Mes: Novembre 2017

by

Nova proposta artística dels pintors de la Vilavella Marcos Vicent i Albert Escrig.

Els artistes plàstics de la Vilavella Marcos Vicent i Albert Escrig han encetat una nova fase en la seua trajectòria artística. Configuren, juntament amb altres  pintors de la Vall d’Uixó,  que com ells s’han format amb Pere Ribera, el col·lectiu GATEARTE-ARTGATE.

Cliqueu sobre la portada del programa de l’exposició per a veure la seua web

Aquest grup s’ha presentat a la Vall d’Uixó amb una exposició  en el Palau de Vivel inaugurada el  17 de novembre organitzada per l’ Associació Cultural Amics de la Vall,  i que restarà oberta fins el 3 de desembre.  Com diuen en la web del col·lectiu, i reflexa el joc de paraules del nom que han triat com a identificació,  “ els seus components passen del procés d’aprenentatge (GATEARTE – de gateig-)  a entrar per la gran porta de l’art (ARTGATE 🙂 ”.

Respecte als nostres dos pintors, ressenyem el seu continu procés creatiu, i el salt promocional que pot esdevenir la creació d’aquest equip artístic.

MARCOS VICENT, com expressa en la crònica la comissària de l’exposició i crítica d’art Patrícia Mir,  “ha protagonitzat diferents exposicions i projectes des de fa ja alguns anys. En la present exposició ofereix exemples de les seues sèries més recents, Retrats Black& White  i Vides robades. Ambdues tenen en comú el cos nu i el color apagat, però mentre els essers que poblen la primera tenen una evident càrrega de sensualitat i cert erotisme, en la segona mostren els costat  més esfereïdor de la humanitat. Sensualitat i violència tatuen la pell dels personatges “

Si voleu seguir l’obra de Marcos Vicent vos aconsellem que entreu al seu blog personal :

Cliqueu sobre la imatge del quadre per accedir al seu blog

ALBERT ESCRIG, seguint la crònica de la comissària de l’exposició, “submergeix a l’ espectador en l’ atmosfera d’una sala de concerts. Totes les seues composicions parteixen d’una vivència real d’Albert en cada un dels concerts on pren instantànies  per a després pintar-les… La seua obra és elèctrica com les cordes d’una guitarra”.

Cliqueu sobre la imatge

Les dues facetes d’Albert, pintor i baixista de grup de música, queden expressades en perfecta simbiosi en els seus quadre. Volem recordar un article sobre la seua trajectòria com a músic i pintor que publicàrem en aquest blog el 17  de maig de 2014.

Aquest blog de l’ AdVV continuarà  donant a conéixer els nostre veïns que reïxen en els diferents camps de la cultura ( escriptors, poetes, pintors, fotògrafs, músics..), artesania,  i de l’esport. En els darrers anys des de la Vilavella ha eixit una excel·lent plèiade d’artistes i esportistes, senyal que el nostre poble ha donat un salt qualitatiu en el seu nivell cultural i esportiu.

Joan Badenes

 

by

Retaules ceràmics de Casa Escrig

Joan Antoni Vicent Cavaller (Museu de la Vilavella)

Aquest immoble, situat al núm. 56 del carrer de Sant Vicent, ben a prop de la Font Calda, va ser bastit a les darreries del segle XVIII/inici del s.XIX. Una casa “de senyorets” ben reeixida, feta construir per Pedro Pascual Escrig. El tenim documentat com alcalde de districte de la ciutat de València durant la invasió napoleònica. En 1828 figura com a corredor de llotja i agend de canvis. Vivia al carrer de les Cuines núm. 18. Dos anys després está documentat a la nostra vila per primera vegada, mitjançant una donació a l’església parroquial: D. Pedro Pascual Escrig hizo el presente á la Virgen de la Asunción el 4 de Octubre del 1830… (Riba, 1906: 85).  Un net seu, José Escrig de Olóriz es va doctorar en dret canònic l’any 1878. Habitava a València, al carrer dels Cadirers, núm. 13, parròquia de sant Nicolau, en una casa burguesa que encara és dempeus.  Adquiriren a la Vilavella, i també al terme de Nules, un nombre elevat de finques rústiques que , majoritàriament, arrendaven. Els Escrig passaven llargues estades en aquesta casa del carrer sant Vicent.

Casa Escrig, afortunadament, es va salvar d’un enderroc més que probable, essent rehabilitada l’any 2003, per l’actual propietari Amador Berganza.  Allotja a la seua frontera dos retaules ceràmics singulars, tant per la seua vàlua artística com per les seues dimensions. Han estat declarats Béns de Rellevància Local. Foren realitzats a la ciutat de València, cap a 1810, molt probablement per un mateix pintor. L’autoria, pel moment, ens és desconeguda. Amb tècnica de taulell pla esmaltat, dibuix estergit i pintat a mà.

Sant Pere Pasqual de València

Banda esquerra de l’espectador. Configuració rectangular vertical. Mides: 174×92 cm. Quaranta cinc taulells: 32 de 20,5×20,5 cm, 12 de  20×10 i un de 10×10 . El taulell superior dret pertany a altre retaule.

Aquest sant naix a València, cap a 1227, al si d’una família cristiana mossàrab. Iniciat en els estudis eclesiàstics els continua a París, a partir de 1241. Nomenat canonge de la catedral de València en 1250. Viatja posteriorment a Roma i ingressa en l’orde de la Mercè.El 1296  a Roma estant, el papa Bonifaci VIII el consagra bisbe de Jaén. El 20 de febrer de 1297, mentre realitza una visita pastoral per la seua diòcesi és capturat durant una incursió comandada per Muhammat IIde Granada, on és traslladat captiu. Durant l’empresonament redacta  escrits de caire religiós. Mor decapitat en aquesta ciutat el 6 de desembre de 1300.

El pintor ceramista representa el sant a l’interior d’una capella,  vestit amb hàbit de canonge de la seu de València i portant un llibre on es llegeix Tota pulcra est Maria. En la part inferior descansa la capa blanca de l’orde mercedària, amb el seu escut, acompanyada de mitra i bàcul, com a bisbe de Jaén, més la palma de martiri. Front al sant, sobre un núvol, descansa la Immaculada Concepció, voltada d’angelets. Pere Pasqual va ser un ferm defensor del dogma de  la Immaculada.

El pintor ceramista es va inspirar, per a la realització d’aquest retaule, en un gravat de Manuel Bru sobre dibuix de Francesc Bru de 1794, servat a l’Acadèmia de Belles Arts de València.

Patriarca Sant Josep

Banda dreta de l’espectador. Configuració vertical. Mides: 174×92 cm. Trenta dos taulells de 20,5 x 20,5,12 de 20×10 i un fragment –que no correspon al retaule– de 10×10.

Sant Josep apareix assegut, enmig de núvols, vestit amb túnica morada, portant en braços el Nen Jesús, i sostenint la vara florida, en al·lusió a la narració dels evangelis apòcrifs. A la seua dreta apareix sant Joan Baptista xiquet, tot sostenint un bàcul creu amb filactèria on es llegeix Ecce Agnus Dei. Sobre les figures de sant Josep i el  Jesuset sobrevola l’Esperit Sant.

Tota l’escena està voltada de núvols, angelets (un d’ells portant una serra de fuster) i querubins. Possiblement el pintor ceramista coneixia el gravat de Vicent Capilla, que va realitzar sobre dibuix de Vicent López (Col·lecció municipal, València).

….

Durant la Guerra Civil, aquests dos retaules foren desmuntats, atenint-se a un edicte d’alcaldia. Els amagaren a les solletes de porcs del corral, tal com m’ha comentat ma mare, Maria, que en aquella època vivia a la casa dels Escrig, juntament amb els seus pares. Després de guerra acabada,  l’obrer Vicentet de Nabos els va tornar a instal·lar a la façana. Durant les obres de rehabilitació de l’edifici (2003) foren, novament, desmuntats i tornats a ficar, afortunadament sense conseqüències, car Vicentet havia emprat, com a suport, algep. En aquesta ocasió es va alterar l’ordre de posició: sant Josep va passar a la dreta i sant Pere Pasqual a l’esquerra. Val a dir, també, que abans de la darrera compra-venda, el retaule de Sant Pere Pasqual estava destinat a ser desmuntat per tal de  traslladar-lo a un pis del passeig de la Castellana de Madrid. El museu de la Vilavella es va oposar, fermament, a aquesta operació, perquè considerava que devien, ambdós,  continuar a la mateixa frontera per a la qual foren creats.

Fotografies dels retaules: Pascual Segura Moreno (Vila-real)

Bibliografia

PÉREZ GUILLÉN,Inocencio Vicente (1991): La pintura ceràmica valenciana del s. XVIII. Ed. Alfons el Magnànim. Valencia, planes489-90.

SEGURA MORENO, Pascual Luis (maig de 2013): www.retabloceramico.net, Los retablos cerámicos de la provincia de Castellón, números 112 i 114.

by

Un llibre a l’abast de tothom: Petites postals per a Grupeco

Josep LLuís Abad i Bueno, veí nostre i company de l’Associació de Veïns,  ha publicat un nou llibre digital i gratuït.

Un opuscle compost per  52 capítols amb reflexions i poemes amb els corresponents enllaços de música. Una obra literària amb la musicalitat inherent de les seues paraules i  poemes, i que el lector pot anar llegint acompanyat de les melodies que ha triat per a cada text.

Continua una iniciativa que ja ha emprés en anteriors ocasions, la de publicar la seua obra literària en Internet i així difondre-la, de franc, entre totes les persones seguidores de la seua obra.

El llibre porta el suggerent nom de Petites Postals per a Grupeco, i és això , una recopilació en forma de “petites postals” on cada una d’elles  es plasmen, formant un calidoscopi multicromàtic, “divagacions, reflexions i poemes sobre la vida més propera i qüotidiana”, amb la finalitat d’encoratjar els amics i companys” de la cooperativa de consum de productes ecològics Grupeco,  de la qual és membre.

Cliqueu damunt per accedir al llibre

Us recomanem que el graveu a l’ordinador, com si el posareu en les prestatgeries de la vostra biblioteca. En ell trobareu diversos enllaços per resseguir.

Petites postals per a Grupeco ha fet cami llargament a la xarxa, postal a postal, de fa uns anys cap ací.

Ara l’autor l’ha construït com una unitat que arreplega totes les Postals que setmana rere setmana va anar escrivint cada matí del diumenge als companys de Grupeco.

El procés creatiu ha sigut el següent. Tot començà com un joc. Cada diumenge, en eixir a fer una volta amb la seua companya i pastora alemanya Jana, triava i escoltava una música (a la fi del llibre les trobareu totes amb els seus respectius enllaços) que li suggeria paraules que naixien sobre el mòbil i prenien cos en la seua humil apk d’Android Color Notes.

Tot seguit enviava pel whatssap la missiva als companys. Ells no savien ni el motiu, ni la intenció.

A la fi, l’experiència ha esdevingut un testimoni de respecte, d’admiració per aquesta idea del compartir sense fronteres, del temps regalat i de l’altruisme que encara existeix i es manifesta. Les lletres escrites són mostra del més profund agraïment a totes i cadascuna de les persones que per raons diferents han tingut alguna relació amb el seu creixement dins de Grupeco. Sense ells, aquest llibre no existiria.

Josep Lluís Abad, relativitza l’asseveració del mestre André Gide i aquella frase seua en opinar que “No es fa bona literatura amb bones intencions, ni amb bons sentiments”. Els escriptors, de vegades, són éssers hiperbòlics.

La llibertat més gran d’un escriptor és dir i expressar moltísimes coses i també contradictòries. Per descomptat, els lectors tenen el dret a obrir o tancar els ulls, i el món continuarà rutllant indiferent.

Podeu jutjar per vosaltres mateix. L’autor no pretén res, simplement expressar-se. Aquesta ha estat la seua darrera intenció: “despullar‐se pels mots, abraçar el temps viscut a la vora els uns dels altres i dir‐nos que l’energia descoberta en tot aquest procés, també és la nostra”.

L’AdVV ha volgut publicar en el seu blog aquest llibre i posar-ho a l’abast de tots els qui, des de diferents indrets, ens segueixen, interessats per les coses que fem al nostre poble.

Que el gaudiu !!

AdVV

by

TRINITARIS, FUSTERS DE RENOM

Recentment s’ha clausurat al Museu una exposició sobre el Trinitaris i la seua obra sobre la noblesa de la fusta i que ha deixat empremta a la Vilavella. El present text i les fotos en forma d’enllaç que s’adjunten possibilitaran una nova visió digital de l’exposició.

Qui eren els anomenats “Trinitaris”? Per què una exposició dedicada a ells? Intentarem respondre: D’una cosa podem estar segurs, l´herència d’aquests artesans ha estat prolífica i d’excel·lent qualitat. Portes, mobles, aparells de camp, atifells quotidians i fins i tot taüts conformen una obra perfecta en els acabaments i d’un gust modernista refinat.

Una xicoteta burgesia i llauradors acomodats eren els seus principals clients. Aquells volien ostentar la riquesa recentment adquirida procedent de l’explotació de la taronja. Estem parlant de la segona meitat del segle XIX i principis del segle XX. Borriana, Vila-real, Castelló, Nules… tots comptaven amb edificis modernistes molts d’ells amb obres dels Trinitaris. Els poms de taronges, les corbes i els motius vegetals com les roses es combinaven amb vidre i taulell entre altres elements arquitectònics.

En aquell moment la façana de la vivenda era la imatge de la família i els Trinitaris elaboraven la part principal: la porta d’entrada, el client a partir d’un catàleg elaborat pels mateixos artesants, triava els elements decoratius i la combinació de fustes (nouer, Flandes, pi de Soria…) que donarien pas a l’obra mestra. La fusta emprada era la més cara, de qualitat i alhora exòtica, la de “mobila”. Procedent d’Estats Units i triada pels artesans en el mateix port de València, era treballada a partir d’un disseny fet a mà alçada i traslladat després al material noble amb una precisió que rosa la perfecció. Pepe es feia càrrec també de treballar les filigranes que marcaven la distinció de la família o el seu poder econòmic. Algunes de les portes dels nostres carrers estan elaborades per ells (casa Sebastià Huesa, Vicent Huesa, Joaquim Silvestre “el Bollo”, Consuelo “la Ventura”, “Miguelito la Xima”, “Doloretes l’Alqueriera”, Jose María “Ximet”, “Don Roberto”…etc).

Casa Vicent Huesa ( Cliqueu a sobre per veure  part de la seu obra )

Sabem que Pepe es va formar a Castelló (desconeixem la data, suposem que a partir de 1900)  i tal vegada allí va rebre la influencia del Modernisme de l`època i la base científica de l’ofici, aprés d’avis a pares.

Al rebedor de la mateixa vivenda, es podia continuar admirant la seua habilitat en les portes del rebedor o la sala d’estar on s’ubicaven els malalts per a rebre les visites. Si continuem dins de la vivenda trobarem el dormitori amb el llit, l’armari, la còmoda, l’espill, l’engronsadora i fins i tot un “catret” tan utilitzat per anar a l’Església. Seguim endinsant-nos fins arribar a la cuina on cantereres amb flors i corbes, rebosts de fusta i vidre o “gibrells” per a fer pa formen part de la quotidianitat de casa. Si volem arribar fins el “corral” trobarem lligones i aparells per als cavalls, indispensables en pobles rurals com la Vilavella.

Vista parcial de l’exposició ( Cliqueu a sobre per veure el reportatge )

 

La trajectòria d’aquests mestres de la fusta va estar

marcada pels esdeveniments històrics. En els sistema de la

Restauració (1874-1931) i fins l’inici de la Guerra Civil (1936-39) el negoci experimenta un creixement. Cal pensar que és el moment d’expansió de la taronja. Va tan bé que havien decidit ampliar el taller construint-ne un de nou on està actualment consum (al camí-Real).

L’opulència i la importància de la família es veu en la foto de casament d’Enrique (el del mig dels tres germans homes i l’únic casat) amb Josefa Recatalà el 1923 i que fins i tot arribaria a ser nomenat alcalde del poble (construint el parc de la “Glorieta”). Els seus fills, Enrique i Juan, continuaran l’ofici fins la seua jubilació ja en democràcia. La Guerra Civil trencaria els seus somnis i obriria la porta a la misèria. Després d’estar evacuats a Castelló la tornada va ser dura. No trobaren ni ferramentes ni fusta, així que calia començar de zero. Afortunadament, trobaran una màquina per a serrar a Artana però els clients supervivents molts ja no poden pagar. No és que el preu de les seues obres fora excessiu, de fet, més bé al contrari, però ara la prioritat era menjar. Es dediquen a fer objectes de primera necessitat,  de supervivència. Tot havia canviat. Arriben així als anys 60 jubilats i amb ganes de descansar del dur treball de tants anys de servici i dedicació a tots els veïns.

Text…. Lola Molinos

Fotografia….Joan Antoni Vicent