Pa per avui, fam per a demà

Aín 2020

Ningú ha dit, ni diu que serà fàcil eixir d’aquest punt mort del viure.

 
Hem vist com en un no-res algunes empreses han canviat estructures i processos de producció per reinventar-se. 
Ho dic, no és, ni serà gens fàcil, però tornar a col·locar el sector de l’automoció com a model per a constatar la recuperació econòmica i aquest tornar a la normalitat esdevindrà un absolut fracàs. 
L’era del petroli hauria de ser considerada com una càrrega de la qual hauríem de desempallegar-nos. Això és un passat caduc: pol·lució, enverinament, destrucció del medi ambient, malalties, menyspreu de la vida. 

Aquesta segona revolució industrial ha mort o ens matarà. 

Si existeix consciència, ètica i responsabilitat cal dirigir-nos cap a una tercera Revolució industrial, on les energies netes siguen protagonistes d’una nova forma d’encarar la vida. Això comporta desviar l’atenció del consumisme a la producció, és a dir, comprendre el parany en què la propaganda i el màrqueting neoliberal d’aquesta societat de consum ens han instaurat; consumir no és sinònim de viure millor, ni molt menys viure èticament. Cal considerar que no importen les possibilitats d

Jana observant la vida

e consumir, sinó que hem de fixar-nos en els processos de producció i la finalitat darrera dels mateixos: produir per tal de viure bé, però amb solidaritat amb la Vida, és a dir amb tots els éssers vius, plantes, animals i persones humanes, és clar, però amb humilitat i sense creure’ns el vèrtex de cap piràmide vital. 

Les actituds d’ignorar aquest fet ens faran caure en els mateixos errors del present. I el temps passa i certs reptes poden perdre’s per a sempre. Hem d’implementar una nova forma de relacionar-nos els éssers vius; cal considerar-nos no el centre de l’univers, sinó una part més i, exactament, molt petita.
Engegar la maquinària de producció però sense haver canviat els paràmetres economicistes actuals i de consum, si actuem així el fracàs estarà garantit. 
No podem escapolir-nos de la dita: Pam per avui i fam per al futur proper. No haurem superat la qualificació feta per les generacions futures, pels nostres hereus.

La vergonya ens soterrarà.  

PODER I CONTROL SOCIAL: UNES xREFLEXIONS EN VEU ALTA A PROPÒSIT DEL VIRUS I LA Covid-19.

Cal reflexionar o posar les cartes sobre la taula de com transcorre la crisi del virus de la malaltia Covid-19 i la forma de transmetre la informació.

Hi ha una manera paulatina de controlar a la població amb les xifres que s’emeten per televisió i la por psicològica que creix lentament com aqueixa massa de farina i aigua a la qual li han introduït el rent perquè fermente. Això fa que s’assimile i s’accepte sense cap qüestionament, una obediència cega a les normes imposades que cal observar sota la penalització de multes pecuniàries, presó i també denúncia anònima dels propis ciutadans i veïns. Això em recorda passatges de novel·les com 1984 d’Orwell o El conte de la serventa de Margaret Atwood.

Així doncs, els mortals patim per si serem nosaltres els propers en desaparéixer i caure, per la qual cosa obeïm per la por personal i no atribuïm quines són les causes i qui són els culpables d’haver arribat a aquesta situació que fins ara ens té confinats sense saber quan finalitzarà.

Per exemple, ens horroritzem pels morts diaris que se’ns revelen dosificats, tot i que ni el mateix govern sap quan açò s’aturarà (crec que ells sí fan oracions als déus). També es lloa al cap expert de la OMS Tedros Adhanom Ghebreyesus quan recolza les mesures restrictives del govern espanyol pel bé de la lluita contra el virus, però quan en una situació normal, mesos arrere la OMS anunciava que 7 milions de persones moren a l’any al món i el CSIC (Consell Superior d’Investigacions Científiques) espanyol confirmava 30.000 ciutadans del nostre país morts anualment per causes de la contaminació, ningú deia res i consideraven que això era un preu normal que s’ha de pagar en nom del progrés. En aquest cas particular la relació Mortaldat- Reacció del Poder Polític no es regeix per un judici purament sanitari. Així és, que acabe d’escoltar al ministre de Sanitat Salvador Illa dient que en aquesta crisi de la Covid-19 no s’oposa Sanitat a Economia i argumenta que sense Salut no pot haber Economia, però mesos arrere ni el govern, ni tampoc l’oposició varen fer cap comentari sobre el mateix, és a dir, sobre les morts per afecció respiratòria. Sembla com si s’haguera de pagar aquest preu per disposar dels bens de consum en aquesta zona rica del planeta. (Siguem una mica cínics: què són 30.000 ciutadans morts menys a Espanya) Si hi ha algú que li cou, que es grate! Aquestes són les contradiccions del sistema.

La vertadera por del nostre govern i, per extensió, dels altres europeus és la situació de malalts acumulats i les unitats (UCIs) de cura intensiva, si fan la relació de 94.000 positius / nombre de Respiradors (em referisc a Espanya, és clar). A tot el món es generarà una de ben grossa car (problema afegit moral a més a més) els professionals de la medicina hauran de decidir qui ha de viure i qui morirà. I tot açò provocat per una visió neoliberal economicista on s’afirma que no hem d’invertir diners en recursos sanitaris, ni promoure la qualitat de valors públics com la Sanitat (malgrat les “troles” dites per Cayetana Álvarez PP), l’Educació i la Investigació Científica, reduïdes des de l’anterior crisi econòmica del 2008.

Un altre tema que no s’analitza, ni s’explica amb claredat és les condicions de treball i els mitjans que disposen tots el membres de la família sanitària: des dels Tècnics d’Emergència Sanitària que transporten malalts de la malaltia Covid-19, fins als infermers, auxiliars i metges. Com no va a haver una xifra tan alta de malalts sanitaris contagiats, si no treballen en les condicions més adients i salubres per a ells mateixa? Si els mitjans de protecció són mínims i s’han de mitigar pel treball voluntariós de veïns en la confecció de mètodes de barrera contra el virus Covid-19, la resposta és ben lògica: 12.300 i escaig d’infectats. El govern ha entrat en pànic, s’ha acollonat!

Pel que fa a governs neoliberals mundials, Trump, Boris Johnson, López Obrador (socialdemòcrata) i Bolsonaro, l’estupidesa dels tres primers mandataris ha anat reculant fins ara, de postures negacionistes de perillositat vital de la malaltia Covid-19 fins l’acceptació de la mateixa. Cas a banda és el de l’egòlatra somiatruites de Bolsonaro: una gran desgràcia que caurà damunt del poble brasiler! De vegades no arribe a entendre com alguns polítics poden dirigir les regnes d’un país! La desinformació i la mentira ens les campanyes electorals poden explicar-ho.

Ara mateix, tots, govern i oposició ploren per la pesta que ens ha caigut damunt, però espereu uns mesos al control d’aquest episodi que veureu com suren al vent els ganivets esmolats. Veig els ulls vampírics retinguts de Teodoro García Egea i l’entristit No President del Govern Pablo Casado. Arrimadas es troba en mode Stand-by, i d’Abascal i els seus sequaços, millor callar, car el seu discurs pseudopatriota i allò espuri que podem trobar en un abocador, és quasi el mateix: xerrameca buida, oportunista i “salvapàtries” absoluts.

Un altre aspecte que m’ha fet reflexionar és com les Televisions han enfocat el tema fent-se colzades les unes amb les altres per buscar especialistes amb l’únic interés d’augmentar, en una guerra de xifres, el seu Share (quantitat d’audiència per cadena). Haurien pogut decidir donar una informació neutral i no mostrar-se en l’avidesa de creure’s excepcionals cadascuna d’elles. La qüestió de l’Ego pot veure’s tant a nivell individual com d’entitats, marques i institucions.

Arribem al tema de les donacions, de la caritat malentesa (els qui siguen creients poden llegir la Carta a Sant Jaume del Nou Testament; en tindreu prou per entendre l’autèntic significat de la caritat i no el col·locar banderoles al vent?

Això que comentàvem, donacions i pseudocaritat o pseudosolidaritat: l’elit dels esportistes (“mola” molt en aquestes circumstàncies) han unit els seus esforços per fer campanya i donar part sobrera dels seus milions d’euros/dólars per –diuen ells– SOLIDARITZAR-SE. Sí senyor, TENIM UNS HEROIS, ENS ELS MEREIXEM. A més, volen compartir els seus sous, millor dit renuncien al 70% del seu sou en aquesta situació puntual per compartir-lo amb tots els treballadors dels respectius equips: Olé!

El que no mai he vist tan clar és per què tenen molt més espai televisiu, per regla general, és a dir, diàriament, aquests ídols de fang davant dels científics, enginyers, investigadors, economistes, historiadors, filòsofs, poetes o naturalistes. Ara a través de la marca Banc de Santander van a arreplegar diners per aportar el seu gra d’arena en aturar aquest bitxet minúscul que està fotent a tothom, encara que, la veritat siga dita, fotrà més a persones de rendes mínimes i no tant a la resta tot i els esforços del país.

No sóc partidari ni d’aquesta caritat particular, ni aquella manifestada per marques, empreses multinacionals de diversos sectors (ara es fan amb la boca gran) ni de la caritat dels governs que ens tracten com a criatures menors d’edat que no sabem raonar i decidir.

I què pensem fer els ciutadans si tot açò no ens agrada? Restem mirant-nos i esperem a veure si els nostres polítics ens trauen d’aquesta situació? Els fem un “escoltet” a l’oïda? I quina és la forma per avisar-los? Ho teniu clar?

Aleshores molts de vosaltres direu: “Pájaro”, tu què proposes davant d’aquesta situació?

Doncs la resposta és ben clara i no em digueu que és utopia, no siga que haja d’explicar el sentit profund de la paraula; us propose el següent:

1/ Una societat fonamentada en la justícia social i no en les almoines i la caritat.
2/ Una societat que siga servida i protegida pels Estats i governs i no a la inversa.
3/ Una societat on la Globalització i intercanvi de productes no estiga fonamentada en un consum irracional i l’absolut negoci.
4/ Una societat que es decante més cap al benestar públic i no cap als guanys privats.
5/ Una societat que siga més oberta i no tan centralitzada i on se promoga la llibertat de pensament i d’acció.
6/ Una societat allunyada del neofeixisme i fonamentada en el respecte a la terra (Ecologia, una ciència empírica) que ens proveeix dels recursos necessaris per a la subsistència.
7/ Una societat no fonamentada en un turisme malversador de recursos naturals i estúpids i, on a la vegada, els individus no vulguen imitar aqueix individualisme consumista i insolidari (capitalisme popular per imitació dels que són propietaris de grans fortunes).

No res va a ser igual com abans d’aquesta crisi produïda per un microorganisme que ens ha frenat a tothom per mostrar-nos les vergonyes i les actituds canalles que tots hem vist, alguns patit fins morir i d’altres viscut, però no d’igual manera.

Si superem aquests dies, molts seran els qui hauran desaparegut en nom d’unes conductes egoistes, d’actituds que ens alienen i que poden mostrar el pitjor que existeix al nostre interior.

Espere que el govern del nostre petit país i els altres donen la nota, però aquesta vegada ens caldrà un colp de timó ben fort per tal d’orientar la vida dels ciutadans cap a horitzons no d’explotació i mort, i sí de Vida.

Amb esperança i fe en una Humanitat nova! Hi ha persones molt lluitadores, que davant dels mals temps fan sempre bona cara i posen la pell i la vida per aquells que han estat afectats.
Aquestes paraules van per ells, ultrapassen les decisions i accions de molts polítics!

Endavant.

Fonts:

https://ctxt.es/es/20200302/Politica/31513/coronavirus-michel-foucault-biopolitica-cambio-climatico-luca-dobry.htm

http://crashoil.blogspot.com/2020/03/hoja-de-ruta-i-el-cisne-negro.html?m=1

http://crashoil.blogspot.com/2020/03/hoja-de-ruta-ii-poniendose-en-marcha.html?m=1

https://www.alfdurancorner.com/articulos/paisaje-despues-de-la-batalla.html

SENSE PARAULES

CAMPANYA ELECTORAL 2019

Llegiu el text de la contraportada

Les meues dones, presentació aquesta setmana a la Vall d’Uixó i la Vilavella

Piqueu sobre la imatge

Estimats amics, companys i veïns tots del poble de la Vilavella i rodalies:

és un plaer i goig poder oferir-vos aquesta setmana la presentació del meu nou llibre de proses poètiques Les meues dones  que tan meravellosament il·lustrà María Llidó Vicent i que l’any passat presentà en aquesta mateixa sala de la Casa de la Cultura Manuel Vicent.

Les meues dones és un llibre d’amor i respecte als éssers racionals i emotius que són les dones. És el petit reconeixement que ha anat quallant al meu cor en la lentitud dels dies viscuts, una forma de retre-les homenatge, a la consideració humana que ens cal tindre a tots per ser capaces, elles, de donar-nos la Vida, de lluitar per la Vida, d’il·lusionar-nos per ella, de no deixar-nos véncer per tots els entrebancs quotidians.

Quan estimem, ja no cataloguem, no actuem de cara a la façana, ni pel què diran; no vivim i parlem en termes d’èxit o fracàs, d’acceptació i fama o d’oblit, de bellesa o lletjor.

Jo he estimat aquestes dones. I per amor han estat meues sense cap sentit privatiu, de propietat personal. Dones que he volgut, que us representen. Tots i cadascun dels qui estem en aquesta sala ens hem sentit estimats, hem abraçat per moments la soledat i incomprensió més obscura, hem desitjat més amor del que hem tastat, hem cercat el descans que palpita i confia en l’amor.

Som humans, som animals socials, però me n’he adonat que l’amor pels qui tens a la vora, l’empatia pels que són més lluny, és l’única realitat que ens pot salvar com a espècie humana.

Piqueu sobre la imatge

He escollit unes dones, no són totes les que existeixen; són més aviat, pinzellades de les meues i, ara ja, les nostres dones; no les he volgut idealitzar, us les he presentat amb respecte i veneració ja que si les paraules són petits artefactes sagrats, encara molt més ho són les dones, amb els seus ets i els uts.

Les meues dones són sagrades, lliures, profundes, amables i solitàries, són éssers granítics, distants, però també amicals, solidàries i infinites en recursos. Regalen set i fam, d’altres exigeixen espai per créixer, amor, aliment i aigua. Les meues dones també t’acosten al dolor, en altres ocasions t’ofrenen la vida tota, de forma absoluta, desinteressada, sense condicions, a cor obert, a bastament, a pèrdues.

Les dones no són negoci, ni carn per disposar, ni un rebost infinit d’on tan sols treure i encara treure més. Són intel·ligents, autònomes, diletants, diverses, extraordinàries, callades, encantadores i reivindicatives, éssers per admirar i compartir la llibertat d’aquesta Vida.

Les meues i nostres dones, Persones.

Els escriptors tan sols volem que les nostres paraules hagen estat acollides per aqueixa llum íntima que als vostres cors batega. És per aquest motiu que la vida meua arrela i continua: Així siga!

 

Josep Lluís Abad i Bueno

INJUSTÍCIES I EDUCACIÓ

Primavera i esperança

Havia llegit l’altre dia en una pàgina personal de Facebook unes valoracions sobre un vídeo d’una persona que adoctrinava en fer una interpretació molt particular sobre uns continguts d’un llibre de text a la Comunitat de Castilla León.

Els comentaristes pontificaven en aquest mur sobre la protagonista en qüestió, tot dient que era una impresentable (argument ad hominem) i adoctrinava els xiquets; i, amb sorna, reien sobre les bondats de viure de renda de la mamella de l’Estat o del treball com a funcionari de l’Administració Pública.

Aquestes persones furgaven encara més en la ferida pel fet d’identificar a la mestra aml la ideologia d’un partit d’esquerres de nova factura, oportunista i populista, segons ells.

Al primer rengló de la particular xirigota, se’ls veia el plomall.

En primer lloc, cal dir que a Twitter, Facebook, al món virtual i gràfic escrit està lliurant-se una fosca i dura guerra ideològica per presentar un horitzó impossible, sense esperança, ni futur si les esquerres agafen, de facto, domini i millor posicionament, en la política que les dretes.

Això és una gran falàcia, ja que parteix de la visió que la dreta amb el seu pensament neoconservador és, té i manté el foc de la Veritat Absoluta.
Vaja, en altres paraules, ells són la Bíblia i fora d’ells, tan sols trobarem falsedat, manipulació, fracàs i frau.

En el vídeo trobem una mestra fent un comentari explicatiu i crític sobre la versió pura i dura (unilateral i economicista) del valor i sentit dels diners i la inversió de cara al triomf en el futur i projectar-se com figures exitoses a la vida. Critica que açò s’ensenye d’aquesta forma descarada a infants en els llibres d’aquesta comunitat. Com si no hi hagueren altres valors i maneres diferents de veure i viure la Vida, diu la protagonista, acusada de practicar adoctrinament en aquest mur.

El Neoconservadorisme ideològic, polític, social i econòmic que des de fa anys plou sobre tots els sectors de la població mitjançant televisió i premsa, això no és ADOCTRINAMENT. En canvi el contrari sí que ho és?

Ja està bé, que no ens xuclem el dit!

Hi ha, ara mateix, una guerra subterrània on es manipulen dades, informacions i on aquells sectors de poder que han bastit, organitzat i dirigit la vida dels ciutadans no volen perdre tots els seus privilegis. Tenen recursos, estratègies per treure el cap del fang on es revolquen, tot i els seus banys d’or on s’endiumengen .

Tot i que no sempre ho aconseguisc, intente no desenvolupar odi envers ningú, però no suporte la injustícia, la mentida encoberta, qualsevol manipulació interessada, la mala voluntat, la mala educació, la revenja, els cagaràbies, l’explotació i l’abús, el menyspreu, la humiliació i tota una llarga sèrie d’actituds que projecten aprofitament, ignorància i maldat intencionades.

Defenc una actitud vital no violenta, pacifista, però ens trobem immersos en múltiples guerres unes cruentes (vergonya de l’ésser humà) i d’altres incruentes alhora que violentíssimes, i per això mateix cal restar sempre al costat dels històricament ocultats, esborrats, oblidats, enganyats, ignorats i oprimits. En són molts davant d’un Estat mediocre amb pitjors governants que amaga, menteix i, com els rucs, brama.

Ja està bé de dir mentides una vegada rere l’altra per acabar creure’ns-les.

No ho consentirem!

L’educació és una ferramenta digna i molt especial per fer pensar, criticar, dialogar i començar a construir les identitats socials i personals de les comunitats humanes.

Tant de bo en un futur no llunyà, no hàgem de penedir-nos de la misèria intel·lectual i moral actuals, del menfotisme, de la insolidaritat i d’una actitud de poca confiança envers els educadors que contra tot tipus d’oratges creuen encara que, amb els humans, tot no està perdut.

Intel·ligència i cultura per transformar injustícies, per treballar amb il·lusió en una nova humanitat lliure, igualitària, plena de bondat.

http://www.tercerainformacion.es/articulo/actualidad/2018/05/11/una-profesora-de-castilla-y-leon-denuncia-apologia-del-neoliberalismo-y-adoctrinamiento-feroz-contra-ninos-de-primaria

SER DONA

Ser dona als temps que corren hauria de ser una de les realitats més normals de les nostres vides. Però malauradament això no és així. És per aquesta causa que, any rere any, cal recordar que la lluita nostra per ser considerades persones no ha acabat.

En l’actualitat hi ha molt de camí per recórrer encara, en l’actitud, en el tracte i en la valoració, per posar uns pocs casos, com són tractades les persones dones.

Som persones, i exigim ser considerades com a tal, som éssers dignes, construïm i nodrim la vida cada dia. Treballem a tothora, recolzem amb afecte, estem disponibles, eduquem, corregim, reflexionem, discutim.
Les dones no som objectes per ser utilitzades, ni menyspreades, no necessitem cap protecció autoritària, ni ser controlades per ningú.

Per això cada dia ens cal manifestar que la dignitat es pròpia i inherent a l’ésser humà a la nostra persona, per això la dignitat és independent de l’edat, del sexe, de l’educació rebuda i de la classe social de la qual formem part.

Les dones en lluitar pels drets propis construim i possibilitem una humanitat nova, alternativa a l’actual.
Una humanitat que no va contra ningú, una humanitat que vol desprendre’s de la injustícia, de l’abús i del maltracte, de qualsevol acció que ens humilia.

Reclamem els nostres drets, mantinguem la flama de la cordialitat, segures, autònomes, combatives, esperançades.

Són moltes les persones, també els homes que ens fan costat, que són conscients que, nosaltres, les dones volem una Vida millor per a totes i tots. Què aquest món pot i deu millorar, que estem tots de pas i que viure amb respecte, tendresa i companyonia ens allibera de prejudicis i múltiples cadenes.

Visquen les dones!
Visquen els qui ens acompanyen i recolzen!
Tot està per fer, però el camí , la força i la voluntat per millorar el món, ja no es pot aturar.

Endavant!