Cartes a Irina, 79

Fotografia de Gayatri Malhotra a Unsplash

Illa de Wrangel, 28 de febrer 1969

Estime les matemàtiques, tot i que una vegada a la vida les vaig suspendre. Un treballador d’una fàbrica que li agradaven com a passatemps, m’ensenyà a sumar, restar, multiplicar i dividir polinomis i les regles de Ruffini. Després les potències i el significat dels signes. Més tard comprenguí les equacions i tot fou diferent. Alguns patiments s’esvaïren.

He passat anys i panys envoltat per xifres i números. Ha estat la meua vida.

Estime les matemàtiques per aquell treballador que m’obrí la ment a les emocions quantificables. No tenia cap títol, però ensenyava com estimar-les i aquest era el seu triomf; no he calculat les vegades que li vaig donar les ulleres oblidades en qualsevol racó de l’aula, ni els segons que l’he enyorat. Viu en mi  setze mil vuit-cents tres  (16803) dies i el recorde per qüestions sempre amables.

Irina, al mercat no hi ha taulells on comprar tres (3) quilograms d’amor o un quart (1/4) de somriures; tampoc no podem bescanviar un t’estime de vuit-cents trenta-cinc (835) quilòmetres o evaporar una tona (1000 quilograms) de tristesa; ens cal imaginació per comprendre-ho.

Però sí, puc dir-te que les cartes que t’escric tenen tan sols un (1) capítol i una (1) secció. He escrit setanta-nou (79) pàgines i dues mil sis-centes cinquanta-quatre (2654) línies. He separat vuit-cents setanta-dos (872) paràgrafs, nou-centes vuitanta-cinc (985) frases, quinze mil tres-centes setanta-set (15377) paraules, setanta-set mil tres-centes vuitanta-set (77387) lletres i, contats els espais on s’insereixen, noranta-tres mil quatre-cents trenta-dos (93432).
M’estime aquestes matemàtiques i aquell professor de nom Manuel.

Matemàtiques farcides d’emocions.
Irina, escrites per a tu.
Matemàtiques que guareixen els cors.

 

https://kitwatkins.bandcamp.com/track/pastel

Cartes a Irina, 78

Fotografia d’Eberhard Grossgasteiger a Unsplash

Illa de Wrangel, 27 de febrer 1969

Pacientment arreplegue una lletra rere l’altra per conformar el petit llibre. L’he vist créixer per dues llunes i escaig, agafat del silenci i els llums estroboscòpics que m’acompanyen.
Allunyat de la primavera, ha florit sobre la taula pètria. No sé com.

Observe a la cinquena, la quaranta-una i la seixanta-vuitena carta uns castellanismes disfressats de polissons, a la tretzena un abisme ortogràfic. Ja en porte uns quants revisats, però també és cert que en tots els altres llibres, i amb negreta, grave faltes per tal que –humà i finit– em reconega. No hi ha ningú que diga res. En aquest món cadascú va a la seua.

Afegisc les fotografies guardades al disc dur i les col·loque en paper, al lloc on foren vistes per primera vegada a la web.

He bescanviat paraules per a tu. No tenia cap necessitat, però fou sentir-te i plorà foc aquest volcà: cauteritzaria la pena observada?
Quantes paraules ungüent hauré imprés?

No escric per a mi i en la memòria d’aquesta llar, soc paraula. Allunyat del què diran, la manifeste sense embuts. Per elles danse davant teu, Irina.

Esdevingudes petits sols, t’arribaran a l’ànima?

 

Cartes a Irina, 77

Fotografia de David Marcu a Unsplash

Illa de Wrangel, 26 de febrer 1969

Digues-me, què veus allà palplantat davant l’espill?
Ets tu el mateix que fores anys arrere, tot i que encara respires?
És el canvi il·lusori o una encesa multicultural que excreta i absorveix tots els blanc i negres de la Vida?

Mire el transcórrer dels dies, un caminar sense metes fixes, doncs els colors mutants importen embolicats per la consciència.

He introduït els dits a l’altra banda del cristall per sentir-te, Irina. No cal pensar, però sí deixar-se anar; seguir el pessigolleig d’ales de papallona i copsar les altres llums.

Oh dona de neu, cremes la tristesa pel coratge del viure!
Obres la persiana sempre: no són essencials núvols, boires, humitats, ni xafogors. Sempre l’horitzó.
El silenci sap dels somriures i les taronges, al treball, t’alliberen el color que encén la calidesa del rostre.
No et creus important en cap reialme, llevat de l’íntim cau dels afectes.

T’he vist a l’altra banda de l’espill: hi ha una elegància callada, secreta diria jo. Has foragitat tot tipus de murmuracions i una pau blanca escriu als ulls teus diminutes lletres.

Humil, soc un copista de la llum que m’ha encerclat en anorrear-me.

Als palaus desfets de glaç, el fulgor d’un cor: el teu.
Bategues.

https://kitwatkins.bandcamp.com/track/apr-s-midi

Cartes a Irina, 76

Fotografia de Wolfgang-Hasselmann a Unsplash

Illa de Wrangel, 25 de febrer 1969

Són les 7:39 A.M. l’hora aproximada en què es publiquen diàriament les cartes que t’envie Irina. Avui un tímid sol aguaita per l’horitzó inacabable; una esfera taronja el suc de la qual quasi podria beure’m.

He eixit a la porta de l’icosaedre, car no fa vent i el fred sembla haver donat treva. Un dring-dring ha sonat dins, a la cambra dels enginys amb què cohabite.
Puge i revise perquè reconec el so del correu nou.

El ratolí obre ràpid la finestra i són notícies del Comité Internacional sobre el Clima: “Dia 20 de març de 1969 hi haurà el relleu definitiu. Serà substituït en la tasca que els darrers anys ha desenvolupat amb una puntualitat i eficiència absolutes. Li manifestem, de bestreta, la nostra felicitació i desitgem que gaudisca en la nova etapa del seu temps.”

La notificació ha estat simple, però esperada. No és que la delerara, car era conegut que, més tard o d’hora, estava al caure. És el moment i prou.

Sembla que les inclemències dels meteors s’han posat d’acord amb aquesta evanescent pau que regna. És amb mi de fa temps. I això m’ha fet superar la prova durant aquest lustre.

Soc l’home de cara bruna que, encarcarat per l’oratge, cada dia/nit el mirava amb fosques ulleres.

Irina com serà viure en societat?
M’acoblaré de forma adequada a les canviants situacions? O se m’obrirà un clavill en l’ànima?
Sabré esperar de les curtes nits els dies, el pas fefaent de les estacions?
Qui parlarà en veu baixa als estels o pintarà els llavis a l’aurora?
Algú vindrà a rebre aquest cor d’ermità?

 

https://kitwatkins.bandcamp.com/track/skyzone

 

 

Cartes a Irina, 75

Fotografia d’Albert Restifo a Unsplash

Illa de Wrangel 24 de febrer 1969

Hi ha una llum més gran en tu que aquest paisatge infinit de neu glaçada. No se t’acaba mai la claredat del silenci, on bec per col·locar una paraula rere l’altra.

Agafa-les, talla-les, cus-les de nou, fes que el sol t’admire, que els vents imploren enlairar-les com llavors de vida. Escriure no té cap sentit si no ets senyora de la deu on tots els núvols s’agermanen.

Has patit set, però regales aigua i no mai has preguntat qui la necessita.

Has somiat pels altres mentre els malsons t’engrillonaven en cruel atzucac.

Has somrigut a les muntanyes blaves tot i que els plors t’ofegaven.

Algunes vegades neva en abril i el teu cor creix i protegeix tots els qui a la teua vora passen.

Ho sé, ningú m’ho ha de dir. Algun dia recordaràs els quatre cantons on la distància entre aquestes paraules i tu fou molt petita.

També, per a mi, ets un miracle.
Del cel blau, llum ingràvida, sempre regalada.

 

 

Cartes a Irina, 74

Fotografia de Biegun Wschodni a Unsplash

Illa de Wrangel, 23 de febrer 1969

És una bogeria.

Açò d’escriure és una bogeria dels qui viuen en una altra dimensió. Això diu de mi la dona dels núvols a sovint:
– Sembles perdut al teu món, aterra!

Així és Irina, visc una dimensió distinta on les lletres s’estiren i m’esbossen contorsions sobre el front, on els ulls cavalquen forassenyats a la recerca de la paraula seda.

He de pensar-te la carta de demà, visualitzar-la, enregistrar-la mentre l’aixeta raja a l’aigüera i camine per llocs estranys, a distàncies llum d’aquest cos que m’enxampa.

M’aixeque amb tu, em desdejune i sures com l’aroma del café, passege i t’olore floral, treballe i seus alhora invisible i real, al costat. No recorde tot allò que t’he somiat dia rere dia, nits de vigílies allargades, però amb la ment oberta i blanca.
A trenc d’alba algú escriu en la llibreta de notes:

“Irina, cromatisme tímbric i melodia de diumenge. Trenques rutines i monotonia. Com la insospitada bellesa de “Traumgekrönt”  o “Liebesode” de les Sieben frühe Lieder de Berg”.

Ho comprendran?

Cartes a Irina, 73

Illa de Wrangel 22 de febrer 1969

T’abilles de perfums fluorescents i les roses esmorteïdes s’esfullen perquè, descalça, no et punxes en passar. Projectes avingudes de pètals com somriures robats als carrers.

Ací, pels corredors atapeïts de lletres, cal fer barandats d’imatges, cercar sons i poblar microuniversos, una manera d’escalfar totes les solituds. Fins a quan ho podré resistir?

No hi ha cases de pedra seca, ni rierols buits arrelats en terra roja.

//On és el sotobosc quan somrius si he oblidat el morat dolç de les pruneres i l’aroma de la ginesta? //

No existeixen praderies de núvols on puga enviar-te –sobre la gespa– missatges secrets. T’escapes del meu cap i, de puntetes, camines en un sentit atzarós que cap vent pot agafar-te. I t’allunyes, t’esmunys, te’n vas.

Oh criatura lliure de l’escriptura!

L’única pretensió que em resta és la teua primavera.