Humanitzar la vida

jana

Jana Gos d’Espadà

A l’ entrada de casa, un poal amb aigua i lleixiu resta quiet contra l’ocre paret. El pal espera que un braç amable l’agafe per tal de netejar el terra: Jana té, potser, la darrera regla.

Ella, sempre ha estat una gossa molt curiosa i neta. En veure una petita gota de la seua sang, en cas de no adonar-nos, la fa desaparéixer.

Aquest matí hem eixit a fer la volta. Ens hem trobat amb Sebastià i Pepe.
Pepe és un gosset ratoneret creuat, amb ulls vívids, neguitós de veure-la tan gran com receptiva.
Tot era fer-li voltes, olorar-la, impacient, poregós. Jana li seguia el joc, però també li ensumava aqueixa inseguretat adolescent.

Jana no serà mai mare de cadells.

M’hagués agradat veure’ls, petitons, quasi cecs, cercant la llet, el caliu de la mare protectora. El seu caràcter, em digué una volta el veterinari, es refermarà.
Però també m’advertí de l’abandonament dels gossos regalats, en fer-se majors.

No pots donar un gos a qualsevol humà. Molt a sovint aquests no són a l’altura de la circumstància. I això m’ha decidit  que Jana no siga mare. I per açò mateix, he notat, al llarg dels anys, sensacions contradictòries.

Potser aquest animal dit “el príncep” ha humanitzat massa Jana, l’animal fidel.

I tot açò per arribar aquí:

Podrem humanitzar la veu, sí una veu, un to sense cap tipus d’odi?

Podrem humanitzar la mirada, fer-la neta, adobada de bondat, sense intencions cruels?

Podrem humanitzar la Vida, evaporar tot conat de violència, de sotmetre l’Altre, de menysprear-lo en públic, d’eliminar petites i grans guerres?

Podrem foragitar  la mala educació, el revengisme, la mentida, tota aquesta perversitat?

Pel camí dels teus ulls transparents Jana, cerque petits bocins d’esperança, de fe, de vida.

PUM, PAM PUM, L’ANY S’ACABA. S’ENCETA UN DE NOU.

PREGUNTES LLUM

 

No esteu una mica farts de tanta felicitació?milotxes

No esteu cansats de tants colorets?

No creieu que el personal avorreix amb vídeos?

Com és que no podeu oblidar-vos del mòbil?

Taponaríeu les vostres oïdes al seu ning-ning?

Heu rebentat de tanta gola?

Heu compartit taula i torrons?

Renunciaríeu al cava per l’aigua?

Un altre cop Feliç Nadal?

Encara més Bon Any 2017?

Us recordeu dels pares arraconats?

La Visa ja ha restat cremada?

Encara delereu més regals?

Heu fet les paus amb qui us injuria?

Heu pensat en el significat de la difamació?

Regaleu somriures cada matí

o simplement sou unes bèsties malcarades?

Us heu preguntat perquè calumnieu al veí?

Suporteu la felicitat dels altres?

Envegeu la sort dels vostres companys?

Voleu una altra felicitació de Nadal?

Us agraden les paraules buides i ensucrades?

Penseu en l’explotació actual de les persones al treball?

Esteu convençuts que aquest món funciona meravellosament?

Tasteu àpats en un cinc forquetes,

però cagueu al vol?

Cobegeu perfums de 5 euros?

Al capvespre aneu al forn perquè us regalen

el pa que haurien de llançar?

Mireu els ulls de la gent o camineu amb el cap cot?

Clisseu el Altres per damunt del muscle?

Us creieu millors que la resta de mortals?

Voleu que us desitge unes Felices Festes?

Votaríeu la tesi, “Jo a casa meua i Déu amb tots vosaltres”?

Espereu que us truquen a la porta per guanyar-vos el pa?

Regaleu el vostre temps o tan sols guanyeu diners?

Canteu per alegrar als Altres?

Viviu en una torre d’ivori?

Us agraden les plantes?

Camineu amb la ment en blanc?

Llegiu llibres per guanyar humilitat?

Escriviu en l’aire acompanyats d’oronetes?

Defeneu els qui no tenen veu?

Feu colzades per figurar?

Anheleu amb sinceritat el bé del vostre poble?

Heu demanat alguna volta perdó?

Esteu vacunats contra l’odi?

Nodriu amb venjança els vostres pollets?

Desitgeu Bon Nadal i un proper any millorable?

Escolteu, per atzar, la veu dels Altres

o és per pròpia voluntat?

Somrieu als núvols?

Ajudeu als qui no mai us tornaran res?

Penseu en positiu?

Us considereu amables aprenents?

Mireu més enllà dels vostres nassos?

Saludeu a tothom o, potser, us creieu divins?

Mengeu, cagueu i sueu o sou àngels?

Confieu en la bondat dels Altres?

Accepteu la vàlua de companyes i companys?

Sou franctiradors de mots per fer-vos notar?

Us deliu per l’èxit o per millorar el món?

A peu de pàgina preneu notes del silenci?

Li heu parlat a les flors dels corrals?

Feu encara bots sobre el terra

com si jugàreu al sambori?

Creureu que escric açò perquè us estime?

Aturareu totes les classes de violència?

Obrireu el cor als ulls dels demés?

Constatareu sempre honestedat?

Abraçareu els grans i petits sense distinció?

Evitareu suspicàcies i malvestat?

Comprendreu que la música ens sana?

Li trucareu a l’amic oblidat?

Fareu llenya de l’arbre caigut?

Encoratjareu les ànimes perdudes?

Us acostareu sense por a l’estrany?

Lluitareu contra les petites guerres quotidianes?

Perseguireu la Justícia amb majúscula?

Sabreu diluir-vos perquè nous valors despunten?

Evitareu els crits als qui us envolten?

Comprendreu que la mort us visitarà?

Estimareu els animals?

Anul·lareu qualsevol mort cruenta?

Defugireu tota rancúnia, malícia, repulsió?

Eliminareu tot tipus de subterfugis?

Admetreu els errors i la correcció?

Dibuixareu la paraula “Amor” en l’aire?

Us encarnareu en ella sense exigir res?

Ballareu sota la pluja?

Reconeixereu la sacralitat dels ésser vius?

Treballareu per l’esperança dels qui l’han perduda?

No esteu farts de tanta felicitació buida?

Això mateix,

tingueu els lectors i qui escolta un Bon Any,

us ho dic de veritat.

Muntanya de Sang, tercera novel·la del nostre col·laborador Sebastià Roglà

muntanya-de-sang2

 

Amb Muntanya de sang, el nostre amic i col·laborador articulista  de l’AA. VV , Sebastià Roglà inicia la seua tercera novel·la  que ha restat finalista al premi de narrativa de Sagunt d’enguany.

L’editorial Acen ha tingut a bé publicar-la i tots els veïns i companys de Sebastià podrem acostar-nos el dia 30 de desembre a la Casa de la Cultura per escoltar quatre cosetes sobre la mateixa, a les  20:15.

Ja sabeu, el color roig, com la sang, i no com l’orxata. Ens faran  14 0 15 cèntims per enganxar-nos a la trama, podrem preguntar-li com ha estat tot el procés de construcció i  i poder comprar-la, els qui són de llegir-la.

Enhorabona Sebastià i endavant!

muntanya-de-sang

 

 

Un jalogüín a casa!

jalouin2

Un super jalogüín ! !

Us ho assegure,  no sé com va ocórrer, però en entrar aquell matí a la cuina, el vaig veure movent la cua sobre  el banquet de granit.
Vaig haver de fregar-me els ulls davant de la meua incredulitat i, allà era, fotent bots sobre la pedra llisa: un jalogüín.

Era una cosa semblant a un peix però vestia de frac jaqueta negra, jupetí i una blanca, immaculada, impol·luta concepció per blanca camisa; somreia, sempre em somreia i duia una petita pancarta amb minúscules lletres que vaig desxifrar en traure aquella lupa color or vell i regal de mon pare per assabentar-me del missatge:

– Allibera’m! Allibera’m!

Amb la pell de les galtes estirada, el jalogüín  continuava amb aquell sagrat somriure.

A una braça tenia la paleta d’esclafar mosques i vaig pensar:

Merda de món!
Merda de gent!
Merda el pensament!

honorigarcia

L’Honori García

El país s’ensorra, els diners no mai arriben per allò necessari, més aviat s’evaporen en mans disperses de degenerats i estafadors. Les elits ho tenen tot ben lligat i trenat. A nosaltres ens prenen per idiotes.

Parlava tot sol davant del cara-neta del jalogüín; una ruïna caramel·litzada són aquests dies i la festa que ens volen fer creure.

Mentrimentres, -veges tu per què he hagut de ser jo-  qui tan sols, pel fet d’aixecar-me del llit, m’he trobat amb aquest gris petimetre que mou la cua amb pancarta incorporada!

No hi havia cap lògica, ni en el món que vivia, ni en aqueixa història que tenia davant dels nassos. Jo, un poca-solta conta-contes, no sabia com fer front a la voluntat d’aquest ésser que s’havia presentat somrient davant meu.

No ho vaig dubtar: d’una paletada el vaig esclafar tot just quan sonà el picaporta de la casa.
Encara commocionat pel fum morat que s’expandia entre els forats de la paleta vaig haver d’atendre aquella inusual trucada; de la cuina estant fins al rebedor, una boira morada em perseguia fins que vaigjalouin4bis obrir la porta.

Uns xiquets tots disfressats i amb tatuatges, serpentines, confeti, mata-sogres, trompetetes infernals i colors fins les orelles em digueren:

– Truc o tracte?

Sorprès per aquella xicalla, això és el primer que vaig badar:

– Truc o tracte?
Vés amb compte amb el cul d’aquell gat: és intacte!

El jalogüín aprofità la situació per tal d’impregnar-se en tota la colla de criatures que fugiren espantades com ànimes amb pena: Cames ajudeu-me!

La pell fina

djangoQuan érem menuts, els dissabtes, ens asseiem davant la televisió, en blanc i negre, per contemplar als pistolers de l’oest americà fer ús de la munició de manera indiscriminada contra tot el que venia bé. Nosaltres amb un got de malta i un tros de coca, anomenada «de boda», observàvem aquells actors que sempre resultaven triomfadors en qualsevol duel.

            En aquelles pel·lícules de mitat vesprada, davant d’un possible enemic, no es preguntava mai. Hi havia una llei no escrita que deia que abans es disparava i després es preguntava. Ara, sembla que hem tornat al llunyà oest i, encara que les bales no ixen des d’un revòlver, fan el mateix efecte que abans (o pitjor).

            Les xarxes són com una gran pistola des de la qual es disparen armes més mortíferes que les dels dissabtes de vesprada, així tothom que té accés a un teclat i una xarxa pot fer molt més mal que abans.

            On ha quedat aquell mite sobre el botó del que disposaven els americans i els russos per disparar en qualsevol moment i fer esclatar mig món? Aquest ha quedat substituït per un teclat  i una xarxa.

            On vull arribar amb tot això? Doncs bé, en l’actualitat tothom té dret a opinar, a embolicar, a criticar i a exigir. Ningú, comprova. Ningú pensa. I a ningú li importen les conseqüències que la pulsació d’un botó virtual pot originar. En fi tothom pot disparar, en qualsevol moment, sense necessitat de preguntar.

           farenheit-2 D’aquesta manera, ens permetem el luxe de donar la nostra opinió sense contrastar moltes de les manifestacions que es fan. Moltes vegades compartim comentaris o entrem en discussions de les quals, una gran part, són interessades i en algunes d’elles, encara que no sabem de que es parla, ens deixem portar per on vol la majoria.

            Totes aquestes discussions han fet que s’haja produït una involució en la manera de pensar del col·lectiu. Ens hem tornat molt poc permissius, ens hem fet més radicals, més intolerants, però el més greu és que, també, estem perdent el sentit de l’humor.

            Hui en dia no es pot donar cap opinió diferent de la que pensa un col·lectiu  nombrós i influent, no podem criticar certs comportaments ni ideals, ni tampoc podem tindre un pensament diferent en segons quins llocs del país o del món. Perquè, quan un satèl·lit d’aquests que circulen per les xarxes, moltes vegades amb un pseudònim, diu que el sol és negre tothom ho acaba creient i defensant com si fóra quelcom i ens anara la vida.

            L’esperit crític està desapareixent, ja no queda sentit de l’humor, no es pot fer broma de segons quines coses, ens escandalitzem sense motiu, ens hem fet molt intolerants, no s’accepten les crítiques i la major part de les vegades en compte de mirar el cel, mirem el dit que l’assenyala. Tot és blanc o és negre. Els grisos han desaparegut.

            Per què, realment, qui sabia què havia passat amb els titellaires als quals havien acusat de terrorisme? Perquè tothom, policia i polítics inclosos, varen declarar que estaven fent apologia del terrorisme. I qui es va qüestionar el que varen dir alguns assistents? Ningú

    maria_frisa        L’escriptora Maria Frisa ha estat criticada i assetjada per un llibre escrit sobre l’educació del nostres fills. Doncs a partir d’una frase treta de context d’un llibre de 300 pàgines s’ha armat un gran enrenou. S’ha insultat a l’autora, s’ha recomanat que es cremen els seus llibres (Recordeu Farenheit 451?) i el més «graciós?» de tot és que el noranta-nou per cent dels que l’han criticada no s’han llegit el llibre.

            Un altre exemple el podríem trobar amb l’escriptor Pérez Andújar a qui se l’ha criticat pels seus treballs i els seus articles on qüestiona algunes posicions polítiques. Doncs els que no pensen com ell ja s’han encarregat d’orquestrar una campanya d’assetjament a través de les xarxes socials (com si de cop la llibertat d’expressió haguera desaparegut).

            Malauradament, la societat està entrant al joc dels qui controlen el món. Ells són els que dicten les normes a seguir. Ens diuen el que està bé i el que malament. No necessiten res més que un click a l’ordinador o que compartim alguna de les seues idees. Qui intenta qüestionar o defensar una mentida acaba engolit per la massa. I nosaltres disparem i després preguntem, mentre davant del monitor tenim recolzada la tassa de malta i encara queden molles de coca.

Article elaborat per Sebastià Roglà.

Roba estesa

Joan Recatalà

Segon diumenge de maig. Mentre m’acabe el suc de taronja recent exprimit amb les últimes taronges que m’ha donat el sogre, sent com la llavadora ha acabat el seu treball. Pense que m’he entretingut massa en el desdejuni, però com és diumenge m’ho puc permetre. El pas successiu és pujar tota la bugada al terrat.

Roba+campanar3 - copiaDe menut el terrat de ma casa era una parcel·la exclusiva per a estendre ma mare i soltar els coloms mon tio. Únicament en estiu quan feien bous prenia vida i tota la família se’n recordava com d’empinada era l’escala del terrat. Recorde també un estiu que vam muntar una xicoteta piscina i vam pujar algunes vesprades, però poca cosa més. D’adolescent ja tenia la sensació  que era un espai un poc desaprofitat.

Ara en canvi, el terrat és bàsicament un lloc de feina: pujar la roba, estendre-la en els fils i haver de pujar algunes hores més tard per recollir-la no és la activitat més emocionant per a un diumenge de matí. A més, després hi ha que planxar-la. I als pocs dies repetir tot el ritual.

Roba+Castell+Ermita(p)En aquestes cavil·lacions em trobava quan he obert la porta del terrat i de sobte un sol clar i una bufada d’aire temperat m’acaben de despertar i em fan sentir una agradable sensació. Com si algú em donara un “Bon dia!” potent i alegre. Descobrisc tot un dia de primavera que tinc per davant i una allau de coses per fer em vénen a la ment.

Comence a estendre la roba, gire el cap cap al castell, que em mira pacient, cap a l’ermita que es lleva les llaganyes a eixes hores. A un terrat veig l’onejar de dues banderes nacionals, no em transmeten ninguna passió, tampoc cap odi, ni rancor, potser un poc de curiositat i bàsicament indiferència. Als terrats dels costats, en canvi, comence a veure colors: llençols blancs, pijames roses, pantalons verds, tovalloles taronja, camisetes roges…. comence a descobrir senyals de vida, de quotidianitat. Comence a veure un paisatge de roba estesa i m’agrada.Banderes+Castell

Ho contemple durant un minut i em fascina. És la vida dels meus veïns exposada públicament, per necessitat, però sense pudor ni complexes. És la nostra segona pell de manifest: els pantalons d’un dur dia treball, les camisetes que hem suat, els llençols amb què hem somniat la nit passada, fins els elements més íntims com els calçotets, les braguetes i els sostenidors, tot oneja al capritx del vent del moment. És una mar de colors onnejant i airejant les històries pròpies.

Veig pitrals d’infants, camisons nets i davantals gastats, veig roba de camp i de mecànic, veig camises d’algun executiu, faldes curtes d’alguna adolescent i vestits de nit d’alguna celebració recent. Independentment de la edat, el sexe, la posició social o les possibilitat econòmiques tothom porta roba i tothom l’ha de llavar i estendre. En això no hi ha distincions.

Roba+Ermita (p)Quan baixe del terrat pense que des de hui esta serà la meua bandera: la roba estesa. Així, d’on siga que vinga la persona, tant se val la llengua que parle, independentment de les creences que tinga, si té roba estesa serà el meu compatriota i l’intentaré tractar com un germà.

Pensa-ho la pròxima vegada que estengues, però no ho contes perquè hi haurà roba estesa.

22 de maig de 2016

Text i fotografies de Joan Recatalà

Una vesprada amb Manuel Vicent

El passat dissabte 30 d’abril, veïns, amics i familiars vàrem gaudir d’una vesprada compartida amb Manuel Vicent al voltant d’una visita, guiada per Joan A. Vicent Cavaller, a dos de les joies del nostre patrimoni arquitectònic i cultural com són el Museu i  la Casa-Museu dels Espardenyers,  abans de l’acte de presentació, i posterior tertúlia, del seu darrer llibre “Los últimos mohicanos” celebrat en una altre important edifici del nostre patrimoni, la Casa de la Cultura que porta el seu nom.

IMG_1192

La vesprada s’inicià amb la visita al Museu de la Vilavella en la qual Cavaller anà explicant les peces museístiques que li donen contingut, i  encara que en una fase de constitució,  ja manifesten a grans trets l’evolució de la nostra història des dels seus inicis ibèrics. A part dels valuosos objectes exposats, les que suscitaren majors comentaris varen ser les fotografies d’Enrique Escrig,  ja que els paisatges i persones que han quedat retratades en algunes d’elles són els de  l’ infantesa i joventut de Manuel que tant magistralment han sigut descrits en el seu llibre Contraparadís.

IMG_1177

A l’eixida del Museu tots els presents compartirem la grata impressió de Manuel, que el conjunt dels elements arquitectònics que composen l’edifici del Museu, l’antic oratori del balneari del Cervelló, l’espai sobre el llavador i la seua  integració visual  (el llavador es en sí mateix un element que forma part del Museu ) en l’entrada, fan una fusió única i original en el món dels museus.

A continuació ens adreçarem cap a la Casa-Museu del Espardenyers situada al bell mig del barri i que l’han convertida, amb el mestratge i assessorament de Cavaller, en un clar exemple de com eren les humils vivendes de la part més antiga del poble. Xicotetes cases construïdes sobre les roques en la vessant de la muntanya del castell, en la que malvivien les persones que dedicaren la seua dura vida a l’elaboració de les espardenyes d’espart, una dedicació artesanal que va ser el seu manteniment però que no els treia de la misèria.IMG_1202

Cavaller i Josep Vicent Arnau recordaren  com eren els pocs  habitacles de la vivenda i l’escàs mobiliari, i Manuel Vicent va posar especial  atenció en l’espai on es troben els estris de manufactura dels espardenyers. Un passat que  no hem d’oblidar i que la Casa-Museu dels Espardenyers ens recorda com era una de les tres formes de vida de molts veïns del poble  en un  temps no tant  llunyà, a banda dels balnearis i del conreu de la taronja.

A les set de la vesprada estava anunciat l’acte d’inauguració de l’espai Manuel Vicent, un lloc central de la biblioteca situada en la Casa de la Cultura que porta el seu nom, on encapçalat per un bust seu, es trobarà la seua extensa bibliografia per a que puguen llegir-la els veïns de la Vilavella. Molts veïns estaven esperant la seua arribada per a tal inauguració,  que una vegada finalitzada donà pas en el saló d’actes  a la presentació del seu darrer llibre publicat “Los últimos mohicanos” i la posterior tertúlia.

L’acte fou presentat pel regidor de Cultura Sebastià Roglà i féu una introducció literària l’escriptor i poeta Pepe Abad, editor d’aquest blog.

IMG_1209

Al voltant d’un centenar de persones que acudiren a l’acte evocaren mitjançant les narracions de Manuel,  els records de la seua infància i joventut en la Vilavella que tant magníficament ha deixat escrit en la trilogia de la seua  autobiografia novel·lada, Contraparadís, Tramvia a la Malvarrosa,  i Verás el cielo abierto. Quan un lector es capbussa entre les línies d’aquestes novel·les  no deixa de sentir les olors que descriu i  configuraren  les seues primeres experiències vitals i que també han acompanyat a molts veïns del poble en el seu periple vital. A més de ser llibres imprescindibles per a saber com era la vida del nostre poble durant els difícils anys de la postguerra fins als anys seixanta, quan Manuel marxà a Madrid.

IMG_1214

IMG_1217

Durant l’esdeveniment, una vegada presentada la novel·la “Los últimos mohicanos”, va tindre  lloc una interessant tertúlia, on a preguntes dels veïns, Manuel anà explicant diferents aspectes del seua obra literària, de com Contraparadís ésta escrit en valencià perquè va ser publicat per capítols en el setmanari El Temps, de com Joan Fuster li digué en una visita que li va fer, que malgrat d’estar escrita en castellà, en la seua obra està subjacent el valencià, a més de parlar també d’alguns personatges  que ha descrit en els seus “Daguerrotipos”, etc.

Ja avançada la vesprada,  a les nou de la nit es va donar per conclòs l’acte literari i la vesprada  que Manuel Vicent passà al seu poble entre nosaltres, fet que, de tant en tant, repeteix per no oblidar les seues arrels.

Tant de bo puguem tornar a compartir altra vesprada,  amb un acte del nivell literari que Manuel Vicent ens oferí aquest dissabte!

IMG_1206

 Clicar la foto per veure tot el reportatge

Moltes gràcies Manuel i fins aviat.

Text Joan Badenes

Fotografies de Joan Antoni Vicent