Contra Paradís, (18/52)

    18. La llavor de la por i del poder

      La remor de les jaculatòries, dels resos dels àngels i de les ànimes, el murmuri del rosari familiar de totes les nits havien creat en la meua consciència un so preliminar que era tan natural com el brunzit que produïen les mosques, el cant dels grills, el vent suau en la persiana. Cap emoció religiosa van despertar en mi aquelles oracions primigènies que em ro­dejaven per tot arreu des de xiquet. Jo vaig tenir noticies per primera volta de l’existència d’un poder sobrenatural no a través d’aquestes pregàries sinó gràcies a la fantasia escatològica del meu oncle Manuel que em va explicar la teoria atòmica del Je­suset de Praga un dia lívid d’hivern abans de dur-me a caçar perdius a la partida de l’Olivereta.

     En l’angle de la meua habitació sobre un repeu hi havia una urna de cristall que contenia la imatge rosada d’un Jesuset amb la bola del món en la mà i el meu oncle Manuel va venir un matí a replegar-me equipat amb botes, escopeta, cananes i una ploma el barret perquè l’acompanyara al piló de Santa Bàrbara, on tenia una propietat meravellosa, ja que el terreny estava ple d’aliacrans, serps i argelagues, però des d’allí hi havia una pa­noràmica fastuosa fins les illes Columbretes. Mentre em posava els pantalons ell es va acostar a la imatge del Jesuset de Pra­ga, la va observar de prop remugant alguna cosa inquietant per a fixar la meua atenció i de sobte va exclamar:

 –Sort que està ben tapada.

— Què. – vaig fer jo.

— Aquesta imatge del Jesuset.

—¿Què pot passar?

–M’imagine que la bola que té en les mans deu estar ben enroscada.

–¿Per què?

–¿No ho saps? Aquesta bola és la del món. El dia en què a aquest Jesuset li caiga aquesta bola de la mà i es trenque, també el món es partirà en mil trossos.

–¿Com és possible? –vaig preguntar ple d’angoixa.

-Per si de cas, tu no la toques mai perquè pots pro­vocar un cataclisme universal. I ara anem, que les perdius ja estan volant. Emporta’t una bufanda, que fa fred.

   Vaig mirar el rostre del Jesuset i aquesta volta també em va semblar dolç i inofensiu, amb les galtetes de purpurina, el vestit de seda rosa amb brocats de plata i la mà pàl·lida i estesa en l’aire exhibint  la bola del món rematat per una creu. Estava tancat en una urna de cristall i en aquell moment no vaig poder imaginar que es tractava d’una bomba atòmica concentrada sota una mirada de caramel. El meu oncle Manuel insistia que aquell arte­facte podia esclatar si el tocava i aleshores vaig començar a mi­rar amb recel la imatge del Jesuset de Praga que presidia els meus somnis amb una bola en la palma esvarosa, però aquell matí com un gos que segueix al caçador jo anava ascendint pel piló darrere del meu oncle entre esbarzers i espígol, i em parei­xia que el món era meravellós encara que poguera partir-se a trossos. Aquella visió de la natura unida al recent terror inoculat dins de la meua innocència va ser la meua primera ex­periència religiosa. Des de les altes trones calcàries, en els ba­dalls de les quals creixia el poliol i l’anís, veia una gran exten­sió esplendorosa amb la nitidesa d’un dia lívid a causa de la subtilesa del vent de mestral. A la dreta apareixien les terres de Sagunt amb el  fum que  desprenien  les  verdures de l’horta de València; a l’esquerra descobria les agulles de Santa Agueda dalt de Castelló, el Desert de les Palmes i darrere d’aquell mas­sís la silueta grisa del Penyagolosa amb vetes morades; davant estava el mar amb successives franges arrissades amb la tonali­tat d’un estany que et cegava i l’obscura densitat del safir, i baix d’aquella urna diàfana que l’aire de desembre significava, les escopetades del meu oncle Manuel ressonaven quan passava una perdiu deixant-la totalment il·lesa.

Penyagolosa ( Foto Joan Antoni Vicent )

Muntanyes del Bartolo i les Agulles de Santa Àgueda (Foto Joan Antoni Vicent )

Aquest era el meu món, aquest era l’espai immens i radiant d’un dia clar d’hivern que s’estenia fins al fons més blau de la mirada i entre els meus peus, pels ribassos de pedra seca, s’es­munyien les serps, hi havia aliacrans hivernats, i els matolls i les herbes oloroses em laceraven la carn quan m’enfilava per les roques. Aquesta alta paràbola d’aire en forma de copa que m’envoltava pel firmament era la mateixa que el Jesuset de Pra­ga tenia en la mà, encara que reduïda simbòlicament, però dins hi havia una virtut de dinamita i jo estava en el seu secret.

Columbretes, Illa Grossa ( Foto Joan Antoni Vicent )

  Moltes vesprades de soledat recordava l’advertència escatolò­gica del meu oncle Manuel. Quan em sentia abandonat, a voltes en la penombra de la meua habitació tramava una hecatombe mundial només per venjar-me com un menut déu irat.

   M’acos­tava al Jesuset de Praga, alçava la seua urna de cristall com qui li lleva la tapa a una ensaladera atòmica i començava a analit­zar de prop fixament aquella bola encebada amb tots els mals que exhibia amb tanta delicadesa. L’acariciava primer amb la punta del dit índex. Desprès la sacsava amb tota precaució i fi­nalment li pegava diminuts tocs com qui bada una nou mentre el cor em pegava colps en les costelles a causa de la catàstrofe que el meu capritx estava a punt de desencadenar. Sentia cridar els xiquets al carrer, lladrava un gos llunyà i a això seguia el si­lenci hermètic de la vesprada i dins d’ell jo sacsava el món, i aquest poder era religiós i estava unit al perfum de la pólvora de caça sobre el gingebre i els fenassos de la muntanya i també a la visió d’un gran fardatxo que el meu oncle Manuel havia es­budellat d’una escopetada de tedi sobre una penya on rebotava el sol. El Jesuset ple de brocats em mirava immòbil amb ulls de caramel i el terror que cap a ell sentia era similar al sentit d’om­nipotència que em donava. Jo anava a l’escola cada matí sent portador d’un secret atòmic i si alguna cosa m’eixia malament fixava la venjança o el plaer per a un dia D, hora H en què comença­ria el foc general només amb ma­nipular la clau que amagava la panxeta d’aquella imatge sagrada que presidia els meus somnis. Així va nàixer en mi el germen de la re­ligió, la seua primera llavor.

Manuel Vicent

Tres veïns del poble al Casal Jaume I de la Vall d’Uixó

Divendres 24 d´octubre a les 19:30h en Casal Jaume I de la Vall d´Uxó (Carrer Almenara 11) tal com resa el poster, podrem gaudir de la presentació de la novel.la de Sebastià Roglà   “La transició a l´adolescència”premiada al certamen de narrativa de l’any passat 2013 d’Almenara  i del CD “D´Espadà i altres versos”dels cantautor Josep Lluís  Notari .  

Els dos autors de la Vilavella fan una presentació literària i musical sobre les seues obres on s´entremesclen les dues disciplines artístiques amb un format original. La conducció d´aquesta presentació està pilotada per Josep Lluís Abad. El poeta de la Vall d´Uxó i resident a la Vilavella crea l´atmòsfera i la interconexió de les dues obres on el públic serà el principal protagonista d´una vetllada on es podrà interpel.lar als autors.

Us animem a assistir-hi a tots els veïns de la Vilavella, per a fer més nostra una tarda diferent on la cultura és la protagonista.

Si no els has vist o escoltat al teu poble, tens una altra oportunitat més.

ACTIVITATS DE L’ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE LA VILAVELLA

Les Basses Roges en l’actualitat.

El lema fundacional de l’AdVV, tal com mostra la capçalera del blog, és “ Aportar per a construir un poble millor”. Seguint-lo des del nostre reinici en gener passat, vàrem fer una avaluació dels problemes més prominents que té o pateix la nostra localitat per tal d’exigir a les administracions local i autonòmica les seues solucions i així millorar la nostra qualitat de vida.

Al principi vàrem demanar al nostre ajuntament la neteja i condicionament del camp de les Basses Roges per a recuperar-lo como a zona verda i d’esplai. A hores d’ara, tret de l’amuntegament de les escombraries com es veu en la fotografia,  que tot siga dit va provocar una esperança en que s’iniciava la seua recuperació, encara resta com estava, com un espai brut i abandonat. No hem tingut encara èxit en aquesta reivindicació, i per tant caldrà insistir-hi.

També demanàrem accés a l’informe del Centre de Salut Pública de Castelló sobre la incidència dels casos de càncer en la nostra població. Una vegada aconseguit l’informe i observant les conclusions, informàrem en la primera assemblea que, segons aquest estudi oficial, no existeix al nostre poble més incidència de casos de càncer que en altres pobles dels voltants, presenta dades similars.

Però allò que ens ha absorbit molta atenció, reunions i sol•licituds, és el dels problemes que ens causa la fàbrica Stylnul (STN). Després de diverses reunions amb l’ajuntament i amb la Conselleria d’Infraestructures, Territori i Medi Ambient ens hem de felicitar que alguna cosa hem avançat.

La Vilavella i STN

A partir de les primeres reclamacions a la Conselleria sobre els problemes de sorolls, emissions de pols i altres impertinències, aquesta ha realitzat les oportunes inspeccions per determinar si la fàbrica compleix la normativa ambiental que l’autoritza a funcionar. Segons la informació que podem assolir en una segona reunió amb la Conselleria, cal assenyalar que aquesta vegada s’han incorporat els agricultors afectats per les emissions de pols, la fàbrica incompleix de forma greu diferents normatives de la seua Autorització Ambiental Integrada, la qual cosa provoca l’ obertura d’un expedient sancionador a l’empresa propietària Ceràmica Nulense S.A. amb una multa inicial per un import de 150.000 euros, amb l’obligació de corregir els incompliments. Es confirma així les sospites que sempre hem tingut, la fàbrica STN manté de forma sostinguda nul.la preocupació pel medi ambient, i gens de respecte per les molèsties que provoca a la Vilavella.

Abocador d’STN en terme de la Vilavella

En aquesta reunió hem insistit que l’empresa ha de corregir i evitar entre altres problemes, totes les emissions de pols a l’exterior ja que provoca una contínua polseguera que arriba fins a les vivendes del poble i que al dipositar-se sobre els tarongers confrontats, afecta molt negativament la seua producció, fins l’extrem de que molts propietaris ha de tancar la seua explotació. Ha de reduir també el soroll que afecta a molts veïns, dificultant el dret al descans i a la inviolabilitat dels domicilis. I sobretot ha de complir la Resolució de l’Autorització Ambiental Integrada que li permet l’activitat industrial, evitant els greus incompliments mediambientals com les emissions de gasos i partícules nocives. Tant de bo que Stylnul a partir d’ara tinga un estil responsable i complisca les normatives ambientals.

Alguna cosa es mou en aquest procés; mantenim l’esperança que els problemes que ens causa van pel camí de la solució, al menys ja coneixem la forma d’aconseguir-ho, amb perseverança, fermesa i unió amb altres organitzacions que pateixen problemes similars. La correlació de forces ens és molt desfavorable, però la raó està de la nostra part i amb aquests valors a poc a poc anirem arribant a l’objectiu de que la fàbrica complisca les normes mediambientals. Tot no és guanyar diners al preu que siga.

Pròximament convocarem una assemblea juntament amb els agricultors per tractar amb un especialista sobre les emissions de la indústria ceràmica, i analitzarem les vies que ens queden per posar final als problemes que ens causa.

AdVV

Suspensió de regidors a l’ajuntament de Vilavella per mala gestió

El dia 19 de novembre de l’any 1903, al diari vespertí LA EPOCA, editat a Madrid, va aparéixer una nota on s’informava que el Ministeri de Governació havia decidit retirar l’acta a diversos regidors de l’Ajuntament de la Vilavella.

Textualment, el diari citava que es retirava l’acta per “Reales órdenes, fecha 16, confirmando la suspensión de varios concejales del ayuntamiento de Villavieja, en la provincia de Castellón”. La nota, molt breu, no especificava el motius de la sanció imposada als regidors vilavellers.

La resposta a esta actuació del Ministeri de Governació la trobem publicada al DIARIO OFICIAL DE AVISOS de Madrid. En esta publicació es matisa que el dia 11 de setembre de 1903 es detectaren a l’ajuntament de la Vilavella diverses irregularitats, per part d’un inspector de Governació.

Estes irregularitat detectades afectaren a cinc regidors. L’inspector va formular “un pliego de cargos, entre los que figuran como principales los siguientes: Que no tienen constituïda fianza del arrendatario de Consumos, el del impuesto de degüello de reses, el de pesas y medidas, ni el depositario.”

Més endavant el DIARIO OFICIAL DE AVISOS de Madrid indica també que en el moment de fer la inspecció descobriren que “en caja figuran 187 pesetas más de lo que debiera existir, sin justificante, y que se ha cedido una parcela de dominio público, sin formalidades, a un particular”.

El text acaba confirmant la suspensió dels regidors “considerando que los cargos base de la suspensión acordada no han sido debidamente desviertuados en su contestación por los interesados”, per la qual cosa s’argumenta que l’actuació d’estos regidors de la Vilavella acusa “un abandono grave en el cuidado de los intereses municipales por los que estaban obligados a velar”.

Article elaborat per Nel·lo Navarro

La Guerra

Realment, què és la guerra?
un munt de màquines d’acer
trencades, explotades;
una trista història per al món sencer.
Soldats abatuts
per una mica més de terreny,
en aquesta història
acaben tots perdent.
Ciutats destruïdes,
edificis demolits
per unes bombes
activades per algun “valent”.
Famílies trencades pel dolor
perquè tenen algún combatent mort
o bé perquè els ho han destroçat tot.
Baixes i més baixes
per fer-li cas
a un boig emperador
que solament surt
per sentir el calor
d’aquella gent
de les quals terres
acaben de conquistar
els seus guerrers.

 

Hola, sóc Marc Gumbau Roglà tinc 14 anysi estic cursant 3 d’ESO a l’I.E.S. Gilabert de Centelles , Nules

Les meves aficions són: el futbol, el món del motor en general i l’electrònica.

En la literatura el meus gustos són Vicent Andrés Estellés i Pablo Neruda, i de generes el misteri i les novel·les policíaques.

“Tranvía a la Malvarrosa”

L’espill en què ens mirem: “Tranvía a la Malvarrosa”

La participació en el rodatge d’una pel·lícula és una fita que marca un abans i un després en la vida de moltes persones. Si, a més de la visió del fet tècnic que suposa la posada en marxa de la meravellosa maquinària del cinema, se suma que la història que es conta és la pròpia, la de la teua terra, la dels teus coneguts i de la teua forma de ser, la sensació d’estar fent realitat un somni col·lectiu es multiplica per infinit.

Quan Manuel Vicent va escriure, amb un enginy superb, la història del seu despertar a la joventut, l’amistat, el sexe, la religió, les injustícies…, no crec que fóra conscient que algun dia caldria enfrontar-se als seus propis fantasmes en cos d’actors, tramvies de cartró pedra, assessors d’època, vestuaris ja passats de moda i confeccionats expressament per a l’ocasió. I, per descomptat, amb un temps que, reconstruït en la seua ment, ja era passat i, no obstant això, era el seu i el de molts de nosaltres.

Videoclip de la pelicula (clicar)

Un nodrit grup de professionals va arribar a València a finals de 1995 disposats a donar vida de llums i ombres a la gran història de Manuel Vicent. Encapçalats pel director, José Luis García Sánchez (amable, proper, sensible i divertit, José Luis), secundat per un cel d’estrelles: Rafael Azcona, el mestre de guionistes; el mag de la Llum, José Luis Alcaine, propietari d’algunes de les imatges més belles mai no filmades i que romanen en les nostres pupil·les per sempre; Pierre Thévenet, director artístic, capaç de fer-nos creure que els tramvies encara circulaven sinuosament pels carrers d’una València de l’horta i amb olor de flor de taronger…

I, amb ells, la sensació d’un gran espill que se’ns posava davant perquè ens hi miràrem i en gaudírem o, potser, perquè simplement recordàrem qui som i d’on venim. Recorde aquell espill materialitzat en els ulls de Manuel Vicent, en el decorat del rodatge, quan es trobava amb Liberto Rabal, una jove promesa del cinema espanyol que, de tan ben plantat, gairebé es trencava i que hi interpretava el jove Manuel; o amb Maria Teresa Huesa, veïna de la Vilavella, en el paper de sa mare. I en aquest mateix espill ens vèiem tots caminant pels carrers de La Vilavella, València, Sueca o Alzira, circulant amb motos que no es trencaven mai, jugant a fumar, ballant en festes modernes, respirant aire pur a la vora de la mar…

Grandíssims actors donaren vida als personatges de l’inquiet imaginari de Manuel Vicent. Fernando Fernán Gómez va arribar discretament a València, elegant, amable, tranquil; tan sols demanava una habitació amb una miqueta de pau on poder repassar el guió per, després, dedicar-nos una sessió magistral d’interpretació -no sabia fer-ho d’una altra manera- als afortunats que l’envoltàvem. Vicente Parra, tan estimat pel públic valencià, carn de teatre, impecable i insuperable actor. El terratrèmol, Juan Luis Galiardo, amb la seua veuassa i el seu domini de l’espai. Aquest home assaboria les paraules quan parlava. I a les paraules els agradava ser dites per ell. Resines, un altre dels grans amb ulls menuts. I la bellíssima Ariadna Gil, dolça, amb eixa mirada esvaïda…

Reportatge fotogràfic del rodatge ( Fotos Joan Antoni Vicent ) (Clicar)

I tants altres actors. No els anomenaré a tots, és quasi impossible recordar un repartiment tan extens i meravellós dissenyat per la perseverant directora de càsting, Elena Arnao. Però, sí que recorde el físic imponent i el saber fer de Jorge Merino en el paper de Rafael, El bola, personatge entranyable de La Vilavella i propietat de la memòria col·lectiva de tots els seus veïns; dels joves actors valencians que tenien una oportunitat d’or en aquella pel·lícula, com Nacho Fresneda, Marta Belenguer, Begoña Santalices, Amparo Urieta, Esther Sánchez, Pilar García Mata, Sergio Villanueva, Emilio Mencheta o Miguel Ángel Romo. O no tan joves, com els genials Carles Pons, Germán Montaner, Pep Cortés, Carles Alberola… Per cert, mira que sonava dolç i melós Camino verde amb la veu de Tony River.

Al càsting de figurants i xicotetes parts organitzat a València es van presentar milers d’aspirants que desbordaren totes les nostres previsions. També a La Vilavella es féu una cerca intensiva d’alguns personatges. Tothom volia eixir en la pel·lícula, encara que fóra “de bulto”.

El rodatge va transcórrer entre l’estima i la dedicació dels valencians de tot el País Valencià. Nombroses associacions, confraries, grups de teatre i musicals, ajuntaments…; tots es bolcaren a traure endavant un projecte que ens identificava com a germans, com a veïns, com a poble.

La pel·lícula es va estrenar a principis de l’any 1997 a València, als ja desapareguts cines Martí.

Casting de la pelicula ( clicar )

Ara, passats els anys i ajustat el retrovisor, entre tant d’aldarull, imponents figures tant tècniques com artístiques, tantes paraules i músiques, tantes imatges… Agraïsc al temps el moment en què aquesta pel·lícula es va creuar en el meu camí i em va donar l’oportunitat d’aprendre tantes coses, sobretot, de Susana González, la meua mestra sense voler-ho i crec que, també, sense saber-ho, en aquella meravellosa bogeria.

Carlos Laullón

Membre de l’equip de direcció del llargmetratge “Tranvía a la Malvarrosa”

---

( Traducción del texto al castellano )

El espejo donde nos miramos: “Tranvía a la Malvarrosa”
La participación en el rodaje de una película es un hito que marca un antes y un después en la vida de muchas personas. Si además de la visión del hecho técnico que supone la puesta en marcha de la maravillosa maquinaria del cine, se suma que la historia que se cuenta es la propia, la de tu tierra, tus conocidos y tu forma de ser, la sensación de estar haciendo realidad un sueño colectivo se multiplica por infinito.

Cuando Manuel Vicent escribió con soberbio genio la historia de su despertar a la juventud, la amistad, el sexo, la religión, las injusticias, no creo que fuera consciente de que algún día tendría que enfrentarse a sus propios fantasmas en cuerpo de actores, tranvías de cartón piedra, asesores de época, vestuarios pasados ya de moda y confeccionados ad hoc. Y por supuesto con un tiempo que, reconstruido en su mente, ya era pasado y, sin embargo, era el suyo y el de muchos de nosotros.

Un nutrido grupo de profesionales llegó a Valencia a finales de 1995 dispuestos a dar vida de luces y sombras a la gran historia de Manuel Vicent. Encabezados por el director José Luis García Sánchez (amable, cercano, sensible y cachondo), secundado por un cielo de estrellas; Rafael Azcona, el maestro de guionistas; por el mago de las luces, José Luis Alcaine, propietario de algunas de las más bellas imágenes jamás filmadas y que retozan en nuestras pupilas de por vida; Pierre Thévenet, director artístico, capaz de hacernos creer que los tranvías todavía circulaban sinuosamente por las calles de una Valencia huertana y con olores de azahar…

Y con ellos, la sensación de un gran espejo que se nos ponía delante para que nos mirásemos y disfrutásemos, o quizás  para que simplemente recordásemos quiénes somos y de dónde venimos. Recuerdo aquel espejo materializado en los ojos de Manuel Vicent, en el set de rodaje, cuando se encontraba con Liberto Rabal, una joven promesa del cine español que de tan guapo casi se rompía, y que interpretaba al joven Manuel; o con María Teresa Huesa, vecina de La Vilavella y en el papel de su madre. Y en ese mismo espejo también nos veíamos todos, caminando por las calles de La Vilavella, Valencia, Sueca, Alzira, subidos en motos que no se estropeaban nunca, jugando a fumar, bailando en modernos guateques, respirando aire puro en la orilla de la playa…

Grandísimos actores dieron vida a los personajes del inquieto imaginario de Manuel Vicent. Don Fernando Fernán Gómez llegó discretamente a Valencia, elegante, amable, tranquilo; sólo pedía una habitación con un poco de paz donde poder repasar el guión para luego dedicarnos una sesión magistral de interpretación (no sabía hacerlo de otra forma) a los afortunados que lo rodeábamos. Vicente Parra, tan querido por el público valenciano, carne de teatro, impecable e insuperable actor. El terremoto, Juan Luis Galiardo, con su vozarrón curtido en mil escenas y su dominio del espacio. Este hombre saboreaba las palabras cuando hablaba. Y a las palabras les gustaba ser dichas por él. Resines, un grande con ojos pequeños. Y la bellísima Ariadna Gil, dulce, con esa mirada ida…

Y tantos otros actores. No los nombraré a todos, es casi imposible recordar tan extenso y maravilloso reparto diseñado por la tenaz directora de casting Elena Arnao. Pero sí me acuerdo del imponente físico y el buen hacer de Jorge Merino, en el papel de Rafael “El Bola”, personaje entrañable de La Vilavella y propiedad de la memoria colectiva de todos sus vecinos; de los jóvenes actores valencianos que tenían una oportunidad de oro en aquella película, como Nacho Fresneda, Marta Belenguer, Begoña Santalices, Amparo Urieta, Esther Sánchez, Pilar García Mata, Sergio Villanueva, Emilio Mencheta o Miguel Ángel Romo. O no tan jóvenes, como los geniales Carles Pons, Germán Montaner, Pep Cortés, Carles Alberola… Por cierto, qué dulce y meloso sonaba “Camino Verde” en la voz de Tony River.

Al casting de figurantes y pequeñas partes organizado en Valencia se presentaron miles de aspirantes que desbordaron todas nuestras previsiones. También en La Vilavella se hizo una búsqueda intensiva de algunos personajes. Todo el mundo quería salir en la película, aunque fuese ‘de bulto’.

El rodaje transcurrió entre el cariño y la dedicación de los valencianos de todo el País Valenciano. Innumerables asociaciones, cofradías, grupos de teatro y musicales, ayuntamientos…; todos volcados en sacar adelante un proyecto que nos identificaba como hermanos, como vecinos, como pueblo.

La película fue estrenada a principios del año 1997 en Valencia, en los ya desaparecidos Cines Martí.

Ahora, pasados los años y ajustado el retrovisor, entre tanto jaleo, imponentes figuras tanto técnicas como artísticas, tantas palabras y músicas, tantas imágenes… Agradezco al tiempo el momento en que esta película se cruzó en mi camino y me dio la oportunidad de aprender tanto, sobre todo de Susana González, mi maestra sin quererlo y creo que sin saberlo, en aquella maravillosa locura.

Carlos Laullón
Miembro del equipo de dirección del largometraje “Tranvía a la Malvarrosa”

 

 

Contra Paradís, (17/52)

  17. Mort de l’egua Maravilla

   Sota les nogueres de la carretera va ser l’última volta que va córrer l’egua Maravilla la correguda de joies en la festa de la Vila. Aquest mateix estiu encara ens ha­via dut a la platja estirant de la tartana amb molta alegria, fent sonar els cascavells de la collera en el dia de Sant Pere i en la Mare de Déu d’Agost, però la calor havia passat i era en el pri­mer temps de tardor després de les pluges quan a l’eixir de l’escola a migdia vaig veure Macareno que portava de passeig pel carrer lentament l’egua amb el llom cobert amb una manta que també li tapava part de la gropa.

–Està malalta –em va dir el jornaler–.

–¿Què li passa?

–Alguna cosa que li ha caigut malament. Les garrofes que encara estaven verdes. La porte al veterinari a veure si li desfà la parada del ventre.

No pareixia haver perdut l’ànim l’egua Maravilla encara que el seu pèl de sobte havia quedat sense aquella llisor de vellut negre que la suor i el sol acreixia enmig de la llum de la platja i igualment la seua crinera ja no tenia el nerviosisme d’altres dies feliços, però Macareno dins de la seua sobrietat natural no estava alarmat i l’egua el seguia del ramal amb cert esperit encara. No hi havia veterinari en el poble. Aquest ofici el suplia José María el ferrer, el qual quasi sempre en aquests casos es limitava a afonar el puny en la panxa dels cavalls per a desembossar el còlic de forma rudimentària.

Potser va fer això el ferrer amb l’animal i jo vaig saber el resultat després encara que no recor­de el temps que havia passat. Era ja aquella època en què la gent parla de tords i hi havia caquis i magranes en l’hort del Pi­net de l’oncle Manuel i els xiquets jugàvem a mort i pam en la plaça a la caiguda de la vesprada.

Mentre la família sopàvem el bullit de tota la vida, una d’a­quelles nits de tardor va venir a casa el Macareno i jo vaig creure que arribava com sempre per a saber el treball del dia següent, però aquesta volta ell va entrar plorant i davant la taula reunida balbucejant va dir:

–L^‘egua no es podrà salvar.

–¡Mare de Déu, Senyor! –va exclamar mon pare fent un gest de dolor.

–Allí està, gitada en l’estable i ja no es vol alçar.

   Els llauradors volien més la seua haca que la dona. Guardaven per a l’animal carícies i paraules que mai dedicaven a les seues esposes ni a les seues filles. Els jornalers que tenien una haca, a més depenien d’ella per a menjar i la seua mort signifi­cava sempre una tragèdia d’amor i una ruïna econòmica. Per això ara el Macareno plorava tan profundament. Per a consolar-lo mon pare li va dir aquella nit que no passava res, que si de­sapareixia la Maravilla que se n’anara a la pròxima fira de ramaderia de Pamplona i que es portara un animal jove, el millor que trobara. Els llauradors de València llançaven crits de dolor molt grecs quan el cavall moria. A voltes després de tota una vida de llaurar era necessari vendre’l per a carn perquè ja s’ha­via fet molt vell. Aleshores venia un carnisser de la part de Mu­seros i s’enduia l’animal enmig del plor de tota la família. Unes altres vegades el cavall moria de malaltia i aquest era el cas de l’egua Maravilla. Per molt que mon pare tractara d’animar Ma­careno aquest sabia molt bé que anava a quedar-se sense jornal quan l’animal mort fóra tirat al barranc Fondo. Allí havia vist jo moltes calaveres, costelles pelades i cascos de les cavalleries que s’havien menjat els corbs i sens dubte aquest seria el destí de l’egua Maravilla.

   Abans de morir vaig anar a veure-la. Estava tombada en l’es­table i quan va sentir que el seu amo s’acostava ni tan sols va moure el cap ni l’orella, però doblant una còrnia ja molt lívida li llançava algunes mirades el sentit de les quals els dos conei­xien. Macareno es va inclinar per a acariciar-li la cara i com era un home sec, de poques paraules, no li va dir res, encara que una i altra volta amb la mà tosca i tremolosa li rascava entre els ulls mentre em pareixia veure que els queien les llàgrimes als dos. Va morir a l’endemà. Vaig veure passar l’egua Maravilla, aquella que ens havia dut a l’exili a Vila-real pel mig dels ta­rongers durant la guerra i després tantes voltes a la mar  impe­tuosament  plens  de felicitat.  La  conduïen tapada amb unes quantes flassades en un carro de llaurança tirat pel cavall d’un veí cap al barranc Fondo. Macareno anava darrere caminant a poca distància sense alçar el cap i jo també em vaig unir a la comitiva fúnebre per la carretera de la Vall d’Uixó. Quan els homes van arribar al terraplè l’amo va decidir cremar l’egua en compte d’abandonar-la en el precipici a  mercè  dels corbs i els  animals  carnissers.

    L’operació va ser molt ràpida. Van depositar l’egua Maravilla sobre un esbarzer ressec per la canícula ja pas­sada i al seu cos van afegir argilagues i altres botges i matolls fins cobrir-lo del tot i algú va botar foc a aquella pira i de se­guida es van iniciar grans flames i en l’interior el rostre de l’ani­mal anava canviant d’expressió a mesura que s’abrasava i en­mig de l’olor a carn, a casc i a pèl cremat l’egua Maravilla va quedar convertida en un muntó d’ossos socarrats.

–Tot abans que se la mengen els corbs –va dir el Macareno en veu baixa quan el foc ja es consumia. Era el temps de la tardor. Passaven els tords. Hi havia caquis i magranes en el Pinet de l’oncle Manuel. Pel camp es veien les primeres quadrilles de collidors de taronja i en el carrer del Po­ble Nou estaven construint el cinematògraf.

  Manuel Vicent