Ismael

                                                                    A Ismael Barres.
                                                                    A les tres Tereses que el sostenen.

Recordes Jana,MiradaJana
Ismael és Ismael,
però ja no és Ismael.
És una caixa d’ossos,
trenta-cinc mil grams
oberts que no contenen
tots els plors
i la pena de Teresa.
Un fil d’amor el sosté
al món d’oblits i boires
de la cambra on habita:
la seua ment.
Recordes Jana
Ismael, el tractor vermell
i vell, desballestat
que estossegava?
Cada jorn, amb un dibuix,
raïa els camps,
la línia de l’horitzó,
i la terra li reia.
Tu eres petita, Jana,
i sempre tenia mots
de sol i vent per tu
en passar per la corcada
porta del magatzem.
Recordes Jana
l’olor d’Ismael
camuflat pel color
de taronges verdes
i els tristos pesticides?
Ara ja no menja,
quasi ni respira,
però amb ulls de foc,
té per cor un bouJanaalcastell
que no s’acovardeix
davant les filles.
Recordes Jana,
Ismael és Ismael,
però ja no és Ismael.
I t’ho narre parc
i buide en l’univers
l’oblidada i prima veu
d’un món on fou tità.
Sí, bella Jana
Ismael és nostre:
amb el musell recull
els vacil·lants estels
de sa mirada.

Anuncis

Homenatge a Ovidi Montllor, I.E.S. Gilabert de Centelles 2015

descargaEnguany fa vint anys que l’ Ovidi Montllor està de vacances, tal com ell ho cantava referint-se a la seua mort. Seran unes vacances eternes, mai més tornarà d’elles, però la seua obra, i sobretot les seues cançons, perviuran per sempre entre nosaltres, emocionant i encoratjant els qui l’han conegut en vida i a les noves generacions de joves que també vibren en descobrir-les.

Cançons ja eternes que ens parlen d’amor i estima a persones, com la d’ Els amants, poema d’ Estellés i la de l’Homenatge a Teresa, a la nostra llengua, a la terra, a Alcoi el seu poble, de crítica social, totes elles cantades o recitades amb tendresa i ironia. Actuava sempre vestit de negre; era la posada en escena pròpia de l’existencialisme de la “nouvelle chanson” francesa i que impregnava a la nova cançó dels anys 70 i 80: Raimon, Llach, Serrat, Mª del Mar Bonet, etc.

Als inici dels anys 80, en plena transició de la dictadura a la democràcia, va cantar a la Vilavella. La seua actuació en la plaça de l’Estrella va ser organitzada per la família de Victòria Martinez i José Peris essent clavaris del carrer de la Cova Santa i aprofitant l’amistat que el seu nebot José Luís Adsuara mantenia amb Ovidi. Aquest recital encara és recordat pels joves allí assistents, com uns moments d’excitació, d’emocions ambivalents, de goig perquè actuava al nostre poble una figura de la nova cançó, i de temor per les possibles reaccions de persones vinculades a l’extrema dreta ja que van posar molts impediments per tal de realitzar la seua actuació, amb intent de  prohibició. Encara que s’havia iniciat la transició democràtica, predominava al nostre poble la mentalitat inquisitorial pròpia del franquisme, i els cantants de la nova cançó eren considerats com elements perillosos.

imagesPerò l’actuació d’ Ovidi Montllor, acompanyat com sempre a la guitarra per Toti Soler, es va poder realitzar, deixant les emocions a flor de pell als allí reunits encara incrèduls que un esdeveniment d’aquest tipus pogués haver-se fet realitat a la Vilavella. Segons ens conta Victòria Martinez, l’ Ovidi i el Toti cobraren, d’una rifa que feren els clavaris, 60.00 pessetes, i el sopar al terrat de la seua casa en la plaça de la Estrella. Dies després li regalaren un xai que li portaren a la casa – granja que tenia a Canet de Mar.

Ara, en el 20è aniversari de la seua mort, diverses institucions, així com entitats culturals i cíviques, han organitzat actes per recordar-lo i retre-li un homenatge. És el cas de l’ IES Gilabert de Centelles de Nules on estudien gran part dels  adolescents de la Vilavella, on el professor de música Claudi Ferrer, sempre preocupat perquè els seus alumnes siguen coneixedors de totes les expressions musicals, també de la nova cançó, i la professora de valencià Roser Paulo han organitzat un sentit acte d’homenatge a l’ Ovidi, on els alumnes recitaren i cantaren algunes de les seues cançons. Cal felicitar els  professors per aquesta bella iniciativa.

Mostrem ací dues peces d’aquest acte, així com les corresponents cançons originals, també com homenatge nostre a la figura, ja eterna, d’ Ovidi Montllor.

¡ Per sempre, Ovidi !

Agraïm la col.laboració del professor de música de l’IES Gilabert de Centelles, Claudi Ferrer.

Text de Joan Badenes

SOLSTICI d’ESTIU

Com tots sabem, la Terra gira sobre sí mateix cada 24 hores al temps que dona una volta al Sol cada 365 dies. Ja tenim un primer calendari, el dia i l’any. Ara bé, degut a que l’eix de la Terra sobre el que girem no és perpendicular a plano de translació de la Terra al voltant del Sol, sinó que està inclinat un poc més de 23º  ( veure dibuix ) això fa que les dies i les nits no duren el mateix. Així tenim:

Solstici d’estiu, el dia més llarga de l’any (21 de juny)

Equinocci de tardor, on el dia i la nit duren el mateix (21 de setembre)

Solstici d’hivern, dia més curt de l’any (21 de desembre)

Equinocci de primavera on tornen les dies i les nits  a tenir la mateixa durada. (21 de març)

I entre aquests quatre fets astronòmics més senyalats, tota la variació de dies i nits separats en uns minuts cada dia.

 

SolTierraSolEje

 

Costa poc imaginar la gran importància que el mon antic donaria al fet de la variabilitat dels dies, que condicionaria ( com ara també) les seues formes de vida, cultius, ramaderia i clima en general. D’ací que en totes les cultures mil·lenàries hagi especial celebracions per festejar sobre tot els solsticis. El d’hivern que el món romà celebrava amb grans festes ( les saturnals ) i que desprès el cristianisme se va apropiar per commemorar un naixement. En l’actualitat els nadals son una festa cada cop més laica, lligada a la família i al consum. El solstici d’estiu que ara celebrem també té certs lligams religiosos, Sant Joan, però amb més connotacions paganes com son les fogueres, revetlles i festes al voltant del foc per tot l’arc mediterrani.

Un servidor, per festejar el solstici, faig cada 21 de juny i sobre les 10 de la nit una foto per testimoniar aquest fet astronòmic i aprofitant un magnífic contrallum cap a l’oest, amb el campanar, l’ermita i el castell. Sols l’any 2013 i per la gran pedregà que vam patir al poble, la foto està feta el 24 de juny.

Adjunte fotos del darrers sis anys i com és pot apreciar la llum i serenor de finals de juny és similar en totes, any per any.

                                                                                                      Joan Antoni Vicent

IMG_2249 (color) 21juny 2015

Solstici d’estiu, 21 juny 2015

Solstici d'estiu 2014 22hores (IMG_6050)-001

Solstici d’estiu, 21 juny 2014

IMG_9273 (24juny) (2013, pedregà)

Solstici d’estiu, 24 juny 2013 (any de la pedregà)

IMG_6065 (2012)

Solstici d’estiu, 21 juny 2012

IMG_5927 (2011)

Solstici d’estiu, 21 juny 2011

IMG_0275 (2010)

Solstici d’estiu, 21 juny 2010 ( campanar encara no remodelat)

 

 

 

Racó del fotògraf : el barri dels espardenyers.

JE_140607DSC_2458

Carrer del barri dels Espadenyers en l’actualitat

JE_140607DSC_2458r

Carrer del barri dels Espardenyers . Foto modificada.

La comparació entre aquestes dues fotos de Juan Escrig del barri dels Espardenyers, popularment conegut pel “barri”,  ens convida a reflexionar sobre el nostre patrimoni urbanístic, tal com està avui,  i a imaginar-lo tal com podria estar si des del l’Ajuntament hagués existit un criteri urbanístic coherent, recuperant l’estil d’aquest antic indret, nucli inicial del nostre poble i des d’ on creix cap a la plana. Actualment necessita un pla de rehabilitació que al menys recupere la seva essència i el pose en valor. No és qüestió de grans inversions sinó de norma urbanística  que el porte a aconseguir un estil típic dels barris de pobles mediterranis, carrers costeruts, cases humils d’una o dues plantes, de teula àrab , finestres i portes amb els cancells pintats de blau sobre façanes emblanquinades. En definitiva superar l’actual estat amb falta de criteri estètic i poc atractiu, tal com queda de manifest en la primera fotografia, amb portes i finestres d’alumini, cases amb terrassa i altres amb teula, façanes sense pintar, etc. i ornar un barri antic amb l’estètica tradicional però funcionalment modern.

Des de l’ajuntament encara s’està a  temps de fer possible  un projecte per a revitalitzar aquest barri i fer el mateix que han fet en altres pobles com Artana o Aín,  establint normatives urbanístiques que cal complir, incentivant econòmicament i convencent  als veïns per a que col·laboren en la seua millora.

Com veiem en la segona fotografia retocada, no és qüestió de fortes despeses, sinó de voluntat, imaginació, pla urbanístic i respecte al disseny tradicional. Ara  que es parla de respectar les tradicions ací tenim una oportunitat de demostrar-ho. Feina per al nou ajuntament.

FOTOGRAFIES DE JUAN ESCRIG

TEXT  JOAN BADENES

Els balnearis de la Vilavella i la publicitat

Els balnearis han sigut des dels seus inicis un element dinamitzador de l’economia de la Vilavella. L’aigua, els banys, han atret gent de tot arreu que ha vingut a passar al poble temporades, curtes o llargues. Per atendre les necessitats d’estes persones s’han efectuat inversions, és a dir s’han posat en marxa negocis, que han creat llocs de treballs, relacionats directa o indirectament amb l’aigua. En definitiva han generat, des d’un punt de vista netament capitalista, riquesa.

Els propietaris del negoci de l’aigua, per tal d’augmentar el volum de visites als seus balnearis, des de ben antic han fet publicitat de les seues instal·lacions a través de tots el mitjans possibles. Un d’estos mitjans ha sigut la premsa escrita. Als diaris de tot España troben de manera generalitzada des de finals de segle XVIII propaganda dels banys i les aigües de la Vilavella.

Estos anuncis, a banda de complir amb la seua missió de fomentar el negoci, han fet popular des de fa molts anys el nom del  poble per tot arreu de la geografia espanyola i altres països d’Europa.

Fer una relació de les velles propagandes publicades als diaris faria molt llarg este article, per tant ens centrarem en una publicació, el ANUARIO-GUIA DE LA PROVINCIA DE CASTELLÓN per tal de vore com es tractava el tema. Este anuari, tot i que es publicava a Castelló, es podia trobar a tota Europa i fins i tot a d’altres continents, ja que es repartia per la majoria de les delegacions consulars espanyoles.

“BALNEARIOS”

Hem triat a l’atzar l’anuari de l’any 1922 i en l’apartat dedicat a la Vilavella, en la secció de balnearis i altres negocis relacionats, informa de la qualitat de “aguas termo-minero-medicinales, hasta 44 grados centígrados de temperatura, recomendables contra el reumatismo, artritis, gota, parálisis locales, emiplegia, erisipelas crónicas, herpes, úlceras, acciones sifilíticas, asma, tos crónica, histerismo, cólicos, gastralgias, flatos, inapetencia, ictericia, clorosis, flujos y enfermedades de la matriz.”

Fonda del Cervelló,1930

Fonda del Cervelló, 1930

 

Tarjeta postal, 1904.

Tarjeta postal, 1904.

 

 

 

 

 

 

 

 

A esta declaració de les bondats de l’aigua segueix una relació d’establiments: “LA ESTRELLA, de Pedro López y López. Hotel y teatro. / CERVELLÓ, de Francisco Gras, S.A. Hotel. / SAN JUAN BAUTISTA, de Francisco Represa. Hotel. / SANTA BÁRBARA, de Cayetano Blat. Fonda. / NUESTRA SEÑORA DE LIDÓN, de Domingo Galofre. Fonda. / VIUDA DE FLORENCIO MONLLEÓ. Fonda. / SAN JOSÉ, de Santiago García. Fonda. / JUAN PLA CANO. Fonda. / MIRAMAR, de la Viuda de Pedro Alcázar. / EL CANÓNIGO, de Vicente Almela.”

Dos anuncis a pàgina completa segueixen a esta relació. Un d’ells lloa les bondats de l’aigua de la font Calda y dels diferents pous que hi ha als establiments balnearis i anuncia la temporada oficial “del 15 de mayo al 15 de junio y del 15 de agosto al 10 de octubre”L’altre anunci publicita al balneari de San Juan Bautista “abierto todo el año en virtud de R.O. de 20 de abril de 1892”. Els dos anuncis els reproduïm seguidament per facilitar als lector el seu contingut.

publi balnearis b

publicitat balneari

Article de Nel.lo Navarro

Campanya de recollida de llibres per tal de compartir, en setembre, al proper curs escolar 2015/16.

the-fantastic-flying-books-of-mr-morris-lessmore-5

Tots aquells veïns que tinguen a casa llibres escolars en bon ús i material  que puga ser reutilitzat de nou, poden aportar-los a Caritas. Aquesta associació s’encarregarà de recollir-los i seran repartits a d’ altres membres de la població.

Si voleu fer donació d’aquests materials els podeu dur a la Casa Abadia.

Amb petites actuacions podem fer un poble més amable, un món millor.

Us tornem a recordar un dels primers vídeos que penjàrem al blog de la nostra associació de veïns:

Els fantàstics llibres voladors del senyor Morris Lessmore.

Mare, jo vull manar.

A Maruja B.  ma mare.

– Mare, mare, mare!
– Sí fill?
– Mare, mare, mare… Jo vull manar!
– Manar de què fill?
– Pel que he vist i intuït a l’escola i quan observe els majors, jo vull manar!
– I de què vols manar i per què?
– Jo vull manar de les pedres.
– Manar de les pedres? Com és això fillet? Quina utilitat té manar de les
piedras zenpedres?
– Manar de les pedres és un entrenament per tal de diluir-te.
Ho tinc comprovat; quan li dius a una pedra: – “Pedra jo mane de tu”, la mirada et canvia i una pau regalada t’arriba per l’estat que et comunica la pedra. Mare, les pe
dres vibren, em parlen.
Saps mare, des de petit, recordes quan anàvem a les platges de blavons? Jo m’entrenava a parlar-li a les pedres. Tu anaves a la teua, però sempre et mirava de gaidó i li ho mormolava a les pedres. Era un nen immensament ric per gaudir de la llibertat dels cossos inerts. 

Era una comunió perfecta amb la pedra.

Ser pedra he comprés que em dignifica. Dir-les, anomenar-les pedres en mi. Escoltar-les.

Aleshores les paraules han fet que canvie la meua relació amb les coses i amb el món.

Mira mare, he escrit tot açò que sembla una mica estrany per dir-te que t’estime a través de les coses senzilles, dels objectes; perquè ells han estat sempre ací i tu els has donat nom per a mi des de la meua innocència primera.
Manar de les pedres em recorda la teua absoluta paciència, la teua intel·ligència callada, la teua tendresa.

Elles, tu i jo: no hi ha cap diferència. Som realitat conscient, energia de vida.

Mare, jo no vull manar de la forma com ho fan altres.