGUEDA DE LA VILAVELLA

 DARRERS VIATGES DE L’ASSOCIACIÓ.

 

Viatge a Culla i a Catí. La llum de les Imatges, 24 de abril

 

Aquests dos pobles del Maestrat allotgen l’exposició “La Llum de les Imatges. L’esplendor del Maestrat a Castelló”, on s’hi plasma el caràcter singular d’aquesta històrica comarca, baluard nord de l’antic Regne de València i zona d’intercanvis culturals amb el veí regne d’Aragó i Principat de Catalunya. S’hi mostren obres des de la Prehistòria fins l’Edat Mitjana.

 A Culla s´ hi pot visitar, entre d’altres, la Casa – Abadia, que ha recuperat el seu valor històric després de la restauració; l’antic Hospital, l’antiga Presó, amb importants testimonis de pintura medieval provinents de Morella i el Maestrat; i, per últim, la parròquia, amb un important retaule restaurat.

A Catí, cases senyorials, finestrals enreixats i escuts blasonats mostren l’esplendor de la Baixa Edat Mitjana. La Llotja de la Vila, ja restaurada, acull tota una exposició històrica. Cal destacar també l’església de la Mare de Déu de l’Assumpció, amb pintures al fresc representant sants al cel, a la volta.

En resum, el viatge va suposar una experiència molt enriquidora, perquè gaudírem d’art i gastronomia.

  

Alcoi, Moros i Cristians, 3 de maig 

 Alcoi era una festa: tot el poble, una explosió de color, música, confeti.. i, com no, de moros i cristians. El poble, ple de gom a gom, el recorregut de les “filaes”, a rebentar de cadires. Asseguts, alcoians i turistes gaudeixen de les desfilades.

 L’ atmosfera de la festa és una experiència incomparable. Aquestes festes estan declarades d’interès turístic internacional des de 1980. Commemoren els fets que tingueren lloc el 1276, relacionats amb les sublevacions dels musulmans que hi habitaven. El patronatge recau amb sant Jordi, al qual la tradició li atribueix la seua intervenció en defensa dels cristians. La festa es divideix en tres dies: entrades de moros i cristians, dia de sant Jordi i dia de l’ Alard.

 Hi ha 28 filades, 14 de moros i 14 de cristians; aquests desfilen pel matí, els moros per la vesprada. Cada filà desfila amb la seua indumentària, el seu escut i els seus integrants. Esquadres, guerrers, ballarines, carrosses, cavalls, confeti, música.. realment espectacular. Hi participen tots: homes, dones, xiquets i xiquetes… L’entrada dels cristians commemora l’entrada dels exèrcits en la ciutat, disposats a defendre-la de l’atac dels musulmans. De vesprada, l’entrada dels moros, disposats a prendre la ciutat.

La pausa del dinar la vàrem efectuar al local de la filà dels Navarros (cristians), on degustarem, entre d’altres, la típica “olleta de músic”.

 Inoblidable excursió.

                                                                           Junta Directiva de l’Associació

ANÀLISI DELS RESULTATS DE LES ELECCIONS EUROPEES EN LA VILAVELLA

Font Ministeri de l’Interior

Els resultats electorals donen per a fer moltes lectures i diferents interpretacions, però les eleccions europees permeten observar els seus resultats sense el condicionament del vot útil o pragmàtic, ja que l’elecció no porta com a conseqüència cap responsabilitat de govern pròxim, sinó la constitució d’un parlament que encara vivim com a llunyà. És un tipus d’elecció afectada a nivell estatal i europeu per una alta abstenció i que és utilitzada com a forma de vot de càstig.

Cal veure els resultats amb prudència, sobretot a l’hora de fer extrapolacions cap a altres eleccions, siguen municipals, autonòmiques o generals. Però sí que es poden treure conclusions sobre les tendències i corrents de fons, així com les preferències ideològiques o de partits que es perfilen al poble. Partim que cada elecció ha de ser contrastada amb unes anteriors del mateix tipus, per això anem a comparar els resultats de les eleccions europees del diumenge passat amb dues anteriors per a veure si han canviat les preferències dels veïns de la Vilavella. Es poden treure diverses deduccions, però es ressalten les considerades més interessants.

ALTA PARTICIPACIÓ ELECTORAL. Al contrari que la mitjana estatal i europea, en aquestes eleccions la Vilavella presenta un alta participació electoral. No afluixa de cap de les maneres, existeix molta mobilització i acudim a totes les convocatòries amb molta gana; som disciplinats i constants en les diferents citacions. Aquest any la participació ha sigut del 66% amb una abstenció del 34 %, ha baixat 10 punts respecte a les anteriors del 2009 i 2004, però encara 20 punts per sobre la mitjana estatal que ha sigut del 45’85 % . En les anteriors la participació ha sigut superior al 75%, amb una diferencia de 30 punts percentuals respecte a la mitja general.

MENOR CONCENTRACIÓ I MAJOR DIVERSIFICACIÓ DEL VOT. En les eleccions del 2009 i 2004 el 95 % dels vots es concentraven entre el PP, el 65 %, i en menor mesura en el PSOE, el 28 %, la resta de partits quedava en un paper insignificant i marginal. El diumenge s’ha produït un canvi de tendència; entre els dos partits han aconseguit el 74%, encara un percentatge elevat, però el PP s’ha deixat pel camí 452 vots, un 33’8% dels que tenia, i el PSOE ha perdut 210 vots, un 36 % ; els dos han aconseguit els seus pitjors resultats electorals i han eixit debilitats. Els vots que perden van a l’abstenció i cap altres opcions que ara entren en escena, UPyD, Esquerra Unida, Podem, Ciutadans, Compromís, amb 310 vots repartits entre ells. El resultat manifesta una major diversitat política.

LA DIVERSIFICACIÓ PORTA COM A CONSEQÜÈNCIA QUE EL PP DEIXA LA POSICIÓ D’ HEGEMONIA. L’ aparició en el mapa polític de nous agents no trenca la majoria absoluta del PP que encara manté un 53% de l’electorat. Però queda lluny del 65 % aconseguit en les anteriors eleccions europees, un percentatge constant durant els últims 20 anys en totes les eleccions que el situava en una posició de supremacia. Però a partir d’ara ha de competir amb altres partits situats en el seu espai polític com Ciutadans i UPyD pel 60 % de l’electorat de la Vilavella que s’identifica amb l’espai de dreta o centre-dreta. Encara que no es poden fer extraccions cap a altres àmbits electorals, caldrà veure si alguna d’aquestes opcions podrà presentar llista a les eleccions municipals pròximes per a que aquest canvi de tendència es trasllada a l’Ajuntament, sense oblidar l’existència del grup d’Independents per la Vilavella (ex UV ) del qual no podem fer prospeccions ja que sols es presenta a les municipals.

També el PSOE ha de competir amb altres partits situats a la seua esquerra com EU, Podem i Compromís pel 33% de l’electorat de la Vilavella que s’identifica amb algun d’aquests partits, però és poc probable que algun d’ells es presente a les eleccions locals.

NOVA REALITAT POLÍTICA QUE ACONSELLA TINDRE EN COMPTE A L’ALTRE. La pèrdua de l’hegemonia aconsella no exercir el poder des de la supremacia, sinó des del diàleg, no des del domini sinó de l’acord. En democràcia cal respectar i tenir en compte a les minories polítiques, també en l’ àmbit local. En la pluralitat que s’anuncia a partir d’aquestes eleccions, encara que siga més gran un determinat color, estan presents altres tonalitats cromàtiques.

Joan Badenes

Fals acostament

Mariesol de Sunny Marry

Ho he provat tot, sí, estic convençut…

Qualsevol cosa dita o feta em mena cap al buit que deixares aquell hivern.

Ara he perdut la sang d’uns mots que no obeeixen cap desig.

És ben cert que em plou un desinterès sota les temples i l’iris de tots els cataclismes m’ha esborrat allò tan ensucrat com era l’atzar dels vocabularis.

No t’invente paraules i no hi ha música: tot són bonys on cruixen els records.

Cap odissea m’entristeix tant com el ball d’aquest esquelet sense adjectius.

 

Agrair la fotografia a Sunny Marry

When Sunny Gets Blue  de McCoy Tyner.

 

 

 

Contra Paradís, (7/52)

7. El castell de les mentides

      Una manera d’escapar era la porta; una altra eren les mentides. Quan a la taula, a l’hora de menjar, a voltes el si­lenci i el mal humor de mon pare entraven en erupció es pro­duïa la desbandada. La punyada sobre la taula tombava al­guns gots i feia saltar forquilles i culleretes; els cinc germans fugíem en escampadissa buscant la salvació cadascun en direc­ció contrària: el major cap al corral, una a la cuina, l’altra al pis de dalt, el més menut es tirava de cara a terra en el mateix men­jador. Cap d’aquests refugis tenia eixida. Jo sempre triava la porta del carrer per fugir davant qualsevol tempestat de mon pare. Sabia que darrere d’aquella porta hi havia tot el món, tot l’aire al meu favor. Feia una volta pel poble o per la muntanya i després d’un temps que solia mesurar per mer olfacte, com un gos perdut, tornava a casa i preguntava pel comunicat de guerra, pels caiguts en combat. Per regla general tot havia quedat en una explosió de crits, encara que a voltes mon pare descarregava la seua ira contra el que havia trobat més a mà, sota un llit o arrupit a la vora del pou amb una granissada de galtades, tan ràpides com espesses, i aquesta ira venia de llunya­nes regions que cap de nosaltres podia imaginar, però la trona­da familiar passava de seguida i després arribava la calma i in­clús les rialles; mentrestant jo havia anat a inspeccionar el niu d’esmerles que tenia controlat en la rama d’algun mandariner de la Seit. Si jo fugia sempre cap al carrer no és perquè fóra més llest, sinó perquè ja de molt xiquet em vaig fixar que això ma­teix, en circumstàncies paregudes, feia el gat.

    A part d’eixir com una bala hi havia una altra classe de defen­sa més cultural enfront de l’imperi omnímode de mon pare. Pri­mer vaig començar a mentir com qui construeix una fortificació per a protegir-me de la seua mirada severa i molt prompte em vaig convertir en un gran artista imaginatiu que mentia per agradar-li i per a això inventava fets que no existien ni em be­neficiaven. La meua actitud no consistia només a negar sempre qualsevol cosa de què se m’acusara, encara que em caçaren amb les mans al plat; jo tenia una actitud positiva davant la mentida: la creava sense tenir-ne necessitat. A voltes inclús fa­bricava un laberint d’on no sabia eixir i al seu interior anava tragant obscures ramificacions, connexions improvisades sobre la marxa mentre mon pare em mirava perplex quan jo no trobava l’eixida. Primer vaig aprendre a mentir per a defensar-me, després per complaure mon pare, tot seguit pel simple plaer d’i­maginar i finalment per refugiar-me en aquell món que cada dia construïa sense motiu ni ajuda de ningú.

    Ja he confessat que la meua personalitat es mudava al llindar mateix de casa, segons entrara o eixira, però també hi havia una altra màscara o forma d’escapar per dins de mi mateix i per a sentir-me segur només havia d’escalar aquella torre de fum, les dovelles de la qual eren les fantasies o mentides consolidades que feien fonament amb el primer sentit de la culpabilitat. Prompte vaig començar a aplicar aquesta doble realitat al pai­satge, a totes les coses que podien servir-me de joc. Per aquell temps ni tan sols anava a l’escola de pàrvuls encara, però recor­de mil voltes el mateix camí des de ma casa a la casa de la tia Pura, en el carrer de dalt, i aquell primer trajecte, sempre por­tant encàrrecs de ma mare, va ser el descobriment de la mutació de la llum i les hores, de les estacions i els seus distints sols i perfums. Tot canviava. ¿Per què no ho podia fer jo amb la imaginació? Recorde que aquest trajecte el recorria sota la plu­ja d’hivern en vesprades lívides, però després, en la mateixa pa­ret del balneari de l’Estrella, el vent de quaresma es feia morat i hi havia una dolçor de primavera en la vorera de la plaça on les xiquetes jugaven al sambori i l’estiu treia foc del pedrenyal del pilonet, un parapet que contenia les riuades del barranquet, i allí uns xiquets de tres promocions superiors a la meua jugaven a la martella falta amb crits que es confonien amb els de les orenetes.

Trajecte des de Cova Santa a Sant Vicent passant per casa Pepe Malena

Pepe Malena

 

   Davant vivia Pepe Malena, el fava del poble, un ésser que aleshores em tenia extasiat. En aquells vespres d’estiu que olien a foguera apagada tornaven els carros del camp deixant darrere un rastre de suor de cavall, de collerons i ramals de cuiro i Pepe Malena tornava de la marjal dalt del caramull d’una càrrega d’herba seca fumant en pipa. En el camí diari fins la casa de ma tia Pura moltes voltes me’l trobava assegut en una cadira de bo­ga a la porta de casa i en veure’m passar alçava el brac i crida­va: ¡¡Pepe, l’amo!! No tindria molt més de quaranta anys, però  naturalment em semblava un vell, amb el cap molt menut i els ullets de pillet, un poc encorbat encara que molt sec i lleuger de cames. Estava segur que m’adorava. Quan em vaig fer gran mai me’n vaig burlar, perquè recordava que a penes tenia jo ús de raó les seues reaccions tan imprevistes em divertien, em fasci­naven. Uns altres xiquets el provocaven dient-li: ¡Pepe, torero! i ell s’arrancava bramant: ¡A tu et mate jo! Podia ser molt peri­llós. En canvi quan em veia, no sé per què, es posava molt ten­dre i a voltes inclús amb dits socarrats pel foc de la pipa em feia un pessic en la gaita. Pepe Malena canviava com la llum i les estacions. Era imprevisible. Al seu cervell també hi havia un castell imaginari com el que jo tractava de construir, ple de llibertat i d’estranyes galeries i per això l’admirava. Sens dubte, ell amb olfacte de gos ho havia percebut i m’ho agraïa.

Manuel Vicent

EDITORIAL: REFLEXIONS DAVANT UNES ELECCIONS

 Ara mateix tenim davant unes eleccions al parlament europeu.  De quina Europa ens parlen?

D’una Europa al servei del negocis financers i especulatius d’una elit despreocupada de les persones ?

D’una Europa on el poder  dels diners està acabant amb l’estat de benestar?

D’una Europa amb quantitats ingents d’aturats?

D’una Europa de treballadors amb sous de misèria ?

O d’una Europa solidària, preocupada per el desenvolupament social, de totes les persones i dels seus drets, primordialment el del treball digne i no esclau?

D’una Europa que vol garantir el seu model social  que ha existit en les darreres dècades?

Evidentment davant d’aquestes qüestions no tots són iguals.

Reflexionem i encara que siga una xicoteta oportunitat, cal participar i dir la nostra mitjançant el nostre vot. Una partícula ínfima però important, si després, a més a més, participem en  els assumptes col.lectius.  Diuen que cal pensar globalment i actuar localment, ara tenim l’oportunitat d’expressar les inquietuds envers les qüestions que ens preocupen: treball digne, progrés social, economia al servei de les persones i no de les elits financeres,  desaparició de paradisos fiscals i afloraments de diners negres, projectes esperançats per a la joventut, accés a sanitat i educació de qualitat…

Tot açò és l’important per a una societat democràticament avançada, de tots nosaltres depèn que siga possible. Participem de tot allò que ens és comú i comencem pel nostre poble.

AdVV

 

LA PLANA D’AHIR I D’AVUI: DEL MINIFUNDISME AL DESORDRE TERRITORIAL

II.  EL DESORDRE TERRITORIAL DES DE LA VILAVELLA

La Vilavella i el terme. Any 2014. Foto J. Badenes

 

El desenvolupament de la indústria ceràmica,  s’inicia als anys 80 amb l’arribada del gasoducte i l’aparició del gres. Aquest procés que s’estén al llarg dels anys 90 i principis dels 2000, provoca com a conseqüència un nou paisatge, caracteritzat per un trencament de l’anterior disseny racional agrari convertit ara en un desgavellat i caòtic panorama de traces divergents. El sinuós paisatge agrari d’abans ha quedat fragmentat, irreconeixible.

En la Plana Baixa, les fàbriques del taulell han substituït a camps de tarongers i alqueries; ací i allà, sense criteri ni planificació, han aparegut de sobte naus polsegoses i sorolloses al costat de poblacions; han crescut concentració de fàbriques, i polígons sense infraestructures. Per a aquesta  industria s’han creat autovies alçades sobre el nivell de terra, les quals han partit el territori en trossos desconnectats i han tallat els camins rurals, perdent la seua continuïtat i disseny original.

 A aquesta nova realitat paisatgística  d’un desordenat territori, recentment  s’han afegit  nous convidats, els Plans d’Actuació Urbanística, les “urbanitzacions” de l’última especulació del territori, convertides ara en elements fantasmagòrics. Al nostre poble tenim com exemple més paradigmàtic les urbanitzacions de Sta. Bàrbara,  “Azahar” en la carretera de la Vall ara lamentablement abandonada,  i la de la carretera de Betxí.

Terrenys de l’urbanització Azahar. Foto J. Badenes

El boom de les urbanitzacions ha tingut el seu punt i apart de bogeria. S’ha cregut que pobles de 3.000 habitants anaven a duplicar i triplicar la seua població. Zones fora dels nuclis urbans anaven a convertir-se en habitatges residencials per a la classe mitja, però d’ on eixiria tanta gent?,  d’ on apareixeria el personal destinat a viure en aquestes urbanitzacions, quan tots, si, si , tos els pobles, tenien abundants Plans Urbanístics. No s’ha reflexionat prou sobre  el que sols ha sigut pura especulació territorial, molt barroera i sense recorregut, tal com s’ha quedat de manifest  al rebentar la bombolla urbanística. La lluentor dels diners fàcils ha cegat la vista i ha esquarterat part del territori.

En lloc d’un creixement urbanístic racional i sostenible, on els carrers que configuren l’entramat urbanístic progressen amb una continuïtat longitudinal i tranversal ordenada, s’ha volgut crear “zones residencials”  afegides i desconnectades dels nuclis urbans, amb els problemes de dotacions i serveis que això comportaria en  un futur.

Autovia de la Plana. Foto J. Badenes

 En conclusió, així queda configurat el nou paisatge vist des de la Vilavella: camps de tarongers encara en producción (fins a quan?) i d’altres ja abandonats convertits en secalls, terrenys “urbanitzats” per a residir molta gent ara mig buits o oblidats, polígons deserts, una enorme fàbrica sorollosa i polsegosa al mateix costat del poble,  autovia que suporta una gran intensitat de trànsit (entre Nules i la Vilavellla passen diàriament 90.000 vehicles); el creixement urbanistic lògic entre Nules i la Vilavella  ha quedat absolutament inviable.

Tot un “revolt” on abans existia harmonia i simplicitat en aquell terme idíl·lic definitivament perdut.  Aquest, ara convertit en una lletja fisonomia  resultat  del desenrotllament de la indústria del taulell a més dels pedaços  de l’especulació urbanística.  Un paisatge frenètic on ja no existeix la calma.

                                                                                                                                                                                                                   Joan Badenes