Concert de Santa Cecília per la Banda de la Vilavella

Un any més, l’Associació Musical Artística Santa Cecília de la Vilavella ens oferirà un concert per tal de celebrar la Festivitat de la seua Patrona.

Ací teniu les dades i dates,  diumenge 18 de novembre al pati de la Casa de la Música Joaquín Mechó, a les 17:00 hores.

Anuncis

INJUSTÍCIES I EDUCACIÓ

Primavera i esperança

Havia llegit l’altre dia en una pàgina personal de Facebook unes valoracions sobre un vídeo d’una persona que adoctrinava en fer una interpretació molt particular sobre uns continguts d’un llibre de text a la Comunitat de Castilla León.

Els comentaristes pontificaven en aquest mur sobre la protagonista en qüestió, tot dient que era una impresentable (argument ad hominem) i adoctrinava els xiquets; i, amb sorna, reien sobre les bondats de viure de renda de la mamella de l’Estat o del treball com a funcionari de l’Administració Pública.

Aquestes persones furgaven encara més en la ferida pel fet d’identificar a la mestra aml la ideologia d’un partit d’esquerres de nova factura, oportunista i populista, segons ells.

Al primer rengló de la particular xirigota, se’ls veia el plomall.

En primer lloc, cal dir que a Twitter, Facebook, al món virtual i gràfic escrit està lliurant-se una fosca i dura guerra ideològica per presentar un horitzó impossible, sense esperança, ni futur si les esquerres agafen, de facto, domini i millor posicionament, en la política que les dretes.

Això és una gran falàcia, ja que parteix de la visió que la dreta amb el seu pensament neoconservador és, té i manté el foc de la Veritat Absoluta.
Vaja, en altres paraules, ells són la Bíblia i fora d’ells, tan sols trobarem falsedat, manipulació, fracàs i frau.

En el vídeo trobem una mestra fent un comentari explicatiu i crític sobre la versió pura i dura (unilateral i economicista) del valor i sentit dels diners i la inversió de cara al triomf en el futur i projectar-se com figures exitoses a la vida. Critica que açò s’ensenye d’aquesta forma descarada a infants en els llibres d’aquesta comunitat. Com si no hi hagueren altres valors i maneres diferents de veure i viure la Vida, diu la protagonista, acusada de practicar adoctrinament en aquest mur.

El Neoconservadorisme ideològic, polític, social i econòmic que des de fa anys plou sobre tots els sectors de la població mitjançant televisió i premsa, això no és ADOCTRINAMENT. En canvi el contrari sí que ho és?

Ja està bé, que no ens xuclem el dit!

Hi ha, ara mateix, una guerra subterrània on es manipulen dades, informacions i on aquells sectors de poder que han bastit, organitzat i dirigit la vida dels ciutadans no volen perdre tots els seus privilegis. Tenen recursos, estratègies per treure el cap del fang on es revolquen, tot i els seus banys d’or on s’endiumengen .

Tot i que no sempre ho aconseguisc, intente no desenvolupar odi envers ningú, però no suporte la injustícia, la mentida encoberta, qualsevol manipulació interessada, la mala voluntat, la mala educació, la revenja, els cagaràbies, l’explotació i l’abús, el menyspreu, la humiliació i tota una llarga sèrie d’actituds que projecten aprofitament, ignorància i maldat intencionades.

Defenc una actitud vital no violenta, pacifista, però ens trobem immersos en múltiples guerres unes cruentes (vergonya de l’ésser humà) i d’altres incruentes alhora que violentíssimes, i per això mateix cal restar sempre al costat dels històricament ocultats, esborrats, oblidats, enganyats, ignorats i oprimits. En són molts davant d’un Estat mediocre amb pitjors governants que amaga, menteix i, com els rucs, brama.

Ja està bé de dir mentides una vegada rere l’altra per acabar creure’ns-les.

No ho consentirem!

L’educació és una ferramenta digna i molt especial per fer pensar, criticar, dialogar i començar a construir les identitats socials i personals de les comunitats humanes.

Tant de bo en un futur no llunyà, no hàgem de penedir-nos de la misèria intel·lectual i moral actuals, del menfotisme, de la insolidaritat i d’una actitud de poca confiança envers els educadors que contra tot tipus d’oratges creuen encara que, amb els humans, tot no està perdut.

Intel·ligència i cultura per transformar injustícies, per treballar amb il·lusió en una nova humanitat lliure, igualitària, plena de bondat.

http://www.tercerainformacion.es/articulo/actualidad/2018/05/11/una-profesora-de-castilla-y-leon-denuncia-apologia-del-neoliberalismo-y-adoctrinamiento-feroz-contra-ninos-de-primaria

DIR EL QUE PENSES

Als meus alumnes Josep, Carla i Miguel Ángel de 2n de batx.

 

Dir el que penses davant la imparable mediocritat establerta a tot arreu.

És indiferent que siga una ONG, que celebrar una matinal o un memorial. És indiferent sí, però que sempre siga la societat civil la que mou fitxa per solucionar problemes vitals d’una societat o comunitat humana manifesta la MEDIOCRITAT política, moral, econòmica i social del món en què vivim, dirigit per uns sense cervell, ni cor.

Sembla com si el món fóra, per aquests líders, solament una plataforma per tal de fer negoci, per mantenir-se als seus llocs de poder.

Mon pare que era un home compromès en causes perdudes i properes per quotidianes, m’ensenyà moltes més coses vitals -per la seua actitud personal envers els altres- que en la majoria de llibres que he fullejat: era partidari més de la Justícia política i social que de la caritat i tota mena de pegats aportats per una gran majoria d’ONG amb el vistiplau dels governs de torn.

Tal com mostre als meus alumnes en posar-los davant dels ulls del pensament de Nietzsche, aquest filòsof protagonitzava una crítica total i absoluta de la cultura (moral, religió, política) d’acaballes de segle XIX, alhora que presentava una d’alternativa: la dels éssers suprahumans. Aparentment sembla una paradoxa, però tan sols de façana, ja que el filòsof ens proposa la seua pròpia, una alternativa; és un pensador que destrueix alhora que proposa alternatives; podríem valorar-les d’il·luses, però constructives.

Així que, si tornem a la idea que hem encetat renglons amunt, hauríem de dir que l’actual Política anomenada democràtica pels actuals governs (inclòs el nostre) d’arreu del món és una estafa, un frau, una broma de molt mala llet envers els ciutadans.
I de proves, en tenim a escreix.

– Solidaritat intergeneracional (avis, pares, néts) per fer front a la darrera crisi econòmica o, dit d’una altra manera, com sacsejar i atracar sempre les mateixes butxaques de les classes treballadores.

-Exigència cooperativa i desinteressada d’empreses, botigues, marques i logos comercials amb o sense avantatges fiscals (simulacres enfront de solucions justes i reals).

– Fer arreplega d’almoines per manifestar solidaritat amb catàstrofes, malalties estranyes, càncer, persones sense sostre, aturats de llarga durada i una llarguíssima llista de causes amagades i tretes a la llum de forma interessada.

– Desmantellar l’estructura de l’educació, bressol de la cultura i del pensament crític i inconformista i, a més a més, entrebancar l’accés a una eficient i reparadora Sanitat.

– Ensinistrar i resignar una joventut intel·lectualment excel·lent sense futur, ni esperança, fins a l’acceptació d’uns sous d’explotació i misèria. Incitar-los indirectament a l’emigració per treure’s les castanyes del foc, pel fet de no possibilitar-los una eixida raonable i justa després de l’esforç econòmic i d’estudi fet per familiars i individual.

– Empobriment dels nostres majors fins arribar a la renúncia de tractaments mèdics tot fregant el llindar de la pobresa després haver treballat i cotitzat per construir el país, privant-los d’una   dignitat en els seus darrers anys de vida.

Dir el que penses i manifestar una gran vergonya per no saber estar, ni posar-nos en el lloc de qui sempre paga els plats trencats i bruts.

Els ciutadans que estem segrestats durant quatre anys pel mecanisme del sistema d’eleccions actual, ens mereixem aquests mediocres governants?

Justícia social i autèntica ens cal reclamar i adonar-se de promeses vàcues. No viure mai més en aquest infern.

Què penses fer? O faran altres per tu i dictaminaran què has de menjar, què has de somiar, què has de consumir, què has d’aprendre, què has de pensar, què has de veure i com has d’actuar?

Consciència i Compromís en millorar el nostre poble, la nostra comunitat humana, el nostre País.

Sigues valent, opina, debat, actua, transforma. Pren una determinació i sigues tu qui dirigeix la teua pròpia vida; si no,  altres te la segrestaran. Sapere aude, atreveix-te a pensar que digué el filòsof il·lustrat Kant. Transforma la teua societat que digué K. Marx.

Que ningú decidisca per tu!

Recordeu el nostre lema, Aportar per construir un poble millor, un país millor si fem extensiu el nostre lema.

L’ofici de regador

Manuel Recatalà Martínez, el Pouero. Foto d’estudi feta a Madrid, cortesia de la família.

Article elaborat per Imma Vicent Cavaller

L’OFICI DE REGADOR

El mar de tarongers que contemplem ara, no ha sigut sempre així, temps enrere el nostre poble estava envoltat de garroferes, alguna vinya, ametlers, figueres: era una agricultura de secà. Els nostres avantpassats, hòmens molt treballadors, arrapaven el que podien per guanyar un bancal a la muntanya i transformar-ho en productiu. Al pla, a la partida de l’Horta, hi eren les hortetes que abastien a les famílies. A la primera dècada del segle XX  van començar, a la nostra terra els conreus de tarongers.

Com bé sabeu, el terme de la Vilavella és un mocadoret perquè Nules l’ha devorat en una abraçada mortal.

Els cultius estaven supeditats a l’aigua que queia del cel, però la transformació de les terres de secà en regadiu va menester buscar pous d’aigua per a regar els camps. És en aquest moment quan surt la necessitat de domar l’aigua i crear els motors de reg i la infraestructura adequada.

El primer motor que es té constància a la Vilavella, és el del Vaporet que rep eixe nom perquè anava a vapor. Fou creat per a regar la finca del senyoret Ranch, l’any 1908.

Un intent frustrat, poc abans de 1920: el motor de Sant Sebastià, ubicat prop del cementeri i conegut per Comptagotes per la quantitat minsa d’aigua que treia.

A principi, els mateixos propietaris de la finca s’ocupaven del reg a manta, l’aigua sortia del pou guiada per la regadora i en arribar a l’hort trencaven el cavalló -després vingueren les cadiretes- fins que tota la parcel·la quedava arrublida. Els zeladors avisaven del torn i cadascú anava i regava el seu tros.

Manuel Recatalà Martínez, el Pouero, primer va treballar amb son pare, foradant la terra cercant aigua del subsòl, obrint pous i després va ser regador del motor de Sant Rafael, popularment Rafel, creat en 1943 i situat anant a Vila-real pel camí Terme. Manuel pare, eixia de casa dilluns al matí i passava dos dies i mig al terme, els fills Manolo i Miguel Mateo li portaven el menjar. El seu fill major Manuel Recatalà Ibáñez, acompanyava al seu progenitor i en jubilar-se, el va substituir, doncs ja coneixia la feina. Es va iniciar en aquest ofici abans dels 13 anys.

Pou de Sant Rafael.

El pou de Sant Rafael té 47 metres de profunditat i la temperatura de l’aigua sempre es manté a 19 graus,

és ovalat i té tres km de tubs. Regava 1.075 fanecades que després de l’abandonament de finques han esdevingut en unes 970. Per a les tandes existia una relació de 300 propietaris i regaven, escrupolosament, per l’ordre establit: s’iniciava pel número u fins al 300 i després a l’inrevés.

Quan l’hort necessitava aigua, el propietari ho sol·licitava mitjançant el paperet del motor corresponent i anotava el seu nom i cognoms i també els minuts de reg que precisava i ho dipositava a la bústia de la societat de reg que primer estaven en les façanes de les cases, una d’elles en ca Patolea; després les van agrupar a l’interior del casino de la Caixa Rural. El regador les replegava per saber les demandes. El reg mínim eren cinc minuts.

Amb els mal pagadors es va arribar a un acord: si tenien més de tres rebuts sense abonar, no els regaven els rogles.

Manolo Recatalà Ibáñez al Brasil, en una hisenda de tarongers.

El torn nocturn eren deu hores seguides que Manuel passava al voltant del motor i el diürn quatre hores més. Mentre el seu germà era menut ell feia sempre el torn de nit, més el que li pertocava de dia, més endavant, entre tots dos es repartien el treball, una setmana cadascú de nit. Manolo ha tingut sort i no li ha ocorregut cap sobresalt, però el seu germà sí que va veure com li obrien el cotxe per furtar-li. Portaven una navalla per a punxar-li les rodes.

El primer dia que Manolo va anar a regar de nit, a les tres de la matinada va caure de la paret i es va xopar, però el fet, no va tindre més conseqüències. Va encendre una foguerada per assecar-se i continuà la feina.

Manolo quan estava regant, ha vist passar helicòpters i una llum misteriosa sense soroll.

Per passar la nit portava dos entrepans, un per a les nou i el següent a les 11, després venia ressopar, el termo amb les magdalenes, però tot ho cremava. Perquè fóra més suportable la nit llegia novel·les de vaquers. En arribar a casa, quan finalitzava el torn, es dutxava i tot seguit agarrava el son, però el seu germà ho portava pitjor.

Diumenge el regador anava a cobrar els rebuts casa per casa, als agricultors que havien fet ús del motor. Recorda Manolo quan costava arrancar els diners a la gent de Nules i conta una anècdota: un dia de ponent es va apropar amb la bicicleta a la casa d’un llaurador, la dona estava en un balancí i va decidir que tornara per no alçar-se, perquè feia massa calor. Quan li ho va contar al marit, li va saber greu que la seua muller el fera tornar per capritx i aquest fet ja no es va repetir. Els mesos de juliol i agost, quan més regaven, la gent de Nules estiuejava a la mar i els regadors esperaven que tornaren al poble per a cobrar tots els rebuts endarrerits.

Primer els motors funcionaven amb gasoil i requerien un maquinista que s’encarregava d’engegar-ho, ficar-li oli i reparar-ho. Però en passar a ser elèctrics s’ocupava el regador. En temps d’escassetat feien servir com a combustible la corfa d’ametlla.

Les eines imprescindibles del regador eren: una lligona per trencar el cavalló, un rellotge per apuntar el temps que costava regar cada finca i abans, un fanal de carbur que Manolo encara l’ha fet servir a les nits. La manta per abrigar-se i descansar i les botes d’aigua per a no mullar-se els peus no podien faltar. Així i tot molts regadors han acabat malament de les cames per la humitat que sofrien.

Tots els motors del terme estan baix l’advocació de Déu, un sant o mare de Déu, representats en un retaule ceràmic a la façana del motor, encara que algú tinga un sobrenom com el dels Atrevits (Nules).

Sols el dia de la Candelera paraven i es reunien els regadors de la Vilavella i Nules, tots els del conveni per a celebrar la festivitat. Assistien a missa, dinar de germanor i després acudien al cinema Emo de Nules on es projectava la pel·lícula “Mi mula Francis” una bèstia que parlava o bé “Las chicas de la Cruz Roja”.

L’any 2000 un canvi va revolucionar l’ofici de regador en incorporar la tecnologia i el reg per goter. Cada motor ha afegit un dipòsit amb adob per a fertilitzar els horts, una feina que abans realitzava el citricultor manualment. Ara mitjançant un ordinador i des del telèfon mòbil es pot engegar o apagar la maquinària.

Per a Manolo la por més gran no venia de la terra sinó del cel, la tronada, encara que estiguera dormint, els llamps actuaven com una atracció fatal i el feien anar prest al motor.

Sant Isidre, és l’únic motor ubicat al nostre terme.

Pous de Nules que tenen la seu al nostre poble, però no hi són al terme de la Vilavella: Sant Sebastià, Sant Rafel i Cor de Jesús. Altre de la Vall d’Uixó tocant el nostre terme és Sant Josep de la Muntanya.

Material estret de la xarrada de Manolo Recatalà Ibáñez als Voluntaris pel Patrimoni.

 

Paraules

A la dona dels núvols.

Massa s’ha parlat d’amor.

Jo agafe un encisam amb tendresa; i també api, ceba, alvocat i més verdures.

De reüll, t’observe a través dels finestrals com d’arraulida segueixes la novel·la.

Esmole el ganivet que té el cor de plata viva: sempre la veig al teu; aqueix fulgor no se m’amaga als ulls.

Faig quadres petits, com si fóra un sambori amable que em duu cap on ets. Just després, afig oli verge a la paella i de la mà vesse bocins d’un temps que, sense pensar-ho, no mai diràs, però t’entraran al temple de la boca.

Aquest és un senzill amor; humil i digestiu, que no fa rimes, ni comptabilitza hores, ni els capvespres de les síl·labes; que mira allò profund del gest de cada nit.

Aquest amor callat, auster, creu allò que sent i fa; i poca cosa li importa la solitud, ni el silenci dels atifells dormits, ni la rutina de la cuina.

No vull dir mai més allò que l’amor siga… però en mi vibra, el respire, m’ho sé: és una melodia interna. I llambrega, allunyat d’escarafalls, al sotabosc de pensades, amb moviments fosforescents als dits.

SER DONA

Ser dona als temps que corren hauria de ser una de les realitats més normals de les nostres vides. Però malauradament això no és així. És per aquesta causa que, any rere any, cal recordar que la lluita nostra per ser considerades persones no ha acabat.

En l’actualitat hi ha molt de camí per recórrer encara, en l’actitud, en el tracte i en la valoració, per posar uns pocs casos, com són tractades les persones dones.

Som persones, i exigim ser considerades com a tal, som éssers dignes, construïm i nodrim la vida cada dia. Treballem a tothora, recolzem amb afecte, estem disponibles, eduquem, corregim, reflexionem, discutim.
Les dones no som objectes per ser utilitzades, ni menyspreades, no necessitem cap protecció autoritària, ni ser controlades per ningú.

Per això cada dia ens cal manifestar que la dignitat es pròpia i inherent a l’ésser humà a la nostra persona, per això la dignitat és independent de l’edat, del sexe, de l’educació rebuda i de la classe social de la qual formem part.

Les dones en lluitar pels drets propis construim i possibilitem una humanitat nova, alternativa a l’actual.
Una humanitat que no va contra ningú, una humanitat que vol desprendre’s de la injustícia, de l’abús i del maltracte, de qualsevol acció que ens humilia.

Reclamem els nostres drets, mantinguem la flama de la cordialitat, segures, autònomes, combatives, esperançades.

Són moltes les persones, també els homes que ens fan costat, que són conscients que, nosaltres, les dones volem una Vida millor per a totes i tots. Què aquest món pot i deu millorar, que estem tots de pas i que viure amb respecte, tendresa i companyonia ens allibera de prejudicis i múltiples cadenes.

Visquen les dones!
Visquen els qui ens acompanyen i recolzen!
Tot està per fer, però el camí , la força i la voluntat per millorar el món, ja no es pot aturar.

Endavant!

Dones de paper, de Maria LLidó Vicent: una pintora a casa.

Dies arrere, Maria m’ha fet arribar el seu curriculum.

Filla de María José Vicent i Juan Llidó nasqué a Castelló i passà els primers anys de vida a Canet lo Roig; inicià els seus estudis musicals de piano a Vinaròs.

L’any 1990 tota la família es traslladà a viure a La Vilavella. Estudià al col·legi José Alba, a l’escola municipal de música de La Vilavella, i més tard, estudià piano al conservatori de Música de La Vall d’Uixò fins 1998. Alumna de la professora Renata Casero Alcañiz, actual pianista del quintet “Casulana”, compromesa amb la interpretació de la música composada per dones. Al mateix temps estudiava batxillerat al col·legi Santa Maria de Vila-Real, on fou alumna de dibuix del professor Juan Manuel González Campos.

Va començar en 1999 els estudis a la Facultat de Belles Arts de Sant Carles, a la UPV. L’any 2004 va estudiar sis mesos, mitjançant el programa ERASMUS, a la Northumbria University of Newcastle Upon Tyne, on es dedicà a la tècnica del gravat i sistemes d’estampació. Es llicencià a València eixe mateix any.

L’any 2005 va ingressar en el cos de Professorat d’Ensenyament Secundari, en l’especialitat de dibuix, i llavors reprengué els estudis de piano al conservatori de Castelló, acabant el grau professional l’any 2010.

En 2007 obtingué plaça definitiva a l’IES Serra d’Espadà d’Onda, i l’any 2016 entrà a formar part de l’equip directiu d’aquest centre.

En 2014 va finalitzar el Màster Universitari en Filosofia Teòrica i Pràctica de la UNED.

Ha viscut a Castelló de la Plana, Santa Pola (Alacant) i Orpesa.

Ha realitzat exposicions individuals i col·lectives a La Vilavella, La Vall d’Uixó, Nules, Artana, Onda, Vila-Real, Suera i Benicarló.

Diu que li agrada llegir, caminar, escoltar música i interpretar al piano.

Mussol del cor, pintat a la paret de sa casa…

Mentrimentres regire pels interiors de tots els meus discos durs d’aquest vell i poderós ordinador. Cerque el fitxer que li vaig enviar i, de seguida, se’m presenta a la vista ” Les meues dones Maria Llidó.docx” 04/04/2016, 136 KB.

Abans havia vist a Maria moltes vegades pels carrerons del poble. Sempre li veia una particular llum als ulls.

Alguna vegada havia pensat en oferir-li aquesta obra que, inèdita encara, vaig escrivint des de 2008 i en contínua revisió.  I en un moment determinat li ho vaig dir; li vaig proposar la idea que tots vosaltres podreu observar i escoltar proper dia 9 de març de 2018 a les 19:00 a la Casa de la Cultura Manuel Vicent. Era una excusa perfecta per a poder celebrar la III Setmana de la dona i gaudir del seu treball silenciós i pausat.

No li vaig donar cap data de termini. Sempre he cregut en la seua bondadosa bellesa; ella ha tingut tota la llibertat i totes les ganes del món per enfrascar-se en aquesta aventura.

M’estime Maria, les seues mans, la seua transparència, el subtil buceig entre els oratges i proceloses aigües de les meues dones de paper: ella ha omplert de color i matisos un apartat d’aquesta privada i secreta vida, ara ja pública i també, per ella, compartida amb tots vostès.

Gaudiu dels seus colors al vent i de tot allò que batega en la seua tranquil·la mirada.

US ESPEREM.