Tres laudes sepulcrals

                                                                                         Joan Antoni Vicent Cavaller

Cementeri, territori antonìmic:

. Vas amarg de gran dolor / Font amable de conhort

. Nodriment de cucs i verms / Vida i esperança ensems

En qualsevol cas, terreny fèrtil per a historiadors i amatents de l’art. I el cementeri de La Vilavella no és, com caldria esperar, un cas a banda. Pensem en el romàntic panteó del brigadier Manuel Ramírez, tan carregat d’història. Però també en un nombre elevat de làpides, emplaçades, preferentment, a la part antiga,  la zona closa pel propi panteó, o esglesieta, com també és conegut.

Ens deturarem en tres d’elles. Totes comparteixen uns trets comuns:

. Els  soterrats varen morir joves, els tres de mort sobtada.

. Pertanyien a bones famílies, circumstància que va possibilitar absència de problemes econòmiques per a materialitzar les làpides.

.Tocant al suport, marbre blanc, com correspon a gent jove. Marbre, material noble, orgànicament pur. El seu treball requereix de mestria.

. Artísticament, molt reeixides.

. Les làpides estan personalitzades. I els uneix una iconografia familiar, per exemple, la presència d’àngels.

Anem per feina.

I. Mort d’un cicliste

Vicent Garcia. Cortesia de Roberto Notari Sanchis.

Vicent García Naixes va morir d’un accident de bicicleta el 31 de maig de 1930, dilluns. Tenia solament 18 anys. Corria una etapa de la volta a Llevant. A Xova se n’havia escapat. En baixar del “Quallao”, abans de la casella dels peons de Camins, li se’n va eixir el pneumàtic tubular d’una roda i es va pegar un gran colp en el ventre contra un pilonet de quilometratge. Va durar uns pocs dies, però els esforços dels metges per salvar-lo resultaren inútils.

Vicent era fills de pares carnissers. La carnisseria estava situada al carrer de Sant Roc. De vegades guardava ramat de la família. Festejava a Consuelo la Recatalana. Tenia una figura atlètica, i molt de pervindre en el món del ciclisme. Molt amic del campió cicliste vila-reialenc Joan Baptiste Llorens.

El sol de la immortalitat. Els pares, Vicent i Rosa, varen voler honorar la memòria del seu dissortat fill encomanant una làpida que ens colpeix per la seua bellesa formal. J. Lluch (carrer del comte Almodóvar, 4, València) fou l’encarregat d’esculpir-la en un impol·lut marbre blanc. Ens trobem davant la millor làpida del cementeri de La Vilavella.

Dos àngels vetlen el somni etern. Vicent, vestit de cicliste, ens contempla serè, recolzat en la seua estimada bicicleta, esculpida amb fidels i subtils detalls.

L’escena s’emmarca en un arc escarzer sustentat per columnes dòriques.  Al fons, en la línia de l’horitzó, els raigs del sol ixent, símbol de la immortalitat, il·luminen l’atmosfera.

II. La tempesta.

Marina. Cortesia de Vicenta Adsuara Ribera

Marina Recatalà Vera, una vida confortable. Bona posició econòmica, fadrina, templada, sempre elegantment abillada. Els seus germans eren coneguts com “Els Cassineros”: Amadeo, David i Salomón. Marina vivia en una formosa casa del carrer de Sant Roc, al costat del que havia estat oratori del balneari de Sant Joan Baptista, després El Lliberal. Amb entrada posterior pel  Barranc. La casa encara es conserva, en relatiu bon estat. Casualitats de la vida, anys després de la seua mort va ser habitada per un dels nostres protagonistes, Vicentico Bola.

Sobtadament es va creuar en la seua vida el metge don  Jorge Mateo Serrano, que, pel que ens han contat, tenia consulta a una de les plantes  de la casa. Estava casat, però no va poder resistir-se als encants de Marina. Evidentment, promptament, en quan es varen conèixer aquests amors no-convencionals, la gent va començar a parlar-ne. Varen circular cobletes, una d’elles, nascuda ran de la proclamació de la II República deia així: La República en España / y el que no quiera que bote / y el pueblo de Villavieja / se rebota contra Jorge. Fins i tot, al pobre metge li varen fer un soterrament simulat, taüt inclòs, que passejaren pel poble.

Una nit de setembre, festes de la Vila, es va formar una tempestat que feia feredat. L’aigua va fer engrossir el cabdal del Barranc, fins extrems inaudits. I just aquella nit va morir Marina. La trobaren l’endemà al llit, arraulida entre els llençols, per por a la tempesta; en la tauleta de llit, una palmatòria amb l’espelma apagada. Marina havia passat a habitar  els nebulosos paratges de la llegenda.

Des d’aleshores, quan al poble s’organitza una gran tempesta carregada d’aigua s’ou aquesta expressió: Plou com quan va morir Marina.

Marina var ser subjecte d’una narració –en realitat esborrany- d’Eduard Ranch Fuster, als anys de post-guerra, quan havia passat, escassament, una dècada i el records romanien al poble ben frescos.

El davallament

A la làpida, acuradament esculpida, tres àngels depositen, amorosament, el cos inert de Marina -vestida amb un sudari- a un petri sarcòfag. Escena envoltada, d’una atmosfera farcida de serenor. S’esmenta, al camp epigràfic, els pares i els germans. Se´ns informa dessota que la làpida va ser esculpida per S. Mustieles, carrer de la Llibertat, 29, Borriana.

III. Per accidens

La de Vicent Sanahuja Recatalà, va ser, també, altra vida regalada. Fadrí, ben plantat, ben pastat, oli fulgent en una cara de patrici romà. Sense privacions alimentàries, car la família regentava una tenda de queviures, promptament denominada “Casa Bola”. Persona molt jovial i social, soci del Club de la plaça. Mesos abans de morir es dedicava a feines burocràtiques de la mina de ferro. L’oficina estava situada al carrer de Sant Vicent, planta primera.

El 29 de desembre de 1961 es traslladava a Vila-reial amb la seua Lambretta. Poc abans d’arribar a la vila, en una corba, es va estavellar contra una moto d’altre veí del poble, quina casualitat. Un colp mortal. Una de les primeres víctimes vilavelleres del trànsit.

Fou traslladat al cementeri de Vila-reial, per qüestions d’autòpsia. El soterrament, el dia següent, va constituir una autèntica fita. I el trasllat al cementeri, a boqueta de nit i presidit pel rector, don Manuel Fabregat, espectral.

Per a què estan els amics. A la colla d’amics de Vicentico es trobaven dos germans de la família dels Ximets, José María i, ocasionalment, perquè era un poc més jove, Manuel. Aquest, uns anys després de la mort de Vicentico es va llançar a escriure una novel·la (El Resuello, publicada el 1966), i què millor que inspirar-se en aquell traspàs tan novel·lesc. Afaiçonà, hàbilment els fets i els va conferir una pàtina literària. El mateix any es publicava, també, Pascua y Naranjas.

I el 1994, passat gairebé 30 anys,Vicentico Bola torna a adquirir un notable  protagonisme en altra novel·la de Manuel, Tranvía a la Malva-rosa. Un Bola amb fusta de capitost, vitalista, excessiu. Ara, Vicentico no moriria als glaçats jorns de la final d’any, ans als iniciàtics de la primavera, en  Dijous Sant.

I per acabar-ho de reblir, dos anys després trobarem Vicentico convertit en artiste de cine, en traslladar-se la novel·la al film homònim. Ara sí havia esdevingut un personatge afamat.

Arribada al paradís

La làpida, d’un gruix considerable, fou llaurada per Juan Quiles, carrer Reina Germana, l, Valencia S’hi ens representa l’arribada al cel de Vicentico, de la mà d’un àngel, que presenta la seua efígie a Jesucrist. Aquest el beneeix. A la banda dreta observem la imatge del seu sant patró, Sant Vicent Ferrer.

Al camp epigràfic se’ns assabenta que Vicent va morir “víctima de accidente”. També coneixem el dia de la setmana del traspàs, divendres; apareix en un calendari situat a l’angle inferior esquerre. Fins i tot un rellotge de butxaca ens dona l’hora exacta, 12 i mitja del matí, “Hora fatal”, segons un afegit actualment perdut.

Un poema

El 28 d’abril de l’any passat, dia de sant Vicent, vaig visitar el cementeri. Vaig felicitar mon pare i, tot seguit, em vaig enfilar cap a la tomba de Vicentico. Era hora de dinar, era jo l’única persona viva present al sant camp. Contemplant la seua efígie vaig pensar: Jo també vaig a sumar-me a la pòstuma fama literària de Vicent Sanahuja. Amb un poema.

Vaig convocar les muses, i aviat es presentaren. Els vaig assabentar del projecte.

– Correcte, pots elegir idioma: en grec, que es la nostra llengua nadiua, o en castellà ?

– Uumm…, en castellà, quin remei -, vaig respondre conformat.

I aquest fou el resultat, fidelment transcrit a la llibreta que, usualment, acompanya les meues visites al cementeri:

Iniciático abril

 

Preclaro doncel, dilecto de los dioses.

En hora incierta, vocado fuiste por la luz insomne.

Moras ahora feliz,  batido por la brisa de altas mieses.

Vincentius, vencedor en la vida, no vencido por muerte.  

 

Vaig llegir el poema a Vicentico; li va agradar.

      

 

 

Tots Sants i Dia del Difunts o Halloween ?

Rescabalem de l’any anterior l’article que vàrem escriure amb el motiu de la celebració de Halloween, una festa aliena que va introduint-se en la nostra manera de ser. Des de l’associació respectem la llibertat d’elecció de cadascú en participar i col·laborar en aquesta festa que ens ve servida a través de les pel·licules nord-americanes (potser al jovent sempre li agrada la marxa), però demanem que es valoren les argumentacions que van més en la línia que no sempre qualsevol introducció és progressista quan tenim la nostra idiosincràsia i manera de celebrar-ho. No hi ha cap necessitat de recolzar manifestacions culturals estrafolàries quan les pròpies estan endormiscades o oblidades.

Cal reflexionar seriosament i no emprar argumentacions puerils, partidistes o mercantilistes que, a la llarga, moren envoltades d’estupidesa i ens retraten.

És responsabilitat del governants que ens representen pensar i projectar amb deteniment activitats culturals; aquestes, un cop considerades i estudiades  haurien de reforçar la nostra manera de ser poble, amb una identitat que, malauradament i per molts anys ens ha estat segrestada per ideologies recalcitrants amb olor a naftalina.

Ja està bé home, que hem restat ben farts!

En la cultura d’un poble sempre hi ha hagut influències i transferències d’altres cultures veïnes o pròximes. En pocs casos s’ha mantingut tancada, hermètica a influències alienes,  les quals en assimilar-les han acabat essent acceptades com a pròpies. Aquestes influències, transformant-se,  han contribuït al bagatge cultural d’un poble en una època concreta i açò no és estrany, al contrari, és una constant en el seu esdevenir.

No ha sigut el cas dels processos d’aculturació violenta, quan un poble al ser conquistat per un altre més poderós, era colonitzat i se l’imposava, mitjançant el domini polític i militar, altra llengua, altra cultura o una nova religió, assimilant-lo per la força com una part més de l’imperi.

Respecte a la nostra societat actual i la cultura que la determina, les influències més paradigmàtiques són d’origen nord-americà, al menys des d’els últims 80 anys, època del seu domini sobre el món occidental.

Disfresses “Gore” en Halloween

Aquest domini és econòmic, científic, tecnològic, i per suposat, també cultural. Les seues influències culturals venen determinades per  l’immens poder de la seua indústria cinematogràfica, dels seus productes culturals que consumim voraçment. És un poder “tou”, molt eficaç ja que el cinema i la televisió tenen un efecte persuasiu i modelador,  i així l’estil de vida americà que difonen, penetra en els costums i celebracions de la resta de nacions i configura la seua cultura.

Cementeri de la Vilavella.

La darrera incorporació festiva procedent del Estats Units es la festa del “Halloween”. Són els adolescents i el jovent qui s’han fet propagadors d’aquesta festa, que amb disfresses de morts, zombis i estil “gore”, va impossant-se a la nostra forma tradicional de viure la festa de Tots Sants i el dia dels Difunts. Una nova manera, lúdica i mercantilista, de viure aquesta festa que progressivament va imposant-se pel poder de  la industria de l’oci i moltes vegades amb l’ajuda institucional, contradient eixa “sensibilitat” que diu mantindre per les tradicions.

La Festa de Tots Sants i el dia dels Difunts és una festa mil·lenària en record dels nostres avantpassats, una  festa que  ja es celebra des de temps immemorials a la “nostra manera”. Visitem el cementeri amb els nostres difunts familiars, amics i veïns, els recordem, s’ornamenten las tombes i làpides amb flors, els dediquem unes pregàries etc.  També la gastronomia tradicional aporta  a la celebració d’aquest dia els afamats panellets de Tots Sants,  les castanyes, etc. Tradicionalment es feien celebracions festives amb bruixes, esperits, fantasmes i ànimes en pena. Era i és la nostra forma de viure aquesta festivitat.

I que ara vinguen i li diguen Halloween¡¡.

És una manifestació més de com ignorem i desvalorem la forma d’entendre i viure les nostres festes.

El “Halloween”,  d’origen irlandès però que ens arriba a través del cinema nord-americà,  és un exemple més de festes i costums que es van inserint en la nostra cultura i van substituint les nostres pròpies formes de celebració.

ASSOCIACIÓ DE VEÏNS

 

                                         CEMENTERI DE LA VILAVELLA

Fotografies de Joan A. Vicent

 

Expressions vilavelleres (1)

La Vilavella és un poble que parla valencià majoritàriament, quasi el cent per cent de la població. És la nostra tradició cultural més consistent i el fonament de la nostra identitat col.lectiva.

A l’hora de parlar espontàniament, de forma col·loquial, aportem a la nostra llengua  unes expressions pròpies,  així com un accent , que només emprem ací i  fa  que un interlocutor veí de seguida ens situa d’allà on som. Són formes verbals i entonacions que no estan presents en altres llocs i ens identifiquen.

Així, si una persona d’un poble veí sent l’exclamació “Aaau” (A oberta i cantarina, difícil de reproduir per escrit), o Xiquia,  ja ens situa inconfundiblement en la Vilavella.

És a dir, en el nostre parlar característic utilitzem unes formes, exclamacions i frases que només se senten a la Vilavella, algunes compartides amb alguns pobles de la nostra comarca. Avui en dia encara estan presents en el nostre parlar, altres  pràcticament han desaparegut.

Per a recordar-les, Mª Teresa Pedro ha recopilat una xicoteta mostra d’unes seixanta expressions típicament vilavelleres i que les publicarem en tres entrades. Nosaltres hem posat al costat,allò que signifiquen. Si algú de vosaltres, seguidors i seguidores del blog, voleu aportar altres expressions que ens hem deixat en l’oblit no dubteu d’enviar-nos-les al correu de la nostra associació.

Recordem que és: associacioveinsdelavilavella@gmail. com

De tota manera recomanem la lectura del llibre de Marisol González  “Frases fetes al nord de la llengua”, un diccionari de frases de la nostra comarca on presenta una recopilació exhaustiva i en el que estan present moltes de les nostres pròpies expressions.

Ara vos presentem 20 d’aquestes expressions i frases col·loquials:

 

“Pa no passar-ho”  …  ( S’està molt a gust)

“A t’agarraré ” …. ….. (Expressa disconformitat)

“Ai mare, que pagà estic”….. ( Contenta per que ha passat alguna cosa)

“Va i cau”       ………… ( En desacord)

“Com ara tu de qui eres ?” ………  ( Interrogant sobre la família de pertinença)

“Calla que tens barra”…………. (Sorpresa per allò que li han dit o fet)

“Sempre ixes per peteneres”……( Diu un comentari que no te res a veure en el que es parla)

“Allà vas cabàs”…………. (Exclamació davant una acció sense control)

“Com te’n riuries”……… ( Negativa a una demanda)

“Ser un grandebaes”…….( Es diu d’una persona sense espenta)

“Ser un condony”………. ( Persona innocent o ingènua)

“Ser un trompellot” ……( Que fa les coses mal o curtet de coneixement)

“Estar apardalat”………..  ( Persona despistada)

“Ser un gavella”………… ( Persona arreu)

“Ser més animal que un pont”………. ( Persona basta i poc curosa).  A hores d’ara no sabem el perquè s’utilitza “pont” com a símil d’animal.

“Ser més burro que tacó” …… ( Poc inteligent).

“Tocar-se les barjoles” ……….. (Estar sense fer res).  Barjoles és un instrument de fusta  que fa repliques i s’utilitza durant la Setmana Santa per anunciar els actes religiosos. També s’utilitza, les paraules pilotes, collons, etc.

 “No fer-ne ni un brot” …………….. ( Malfainer)

“Acabar com Camot”……….. ( Camot era un xic que gastava més que guanyava)

“Com prengueres ¡”……………( Provocar enveja per alguna cosa)

 

Recopilació de Maria Teresa Pedro.

Fotografies del llibre ” Roda el Temps” de Joan A. Vicent Recatalà.

A JOAQUIN «EL BONI»

Vares decidir marxar un diumenge de finals de setembre. Els núvols et varen acompanyar durant el teu comiat. La vesprada restava trisca i desganada com tots els que varem poder acompanyar-te.

    Te’n vares anar mentre encara ressonava a la Cantera la música de les orquestres i els cadafals no havien abandonat el soroll de la Plaça Estrella. La flaire de pólvora i la sorra enganxada a les sabates encara es notava, però tu ja marxaves en un viatge sense retorn.

    Quan vares arribar al Carrer Sant Xotxim, venies del Barranc i molt aviat vas passar a ser una de les persones més estimades pels veïns. Des de ben menut volies ser un xiquet dur i valent. Llavors, et vares convertir en una mena de milhòmens menudet que ni parava ni callava mai, però que es va fer un lloc als cors del nou veïnat.

    Així, aquesta manera de ser no la vares abandonar mai, doncs al contrari, amb una aparença d’estar enfadat amb el món, d’estar tot el dia renegant i de mostrar-te agre, s’amagava un cor immens, un lluitador com pocs, una persona que no es resignava davant una malaltia que et perseguia des de ben menut i un home que es creixia davant les adversitats.

Joaquin amb la periodista Nieves Herrero. Fotografia que il.lustra el mes de desembre d’enguany en el calendari d’AFANIAD

    Recorde quan vares estar molt temps malalt i ingressat i el metges et varen sentenciar  assegut en una cadira de rodes per a tota la vida, llavors les primeres paraules que vares dir quan ens varem veure varen ser que aquell carro no era per tu i així va ser.

   Ara, després de passats uns quants dies, cada vegada que passe per davant de ta casa encara veig la teua silueta asseguda al brancal de marbre mentre et fumes una cigarreta rere una altra (abans tu i ton pare en fèieu un duet) i el fum que t’acarona la cara. També veig el potet d’olives on dipositaves la cendra i les puntes de la cigarreta exhaurida en un exercici de civisme que més d’un hauria de prendre nota. Com també et veig amb els auriculars a les orelles mentre escoltes la música que t’havia gravat en un MP3 que t’havien regalat pels reis.

  Imagine que has marxat amb l’última cigarreta encara penjada dels llavis, escoltant la música d’El Arrebato, Melendi o dels Chichos que restava enregistrada al reproductor. T’hauràs emportat un cartró de tabac i un carregador per a no quedar-te sense música (no tenies mai bateria) i que, a més, compartiràs vesprades a la fresca amb els teus pares on tornareu a fumar com ho fèieu abans asseguts en una cadira de bova, mentre la parada de l’autobús, que consideraves com a pròpia, molt aviat lluirà l’aspecte que hagueres desitjat.

    Fins sempre, Joaquín!!!!!

Article de Sebastià Roglà.

Celebració del 9 d’octubre a la Vilavella.

 Allò que val és la consciència de no ser res si no s’és poble. Vicent Andrés Estellés.

Qui perd els origens, perd la identitat. Raimon

 

La Vilavella presentava una anomalia democràtica al no celebrar institucionalment la festa del 9 d’octubre, en la qual commemorem la constitució l’any 1238 de l’antic Regne de València i del nostre naixement com a poble.

No s’entén que des de la seua instauració com a festa autonòmica oficial,  les corporacions municipals de la Vilavella han passat de celebrar la diada, llevat que fos explicat per la falta de sensibilitat i consciència de ser poble, de ser valencians. Però  finalment el nostre ajuntament ha commemorat un 9 d’octubre adient després d’un allargassat període d’ignorar-la.

La diada ha sigut organitzada amb un atapeït programa d’actes: institucionals, socials, culturals, esportius, i lúdics, donant-li al dia la rellevància  oficial que es mereix, i tot això  amb una acceptable participació de molts veïns.

S’inicià el dia amb una visita al museu de la Vilavella, on es realitzà un talleret-exprés d’arqueologia seguit amb notable interès pel públic infantil. Tot seguit, romeria cívica envers el Castell, fent una primera aturada en la base de la fortalesa per tal de revaloritzar la mítica bassa dels Cavalls, actualment gairebé tota soterrada. Es reivindicà la proposta de tornar-la al seu estat original.

Al castell, explicacions dels guies, José Albelda i Joan A. Vicent Cavaller, del clos emmurallat, però, especialment, del que significà l’excavació de l’any 2010. Comentaris, seguits amb particular curiositat,  pel nombrós públic de xiquetes i xiquets, el nostre futur. Es plantejà una altra proposta: rehabilitar la cisterna àrab per a l’estiu vinent. I, a nivell botànic, confeccionar un herbari de la muntanyeta del Castell, un indret força interessant del nostre patrimoni natural, a part de l’innegable històric.

Un moment de caràcter institucional va ser la lectura del fragment del Llibre dels Fets o Crònica de Jaume I (Crònica que narra, de forma autobiogràfica, la vida i les gestes més importants del rei Jaume I, sobretot les conquestes de Mallorca i València) a càrrec de l’alcaldessa.  Finalitzant la visita al Castell amb una activitat lúdica: recerca, a la Torre Grossa, de dos tresors amagats, farcits de monedes, sense valor arqueològic, és clar.

En la baixada  a la plaça de la Vila, a la romeria cívica els hi esperava la colla de Dolçainers i Tabaleters de Betxí que fan una cercavila pel poble, interpretant cançons tradicionals valencianes acabant amb la interpretació, sempre emotiva,  de la Muixaranga davant de l’ajuntament.

Jornada de portes obertes a la Casa de la Vila, la casa de tots els vilavellers i recepció de peces, ben representatives, per al Museu, donades pel director de la institució Joan A. Vicent Cavaller. Amb aquest acte institucional es donen per acabats el acte matutins, tots esperant encara una sèrie d’activitas per a la vesprada i la nit.

A les cinc de la vesprada al carrer Santa Bàrbara, entre la casa del Marqués de Dos Aigües i la casa de la Cultura Manuel Vicent, es realitzà una partida exhibició de galotxa, estil de pilota valenciana amb gran tradició al nostre poble fins als anys noranta.  La partida fou  jugada pels pilotaris, Sebastià “el Xano”, Juan Carlos “el Xato”, Samuel ” Panola”, Alvaro Rivera, Sebastià “Panola” i Ximo “Coco”, fent de “marxaor” Pepe “la Joaneta”, promotor de la pilota valenciana al nostre poble i responsable de la seua època de bonança,  durant els anys vuitanta i noranta, quan va organitzar a la Vilavella una escola infantil de pilota d’on van eixir excel·lents pilotaris, alguns d’ells presents en la partida exhibició d’aquest 9 d’Octubre. Al respecte cal dir que el nou equip de govern pensa empentar el nostre esport nacional, després d’anys, excessius, esmorteït, incomprensiblement.

Al finalitzar la partida a la Casa de la Cultura es projecta el documental  “Que vos passa valencians?  que tracta sobre com nosaltres, els valencians, tractem a la nostra llengua, uns, cada vegada més, sobretot els joves, l’estimen i prenen consciència del seu ús com a llengua vehicular normal i d’estudi, però on encara massa gent i certs partits polítics la menyspreen  i l’abandonen amb una actitud d’autoodi ( recordeu allò de que parlar valencià és de “aldeanos” ).

A les vuit sopar de germanor a la Plaça de la Vila amb el menú clàssic de coca amb tomaca, ceba i verdures; mentrimentres s’establien xerrades animades,  amb molt bon clima de convivència, sonava la música d’Al Tall, sobreeixint la cançó de les Peteneres de la Vilavella. És un bon moment per a reivindicar la nostra música, els nostres grups, cantants i cantautors, que viu un moment d’esplendor com mai no s’havia sentit abans: Obrint Pas, la Gossa Sorda, Malagana, Egalité, Aspencat, Orxata, Desgavell, Pep Gimeno “Botifarra”, Pau Alabajos, Andreu Valor, Josep Lluís Notari etc, amb tanta riquesa musical en la nostra música actual i tradicional no s’enten que en els nostres barris i en festa la Vila s’abuse tant, siga tant omnipresent, la música andalusa i el pseudo-flamenc,  i no estiga més present la nostra música. En gustos i usos musicals donem la impressió de ser una província andalussa  i  no valenciana.

Per a cloure, l’actuació de Besarabia, en un marc privilegiat, l’interior del Museu de La Vilavella, amb una sonoritat més que acceptable, i un públic entregat als ritmes balcànics.

Un dia redó, on la nostra història i les  tradicions més nostres han sigut reivindicades i viscudes amb força sentiment, i per primera vegada institucionalment, amb  la incomprensible absència dels representants polítics de l’oposició  que haurien de tenir en compte que el 9 d’octubre és una festa institucional, unitària, de tots, com a vilavellers i valencians.

ASSOCIACIÓ DE VEÏNS

Les nostres plantes (3)

RAÏM DE PASTOR

Altres noms comuns: Raïm de pastor, arròs de pardal, pinyons de rata. Uña de gato (castellà) Nom científic: Sedum sediforme Gènere: Sedum Familia: Crassulaceae

 Aspecte general de la planta

Molt extesa per tot arreu, es tracta d´una planta suculenta o crasa, es a dir, que les seves fulles engrossades poden enmagatzemar més aigüa que la resta de plantes i així poder subsistir en períodes de sequera. Les fulles están disposades fent un espiral entorn de la tija i tenen un color blavenc.

Es perenne i te una alçada de entre 15 i 60 cm. Li agrada molt el sol (és heliófila) i fa unes flors grogues que podem observar en juliol i agost. Passats estos mesos, les tiges i flors mortes persisteixen en la planta després de caure-li les fulles.

    Planta florida

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

^{Sequència de la brotació, esclat i pansiment de les flors}

Creix en llocs molt variats quasi sempre pobres, generalment en substrats pedregosos, fins i tot en murs i teulades, tal com resa la dita popular: “Que coses més bones que cría el Senyor, amunt de les teulades raïm de pastor”.

Molt coneguda pels nostres avantpassats i molt utilitzada en la cuina tradicional, tant en salmorra com bullida i apanyada amb oli i vinagre.

Esta humil planteta comença a obrir-se pas en la cuina moderna. Quique Dacosta, un xef amb tres estrelles Michelín, la inclou com aperitiu al seu restaurant.

En quant a usos terapèutics destaca com antiinflamatori, contra la gastritis i la úlcera, contra les llagues i ulceres bucals, el mal de queixal i també per a desinfectar i cicatritzar ferides.

Text i fotografíes: Marta Pedro Agramunt

 

Mirades a Festa la Vila 2015

Festa la Vila 2015 és ja història. Arrere han quedat  deu dies festius intensos dels que  cal destacar l’alta participació del la gent, aspectes novedosos com repartir els balls entre la Pedrera i la Plaça  de la Estrella, el protagonisme que han tingut els bars i comerços del poble en la  explotació del mesó i del subministrament del menjar amb l’objectiu de ajudar a l’economia local, així com les recaptacions econòmiques per a ONGs locals i l’ actuació de cantants i músics del poble, i tot s’ha viscut sense “ l’omnipresència protocol·lària” de la reina de les festes, un anacronisme sobrant i que ningú ha notat en falta.

Especialment concorregudes han sigut els balls i  actuacions de les orquestres, essent la nit de les disfresses la de més assistència, així com els sopars col·lectius i el dia de la paella,  un indicador que, balls i menjars,  són dels actes festius programats que més participació susciten, segurament perquè no presenten cap desacord. Per a recordar-les, presentem una  selecció de fotografies de Juan Escrig de la nit de les disfresses, un nit memorable.

Però una vegada ha passat el fervor festívol cal fer unes reflexions sobre alguns aspectes que cal corregir per a que tots els veïns les puguem viure sense conflictes ni molèsties. La nostra festa major té un “forat negre” que es repeteix cada any i encara no s’ha sabut o volgut resoldre’l. Ens referim al malestar i problemes de convivència pels abusos de certs casals, generalment els dels més joves.

Els potents bafles vomiten una enorme quantitat de decibels que envaeixen el necessari descans dels veïns inclòs fora dels horaris permesos, cal doncs regular no sols els horaris d’apertura dels casals sinó també els nivells de contaminació acústica que hi provoquen alguns.

A aquesta greu molèstia que irrita molt als veïns s’ afegeix una que és un indicador preocupant de la falta de civisme i educació, la de fer les necessitats fisiològiques al carrer, placetes i portals de cases. Indiquen els usuaris  que és per falta de lavabos en certs casals, o  que els propietaris compleixen l’expedient normatiu posant uns vàters portàtils que no donen el suficient servei. De res serveix posar indicadors en les placetes prohibint l’entrada de gossos per a evitar que embruten  amb les seues pixarrades si després van els humans i amollen les seues necessitats allí mateix. En fi, una falta de civisme que afegir a l’ inventari d’abusos festius.

La solució a aquestes molèsties de la festa i que afecta a molts veïns passa en primer lloc en  transmetre i educar als més joves que el dret de festa no és un dret il·limitat i que es fonamenta en el respecte als veïns, i  que cal conjugar –ho amb el dret dels demés al descans.

En segon lloc, per a evitar aquest conflicte que es reprodueix any rere any, l’ajuntament ha de millorar el control dels casals, tant com hem dit on els usuaris complisquen la normativa  d’horaris de tancament, d’evitar l’ excessiu volum dels aparelles de música, així com del soroll. També que no puguen utilitzar–se com a casals festers els locals que no tinguen  tots el serveis  de llum, aigua i lavabos, i  d’aquesta manera evitar que els seus usuaris  pixen al carrer o al portal de la casa dels veïns.  Una norma bàsica d’higiene i educació cívica.

Sols així podrem aconseguir viure la nostra festa major,  festa la vila, sense problemes ni molèsties, condició necessària per a viure-les tots amb alegria i diversió, i de la qual sentir-nos orgullosos.

ASSOCIACIÓ DE VEÏNS

FOTOGRAFIES DE JUAN ESCRIG