Entrevista a Laia Cañes amb motiu de la setena posició en el campionat del món de Trail-Running.

Un dels objectius del blog de l’AdVV és  distingir i ressenyar els veïns i veïnes de la Vilavella que han sobreeixit  o són referents en activitats culturals, educatives,  artístiques, artesanals , d’investigació o en el món de l’esport. En aquesta darrera pràctica, des de la Vilavella , ha eixit una esportista que ha arribat als nivells més elevats que qualsevol esportista aspira:  convertir-se en esportista d’elit i assolir un alt reconeixement pels premis, marques i  primeres classificacions en les competicions on participa. És Laia Cañes,  la vilavellera que més èxit ha obtingut en el món de l’esport, concretament en un de gran duresa i exigència com és el Trail-Running, maratons de muntanya de gran recorregut.

El 2017 serà un any inoblidable per a Laia. Atleta de la selecció espanyola d’atletisme en dos campionats, europeu i mundial, ha sigut setena classificada  i primera espanyola en el campionat de món celebrat recentment en Itàlia. Aquesta destacada  classificació entre les millors atletes del món en Trails ha vingut precedida de la victòria en el MIM de Penyagolosa, classificació després d’assolir cinc anys seguits la segona posició, dos campionats autonòmics de marató i primeres classificacions en diferents proves internacionals.

Laia ja s’ha convertit en un referent entre el món de l’atletisme de muntanya, on a més de les seues marques,  destaquen les qualitats i valors esportius que la fan especial: humilitat, simpatia, esforç, preparació, entrenament constant i motivació de superació.  Valors que defineixen la seua personalitat i el seu rol d’esportista d’elit.

Des de l’ AdVV felicitem a Laia Cañes Badenes pels seus èxits esportius i per convertir-se en un referent a nivell internacional en el Trail-Running. Per tal  motiu publiquem l’entrevista que a Crono TV – Mediterráneo li han fet  amb motiu d’haver quedat en la posició setena en el campionat del món de Trail-Runnig celebrat a Itàlia.

(Cliqueu sobre l’enllaç per a veure l’entrevista)

http://webtv.tvmediterraneo.es/embed/?videoId=e-5612

La dictadura virtual

El segle XXI ha estat una revolució en tot els sentits, especialment a nivell tecnològic. De fet les operacions mèdiques es fan amb un ordinador, els bancs fan les operacions bancàries a través del cable, les guerres entre països es retransmeten per televisió i molts dels pitjors atacs es fan per la xarxa.

Els ciutadans comuns ens hem deixar seduir per part de tota aquesta allau tecnològica sense pensar-ho, d’aquesta manera tots disposem en les nostres cases d’Internet sense fils, ordinador (o ordinadors), tauletes, mòbils i càmeres de fotos digitals. Ara, diuen, es pot sobreviure sense necessitat d’eixir de casa ni de tindre en els nostres armaris robers només que un parell de pijames per si ve el del butà, el repartidor del supermercat o el subministrador exprés.

Però, de veritat, necessitem totes aquestes andròmines? O és que ens hem pujat al carro de les noves tecnologies sense pensar-ho?

Crec que és una mica de tot ja que, tal com passa en les modes, tots intentem estar a l’última. Qui no recorda els primers televisors a color o els primers vídeos… Però hi ha alguna cosa amb la qual no hem pensat i és què passa quan tot aquest munt de cables i de connexions sense fils no funcionen. Aleshores és quan ens adonem que possiblement no estàvem tan encertats quan adquiríem tots aquests aparells (en la tenda tot funciona tan bé…)

Però el pitjor de tot això és que a partir d’aquest sofisticat sistema que tenim a les nostres cases, també ens hem deixat entabanar per les xarxes socials i moltes vegades sense discriminar-les, és a dir, tot el que apareix en elles, tot és veritat. I, a més, com són lliures i obertes, podem manifestar el que ens vinga en gana sense donar explicacions a ningú i sense que ens ho puguen prohibir.

I tota aquesta suposada modernitat i aquest avanç en les nostres vides em porta a recordar els anys 80 (possiblement l’època de major llibertat al nostre país). Així, si fem una revisió a tot el que apareixia als mitjans de comunicació ens trobàrem amb la sorpresa (desagradable?) que moltes de les coses que es feien abans, ara no seria possible fer-les. Qui no recorda programes de televisió com Popgrama, Musical Express, Viaje con nosotros o Si yo fuera presidente? Programes amb que els presentador i convidats podien manifestar les seues idees de manera lliure sense que la dictadura de la xarxa els condemnara en un futur a les catacumbes. Qui no recorda lletres de cançons de La

Mandràgora, Sabina o Loquillo?

Bé, doncs ara, tot es mira amb una lupa ultra-dimensionada, tot el que és políticament incorrecte no té cabuda als mitjans de comunicació i qualsevol opinió pot ser qüestionada, denunciada i vilipendiada per un avatar sense nom, cognom ni identitat, com podria ser anem a suposar Buggs Bunny.

La dictadura de la xarxa ha vingut molt bé a la classe política. Es vigila des de darrere d’una pantalla de plasma. Ja no és necessari utilitzar mitjans convencionals per controlar els elements subversius. I, el pitjor de tot, entre nosaltres exercim la dictadura cada vegada que alguna cosa no ens sembla adient o qui ho diu no ens agrada.

Article elaborat per Sebastià Roglà.

LES ENIGMÀTIQUES ENES PALATALS DE LA SERRALADA D’ ESPADÀ

A través del present escrit es pretén donar a conéixer unes gravacions realitzades en roca en alguns dels cims més prominents de la serralada Espadà. També aprofitar la difusió del medi, per a convidar a qui siga coneixedor d’alguna dada, o puga aportar algun detall interessant que potser podrà tindre relació amb el tema, que ho compartisca i així disposar tots de la dita informació. Gràcies.

Va ser al voltant de 1990 quan vaig descobrir gravada en una roca una espectacular i majestuosa una ena palatal en la zona del Pic de Font de Cabres. M’havia detingut un moment a recuperar-me de l’esgotadora carrera que estava realitzant, quan em vaig adonar de la inusual gravació. Una perfecta ena palatal havia sigut plasmada en el dur llenç. D’una grandària d’uns 20×20 cmts i perfectament definida romania la lletra, allí impertèrrita i sense res que la intimidara. No li vaig fer més cas. Continuava corrent mentres la coneguda i simbòlica ena palatal va quedar oblidada completament fins que a causa de la casualitat, diversos anys després va emergir des del fons de la meua memòria, reclamant i exigint una atenció que en el seu moment no li vaig prestar.

Aproximadament vint anys més tard, vaig realitzar un altre singular descobriment. Havia passat ja molt de temps i aquesta vegada caminava en compte de córrer. M’havia detingut a descansar un moment al cim de Mondragón i mentres contemplava l’enorme i aborronadora cicatriu infligida a la maragda plana per la civilització i batejada com CV-10, em vaig trobar a l’abaixar la mirada, amb una altra ena palatal. Em va intrigar prou, trobar una ena palatal idèntica a la que ja coneixia i que en eixe mateix instant va sorgir des del més recòndit de la meua ment reclamant atenció. Va aparéixer ràpida en la meua ment la lletra situada en el Pic de Font de Cabres i descoberta feia ja molts anys. En un principi, em vaig preguntar si estaria confós sobre el lloc on havia trobat la ena palatal, però prompte vaig recordar que l’emplaçament no era el mateix, perquè ara em trobava al cim de Mondragón i no a Font de Cabres.  La roca tampoc era la mateixa, a Font de Cabres, la ena havia sigut gravada sobre aquell bru rogenc llenç del roig i en aquesta ocasió el suport triat era l’inconfusible grisenc de la roca calcària. Contemplant el  Pic de Font de Cabres des de Mondragón que era on estava, vaig pensar que tal vegada en una altre cim haguera alguna ena més gravada.  Mentalment, vaig observar que traçant una recta sobre el mapa de manera que unira els dos punts on estaven les dos enes palatals ja conegudes, i allargant esta línia imaginària, s’arribava fins al cim de la muntanya coneguda com a Pipa. Vaig pensar que com no hi ha dos sense tres, tal vegada allí, en aquell lloc,  haguera una altra ena més.

En els pròxims dies vaig ascendir a Pipa i sorprenentment, allí també la vaig trobar gravada en la roca. Moltes eren les preguntes que acudien a la meua ment, ja que trobar-la tres vegades en un espai relativament pròxim no podia ser casualitat. Qui havia realitzat les dites gravacions? I  Per què?

Al cim de Pipa i mentres contemplava les esmolades dents de la serralada, vaig pensar que tal vegada en altres indrets també es podria trobar aquesta gravació. Com sovint  eixia per la serra, vaig decidir que aprofitaria per a fixar-me als cims que en un futur visitaria  i així comprovar que no haguera cap ena més. Durant els tres anys següents, el resultat  va ser satisfactori, ja que vaig trobar comptant les mencionades, un total de set enes més.

Les set enes palatals, són majúscules i totes presenten la mateixa grafia i més o menys la mateixa grandària, la tècnica utilitzada per a desgastar la roca formant la lletra, aparentment, és la mateixa. Pareix que s’ha utilitzat algun sistema de fregament, ja que no hi ha cap senyal que evidencie l’ús d’alguna ferramenta. No s’observen; angles ni solcs definits ni cap tipus de mossa que delate la utilització d’algun tipus de cisell o una altra ferramenta.

Sense tindre en compte el tapís emprat, ens trobem amb que totes les enes són iguals. Tant en grandària com el traç i la forma i totes es troben en cims o llocs estratègics. Això ens conduïx a deduir que ha sigut una mateixa persona la que ha realitzat tan ardu i laboriós treball.

Les zones en què s’han trobat són: Pic de Font de Cabres, Mondragón, Pipa, Castro, Espadà, Nevera i Puntal. Cal assenyalar, que vaig visitar molts més cims de la serralada sense trobar-ne cap més.

Durant els tres anys en què vaig descobrir quasi totes les lletres, vaig realitzar diverses indagacions per a conéixer a què obeïen eixes  enigmàtiques gravacions en roca en molts dels importants i elevats cims de la serralada. Vaig preguntar indiscriminadament a tot tipus de persones, (muntanyencs, caçadors, pastors,  habitants dels pobles, etc) i ningú coneixia ni tan sols una sola de les enes mencionades. Evidentment tampoc podien donar resposta a cap pregunta formulada respecte d’això.

Vaig consultar diverses fonts; Exèrcit, Institut Cartogràfic, unes quantes Conselleries (tal vegada hi havia alguna relació amb mines, cadastre..) i un llarg etc de possibilitats que se’m van ocórrer per a obtindre respostes. Entre elles, com no, navegar incansablement en internet, però sense arribar a bon port. En la xarxa tampoc vaig trobar res que poguera donar llum sobre el tema en qüestió.

Els principals fets històrics de la serralada tampoc no van aportar cap pista al desafiador misteri que les enes palatals plantejaven. Ni l’ocupació humana de bona part de la serra, ni les incursions de les quadrilles de bandolers a finals del segle XIX entre altres, pareixien tindre cap relació amb les gravacions de la lletra.

També vaig pensar en diverses possibilitats un poc menys ortodoxes. Potser algun tros de cosmovisió havia sigut reflectit de manera que des de les altures es poguera distingir alguna constel·lació desconeguda?, algun coneixement esotèric es tancava en la gravació i/o situació de les enes trobades?. L’esperat fracàs en aquests casos no em va sorprendre.

Una de les possibilitats factibles que crec que podria ser viable és que les dites gravacions fóren realitzades durant la guerra civil. Més concretament per algú de l’exèrcit republicà. Això és degut al fet que a tot arreu on s’ha trobat una ena palatal, van estar ocupats durant llarg temps per l’exèrcit republicà. En canvi molts dels cims on es troba una ena palatal gravada, no van ser calcigades per l’exèrcit franquista fins finalitzada la contesa. Acabada aquesta, és prou impensable que algú es dedicara a realitzar les dites gravacions, perquè l’esforç i el temps invertit en això és evident.

En conclusió, actualment les preguntes són les mateixes i les respostes de moment també. Passats ja molts anys, em continuen intrigant les gravacions mencionades i em continue preguntant;  Qui va realitzar les dites gravacions i amb quin objectiu?, Com es van realitzar?, Quan?,  Per què eixa lletra i no una altra o altres diferents?,  Queden més enes per descobrir?, Existiran enes gravades en altres serralades, tal vegada per proximitat; La Calderona?, Amaguen les enes algun missatge encriptat que encara no coneixem?. Estarà viu el desconegut autor?. Preguntes aquestes i moltes més que malauradament romanen sense resposta.

Perquè no es perdera la informació, la vaig plasmar en una espècie d’esborrany on conte les meues vivències descobrint les dites enes i a més, ara per mitjà d’aquest apunt, que com ja es va assenyalar al principi, pretén donar a conéixer les lletres que maliciosament, acaricien el cel de la serra i romanen allí sagaçment ubicades,  tal vegada amb l’esperança que algú aporte llum a tan enigmàtiques gravacions i es desentranye l’inexplicable jeroglífic que burlanerament ens presenten aquestes lletres de la serralada d’Espadà.

Article i fotografies: ESTANISLAO LENGUA

Mare meua la pastera ! Una falla villavellera de l’any 1944

Aquest escrit, revisat i corregit de nou, va ser publicat al BIM de la Vilavella.
Encara que semble estrany per a les noves generacions, fa 73 anys, concretament el 18 de març de 1944 es va plantar al nostre poble la primera falla, i onze anys després, en 1955 n’instal·laren una segona a la creu, prop del pou del carrer de santa Bàrbara, però aquesta no va tindre tanta nomenada. El mateix va ocórrer amb la tercera i última.

El tema principal i motiu d’inspiració, va ser una broma que unes xicotes gastaren a un venedor ambulant que acudia tots els dilluns al poble, per vendre pasteres per amassar el pa. L’home vestia un guardapols, jaqueta i una bufanda i amb aquesta indumentària quedà reflectit a la falla, acompanyat per una gran pastera que fou l’objecte de la burla.

Fotografia d’Enrique Escrig

La colla d’amigues que tenien en el pobre home un passatemps assegurat, anaren a la seua recerca i en trobar-lo demanaren el preu de la mercaderia, marejant-lo de mala manera, i per seguir el divertiment li digueren que volien una pastera més gran per regalar-li-la a una amiga que es casava. L’home es va quedar un poc recelós, desconfiant de l’encàrrec i a fi de cerciorar-se preguntà a una veïna si les joves eren de fiar, cosa que ella ho va afirmar sense cap dubte, contestant-li: “No es preocupe que són de confiança”.

Passaren alguns dilluns i el mercader no portava l’encomanda, cosa que causava gran bullanga entre el grup. Fins que va arribar la pastera, ben pomposa. I igual que altres vegades li preguntaren amb un to burlaner: ”tio Pasteretes -eixe era el renom que li havien tret- mos ha portat la pastera que li havíem encarregat?” Quan es la va ensenyar van fugir esvalotades i es van amagar perquè els van advertir que el polisero les buscava per tancar-les.

Prompte la notícia es va escampar pel poble i el fotògraf, Enrique Escrig, amb gran sentit de l’humor, en va traure profit i així ho va deixar palés a la falla amb el seu enginy. Vicent del Mut que estava aleshores estudiant Medicina a Madrid, va realitzar les glosses en un valencià poc ortodox i Rafael el Pintor va pintar els rètols. Els ninots, de mida natural, anaven vestits gràcies a la col·laboració d’Amèlia, germana d’Enrique. Les caretes eren de les que s’empraven a carnestoltes. Cinc ninots, quatre hòmens i una dóna formaven l’escenari humorístic.

La frontera de l’església amb el seu campanar constituïen el teló de fons de la falla, amb un lema que deia: “El dilluns mercat”. El personatge principal era el tio Pasteretes amb cara de sorpresa, la boca oberta i un cigarret que es despenjava del llavi. Amb la mà dreta subjectava una descomunal navalla i a l’esquerra duia una escaleta de pastar. No podia faltar-hi un llapis a la butxaca superior esquerra per agafar les encomandes. Al pit portava un cartell “¿Saben vostés qui ancomanat una PASTERETA?” Darrere, una jove, vestida a la moda, amb una cistella per anar al mercat i la inscripció “Mare meua la pastera, estic tota marechá, si ixe home mataulla en pega una navachá”!

Per completar la falla, el tema secundari exposava la competència entre un salser que s’havia establert a Moncofa i acudia al mercat a vendre sardines als clients i també els tenders del poble i altre venedor. Tots dos tenien al seu lloc una bóta de sardines, aliment bàsic en aquella època de postguerra. Un cartell, situat al frontal de la plataforma resava: “El dilluns en Vilavella, / es una divertició, / les dones roden la bota, / com si chuaren a bou redó”. I altre: “Agarreu la canastilla / y allarguevos al mercat/ Qu’alli vos daran sardina/ pa tota una eternitat.” Al fons un ninot esquifit, amb una sardina a la boca, s’havia quedat groguissó de tant de menjar el simpàtic peix, tota la seua dieta: “De menjar tanta sardina / me quedat estret de pit”. La veritat és que el preu de la sardina de bóta, gràcies al salser, havia caigut en picat, així ho manifestava altre cartell: “Si deu com esta costaren una pesseta…[il·legible]”. El dibuix d’una gran sardina envoltava el frontis, els laterals estaven ocupats per altres motius que no són visibles en la foto.

Com era d’esperar la falla causà gran rebombori al poble, desitjós d’esdeveniments i es va quedar per a la posteritat la frase: Mare meua la pastera!

La falla la posaren al carrer de la festa, a la placeta de Robres, l’únic lloc amb un poc d’amplària, però la vespra de la festa va caure malalta la tia Andrea (Andrea Viñerta Mechó) que just vivia d’esquena a la falla i es va morir de sobte. La tia Andrea havia estat una de les animadores, a sa casa s’havien elaborat els bunyols i el xocolate per a la celebració, així que per respecte a la difunta, traslladaren el monument, de soca-rel, sota el cantó del campanar. Poc abans de les 12 de la nit Pascual de Rovell amb la seua dolçaina i acompanyat pel seu tabaleter, posava la música. Després de cremar-la, menjaren el xocolate i s’acabà la festa.

Article elaborat per Imma Vicent.

El governant

governantDeia Plató que el millor governant és aquell que no vol ser-ho. Què vol dir aquesta asseveració? Hi ha algú que es presente de manera voluntària a un càrrec i resulta que no vulga ser-ho? No és gens fàcil entendre aquesta afirmació però té molt més sentit del que sembla.

El que ens diu aquest filòsof és que, per diferents circumstàncies de la vida, les persones ens veiem en la necessitat o en el compromís de ficar-nos en llocs que no ens proporcionen cap plaer i que no sabem si ens agraden.

Vaig a distingir les dues maneres de ser un governant i perquè, en alguns casos, s’arriba a aquesta situació.

En primer lloc existeix el governant que és governant i que vol ser-ho: aquesta és una persona que per diferents circumstàncies (no vaig a ser jo qui les jutge) se n’ha adonat que ser el cap d’alguna administració té molts avantatges, entre els que podem destacar, que com és la persona que més «mana», que té un poder i un estatus sobre els demés que, possiblement, no podria ostentar des de cap altre lloc, el permet viure a ell i als familiars de manera molt còmoda, a més es fa palès el poder d’influència sobre els seus «inferiors».

Però, encara hi ha coses més importants de les que aquest tipus de governant, amb els anys, no vol arribar a desempallegar-se; una que vol continuar vivint indefinidament del sistema i una altra que, moltes vegades, són persones que no han exercit mai cap feina, ni els ha tocat fitxar en cap empresa. Han arribat tenint com a referència a molts companys que s’han eternitzat en el càrrec, que han viscut, i han mort, a costa de l’erari públic i que no han tingut mai cap tipus de problema per continuar asseguts en les seues poltrones. Han hagut de renunciar a les seves ¿conviccions? i a les seves ¿professions? a canvi d’una feina que els ha proporcionat el carnet de «polític».

El filòsof Plató

El filòsof Plató

L’altre governant és el que ho és sense voler ser-ho.

Aquest, normalment, és governant de poble i en la majoria dels casos s’ha posat en política perquè és fidel a unes idees, és conseqüent, té ganes de poder fer coses pels seus veïns i vol millorar-les i canviar-les. És una persona que té el seu lloc de treball i no vol renunciar a ell, així, o bé el compatibilitza amb la tasca de càrrec electe o bé demana un temps d’excedència (només amb aquesta darrera afirmació ja trobem un fet destacable i una diferència substancial ja que aquest darrer individu «té feina» i el primer no).

El governant que no vol ser-ho no pensa en acomodar-se en un despatx com a càrrec públic. No vol viure del càrrec ni enganxar-se a ell. Té una feina que és a la que es dedica i es dedicarà quan acabe el seu temps en la política. Una feina per a la qual, moltes vegades, ha estat preparant-se molts anys i que li agrada. No vol cap carnet de polític, no se sent polític i està de pas. Vol millorar la vida dels seus veïns i després marxar a casa. Tampoc acaba de quadrar en els aparells dels partits, perquè no té por al càstig, no té cap temor de no tornar a anar en una llista electoral, en definitiva és un polític de pas, perquè no es plega a les consignes dels grans partits.

Pense que la diferència, entre un i l’altre, és substancial.

Plató creia en la política i amb els governants, però sabia que el governant que no vol ser-ho és el millor governant.

Article de Sebastià Roglà.

I ara, què faran els llauradors?

img-20170215-wa0008I ara què?

Fa unes setmanes que l’Associació de veïns organitzà una conferència, on en la casa de la cultura Manuel Vicent, Josep Ramon Urban ens explicà quina era la situació del camp i analitzà el perquè de la desastrosa campanya de la taronja al nostre País, concretament a la comarca nostra de Plana Baixa. Aquest acte fou recolzat pel propi ajuntament i pel Consell Agrari del poble.

No és que els assistents desconegueren aquesta situació, però el que esperaven tots era que -després del parlament del sindicalista de la Unió de Llauradors i dels torns de preguntes- es prengueren tota una sèrie de decisions per organitzar-se els llauradors i pressionar als nostres governants per defendre els nostres interessos econòmics com a productors en les institucions, Corts Valencianes, Parlament espanyol  i en les instàncies de la Unió Europea.

Això és el que crec captà un servidor que vaig acostar-me a l’esdeveniment que semblava interessant perquè la sala estava plena, de gom a a gom.

Els llauradors són uns treballadors que, fins ara, i per una majoria de governs, han estat abandonats a la seua sort.

Són molt poc intel·ligents, per no dir estúpids, els nostres representats electes que no defenen o abandonen a l’atzar tots els assumptes econòmics relacionats amb l’agricultura. No me’ls veig mastegant mòbils, ordinadors, televisors de plasma i torradores de pa.

Per altra banda, mentre els comerciants s’han organitzat i associat per defendre els seus interessos  econòmics, imposant els preus de compra i pressionen els governs de totes les instàncies humanes, facilitant els tractats de comerç com els de Sud-Àfrica, pels quals entren taronges quan ací ens trobem en plena producció, els xicotets llauradors no ho han fet fins ara. Això els deixa desemparats i sense capacitat d’influència sobre les institucions. Ja se sap, com en qualsevol conflicte social, un a un som com la pols, res; junts, units, organitzats, tenim més força.

Els llauradors han de procurar unir-se i convocar accions, entre elles una reunió amb els diferents sindicats i organitzacions agrícoles per exigir les seues reivindicacions: preus justs als productes del camps per viure amb dignitat, confirmació dels contractes del camp amb obligacions per banda dels compradors de taronja i altres fruites, verdures o cereals, sancions per incompliment de les lleis, i un llarg etcètera.

img-20170215-wa0006Així que l’ajuntament del poble es va comprometre a reunir-se amb altres ajuntaments de les rodalies per tal de tractar aquesta temàtica i veure si poden anar a la Conselleria per tal de parlar amb els nostres representants i plantejar-los tots els entrebancs a què estan sotmesos els llauradors any rere any.

Però serà això prou?

No haurien de concretar accions i pressionar els nostres representants perquè defenguen la qualitat dels productes de la nostra terra i la dignitat de la vida de qui ens dóna, any rere any, de menjar?

AA.VV

 

Humanitzar la vida

jana

Jana Gos d’Espadà

A l’ entrada de casa, un poal amb aigua i lleixiu resta quiet contra l’ocre paret. El pal espera que un braç amable l’agafe per tal de netejar el terra: Jana té, potser, la darrera regla.

Ella, sempre ha estat una gossa molt curiosa i neta. En veure una petita gota de la seua sang, en cas de no adonar-nos, la fa desaparéixer.

Aquest matí hem eixit a fer la volta. Ens hem trobat amb Sebastià i Pepe.
Pepe és un gosset ratoneret creuat, amb ulls vívids, neguitós de veure-la tan gran com receptiva.
Tot era fer-li voltes, olorar-la, impacient, poregós. Jana li seguia el joc, però també li ensumava aqueixa inseguretat adolescent.

Jana no serà mai mare de cadells.

M’hagués agradat veure’ls, petitons, quasi cecs, cercant la llet, el caliu de la mare protectora. El seu caràcter, em digué una volta el veterinari, es refermarà.
Però també m’advertí de l’abandonament dels gossos regalats, en fer-se majors.

No pots donar un gos a qualsevol humà. Molt a sovint aquests no són a l’altura de la circumstància. I això m’ha decidit  que Jana no siga mare. I per açò mateix, he notat, al llarg dels anys, sensacions contradictòries.

Potser aquest animal dit “el príncep” ha humanitzat massa Jana, l’animal fidel.

I tot açò per arribar aquí:

Podrem humanitzar la veu, sí una veu, un to sense cap tipus d’odi?

Podrem humanitzar la mirada, fer-la neta, adobada de bondat, sense intencions cruels?

Podrem humanitzar la Vida, evaporar tot conat de violència, de sotmetre l’Altre, de menysprear-lo en públic, d’eliminar petites i grans guerres?

Podrem foragitar  la mala educació, el revengisme, la mentida, tota aquesta perversitat?

Pel camí dels teus ulls transparents Jana, cerque petits bocins d’esperança, de fe, de vida.