Contra Paradís, (20/52)

    Cinema Rialto

      En la mateixa tardor d’aquell any va començar a cons­truir-se el cine en un pati que tenia Pepito Sirate en el Poble Nou i tots els matins quan el mestre don Ramon ens por­tava en fila de dos per aquest carrer d’esplai a jugar en els fe­mers dels afores jo veia la bastida amb els obrers dalt i després als pintors donant una passada de color crema a la façana. Sa­bia que dins d’aquest local prompte cavalcarien les ombres de tots els herois, les gestes dels quals jo coneixia per sentir-les contar a l’oncle Cándido que havia anat moltes voltes al cine a València quan en la seua joventut fugia de casa dels avis. Jo se­guia al dia el lent procés de les obres de la mateixa forma que va edificant-se un somni. El sostre on aniria la cabina amb la màquina, el sòl en pendent del pati de butaques, l’escenari sota la pantalla, tot   anava  prenent aparença fora ja de la imaginació i encara que ma tia Pura deia que el cine era un invent del dia­ble això no feia sinó excitar-me encara més. Dalt de la façana hi havia una orla i enmig d’ella els pintors amb una lentitud infinita traçaven en grans caràcters romans el nom del cine i al passar pel costat de la bastida cada matí descobria el senyal d’una nova lletra a punt de revelar-se.

-_aves_volando_en_v.jpg_2033098437

     Era ja el temps de la Pu­ríssima per desembre i ja havien travessat pel cel altes falques d’aus cap als hivernadors del sud i els estornells ja havien arri­bat des dels freds d’Europa i bufava la tramuntana entre la festa de Santa Bàrbara i el dia d’excursió amb la cassoleta d’arròs al forn que obria Nadal quan el nom del cine va acabar finalment per completar-se. Es deia Cinema Rialto. O Cine Marialto, com alguns llegien lletrejant amb la boca oberta.

      L’oncle Manuel era un agricultor clàssic, menut, ex-captiu, catòlic de cooperativa, molt entès en empelts i a totes bandes, inclús al bar i a l’església, anava acompanyat del seu jornaler, que li deien Gallo; l’oncle Benjamín tenia alguns estudis de magisteri, però no havia fet una altra cosa en la seua vida que jugar a la groga  i anar a voltes a tallar-se les ungles a València, i com era un bessó de poca salut ha­via mamat de sis mares de llet repartides per distints pobles de la comarca i a la criada Rosario l’obligava a deixar-li en la tau­leta de nit abans de despertar-se un got d’aigua acabada de dur de la font calda per a prendre-se-la en dejú com feien els ba­nyistes; el meu oncle Cándido estava ple de fantasia i un parell de voltes a l’any desapareixia de casa sense que ningú sabera on parava i aleshores ma tia Pura redoblava les oracions al Je­suset Perdut, però l’oncle Cándido sens dubte no estava en el temple discutint amb els doctors sinó probablement en una pensió del carrer Pelayo de València tancat amb alguna fulana que li fera un bon preu, encara que aquestes corregudes darrere de toreros i artistes pertanyien al passat. Ara s’havia casat amb una dona de Castelló, i gros, panxut, fumant puro em posava als seus genolls per a contar-me històries de pel·lícules que havia vist en la ciutat i també les proeses que ell havia realitzat.

   –Perquè sàpies com era de valent el teu oncle, et diré una cosa, Manuel. Quan va venir la revolució van arribar de mati­nada ací a casa quatre de la FAI amb pistoles i em van traure del llit per a portar-me a espentes a l’alqueria del terme de Vila-­real on tinc el nàvel. Vaig creure que anaven a matar-me, però en arribar allí un d’ells, el més fanfarró, em va donar una aixada i em va dir: no volem afusellar-te perquè ets molt graciós, no­més volem veure’t cavar amb una aixada encara que només siga una volta en la teua vida.

    –¿I vostè què va contestar?

   –Jo em vaig plantar entre dos tarongers. Vaig obrir els braços en creu i vaig dir a la patrulla: ni pensar-ho, abans d’a­garrar aquesta ferramenta i doblar l’esquena, m’estime més que em mateu. I aleshores vaig cridar amb tota la forra: ¡¡Dispareu­-me al cor!!

    –¿De veres?

  –Com t’ho conte. Aquestes coses només les faig jo i Charles Boyer. Quan estrenen el cine et duré a veure pel·lícules daven­tures i de terror. ¿Saps qui és Boris Karloff? Et duré a veure “La Màscara de Hierro” i “El Clavo”. I sabràs com es compor­ten els valents.

Charles Boyer

BKarloff

 

   –¿I per què els rojos no el van matar? –li vaig preguntar. –Perquè en aquesta vida és important caure simpàtic.

    Amb un del comitè jo havia jugat moltes voltes de parella al truc i al subhastat. En canvi al rector del poble, que li deien mossèn Ra­mon, el van traure de casa mentre s’estava afaitant, el van dur cap a Artana i en una cuneta li van pegar dos tirs i allí es va quedar amb mitja cara ensabonada. En el cine també faran pel·lícules de guerra i de vaquers amb molts morts.

    –¿I els nacionals han mort a algú en el poble? –li vaig dir a l’oncle Cándido, encara damunt dels seus genolls.

    –Bo. Després de la victòria es van fer alguns judicis. Tot le­gal, ¿eh? En fi, hi ha hagut algunes coses, però no preguntes tant. El que has de fer ara és jugar.

     Havia sentit contar a algú que els nacionals havien afusellat després de la guerra a diversos homes del poble i una altra vegada les meus preguntes sobre la guerra havien topat contra un si­lenci molt sòlid, però en la imaginació vaig començar a explo­rar des d’aleshores un món d’odis i sang que desconeixia, el qual s’unia a tota la trama de somnis i aventures que em prome­tia el Cinema Rialto a punt de ser inaugurat.

Manuel Vicent

Anuncis

RACÓ DEL FOTÒGRAF

Encara que al llarg del nostre blog s’ha donat cabuda a molta fotografia per il·lustrar i complementar diferents temàtiques obertes, ara de forma molt més precisa i particular s’inicia el que podem dir com “Racó de fotògraf”.

Apart dels grans fotògrafs pioners i d’altres més d’aquest moment que han obert camins al mon de la imatge, el fet és que  la popularització de les càmeres digitals, el seu abaratiment i fàcil ús han ajudat a que la fotografia entre de ple en la societat. Igual que la lectura educa al lector i en molts casos li ensenya a escriure, de la mateixa manera aquest mon  d’imatge que vivim  ens ha educat també visualment  de tal manera que és freqüent veure a un xiquet tirar de mòbil, enquadrar i fer una bona foto.

De la fotografia hi ha que dir :

  • Ha estat el gran testimoni del segle XX i més encara ho serà del present en el que vivim.
  • Acompanya a moltes iniciatives culturals de forma directa o indirecta.
  • El món de la publicitat, les web´s i xarxes socials la necessiten.
  • És un art en sí mateix, encara que per  a mi  art menor però art al fi i al cap.
  • I la seua principal virtut, detenir el temps i l’espai per sempre de tal forma que sol dir-se que “el pas del temps fa bones les fotos”.

Esta nova secció que ara s’enceta pretén canalitzar la nostra afició per la fotografia i poder tenir un marc on publicar-les. Les condicions per poder publicar son :

  • Fotos d’una certa qualitat i amb un comentari complementari.
  • Mai han de ser ofensives ni de mal gust.
  • La forma de publicació és lliure, fotos individuals, altres seguint una temàtica determinada, en forma de reportatge ( Picasa, per exemple ), etc..
  • Enviar les fotos a  >                      associacioveinsdelavilavella@gmail.com

Començo  jo mateix aquesta secció amb una sèrie de fotos sobre un treball fet sobre el “silencis” de la ciutat, en aquest cas de Barcelona.

Coberta BSilencis 1999

Clicar sobre la imatge

Joan Antoni Vicent

 

Historia de la banda de La Vilavella

En aquest escrit volem fer un repàs i un sentit RECONEIXEMENT cap a totes aquelles persones que han estat  -tot i les diferents èpoques, conjuntures socials, històriques i polítiques-  les ÀNIMES de la nostra BANDA.

ALLÒ QUE NOSALTRES SOM AVUI, ÉS EL FRUIT D’UN TREBALL, D’ UNA DEDICACIÓ I D’UN AMOR PER  UN ART, LA MÚSICA, QUE ENS HA FER DISTINGIR-NOS A LES PERSONES HUMANES.IMG_3834

No hi ha una noció exacta de quan i com s’inicià la Banda Municipal de música del poble de La Vilavella.

El primer director l’any 1871, oficialment fou “el tio Cartero”, de qui no tenim fotografia, ni sabem quan durà en aquest càrrec.

El segon director fou Enrique Martínez, fins l’any 1927. Desconeixem la data d’inici com director i no era de La Vilavella.

El tercer director fou de l’any 1927 a 1939: Francisco Martínez Romero, un home vilaveller, fadrí que donava lliçons al carrer Santa Bàrbara i a sa casa. Per malnom tenia ” el tio Sabateret”.

El quart director ho fou de l’any 1939/1943, Sebastià Casino amb malnom “Sebastianet de Cerilles”. Abans ocorregué la malaurada Guerra Civil; en finalitzar el conflicte, la banda es divideix. Una  part de músics partiran a la Banda de Nules. Altres ho deixaran i uns altres continuaran en la Banda de La Vilavella, una entitat empobrida de músics.

El cinquè director fou, de l’any 1943/1945, Vicente Vicent, anomenat “Vicentet de Robres”, iaio de Maria i Vicent Molinos. Era un bon percussionista.

El sisè director fou, de l’any 1945/1IMG_3833947, Sebastià Monlleó, Sebastianet el Merino. Després de la guerra anà a la Banda de Nules, però tornà per dirigir la del nostre poble.

El setè director fou, de l’any 1947 a 1950, José Casino també conegut per Pepe l’agutzil, avi de Miguel, Sebastià, Pasqual, Ramòn, i Mari Carmen.

El huitè director fou, de l’any 1950/1967, Pasqualet de Pina. Tocava en la Banda Municipal de Castelló.  Alguns músics no acceptaren la seua direcció per qüestions ideològico-polítiques. Ell venia de Castelló a Nules amb tren i pujava a peu o en carro a La Vilavella., la qual cosa  poden imaginar-se l’esforç que comportava.
Introduí nombrosos músics jóvens. Hi hagué un despertar de l’afició a la música. Per qüestions de salut deixà el càrrec de la direcció.

El primer President en acció de la nostra banda fou Francisco Esbrí, anomenat “Paco l’Agustina”, anys 1955/1968.

El novè director fou, de l’any 1968/ 2005/, Joaquín Mechó. Era oboista de la Banda de Castelló.
Entrà de ben jove. Federà la banda a nivell de la Comunitat Valenciana. En la dècada 1975/1985, la banda participà en nombrosos certàmens provincials i regionals recollint grans èxits.
Des de 1978 fins al 1990 dirigeix la banda de Faura.

El segon President de la Banda fou Vicent Recatalà, “el Pato” de l’any 1968 fins 1980.
Promocionà l’Escola municipal de música i a consolidà. Feu una gran renovació dels instruments (de brillant a normal).

El tercer President de la Banda fou Miguel Martínez “d’Àngel”, anys 1980 fins 1990.  Gran tasca en la Federació valenciana de bandes de música.

El quart President de la Banda fou Vicente Mallench, anomenat “Vicente el Rullet,” any  1991/2002. amb Joaquín Mechó aconseguiren el local dIMG_3835e la Banda de música al lloc actual on s’assaja i s’imparteixen les classes.

l cinquè President de la Banda fou Alejandro Arnau, “el vallero” any 2002/2005. aconseguí la insonorització del local amb Joaquín Mechó de director.

El desè director de la Banda Municipal del poble o Agrupació musical Santa Cecília, és des de l’any 2005 fins l’actualitat Josep Daniel Moliner.
Aquest director reafirma i afegeix valor a l’escola de música tot perfeccionant-la.
Aporta nous estils de música interpretant nombroses peces escrites per a banda i de solistes.
Introduirà de nou la banda en el Cercle de Certàmens a nivell Provincial i de tota la Comunitat Valenciana. Recull grans èxits amb participacions. Hi ha una renovació de músics, project, per tant, de futur. De fet, en els darrers temps, hi ha una renoIMG_3836vació d’intèrprets

El sisè President de la Banda fou Ricardo Fortea 2005/2011.
Reforçà l’Escola de música i projectà l’ampliació local de la banda.

El setè President de la Banda  és Joaquín Ferrandis, “el Casto”,  2012/ fins l’actualitat.
Es reforça la inversió d’instruments de l’Escola de música, alhora que s’afegeixen millores a nivell d’infraestructura.
S’arreplega la història de la banda , publicada una memòria fotogràfica i l’article que tots vosaltres esteu llegint de forma que ens puguem  assabentar de totes les vicissituds i processos que ens han portat a gaudir del nostres músics a llarg de la història del nostre poble.

IMG_3838

Article dictat durant dues hores per Joaquín Ferrandis, i fent ús de la seua memòria prodigiosa un servidor que va fer d’escrivà.

Tot remembrant Costa i Llobera

Estima el meu cor un arbre,image
és nomenat campanell:
Preludi d’un temps novell,
dolça pell de terçanell.

Senyor del nostre jardí,
bombeja des de la terra
-victoriós en calda guerra-
fractal saba de fadrí.

Generós, força feiner,
dóna refugi i suport
a l’enjogassat viler;
a l’humà vida i conhort.

Emparellat amb el nard,
per a l’abella un joiell,
de benaurança baluard,
campanell, gentil donzell.

Joan Antoni Vicent Cavaller

 

UNA DESCRIPCIÓ TOPOGRÀFICA DE LA VILAVELLA, I DE LES PROPIETATS DE LES SEUES AIGÜES I BANYS. ANY 1840. (1ª part).

A l’edició del dia 30 de juliol de 1840 del Boletín de Medicina, Cirugía i Farmacia trobem un reportatge titulat  “AGUAS MINERALES. Breve descripción topográfica del pueblo de Villavieja de Nules, y de las propiedades físico-químico-médicas de sus aguas y baños minerales”.

De la seua lectura s’entén que durant uns anys els diferents establiments termals de la Vilavella no degueren funcionar com molts clients volien, ja que el text assegura que “hace cinco años que los baños minerales de Villavieja han dejado de ser asilo de la humanidad doliente, por no haberse podido gozar en aquel punto de la quietud física y de la tranquilidad moral tan necesaria en la curación de las enfermedades”, probablement, a causa de la Primera Guerra Carlista, tot i que l’autor no fa una referència expressa al fet.

Passat este parèntesi al reportatge s’assenyala que el nou “médico-director, nombrado por S. M. Para aquel establecimiento, tiene el placer de anunciar que en la próxima temporada de otoño, la que dará principio a mediados de agosto, podrán los enfermos satisfacer sus deseos con todo el lleno que exigen las leyes higiénicas”.

A siete leguas de Valencia

La notícia destaca amb claredat l’ excel·lent ubicació geogràfica del poble de la Vilavella “en la nueva provincia de Castellón de la vilavelllaermitantigyuaPlana, a tres leguas de distancia y al S.O. de la capital, a siete de la ciudad de Valencia, media hora de Nules y carretera de Cataluña, a la falda de la sierra de Espadán y principio de la Plana, a los 39º 45’ latitud N., y 26º 26’ y 18’’ longitud E.

El text fa també complida descripció del poble i la seua gent, assegurant que “el número de vecinos es el de 450, los edificios, como la mayor parte han sido construidos para alojar a los bañistas, presentan en su interior bastantes comodidades, lo que unido a la buena hospitalidad que acompaña a sus moradores, y el estar los baños dentro de la población, proporciona a los enfermos no solo el que puedan usar del remedio en cualquier hora del dia sin sufrir incomodidad alguna, sino igualmente el que los efectos de la aguas sean más fáciles y seguros”.

Piedras calizas, cuarzos y margas…

La descripció segueix informant sobre les característiques físiques del terme vilaveller “el terreno por la parte que mira al E. Es llano, la mano de hombre y los aguaceros han escondido el primitivo; su superficie es arcilloso-silícea; los vegetales que tanto la hermosean son todos puestos por el arte”, y afegeix que “al N.O. y S. Es ondeado, la naturaleza se presenta mas magestuosa poniendo en movimiento la imaginación, y elevando el pensamiento: los minerales que se encuentran rodadizos y forman su capa exterior con arenas vedriales, sílices de todos los colores, cretas, piedras calizas, cuarzos y margas amalgamadas con hierro y arcilla: los vegetales son análogos a los que producen los terrenos escabrosos”.

Font Calda

la Font 1

La presència d’ullals d’agües medicinals ocupa un lloc destacat al reportatge del Boletín de Medicina, Cirugía i Farmacia. El text explica com al terme de la Vilavella es trobem estos naixements d’aigua i matisa que “al que seguramente debe el pueblo su felicidad, es conocido con el nombre de Calda, el que tiene su nacimiento al pie de la montaña llamada de Santa Bárbara, en un  depósito circular cubierto de bóveda de tres varas de longitud, y una y media de profundidad, de donde se reparte a seis baños, cuya estructura aunque sencilla, proporciona cuantos medios terapéuticos son necesarios para llenar el objeto.

“la cantidad de agua que arroja este manantial es toda la que cabe al salir por un conducto circular de siete pulgadas de diámetro: en el receptáculo y en los primeros baños, se puede calcular nace otra igual a aquella: jamás sufre alteración alguna, ni en su volumen ni en sus cualidades”.

Pous d’aigües termals

La presència de les aigües termals és una constant en tot el reportatge que, d’altra banda, pareix calcat de les informacions POZO BARRANCO-VISTASfacilitades per les enciclopèdies i diccionaris de l’època. El text, evidentment publicitari, lloa les virtuts de les aigües: “además hay otros manantiales conocidos con el nombre de pozos, los que están  repartidos por la población formando como un mediterráneo de agua medio hirviendo: su origen data desde el año 1785, en que un vecino hizo el primero con objeto de qu su agua sirviese para los usos de la vida doméstica. Advirtió que tenía una temperatura muy elevada. Esto le llamó la atención igualmente que a los enfermos, lo que llevados por el instinto del alivio y por la novedad comenzaron a usarla en forma de baños”.

El reportatge intueix que en este punt va començar la historia termal de la Vilavella, configurant-se lentament la imatge del poble. En una pròxima publicació continuaren aportant detalls d’este antic reportatge sobre la Vilavella.

Article de Nel.lo Navarro. Fotografies de l’ arxiu de J. Escrig

 

Una nova novel·la de Sebastià Roglà

libros-voladoresSebastià Roglà amb la seua segona novel·la titulada «TWILIGHT» ha estat nominat entre el finalistes del XXXVI PREMI JOAN FUSTER DE NARRATIVA convocat per la Regidoria de Cultura en la XXXVI Edició dels Concursos Culturals de l’Ajuntament d’Almenara de l’any 2014.

La categoria en la que ha participat ha estat en la de TEMA LLIURE. En ella s’han presentat 48 treballs, (7 en valencià i 41 en castellà) d’arreu del món.

L’obra guanyadora ha estat presentada per un autor resident a Madrid i entre les altres nominades es troben una de Reus (Tarragona), Barcelona i Oviedo.

El jurat, compost de dos escriptors en llengua valenciana, una Diplomada en Biblioteconomia i Llicenciatura en Documentació i una altra Llicenciada en Filologia Hispana ha donat el seu veredicte el dia 21 d’octubre de 2014.

Cal recordar que Sebastià ja va ser el guanyador d’aquest certamen en la seua XXXIV edició amb la seua primera novel·la titulada «La transició de l’Adolescència».

En aquesta ocasió s’ha produït un canvi de registre ja que la primera obra es tractava d’una novel·la costumista i aquesta segona és una novel·la de misteri a mig camí entre la ciutat de Londres i terres valencianes. L’obra serà publicada, encara que no se sap amb seguretat, cap a finals d’any.