Pasqua

En l’ article sobre Carnestoltes explicàvem que segons la tradició  aquesta festa era una reivindicació de la llibertat carnal abans d’entrar en els rigors de la Quaresma.

Corren els dies i conclosa la quarantena quaresmal amb l’epíleg dels rituals religiosos sobre la Passió i Mort de Jesucrist que es commemoren en  Setmana Santa, un esclat vital dóna per finalitzat aquest lànguid període. Des de la litúrgia cristiana, la Resurrecció de Jesús, des de la “mare naturalesa” la  cloenda de l’hivern i l’arribada de la primavera amb la resplendor de llum i la puixança d’ olors florals que anuncien el renaixement d’un nou cicle en la roda del temps. És la festa de la Pasqua que assenyala el triomf de la vida i de l’abundància sobre la mort.  A part de la seua vessant religiosa la Pasqua simbolitza la fi de les privacions de l’hivern, de l’acabament del fred i arribada de la calor, encetant un període de festes i eixides al camp.

Les celebracions religioses més importants, amb la seua càrrega simbòlica,  s’han adaptat,  com un guant a la mà, als canvis estacionals i les seues ancestrals celebracions: Nadal en el solstici d’hivern, Pasqua en l’equinocci de primavera, així com les festes de Sant Josep, Sant Joan, Sant Miquel, Sant Antoni, amb les falles i fogueres.

Processó de l’Encontre. Fotografia de Joan A. Vicent

La Pasqua de Resurrecció o Pasqua Florida entre nosaltres es celebra durant tres dies, diumenge, dilluns i dimarts de Pasqua en els quals el seu  caràcter essencial és el menjar i la fusió amb la natura. Tradicionalment el ritual d’inici de la Pasqua començava el diumenge ben de matí amb la cerimònia religiosa de “l’Encontre” que donava pas, amb les al·leluies, a la “consagració de la primavera”.

Berenar de Pasqua

A partir d’aquest moment, amb el canvi de roba més colorista i les espardenyes pasqueres, tot ja estava preparat per iniciar les excursions al camp, fer volar el “catxirulo” o milotxa, i a detonar les primeres piuletes, mistos esclafidors o coets voladors, amb els amics i amigues. Tradicionalment era el temps en que els adolescents s’organitzaven en les primeres colles mixtes.

 Els menjars típics de Pasqua també formaven part del ritual amb què celebràvem la festa com són el tombet de faves, els ximets, les llonganisses de pasqua, les fogassetes, i fins fa uns anys les “llimonadetes de colorets”, però sobretot l’àpat més tradicional  de la Pasqua al País Valencià ha sigut i és encara la típica mona.

Volant la Milotxa

Actualment en aquesta festa predomina  un consum turístic  i les eixides al camp s’han convertit en viatges més llargs a ciutats i centres turístics ja des de dijous o divendres, però fins no fa massa temps en la Vilavella eixíem a “menjar la mona” als motors de reg, cases de camp, a la Fonteta d’Oliver, Font de Cabres o a la mar de Nules o Moncofa. Tot més a l’abast,  més senzill i ben alegre.

La festa també tenia les seus cançons típiques  que sols es cantaven durant aquest període, eren les tradicionals cançons de Pasqua. Al País Valencià han sigut enregistrades pel grup Carraixet que va actuar al nostre poble en Festa la Vila a inicis del vuitanta, i pel cantautor Paco Muñoz, conegut entre joves de la Vilavella perquè ha actuat en diferents Festes de la Llengua en les quals ha participat l’ Ampa del Col·legi José Alba.

Recordem una cançó de Pasqua ben coneguda per nosaltres: LA TARARA cantada pel grup CARRAIXET. Aquesta  cançoneta és d’origen castellà, però que en cada lloc l’han adaptada i s’han fet cobletes diferents. La Tarara també es un poema que Federico García Lorca  va escriure a partir d’aquestes cobles populars, que possiblement són d’origen sefardí.

Cliqueu per a escoltar la cançò de Pasqua “La tarara” pel grup CARRAIXET

ESTROFES DE CANÇONS DE PASQUA QUE ES CANTAVEN A LA VILAVELLA:

– Xiques boniques / Pasqua ja ve, / dies de festa i de plaer. / Si voleu vindre a passejar / a divertir-se a divertir-se / i a berenar.

– Ja venim de berenar / ja venim de berenar / amb totes les amiguetes / venim cantant i ballant / i tocant les castallenetes.

 VOCABULARI:

PASQUA:  En el calendari cristià, és la commemoració de la resurrecció de Jesucrist, la festa més important del cristianisme. Significa Pas i que reflecteix  un” passatge”. En la tradició jueva la travessa del Mar Roig en el seu èxode d’Egipte; en la tradició cristiana, la promesa de la vida eterna a través de la resurrecció de Jesús.

Des de la visió laica, és l’ inici de la primavera i el renaixement del cicle de la naturalesa. Després d’estar inanimat, tot torna a brotar, a florir, a nàixer.

MONA DE PASQUA: És un dolç esponjós que l’acompanya   un ou dur  o sols és un ou de xocolate. Ancestralment l’ou és un símbol de fertilitat i es regalava com a desig de prosperitat. És un menjar típic de Pasqua en Catalunya ( en forma d’ou de xocolate) i al País Valencià. Al nostre poble la tradició de menjar la mona està molt present. Els forns del poble, el de Sant Sebastià (ca Manil),  el de la Mare de Deu de Lourdes, el de Sant Josep (ca Notari) i del Forn de Poble Nou, en fan unes de ben bones. Segons la tradició el padrí o l’avi les regalaven al fillols i nets.

Hi ha diverses explicacions de l’origen de la paraula Mona. La més plausible és que deriva de Mûna, que en àrab antic significava arrendament de terres tributats en espècies amb coques, ous durs i altres productes agrícoles. Vol dir provisió de la boca.

XIMET:  És un entrepà típic de les comarques de Castelló farcit de tomàquet fregit, tonyina, ou, pebrot, pinyons; el panet es passa per la paella. Molt calòric.

CATXIRULO. Altrament dit MILOTXES O ESTELS: Tros de tela, paper, etc. mantingut estès amb canyes, que subjecte al capdamunt d’un cordell, s’eleva i s’aguanta enlaire per la pressió del vent.

PIULETA: Xicotet coet de ma que es pren foc a través d’una metxa  i provoca un esclafit.  A la Vilavella aquests tipus de coet es tira durant els dies de Pasqua.

EXPRESSIONS SOBRE PASQUA:

. Fer Pasqua abans de Rams: Esperar un fill abans de casar-se.

. Més content que unes pasqües: Molt content, molt alegre.

. Pensar en la mona de Pasqua: Estar molt distret.

. Sempre no és Pasqua. No sempre es té bona sort.

. Ser més avorrit que un dia de Pasqua sense xiques.

De nou remarquem que com a vilavellers i valencians no hem d’oblidar d’on venim i qui som, quina és la  nostra llengua i cultura. Cal defensar-les practicant-les, ja que com diu una cançò del nostre cantautor Raimon, qui perd els orígens, perd l’ identitat.

Joan Badenes

Caragolers rebentaparets

Joan Antoni Vicent Cavaller

Caragols i caragoles han estat sempre peces molt preuades a totes les cultures gastronòmiques de la riba mediterrània.  Ací, a la Plana, terra de regadiu, en tenim bones mostres de condimentació: formant part de la paella, de l’arròs amb bledes, o configurant una caragolada, amarats per una salsa de tomata, cebeta, herba sana i pebrereta coenta, de vegades també amb trocets de pernil.

Hort de la partida de Calixte, junt al camí de Colom.

Tota la vida s’ha estilat fer caragols  pels camps. Una replega  ordenada i respectuosa. Fins que fa no massa anys van entrar en acció bandes organitzades de procedència búlgara, integrades per homes i dones. Gent miseriosa, que dona tota la llàstima del món. En tres ocasions he parlat amb alguns d’aquests búlgars, habitadors de cases abandonades de la partida de Sant Gregori de Borriana, en condicions penoses, i amb xiquets  fins no fa gaire sense escolaritzar. Molta llàstima, però el fet és que les seues recerques provoquen en parets i ribassos destrosses considerables. Fantasmals, escorredissos, però amb petjades ben paleses. Un dia, arribes a l’hort i observes a la paret un forat. Tornes uns dies després,  el buit s’ha eixamplat. T’indignes, pres de la còlera, amb raó; i més en comprovar que la tapa de formigó que, habitualment, tanca els murs ha estat també arrancada,  tot emprant en l’operació un ganxo de ferro. Finalment, en alguns casos, tota la paret ha quedat assolada. Un malson.

Els danys han sigut considerables. I ací tens al pobre llaurador rascant-se la butxaca per a reparar les estructures. Sorgeix, inevitablement, la pregunta, on va a parar tant de caragol? En principi, cal pensar que es destina a la venda en bars, òbviament, o en mercadets; però tots hem oït una llegenda, que per altra part podria tindre certa credibilitat, que indica un enviament a granges d’helicicultura radicades a les províncies de Saragossa, Lleida i Osca, especialitzades en cria d’exemplars destinats a cosmètica femenina. La bava dels caragols de la Plana té molta qualitat. Els laboratoris fabriquen cremes per a la cara, amb propietats exfoliants, reparadores, i antisèptiques, aprofitant alguns components presents en la bava, bàsicament al·lantoïna, elastina i àcid glicòlic. Tot, tanmateix, conjectures, perquè el cert és que ha hagut en aquest tema molta opacitat.

L’any passat, l’entrada, l’1 de juliol de la reforma del Codi Penal (Llei Orgànica 1/2015, de 30 de març), que ha passat a tipificar les faltes com a delicte menor, així com el desplegament dels equips  de la guàrdia civil denominats ROCA (acrònim de Robatoris al Camp), feien albergar l’esperança d’una caiguda del vandalisme. S’ha produït una disminució, mes no en la quantia que seria de desitjar.

Com s’ha pogut arribar a aquests extrems d’impunitat? Unes quantes causes: dificultat de trobar els caragolers en acció -tal com s’ha indicat-, temor a represàlies, desconeixement del procediment de denúncia – per manca de publicitat adient-, o, el pitjor, conformisme, tan consubstancial al llaurador. Hom pensa, la meua denúncia no servirà per a gran cosa, car inclús si apareix la policia o la guàrdia civil els podran detindre, confiscar la caragolada, però els deixaran lliures promptament sense càrrecs.  I altra pregunta, perquè no s’ha actuat exigint als receptors el protocol de traçabilitat?

Parlem de parets assolades, però què en direm de les cases i casetes de camp, saquejades i derrocades amb una dèria pròpia de psicòpates?, o del robatoris del coure dels comptadors d’aigua, o de fruits?. Sempre han existit els furts al camp, però no amb danys tan intensos.

Arriba el final de l’article i amb ell la preceptiva sentència: Si no t’agraden les iniquitats que observes al teu voltant, no et quedes quiet. Reacciona.

María Ibáñez Martínez, una investigadora de primera línia en la investigació química de Salut i Medi Ambient

María Ibáñez Martínez, una veïna nostra que la podem veure pels carrers del poble amb el seu xiquet, amunt i avall a cals seus pares, María i Vicente. Passeja pel parcs, fa la compra i investiga, sí. Una dona exemplar, callada, molt discreta; no mou pols ni remolí, però el seu cervell de linx treballa impecablement: amb el seu equip de col·legues de la UJI desenvolupa diferents fronts d’investigació

María és Doctora cum laude en Ciències Químiques (Premi extraordinari, 2008) per la Universitat Jaume I i Professor Ajudant Doctor del Departament de Química Física i Analítica.

María forma part del grup d’investigació de Química Analítica en Salud Pública i Medi Ambient de la Universitat Jaume I des de 2002 , la seua labor investigadora es dirigix cap a l’ús de les modernes tècniques híbrides cromatografia/espectrometria de masses (LC-MS), principalment d’alta resolució (HRMS), amb fins de control, identificació, confirmació i quantificació de contaminants i altres compostos orgànics en mostres d’interés ambiental, alimentari i biològic. Enguany l’han convidat a formar part del Jurat dels Premis Rei Jaume I al costat d’ intel·lectuals i Premis Nobel.

Quasi res porta el diari, que diríem a nivell col·loquial!

Darrere de moltes coses que ens envolten i ocorren pel fet de viure, ella investiga per tal de veure com aquestes substàncies influeixen i condicionen la vida biològica.

És autora de 80 articles científics (h-index=27), 6 capítols de llibre i més de 80 ponències de la seua especialitat. Ha participat en més de 15 projectes d’investigació i 50 convenis/contractes de col·laboració.

Ha dirigit dues Tesis Doctorals relacionades amb diferents aspectes de LC-MS i ha realitzat estades en diversos centres d’investigació: Waters Corporation (Manchester, UK), Universitat d’Àmberes (Bèlgica) i Universitat de València.

Ha rebut dos premis de “jove investigador”, un otorgat per la European Society for Separation and Science (2010) i l’altre per la Universitat Jaume I (2013) i actualment és Jurat dels premis de Investigació.
La seva trajectòria docent inclou docència de primer i segon cicle en el grau en Química i en el màster interuniversitari en Tècniques Cromatogràfiques Aplicades. Ha participat en diferents projectes de millora educativa, rebent en l’any 2004 el premi d’innovació educativa otorgat per la Universitat Jaume I.
Com a activitat professional ha participat com a Directora de nombrosos estudis BPL en el Laboratori d’Anàlisi de Residus de Plaguicides de l’Institut Universitari de Plaguicides i Aigües.

Les dues línies d’investigació en les quals ara treballa i coordina:

-Investigació de noves substancies psicoactives (drogues de disseny; legal highs).

Nova línia de treball sobre recerca de noves substàncies psicoactives (NPS) o drogues de disseny en diferents tipus de mostres (“Legal Highs”) mitjançant cromatografia líquida acoblada a espectrometria de masses amb analitzador de temps de vol (UHPLC-QTOF MS). Aquestes substàncies es comercialitzen principalment com pols, comprimits i herbes, sent venudes com encens, sals de bany …. Per a aquestes investigacions es compta amb la col•laboració del grup dirigit pel Dr. Adrian Covaci del Toxicological Center (Universitat Àmberes, Bèlgica), la qual s’ha vist enfortida per l’estada de la nostra investigadora María Ibáñez en aquest centre. Una altra important col•laboració s’està duent a terme amb el TIC-TAC Ltd Communications (Londres), permetent el descobriment de NPS d’última generació. D’altra banda, també es pretén analitzar mostres d’orina de consumidors d’aquest tipus de substàncies amb la finalitat d’estudiar el metabolisme d’aquests compostos. L’objectiu final és disposar d’eines analítiques que permetin un control eficient del consum d’aquest tipus de drogues, ja que majoritàriament no són detectades en els controls rutinaris realitzats. Per a això, és imprescindible la col•laboració amb les Unitats de Conducta Addictiva (UCA) de la Comunitat Valenciana.

Actualment, s’està treballant en la creació d’aquesta xarxa de treball, a través de la qual s’aconseguirien les mostres d’orina de persones que consumeixen aquest tipus de drogues per a la posterior avaluació analítica en el IUPA.

Finalment, també s’està col•laborant amb l’IMIM, Institut Hospital del Mar d’Investigacions Mèdiques (Barcelona) en estudis controlats de metabolisme de NPS.

No res estimats veïns, Maria analitza fins al mínim detall per tal de treure a la llum certes substàncies com drogues de disseny i altres compostos i així previndre malalties o conductes que puguen causar mals i afectar els diferents organismes i anar contra la salut pública.

-Screening universal de contaminants orgànics mitjançant l’ús combinat de GC-TOF MS y LC-TOF MS
Es tracta d’una línia d’investigació nova, en la qual es persegueix l’objectiu d’apropar a l’ideal analític del screening “universal” de contaminants orgànics / residus en diferents tipus de mostres d’interès ambiental, alimentari i toxicològic.
Es tracta, sens dubte, d’un repte analític, en el qual és necessari l’ús d’espectrometria de masses d’alta resolució. La combinació de diverses tècniques cromatogràfiques acoblades a HRMS permet ampliar el camp d’aplicació del screening. En concret, l’ús combinat de GC-TOF MS i LC-TOF MS es mostra com una de les aproximacions més poderoses per a aquest fi.
El nostre grup d’investigació ha desenvolupat estratègies analítiques per a realitzar un screening amb fins qualitatius, en el què s’inclouen al voltant de 2.000 contaminants de molt diverses famílies químiques, amb diferents rangs de polaritat i volatilitat.
L’ús d’analitzadors híbrids QTOF MS permet treballar en mode MSE, una opció en la qual s’adquireix de forma seqüencial, però en una única injecció l’espectre de massa complet (en massa exacta) a baixa i alta energia de col•lisió, la qual cosa és possible gràcies a l’ús d’un equip QTOF MS. D’aquesta manera, s’obté informació molt valuosa sobre la molècula (des)protonada (baixa energia) i sobre els ions fragments (alta energia), la qual és essencial per a una correcta identificació / elucidació del compost detectat.
Diversos dels nostres treballs s’han orientat cap a la validació qualitativa, per tal d’establir els límits de detecció del screening. La possibilitat d’arribar a identificacions temptatives, altament fiables, sense necessitat de disposar del patró de referència és un dels punts forts d’aquesta tècnica.
Fins al moment, s’han aplicat mètodes d’ampli screening a diversos camps, principalment en medi ambient i en seguretat alimentària.

També ens ha contat altres línees en les que participa:
-Investigacions analítiques en l’àmbit de la aqüicultura
-Seguretat alimentària
-Aplicació de tècniques metabolòmiques en l’àmbit clínic i alimentari.

María viu al nostre poble i investiga en una Universitat pública, la Jaume I, la qual cosa farà que el resultat dels seus estudis puguen redundar en la millora de les nostres condicions de vida.

De vegades certs aspectes complexes de la vida quotidiana se’ns escapen. Però nosaltres no ens hem de preocupar. Hi ha moltes persones que treballen pel nostre benestar. Són les nostres heroïnes i Maria ho és. I dic açò perquè, quasi sense deixar rastre, el seu treball que sembla invisible es realitza amb rigor i amb una dedicació honesta i sincera sense cap dubte.

Enhorabona Maria i endavant. Des de l’Associació de Veïns ens enorgullim de la vàlua intel·lectual i de la persona que és la nostra veïna.

La Vilavella d’ahir i d’avui: el carrer Santa Lucil·la.

Idea i fotografies de JUAN ESCRIG

Aquesta secció sobre l’evolució de l’urbanisme del nostre poble és possible per l’inestimable treball del nostre fotògraf Juan Escrig. Aquesta secció,  tal com Juan l’ha ideada,  ens permet veure l’evolució dels carrers i el paisatge urbà. Es a dir s’observa  tal com era fa uns anys  i com és en l’actualitat. Gràcies al treball de recerca fotogràfica i contrast des del mateix punt on s’han fet les fotografies, podem contrastar aquesta evolució. Una evolució que no en tots els carrers ha millorat l’urbanisme,  respectat i mantingut el nostre patrimoni urbà. Recordem, si més no, l’enderrocament i desaparició dels diferents balnearis que existien al nostre poble i que feien d’ell una referència del turisme termal de principis i mitjans del segle XX. L’últim enderrocament i conversió en habitatges encara és ben recent, el balneari de Galofre, en la plaça de la Vila.

En el capítol actual les fotografies de Juan Escrig ens permeten contrastar l’evolució del carrer Santa Lucil·la en 60 anys, des de les que va fer el seu oncle Enrique Escrig l’any 1956 i les que ha fet  Juan Escrig enguany. Els punts d’emplaçament  i enfocament de les perspectives són exactament el mateix:  des de la plaça  la Estrella i des de la carretera de la Vall d’Uixò.

Del paisatge urbà observat en les fotos destaca la casa i torre d’estil valencià de la casa de Luís García-Guijarro, immutable en les dues fotografies, a la qual,  com s’observa, es va afegir posteriorment la vivenda dels casolans en la part de baix i una entrada de garatge en la de dalt, així com incorporacions arquitectòniques posteriors, com  la pèrgola al terrat i el mirador, que per cert trenca tot l’equilibre de la façana.

Luís García-Guijarro ( València 1885-Madrid 1974) era una alt representant de la burgesia terratinent agrària de principis de segle XX, i un destacat dirigent polític tradicionalista de la “Derecha Regional Valenciana” incorporada durant la IIª República a la CEDA. Com a polític va ocupar alts càrrecs, tant abans de la República  com  durant el franquisme, com  ser ambaixador d’Espanya en Praga o ministre-conseller d’Economia Exterior en l’Ambaixada espanyola en Washington D.C.  Posseïa aquesta casa senyorial on passava breves estades durant l’estiu. Una joia arquitectònica que cal destacar per la seua elegància; actualment el seu fill la conserva en una estat immillorable, pintant-la amb regularitat, fet que li permet mantindre el seu esplendor. Cal assenyalar que el carrer porta el nom de la santa de la seua primera esposa, Lucil·la. El nom del carrer el canviaren només acabada la Guerra Civil  l’any 1939 ja que fins aleshores portava el nom de l’escriptor Benito Pérez-Galdós.

Tocant al pany de cases del carrer, destaquen a banda dreta les cases estil mediterrani amb els tradicionals balcons amb mallorquines.  Originàriament mantenien una gran unitat, totes les cases eren idèntiques, després cadascú ha anat reinterpretant-les, així el color blanc original ha estat substituït per altres colors i materials, canviant també les formes ovalades de les finestres. L’estil de construcció d’aquestes cases més antigues  contrasta amb les noves construccions fetes sobre els antics horts, amb una nova fesomia que abandona aquest estil tradicional de les cases mediterrànies de finestres i balcons forjats per miradors sobreeixits al carrer amb marcs d’alumini. Es veu també una petita part de  la casa de “les peluqueres” que dona a la plaça de la Estrella i que intenta combinar amb l’estil de la casa de García-Guijarro.

Com molt be es veu en les fotos, no cal dir que l’any 1956, fa seixanta anys, encara no hi abundaven els cotxes al poble, com a màxim hi havien quatre o cinc automòbils. El cotxe és signe omnipresent dels últims cinquanta anys  que inicia definitivament la vida moderna, i altera definitivament el paisatge urbà.

Text: Joan Badenes

Solitud

Jana duu tota la solitud del poble carregada al llom. És un capvespre gris. De nord a sud recorre en silenci tots els carrers: Eugenio, Inma, Conxa, Antonio, Pilar, Tonica, Rosita, Carmen, María, Fina…

És dur el jou. Però callada, l’arrossega. No manifesta mai el cap cot, el panteixar l’excita i tensa encara més les cames, ungles clavades a terra amb tota la força atlètica.

Al seu costat, estic.

De tant en tant bascula el coll i em mira com si duguera el pes de tota la tristesa; és la solitud de les ànimes senzilles: Paco, Fina, Vicent,Teresa, Virgínia, José, María Jesús, Conxin, Pilar…

Rere els núvols el sol es pon. No hi ha cap manera d’alleugerir el capvespre.

Jana camina, passa la vida.

Galotxa en la Vilavella

L’ àlbum de fotografies  de Joan Antoni Vicent  sobre el joc de galotxa en la Vilavella que us presentem mostra diverses instantànies d’aquest tradició esportiva en el temps del seu  màxim esplendor al nostre poble, allà per la dècada dels anys vuitanta, quan les partides que es jugaven al carrer Santa Bàrbara eren contínues.  Va ser un època molt brillant  d’aquest esport a la Vilavella, però a partir de finals d’ aquesta dècada va començar la seua decadència fins la seua desaparició a finals del noranta.

Diferents causes varen provocar la mort del nostre esport tradicional, que després detallaré, però abans cal donar una ràpida ullada a la seua fecunda història durant els 100 últims anys, dels quals tenim constància gràcies als testimonis verbals dels pilotaris vilavellers que el practicaren i han quedat expressats en el llibre de José Pla ( Pepe la Joaneta)  GALOTXA EN LA VILAVELLA, així com el que ens ha contat Pepe Batano, també un pilotari de pro en els últims anys  de la seva pràctica als carrers del poble.

Joc de pilota de Josep Bru i Albinyana, 1881.

El joc de la pilota valenciana és una tradició secular, és el nostre esport autòcton. Ja des de l’edat Mitjana  era un esport molt popular entre la nostra societat, i fins l’arribada del futbol  l’únic esport existent. Les prohibicions i dificultats de jugar-se al carrer va confinar la seua pràctica en recintes tancats que donaren lloc als trinquets.  Això passaria també al nostre poble.

Els testimonis de pilotaris vilavellers encara vius que el llibre de J. Pla detalla indiquen que les partides durant els primers anys del segle XX es jugaven  en diferents carrers. Al carrer Sant Antoni, entre el cantó del  carrer Pouet i la Glorieta, al carrer Sants de la Pedra, on es trobava la taverna de Marina, on hi havia alguna cosa per a rossegar, i al carrer Sta. Bàrbara, en l’espai denominat “les escaletes”, entre l’actual casa de la cultura “Manuel Vicent” i la casa del Marqués de Dos Aigües, l’últim lloc on s’han  jugat les darreres partides.

Els dissabtes i diumenges, de bon matí els veïns aficionats posaven les cadires en l’ espai de la partida per tal de reservar-se el millor lloc, i durant el joc també es seient al brancal o en les voreres convertint els espectadors en un element més del joc.  Com hem dit, era l’ única pràctica esportiva fins als anys vint quan es va començar a jugar al futbol en una era situada al Camí-rel.

El llibre de José Pla ( Pepe la Joaneta)

Les modalitats del joc eren les Llargues i Ratlles, i a partir de 1925 s’imposa la modalitat de Galotxa. Seguint la història reflectida en el llibre de la Vilavella, ja en eixa època, varen eixir pilotaris de renom, la llista és llarga i remetem als interessats a acudir al l’ esmentat llibre de J. Plà. El podreu trobar a la Biblioteca Municipal.

Les partides es feien entre equips del poble i també  contra equips dels pobles veïns, Artana, Betxí, Moncofa, en les denominades “partides de tornada” ja que l’equip local havia de tornar la visita per tal de jugar partides en el poble de l’equip visitant.

La Guerra Civil va provocar el que durant un temps les partides de pilota desaparegueren dels carrers del poble. Però va prendre un nou impuls a partir dels anys quaranta, època en la qual s’amplià la llista de pobles veïns amb qui els nostres pilotaris es desafiaven amb les “partides de tornada” : Benicàssim, Mascarell, Borriana…

Així durant els anys cinquanta i seixanta  va continuar la seua història a la Vilavella,  jugant i competint els dissabtes i diumenges. Com anècdota cal dir que les pilotes de “vaqueta” o de “badana” es venien en les tendes d’ultramarins del poble. Una plèiade de pilotaris varen eixir també durant aquestos anys ja que tota la joventut era aficionada a la pilota, fet que provocava que la jornada de competició s’iniciava de bon matí, es descansava a l’hora de dinar , per a emprendre les partides per la vesprada fins la nit.

Com he dit abans, l’època més brillant de la pilota valenciana a la Vilavella es va produir durant la dècada del vuitanta. Els pilotaris del moment, els Panoles, el Xano, Alfredo…  varen ser campions de Castelló i competint al més alt nivell autonòmic.  Es va crear el Club Pilotari de la Vilavella, entrant en la Federació Valenciana de Pilota i competint tant contra pobles de Castelló com de València. L’afició per la pilota en el poble era intensa, fet que provocà que sorgiren excel·lents jugadors.

Partida d’excibició l’últim 9 d’octubre al carrer Santa Bàrbara ( lloc que antigament li dien “les escaletes”) entre la casa del Marqués de Dos Aigües i la Casa de la Cultura “Manuel Vicent”.

Però la pilota en la Vilavella es va morir d’èxit.  El seu  esplendor durant aquests anys va motivar que l’ajuntament del moment construiria l’ any 1985 un trinquet  baix mateix de la línea de caiguda de les roques de la pedrera, al costat del nou camp de futbol. Va ser un desencert absolut, ja que el trinquet va acabar als pocs anys en tancar-se per motius de seguretat una vegada es va produir un allau de roques sobre el trinquet.

Els últims pilotaris de la Vilavella: Sabastià “el Xano”, Juan Carlos “el Xato”, Samuel “Panola”, Alvaro Ribera, Sebastià “Panola”,  Ximo “Coco”, amb l’autor del llibre i gran amant de la Galotxa, Pepe “la Joaneta”

Tot i això, l’ànim emprenedor d’un aficionat enorme a la pilota com Pepe la Joaneta, va organitzar una escola de pilotaris entres els més joves del poble, arribant als vint-i-dos alumnes. Entrenaven en el frontó que es construí en el Col·legi José Alba i els dissabtes anaven a competir pels pobles de València, arribant a jugar el campionat autonòmic quedant   subcampions l’any 1987. Destaquen joves jugadors con Álvaro Ribera, Juan Carlos “el Xato” , Ximo Coco, Samuel i Sebastià “Panola”…

Durant la dècada dels noranta continua l’escola dirigida per ell, fins que la fatalitat de nou caigué sobre el nostre esport tradicional en forma de fortes pluges que provocaren la caiguda de la paret del frontó quedant inutilitzat.

Aquest cop ja va ser definitiu per a la mort de la pilota valenciana en la Vilavella ja sense espai per a la seua pràctica.

Amb aquest resum de la història de la pilota valenciana al nostre poble i l’àlbum de  Joan Antoni Vicent volem fer un homenatge a tos els pilotaris que ha donat el nostre poble i a José Pla per la seua dedicació al nostre esport autòcton i pel seu senzill, però important llibre sobre la Pilota en la Vilavella.

De com una tradició tant arrelada puga desaparèixer  ve motivada per les noves costums que la compliquen, el canvis d’estil del vida, l’augment del trànsit de cotxes que dificulten la vida al carrer, entre altres factors.

Les nostres  tradicions necessiten per a mantenir-les i perllongar-les de l’empeny dels poders públics, tant del  municipal com l’ autonòmic. La pilota a la Vilavella necessitava d’un trinquet, però no baix de la pedrera (de nou cal dir  un desgavell)  o construir un “carrer artificial” (similar a la construcció d’un trinquet)  com ho han fet altres pobles on l’afició i pràctica de la pilota estava molt present, tal com ho era entre nosaltres. Però sembla que la pilota valenciana està definitivament morta al nostre poble.

Vocabulari  bàsic de la pilota valenciana

Galotxa: . L’objectiu del joc és passar la pilota de vaqueta colpejant-la amb la mà per dalt la corda. Quan l’altre equip no ho aconsegueix, qui l’ha llençada guanya el quinze. És precursora de l’escola i corda.

Escala i corda: Son les partides que es juguen al trinquet seguint les mateixes característiques que la galotxa.

Llargues: és una modalitat de pilota valenciana a l’aire jugada en el carrer i on es permet només un bot. Es disputa entre equips de tres, quatre o cinc pilotaires. Per a aconseguir un punt de jugada cal assolir que la pilota bote més enllà d’una línia situada entorn de cinquanta o seixanta metres de la del servei.

 Raspall: és una modalitat  d’estil directe que es caracteritza sobretot pel fet que no es juga a l’alt, és a dir, no importa el nombre de bots que efectue la pilota. Les seues regles exigeixen al jugador un gran esforç, ja que sovint haurà de jugar inclinat per colpejar la pilota arran de terra.

Tanteig:  El sistema de puntuació de cada joc està dividit en quatre moments, anomenats quinzes: 15, quinze. 30, trenta. Val. Joc, i se suma el punt de jugada.

Marxador: Qui anuncia el tanteig.

Jugadors:

Rest o dauer: el que torna la pilota al rebot. Se situa al dau per a respondre a la ferida ( traure la pilota) de l’equip contrari.

Mitger: Es col·loca al mig, entre el rest i el punter. Té com a funció principal la volea abans  que pegue el primer bot.

Punter:  El jugador situat més  aprop de la corda.

Feridor: Comença cada quinze. Trau la pilota que ha de caure dins del dau per a ser tornada. És diu feridor perquè quan més baixa li arribe al rest més mal li farà.

Dau: Zona on ha de caure el bot de la pilota que treu el feridor.

Pilotes de vaqueta: Aquest és el tipus de pilota  és obligatori en l’ Escola i corda, Raspall i Galotxa. Rep aquest nom per estar feta de pell de bou.

Pilotes de badana:  Aquestes pilotes estan formades per una cobertura de pell assaonada d’anyell o d’ ovella, per això el nom de “badana“, molt més suau que la vaqueta, i farcides de draps.

Text de Joan Badenes 

                Àlbum sobre la pilota valenciana de Joan Antoni Vicent.

Cliques sobre la fotografia per tal de veure l’àlbum