Petites postals per a Grupeco, llibre de poemes de Josep Lluís Abad

Simplement dir-vos, apreciats lectors, amics i veïns de la Vilavella  que el nostre veí i col·laborador del blog de l’Associació de Veïns , Josep Lluís Abad i Bueno, tindrà el gust de presentar-nos aquest nou llibre  de poemes  convertits en postals que ha anat escrivint durant cinquanta dues setmanes correlatives; el nostre veí les ha arreplegades en aquest petit volum en què podreu interactuar a la web.

El 12 de Novembre passat (enllaç) en aquets blog ja vàrem fer una ressenya i descriguerem la història del seu procés de creació.

El llibre serà presentat per les seues amigues Rosa Maria Vicent, ex-mestra de la Vilavella que actualment treballa a Nules i per la poeta de Nules Marisol Gonzalez.  

Fruit d’un compromís personal amb aquest col·lectiu Grupeco, una cooperativa d’autoconsum de productes ecològics i formada per llauradors de la terra, Grupeco  abasteix 50 famílies i té l’esperit d’expandir-se en la seua filosofia de compartir experiències i proporcionar totes les eines informàtiques, organitzatives i d’infraestructura, perquè aquest sistema de relacionar-nos amb les persones i natura puga ser imitat i, per descomptat, millorat.

Les Postals han volgut ser esperó i adob per generar empatia amb tot allò pensat i viscut que ens envolta. Petites revolucions per manifestar una forma distinta i amable de generar lligams afectius entre els éssers vius.

Tot està per fer, però la Humanitat ja camina.

Us esperem aquest proper divendres dia 12 de gener a les 19:30  al primer pis de la Casa de la Cultura Manuel Vicent. El llibre és gratuït i l’autor ens dirà com ens el podem decarregar del web.

No us esglaieu, estarem en família.

Serà tot un plaer  escoltar pels membres de Grupeco i altres veïns del poble les seues postals, en una època on els carters ja no reparteixen moltes cartes d’amor.

Sols queda recordar que l’acte l’ha organitzat l’Associació de Veïns de la Vilavella amb el propòsit de complir una de les seues aspiracions, que és el de donar a conéixer la tasca cultural que els  autors i creadors del poble desenvolupen. El nostre Ajuntament és un fidel col·laborador en aquest empeny cultural.

Us esperem.

AdVV

Anuncis

Un llibre a l’abast de tothom: Petites postals per a Grupeco

Josep LLuís Abad i Bueno, veí nostre i company de l’Associació de Veïns,  ha publicat un nou llibre digital i gratuït.

Un opuscle compost per  52 capítols amb reflexions i poemes amb els corresponents enllaços de música. Una obra literària amb la musicalitat inherent de les seues paraules i  poemes, i que el lector pot anar llegint acompanyat de les melodies que ha triat per a cada text.

Continua una iniciativa que ja ha emprés en anteriors ocasions, la de publicar la seua obra literària en Internet i així difondre-la, de franc, entre totes les persones seguidores de la seua obra.

El llibre porta el suggerent nom de Petites Postals per a Grupeco, i és això , una recopilació en forma de “petites postals” on cada una d’elles  es plasmen, formant un calidoscopi multicromàtic, “divagacions, reflexions i poemes sobre la vida més propera i qüotidiana”, amb la finalitat d’encoratjar els amics i companys” de la cooperativa de consum de productes ecològics Grupeco,  de la qual és membre.

Cliqueu damunt per accedir al llibre

Us recomanem que el graveu a l’ordinador, com si el posareu en les prestatgeries de la vostra biblioteca. En ell trobareu diversos enllaços per resseguir.

Petites postals per a Grupeco ha fet cami llargament a la xarxa, postal a postal, de fa uns anys cap ací.

Ara l’autor l’ha construït com una unitat que arreplega totes les Postals que setmana rere setmana va anar escrivint cada matí del diumenge als companys de Grupeco.

El procés creatiu ha sigut el següent. Tot començà com un joc. Cada diumenge, en eixir a fer una volta amb la seua companya i pastora alemanya Jana, triava i escoltava una música (a la fi del llibre les trobareu totes amb els seus respectius enllaços) que li suggeria paraules que naixien sobre el mòbil i prenien cos en la seua humil apk d’Android Color Notes.

Tot seguit enviava pel whatssap la missiva als companys. Ells no savien ni el motiu, ni la intenció.

A la fi, l’experiència ha esdevingut un testimoni de respecte, d’admiració per aquesta idea del compartir sense fronteres, del temps regalat i de l’altruisme que encara existeix i es manifesta. Les lletres escrites són mostra del més profund agraïment a totes i cadascuna de les persones que per raons diferents han tingut alguna relació amb el seu creixement dins de Grupeco. Sense ells, aquest llibre no existiria.

Josep Lluís Abad, relativitza l’asseveració del mestre André Gide i aquella frase seua en opinar que “No es fa bona literatura amb bones intencions, ni amb bons sentiments”. Els escriptors, de vegades, són éssers hiperbòlics.

La llibertat més gran d’un escriptor és dir i expressar moltísimes coses i també contradictòries. Per descomptat, els lectors tenen el dret a obrir o tancar els ulls, i el món continuarà rutllant indiferent.

Podeu jutjar per vosaltres mateix. L’autor no pretén res, simplement expressar-se. Aquesta ha estat la seua darrera intenció: “despullar‐se pels mots, abraçar el temps viscut a la vora els uns dels altres i dir‐nos que l’energia descoberta en tot aquest procés, també és la nostra”.

L’AdVV ha volgut publicar en el seu blog aquest llibre i posar-ho a l’abast de tots els qui, des de diferents indrets, ens segueixen, interessats per les coses que fem al nostre poble.

Que el gaudiu !!

AdVV

Humanitzar la vida

jana

Jana Gos d’Espadà

A l’ entrada de casa, un poal amb aigua i lleixiu resta quiet contra l’ocre paret. El pal espera que un braç amable l’agafe per tal de netejar el terra: Jana té, potser, la darrera regla.

Ella, sempre ha estat una gossa molt curiosa i neta. En veure una petita gota de la seua sang, en cas de no adonar-nos, la fa desaparéixer.

Aquest matí hem eixit a fer la volta. Ens hem trobat amb Sebastià i Pepe.
Pepe és un gosset ratoneret creuat, amb ulls vívids, neguitós de veure-la tan gran com receptiva.
Tot era fer-li voltes, olorar-la, impacient, poregós. Jana li seguia el joc, però també li ensumava aqueixa inseguretat adolescent.

Jana no serà mai mare de cadells.

M’hagués agradat veure’ls, petitons, quasi cecs, cercant la llet, el caliu de la mare protectora. El seu caràcter, em digué una volta el veterinari, es refermarà.
Però també m’advertí de l’abandonament dels gossos regalats, en fer-se majors.

No pots donar un gos a qualsevol humà. Molt a sovint aquests no són a l’altura de la circumstància. I això m’ha decidit  que Jana no siga mare. I per açò mateix, he notat, al llarg dels anys, sensacions contradictòries.

Potser aquest animal dit “el príncep” ha humanitzat massa Jana, l’animal fidel.

I tot açò per arribar aquí:

Podrem humanitzar la veu, sí una veu, un to sense cap tipus d’odi?

Podrem humanitzar la mirada, fer-la neta, adobada de bondat, sense intencions cruels?

Podrem humanitzar la Vida, evaporar tot conat de violència, de sotmetre l’Altre, de menysprear-lo en públic, d’eliminar petites i grans guerres?

Podrem foragitar  la mala educació, el revengisme, la mentida, tota aquesta perversitat?

Pel camí dels teus ulls transparents Jana, cerque petits bocins d’esperança, de fe, de vida.

PUM, PAM PUM, L’ANY S’ACABA. S’ENCETA UN DE NOU.

PREGUNTES LLUM

 

No esteu una mica farts de tanta felicitació?milotxes

No esteu cansats de tants colorets?

No creieu que el personal avorreix amb vídeos?

Com és que no podeu oblidar-vos del mòbil?

Taponaríeu les vostres oïdes al seu ning-ning?

Heu rebentat de tanta gola?

Heu compartit taula i torrons?

Renunciaríeu al cava per l’aigua?

Un altre cop Feliç Nadal?

Encara més Bon Any 2017?

Us recordeu dels pares arraconats?

La Visa ja ha restat cremada?

Encara delereu més regals?

Heu fet les paus amb qui us injuria?

Heu pensat en el significat de la difamació?

Regaleu somriures cada matí

o simplement sou unes bèsties malcarades?

Us heu preguntat perquè calumnieu al veí?

Suporteu la felicitat dels altres?

Envegeu la sort dels vostres companys?

Voleu una altra felicitació de Nadal?

Us agraden les paraules buides i ensucrades?

Penseu en l’explotació actual de les persones al treball?

Esteu convençuts que aquest món funciona meravellosament?

Tasteu àpats en un cinc forquetes,

però cagueu al vol?

Cobegeu perfums de 5 euros?

Al capvespre aneu al forn perquè us regalen

el pa que haurien de llançar?

Mireu els ulls de la gent o camineu amb el cap cot?

Clisseu el Altres per damunt del muscle?

Us creieu millors que la resta de mortals?

Voleu que us desitge unes Felices Festes?

Votaríeu la tesi, “Jo a casa meua i Déu amb tots vosaltres”?

Espereu que us truquen a la porta per guanyar-vos el pa?

Regaleu el vostre temps o tan sols guanyeu diners?

Canteu per alegrar als Altres?

Viviu en una torre d’ivori?

Us agraden les plantes?

Camineu amb la ment en blanc?

Llegiu llibres per guanyar humilitat?

Escriviu en l’aire acompanyats d’oronetes?

Defeneu els qui no tenen veu?

Feu colzades per figurar?

Anheleu amb sinceritat el bé del vostre poble?

Heu demanat alguna volta perdó?

Esteu vacunats contra l’odi?

Nodriu amb venjança els vostres pollets?

Desitgeu Bon Nadal i un proper any millorable?

Escolteu, per atzar, la veu dels Altres

o és per pròpia voluntat?

Somrieu als núvols?

Ajudeu als qui no mai us tornaran res?

Penseu en positiu?

Us considereu amables aprenents?

Mireu més enllà dels vostres nassos?

Saludeu a tothom o, potser, us creieu divins?

Mengeu, cagueu i sueu o sou àngels?

Confieu en la bondat dels Altres?

Accepteu la vàlua de companyes i companys?

Sou franctiradors de mots per fer-vos notar?

Us deliu per l’èxit o per millorar el món?

A peu de pàgina preneu notes del silenci?

Li heu parlat a les flors dels corrals?

Feu encara bots sobre el terra

com si jugàreu al sambori?

Creureu que escric açò perquè us estime?

Aturareu totes les classes de violència?

Obrireu el cor als ulls dels demés?

Constatareu sempre honestedat?

Abraçareu els grans i petits sense distinció?

Evitareu suspicàcies i malvestat?

Comprendreu que la música ens sana?

Li trucareu a l’amic oblidat?

Fareu llenya de l’arbre caigut?

Encoratjareu les ànimes perdudes?

Us acostareu sense por a l’estrany?

Lluitareu contra les petites guerres quotidianes?

Perseguireu la Justícia amb majúscula?

Sabreu diluir-vos perquè nous valors despunten?

Evitareu els crits als qui us envolten?

Comprendreu que la mort us visitarà?

Estimareu els animals?

Anul·lareu qualsevol mort cruenta?

Defugireu tota rancúnia, malícia, repulsió?

Eliminareu tot tipus de subterfugis?

Admetreu els errors i la correcció?

Dibuixareu la paraula “Amor” en l’aire?

Us encarnareu en ella sense exigir res?

Ballareu sota la pluja?

Reconeixereu la sacralitat dels ésser vius?

Treballareu per l’esperança dels qui l’han perduda?

No esteu farts de tanta felicitació buida?

Això mateix,

tingueu els lectors i qui escolta un Bon Any,

us ho dic de veritat.

Muntanya de Sang, tercera novel·la del nostre col·laborador Sebastià Roglà

muntanya-de-sang2

 

Amb Muntanya de sang, el nostre amic i col·laborador articulista  de l’AA. VV , Sebastià Roglà inicia la seua tercera novel·la  que ha restat finalista al premi de narrativa de Sagunt d’enguany.

L’editorial Acen ha tingut a bé publicar-la i tots els veïns i companys de Sebastià podrem acostar-nos el dia 30 de desembre a la Casa de la Cultura per escoltar quatre cosetes sobre la mateixa, a les  20:15.

Ja sabeu, el color roig, com la sang, i no com l’orxata. Ens faran  14 0 15 cèntims per enganxar-nos a la trama, podrem preguntar-li com ha estat tot el procés de construcció i  i poder comprar-la, els qui són de llegir-la.

Enhorabona Sebastià i endavant!

muntanya-de-sang

 

 

Un jalogüín a casa!

jalouin2

Un super jalogüín ! !

Us ho assegure,  no sé com va ocórrer, però en entrar aquell matí a la cuina, el vaig veure movent la cua sobre  el banquet de granit.
Vaig haver de fregar-me els ulls davant de la meua incredulitat i, allà era, fotent bots sobre la pedra llisa: un jalogüín.

Era una cosa semblant a un peix però vestia de frac jaqueta negra, jupetí i una blanca, immaculada, impol·luta concepció per blanca camisa; somreia, sempre em somreia i duia una petita pancarta amb minúscules lletres que vaig desxifrar en traure aquella lupa color or vell i regal de mon pare per assabentar-me del missatge:

– Allibera’m! Allibera’m!

Amb la pell de les galtes estirada, el jalogüín  continuava amb aquell sagrat somriure.

A una braça tenia la paleta d’esclafar mosques i vaig pensar:

Merda de món!
Merda de gent!
Merda el pensament!

honorigarcia

L’Honori García

El país s’ensorra, els diners no mai arriben per allò necessari, més aviat s’evaporen en mans disperses de degenerats i estafadors. Les elits ho tenen tot ben lligat i trenat. A nosaltres ens prenen per idiotes.

Parlava tot sol davant del cara-neta del jalogüín; una ruïna caramel·litzada són aquests dies i la festa que ens volen fer creure.

Mentrimentres, -veges tu per què he hagut de ser jo-  qui tan sols, pel fet d’aixecar-me del llit, m’he trobat amb aquest gris petimetre que mou la cua amb pancarta incorporada!

No hi havia cap lògica, ni en el món que vivia, ni en aqueixa història que tenia davant dels nassos. Jo, un poca-solta conta-contes, no sabia com fer front a la voluntat d’aquest ésser que s’havia presentat somrient davant meu.

No ho vaig dubtar: d’una paletada el vaig esclafar tot just quan sonà el picaporta de la casa.
Encara commocionat pel fum morat que s’expandia entre els forats de la paleta vaig haver d’atendre aquella inusual trucada; de la cuina estant fins al rebedor, una boira morada em perseguia fins que vaigjalouin4bis obrir la porta.

Uns xiquets tots disfressats i amb tatuatges, serpentines, confeti, mata-sogres, trompetetes infernals i colors fins les orelles em digueren:

– Truc o tracte?

Sorprès per aquella xicalla, això és el primer que vaig badar:

– Truc o tracte?
Vés amb compte amb el cul d’aquell gat: és intacte!

El jalogüín aprofità la situació per tal d’impregnar-se en tota la colla de criatures que fugiren espantades com ànimes amb pena: Cames ajudeu-me!

La pell fina

djangoQuan érem menuts, els dissabtes, ens asseiem davant la televisió, en blanc i negre, per contemplar als pistolers de l’oest americà fer ús de la munició de manera indiscriminada contra tot el que venia bé. Nosaltres amb un got de malta i un tros de coca, anomenada «de boda», observàvem aquells actors que sempre resultaven triomfadors en qualsevol duel.

            En aquelles pel·lícules de mitat vesprada, davant d’un possible enemic, no es preguntava mai. Hi havia una llei no escrita que deia que abans es disparava i després es preguntava. Ara, sembla que hem tornat al llunyà oest i, encara que les bales no ixen des d’un revòlver, fan el mateix efecte que abans (o pitjor).

            Les xarxes són com una gran pistola des de la qual es disparen armes més mortíferes que les dels dissabtes de vesprada, així tothom que té accés a un teclat i una xarxa pot fer molt més mal que abans.

            On ha quedat aquell mite sobre el botó del que disposaven els americans i els russos per disparar en qualsevol moment i fer esclatar mig món? Aquest ha quedat substituït per un teclat  i una xarxa.

            On vull arribar amb tot això? Doncs bé, en l’actualitat tothom té dret a opinar, a embolicar, a criticar i a exigir. Ningú, comprova. Ningú pensa. I a ningú li importen les conseqüències que la pulsació d’un botó virtual pot originar. En fi tothom pot disparar, en qualsevol moment, sense necessitat de preguntar.

           farenheit-2 D’aquesta manera, ens permetem el luxe de donar la nostra opinió sense contrastar moltes de les manifestacions que es fan. Moltes vegades compartim comentaris o entrem en discussions de les quals, una gran part, són interessades i en algunes d’elles, encara que no sabem de que es parla, ens deixem portar per on vol la majoria.

            Totes aquestes discussions han fet que s’haja produït una involució en la manera de pensar del col·lectiu. Ens hem tornat molt poc permissius, ens hem fet més radicals, més intolerants, però el més greu és que, també, estem perdent el sentit de l’humor.

            Hui en dia no es pot donar cap opinió diferent de la que pensa un col·lectiu  nombrós i influent, no podem criticar certs comportaments ni ideals, ni tampoc podem tindre un pensament diferent en segons quins llocs del país o del món. Perquè, quan un satèl·lit d’aquests que circulen per les xarxes, moltes vegades amb un pseudònim, diu que el sol és negre tothom ho acaba creient i defensant com si fóra quelcom i ens anara la vida.

            L’esperit crític està desapareixent, ja no queda sentit de l’humor, no es pot fer broma de segons quines coses, ens escandalitzem sense motiu, ens hem fet molt intolerants, no s’accepten les crítiques i la major part de les vegades en compte de mirar el cel, mirem el dit que l’assenyala. Tot és blanc o és negre. Els grisos han desaparegut.

            Per què, realment, qui sabia què havia passat amb els titellaires als quals havien acusat de terrorisme? Perquè tothom, policia i polítics inclosos, varen declarar que estaven fent apologia del terrorisme. I qui es va qüestionar el que varen dir alguns assistents? Ningú

    maria_frisa        L’escriptora Maria Frisa ha estat criticada i assetjada per un llibre escrit sobre l’educació del nostres fills. Doncs a partir d’una frase treta de context d’un llibre de 300 pàgines s’ha armat un gran enrenou. S’ha insultat a l’autora, s’ha recomanat que es cremen els seus llibres (Recordeu Farenheit 451?) i el més «graciós?» de tot és que el noranta-nou per cent dels que l’han criticada no s’han llegit el llibre.

            Un altre exemple el podríem trobar amb l’escriptor Pérez Andújar a qui se l’ha criticat pels seus treballs i els seus articles on qüestiona algunes posicions polítiques. Doncs els que no pensen com ell ja s’han encarregat d’orquestrar una campanya d’assetjament a través de les xarxes socials (com si de cop la llibertat d’expressió haguera desaparegut).

            Malauradament, la societat està entrant al joc dels qui controlen el món. Ells són els que dicten les normes a seguir. Ens diuen el que està bé i el que malament. No necessiten res més que un click a l’ordinador o que compartim alguna de les seues idees. Qui intenta qüestionar o defensar una mentida acaba engolit per la massa. I nosaltres disparem i després preguntem, mentre davant del monitor tenim recolzada la tassa de malta i encara queden molles de coca.

Article elaborat per Sebastià Roglà.