Cartes a Irina, 69

Fotografia de Irina Shishkina a Unsplash

Illa de Wrangel 18 de febrer 1969

Quan òbric al dematí la porta de l’esfera, a cada pas donat llisque com en un palau de gel al terra del qual m’hi veig.

No hi ha ningú, ni mai rep un bon dia. Tan sols un sol petit en cel canviant saluda. Compte les petjades i em parle sol per veure si la lògica no s’ha enfugit: un, dos, tres, vint-i-quatre, seixanta-sis i torna el silenci. Amb els llavis pessigue els nombres cap endins, mentre els passos dibuixen vellutats de llum: I-R-I-N-A.

El teu nom invisible, com la rosada als arbres.

Ningú no el veu, però sé que hi és.

 

Cartes a Irina, 68

Fotografia de Grant Ritchie a Unsplash

Illa de Wrangel 17 febrer 1969

Aquesta és la carta 68. Tot fou resultat d’un pàlpit, d’una fugaç emoció transmutada en sentiment i enregistrat amb mots.

No fou un repte, ni un propòsit, fou natural i m’agraden les corbes d’aquests números. Tu ja coneixes, Irina, que la vida no mai es desenvolupa en línia recta; funciona a sotracs, moviments invertits de vegades, d’altres, t’embolcalla que pots sentir-te ofuscada, allunyada de mínimes llibertats.

68 cartes per alçar la mirada, perseguir l’horitzó d’una llavor esperançada que hi ha en tu. Vull deixar-ho escrit perquè t’ho cregues, per donar fe que les paraules modulen el nostre viure.

Fe que no pot comprar-se, ni vendre’s.

A la porta del cor et dese paraules cada dia, beu-les; tu també nodreixes el món.

Cartes a Irina, 67

Fotografia de Romain Mathon a Unsplash

Illa de Wrangel 16 febrer 1969

Hi ha un degoteig d’aigua.

Pot veure’s, sentir-se per tot arreu; en l’aire, suspesa al vent, esmicolada en micres com una mascareta -boira en la pell- que t’acull, sota els peus subterranis que semblen surar.

Hi ha un degoteig sincopat.

Aquest cor bombeja bocins de líquida primavera i l’horitzó em somriu.

No hi ha pedres, parets, ni cims propers on l’eco em retorne el teu nom, Irina. Hi ha un luxe blau en aquesta mitjanit que tan sols admire. Veuen aquests ulls el que no pots, però imagines amb excreix.

I l’aigua xiuxiueja a tort i dret. Aigua que enlaira la vida i en té cura; no molses, no plantes, no arbres en aquesta corba del món on els segles s’han adormit .

A l’escrit creixes única, flor adjectiu on beus les aigües abans lliurades.
Tinc un desig que no el somie: passege en un jardí.

Cartes a Irina, 66

Fotografia de Dave Jo a Unsplash

Illa de Wrangel 15 de febrer 1969

Reconéixer la vàlua de les coses és la forma de fer les paus amb tot.
Això m’ha passat de fa un bon grapat d’anys fins el moment actual, Irina.

Armariets, fou la paraula clau.

Els divendres, el meu fill quan s’acomiadava per anar a estudiar, em deia: – “Bon dia pare, avui és el teu dia, toquen els armariets de la cuina i rebost”. Somreia burleta i jo acceptava la missió. Així fou el descobriment que tot pot esdevenir valuós, des de l’objecte més humil o feina rutinària, fins la tasca més complexa.

Encarava qualsevol projecte com essencial. Podia buidar la ment mentre l’aigua polvoritzada fregava les portes i havia d’eixugar-les amb draps de cotó immaculat. Ja no contava el temps, simplement s’esllavissava entre les mans. Després neteja de frigorífic, manisetes, qualsevol altre treball era dignificat; una cosa rere l’altra, com quan el llapis inicia el dibuix d’una lletra, aquesta conforma un mot i la frase arrodoneix un petit significat per traspuar vitalitat.

És així com el burleta del fill m’omplia de tota l’estima oblidada en les tasques quotidianes. Una altra manera discreta, sense circumloquis, ni prepotent, de fer l’amor.

Amor, una paraula gran, malversada. Davant d’ella, observe el món amb un xic encara d’esperança i preferisc callar, callar, callar.

En tot llostreja l’amor; t’espera delicada Irina.

 

Cartes a Irina, 65

Fotografia de Tyler Bolhuis a Unsplash

Illa de Wrangel 14 de febrer 1969

Avui faig rodar en cercles un llapis a taula, mentre es realitzen les còpies de seguretat de les dades emmagatzemades. No sé per què, recorde aquell arròs caldós amb peix i enyore el somriure de les tres pescateres meues .

Ací tot el que rep és congelat i no sap igual. Isc al passeig, són les 18:35 i una llum esmorteïda m’envolta, com ho fa el record fumejant del plat absent per 8 mesos.

Tot i el crepitar de plaques de gel cada cop més greu, tot i l’absència d’ocells i animals, no tinc por. El dia s’apaga i baixen núvols fins confondre’s amb la mirada. Farà fred i aquesta nit xiularan els caramells al vent.

De vegades Irina, si a la matinada em desperte, imagine estar assegut en una sala de concerts i, a poc a poc, els sentits m’abandonen. Aquesta dolcesa del dormir, encara és amb mi.

La penombra és més àmplia que la llum. M’agafe a l’arròs, a l’olor de llenya cremada, a la coca amb tomata i de llanda, a les postres del temps i el gelat de torró. En la memòria, molt a sovint, és diumenge: recorde l’infant que vaig ser, aqueixa felicitat.

Digues-m’ho Irina, on t’acostes per desfer-te de les gàbies de solitud?

Les màquines amb les seues rutines, nosaltres amb aquells somnis d’harmonia i llibertat.

 

Cartes a Irina, 64

Fotografia de Robert Bye a Unsplash

Illa de Wrangel,  13 de febrer de 1969

L’èxit, Irina, tan sols és una rentada de cara d’un ego amb ínfules d’eternitzar-se, però que, conscient, se sap efímer físicament i lògica. I no hi ha res més.

Francesca Cacinni fou una poeta i compositora barroca que escrigué 5 óperes de les quals tan sols es conserva una, La liberazione di Ruggiero dall’isola d’Alcina; les altres 4 perdudes, a banda d’escriure música vocal, instrumental, secular i religiosa.

Una dona creativa, feliç per fer allò que estimava malgrat les adversitats de l’època, moltes, immenses.

Tingué èxit Francesca?

No fiu l’obra per obtenir-lo, soterrada en prestatgeries d’aristòcrates polsosos que guardarien, si més no un exemplar com una andròmina més, de la qual, passats uns anys, caldria desfer-se.
Francesca en un món patriarcal on tan sols els homes creien tenir aptituds absolutes per a la música i llur interpretació.

Tingué èxit Francesca?

Ella fiu allò que la intel·ligència i el cor li suggeriren; no mai renuncià. Aquest, Irina, fou el seu autèntic èxit. No necessità res més. Paper i tinta, entre d’altres aspectes, construiren un vessant de la seua felicitat.

És aquesta intimitat la que ens interessa. Recorda-ho Irina.

Que diuen construïm palaus als núvols? Doncs això mateix, poca cosa més ens importa. Aqueixa arquitectura senzilla, sense edat, és la nostra.

Quantes formes de dibuixar esclavitud, Irina!
Però tu ets palau i els núvols et somriuen.

 

Cartes a Irina, 63

Fotografia de Natasha Vasiljeva a Unsplash

Illa de Wrangel 12 de febrer 1969

Un llibre és com un nou país, existeix per sí mateix.

Aliè a visites rebudes, ha fet foc en l’autor i el fum assenyala marcat el cataclisme de la vida. Presenta nous horitzons que encadenen amors subterranis, aurores privades d’esperança, incertes, solitàries.

Mons diferents per a cada hora, també per als somnis d’aquesta habitació blanca en què t’escric. A les parets els teu record migra centímetre a desig, i d’aquest al pensament que flueix caramel.

Un llibre, com un mapa on lletres esgranades apunten un tresor i resplendeixes. Un llibre, els ulls del qual són els teus Irina. No podrà ningú evitar-te.

Balles en la llum d’un país que atrau mirades.