PODER I CONTROL SOCIAL: UNES xREFLEXIONS EN VEU ALTA A PROPÒSIT DEL VIRUS I LA Covid-19.

Cal reflexionar o posar les cartes sobre la taula de com transcorre la crisi del virus de la malaltia Covid-19 i la forma de transmetre la informació.

Hi ha una manera paulatina de controlar a la població amb les xifres que s’emeten per televisió i la por psicològica que creix lentament com aqueixa massa de farina i aigua a la qual li han introduït el rent perquè fermente. Això fa que s’assimile i s’accepte sense cap qüestionament, una obediència cega a les normes imposades que cal observar sota la penalització de multes pecuniàries, presó i també denúncia anònima dels propis ciutadans i veïns. Això em recorda passatges de novel·les com 1984 d’Orwell o El conte de la serventa de Margaret Atwood.

Així doncs, els mortals patim per si serem nosaltres els propers en desaparéixer i caure, per la qual cosa obeïm per la por personal i no atribuïm quines són les causes i qui són els culpables d’haver arribat a aquesta situació que fins ara ens té confinats sense saber quan finalitzarà.

Per exemple, ens horroritzem pels morts diaris que se’ns revelen dosificats, tot i que ni el mateix govern sap quan açò s’aturarà (crec que ells sí fan oracions als déus). També es lloa al cap expert de la OMS Tedros Adhanom Ghebreyesus quan recolza les mesures restrictives del govern espanyol pel bé de la lluita contra el virus, però quan en una situació normal, mesos arrere la OMS anunciava que 7 milions de persones moren a l’any al món i el CSIC (Consell Superior d’Investigacions Científiques) espanyol confirmava 30.000 ciutadans del nostre país morts anualment per causes de la contaminació, ningú deia res i consideraven que això era un preu normal que s’ha de pagar en nom del progrés. En aquest cas particular la relació Mortaldat- Reacció del Poder Polític no es regeix per un judici purament sanitari. Així és, que acabe d’escoltar al ministre de Sanitat Salvador Illa dient que en aquesta crisi de la Covid-19 no s’oposa Sanitat a Economia i argumenta que sense Salut no pot haber Economia, però mesos arrere ni el govern, ni tampoc l’oposició varen fer cap comentari sobre el mateix, és a dir, sobre les morts per afecció respiratòria. Sembla com si s’haguera de pagar aquest preu per disposar dels bens de consum en aquesta zona rica del planeta. (Siguem una mica cínics: què són 30.000 ciutadans morts menys a Espanya) Si hi ha algú que li cou, que es grate! Aquestes són les contradiccions del sistema.

La vertadera por del nostre govern i, per extensió, dels altres europeus és la situació de malalts acumulats i les unitats (UCIs) de cura intensiva, si fan la relació de 94.000 positius / nombre de Respiradors (em referisc a Espanya, és clar). A tot el món es generarà una de ben grossa car (problema afegit moral a més a més) els professionals de la medicina hauran de decidir qui ha de viure i qui morirà. I tot açò provocat per una visió neoliberal economicista on s’afirma que no hem d’invertir diners en recursos sanitaris, ni promoure la qualitat de valors públics com la Sanitat (malgrat les “troles” dites per Cayetana Álvarez PP), l’Educació i la Investigació Científica, reduïdes des de l’anterior crisi econòmica del 2008.

Un altre tema que no s’analitza, ni s’explica amb claredat és les condicions de treball i els mitjans que disposen tots el membres de la família sanitària: des dels Tècnics d’Emergència Sanitària que transporten malalts de la malaltia Covid-19, fins als infermers, auxiliars i metges. Com no va a haver una xifra tan alta de malalts sanitaris contagiats, si no treballen en les condicions més adients i salubres per a ells mateixa? Si els mitjans de protecció són mínims i s’han de mitigar pel treball voluntariós de veïns en la confecció de mètodes de barrera contra el virus Covid-19, la resposta és ben lògica: 12.300 i escaig d’infectats. El govern ha entrat en pànic, s’ha acollonat!

Pel que fa a governs neoliberals mundials, Trump, Boris Johnson, López Obrador (socialdemòcrata) i Bolsonaro, l’estupidesa dels tres primers mandataris ha anat reculant fins ara, de postures negacionistes de perillositat vital de la malaltia Covid-19 fins l’acceptació de la mateixa. Cas a banda és el de l’egòlatra somiatruites de Bolsonaro: una gran desgràcia que caurà damunt del poble brasiler! De vegades no arribe a entendre com alguns polítics poden dirigir les regnes d’un país! La desinformació i la mentira ens les campanyes electorals poden explicar-ho.

Ara mateix, tots, govern i oposició ploren per la pesta que ens ha caigut damunt, però espereu uns mesos al control d’aquest episodi que veureu com suren al vent els ganivets esmolats. Veig els ulls vampírics retinguts de Teodoro García Egea i l’entristit No President del Govern Pablo Casado. Arrimadas es troba en mode Stand-by, i d’Abascal i els seus sequaços, millor callar, car el seu discurs pseudopatriota i allò espuri que podem trobar en un abocador, és quasi el mateix: xerrameca buida, oportunista i “salvapàtries” absoluts.

Un altre aspecte que m’ha fet reflexionar és com les Televisions han enfocat el tema fent-se colzades les unes amb les altres per buscar especialistes amb l’únic interés d’augmentar, en una guerra de xifres, el seu Share (quantitat d’audiència per cadena). Haurien pogut decidir donar una informació neutral i no mostrar-se en l’avidesa de creure’s excepcionals cadascuna d’elles. La qüestió de l’Ego pot veure’s tant a nivell individual com d’entitats, marques i institucions.

Arribem al tema de les donacions, de la caritat malentesa (els qui siguen creients poden llegir la Carta a Sant Jaume del Nou Testament; en tindreu prou per entendre l’autèntic significat de la caritat i no el col·locar banderoles al vent?

Això que comentàvem, donacions i pseudocaritat o pseudosolidaritat: l’elit dels esportistes (“mola” molt en aquestes circumstàncies) han unit els seus esforços per fer campanya i donar part sobrera dels seus milions d’euros/dólars per –diuen ells– SOLIDARITZAR-SE. Sí senyor, TENIM UNS HEROIS, ENS ELS MEREIXEM. A més, volen compartir els seus sous, millor dit renuncien al 70% del seu sou en aquesta situació puntual per compartir-lo amb tots els treballadors dels respectius equips: Olé!

El que no mai he vist tan clar és per què tenen molt més espai televisiu, per regla general, és a dir, diàriament, aquests ídols de fang davant dels científics, enginyers, investigadors, economistes, historiadors, filòsofs, poetes o naturalistes. Ara a través de la marca Banc de Santander van a arreplegar diners per aportar el seu gra d’arena en aturar aquest bitxet minúscul que està fotent a tothom, encara que, la veritat siga dita, fotrà més a persones de rendes mínimes i no tant a la resta tot i els esforços del país.

No sóc partidari ni d’aquesta caritat particular, ni aquella manifestada per marques, empreses multinacionals de diversos sectors (ara es fan amb la boca gran) ni de la caritat dels governs que ens tracten com a criatures menors d’edat que no sabem raonar i decidir.

I què pensem fer els ciutadans si tot açò no ens agrada? Restem mirant-nos i esperem a veure si els nostres polítics ens trauen d’aquesta situació? Els fem un “escoltet” a l’oïda? I quina és la forma per avisar-los? Ho teniu clar?

Aleshores molts de vosaltres direu: “Pájaro”, tu què proposes davant d’aquesta situació?

Doncs la resposta és ben clara i no em digueu que és utopia, no siga que haja d’explicar el sentit profund de la paraula; us propose el següent:

1/ Una societat fonamentada en la justícia social i no en les almoines i la caritat.
2/ Una societat que siga servida i protegida pels Estats i governs i no a la inversa.
3/ Una societat on la Globalització i intercanvi de productes no estiga fonamentada en un consum irracional i l’absolut negoci.
4/ Una societat que es decante més cap al benestar públic i no cap als guanys privats.
5/ Una societat que siga més oberta i no tan centralitzada i on se promoga la llibertat de pensament i d’acció.
6/ Una societat allunyada del neofeixisme i fonamentada en el respecte a la terra (Ecologia, una ciència empírica) que ens proveeix dels recursos necessaris per a la subsistència.
7/ Una societat no fonamentada en un turisme malversador de recursos naturals i estúpids i, on a la vegada, els individus no vulguen imitar aqueix individualisme consumista i insolidari (capitalisme popular per imitació dels que són propietaris de grans fortunes).

No res va a ser igual com abans d’aquesta crisi produïda per un microorganisme que ens ha frenat a tothom per mostrar-nos les vergonyes i les actituds canalles que tots hem vist, alguns patit fins morir i d’altres viscut, però no d’igual manera.

Si superem aquests dies, molts seran els qui hauran desaparegut en nom d’unes conductes egoistes, d’actituds que ens alienen i que poden mostrar el pitjor que existeix al nostre interior.

Espere que el govern del nostre petit país i els altres donen la nota, però aquesta vegada ens caldrà un colp de timó ben fort per tal d’orientar la vida dels ciutadans cap a horitzons no d’explotació i mort, i sí de Vida.

Amb esperança i fe en una Humanitat nova! Hi ha persones molt lluitadores, que davant dels mals temps fan sempre bona cara i posen la pell i la vida per aquells que han estat afectats.
Aquestes paraules van per ells, ultrapassen les decisions i accions de molts polítics!

Endavant.

Fonts:

https://ctxt.es/es/20200302/Politica/31513/coronavirus-michel-foucault-biopolitica-cambio-climatico-luca-dobry.htm

http://crashoil.blogspot.com/2020/03/hoja-de-ruta-i-el-cisne-negro.html?m=1

http://crashoil.blogspot.com/2020/03/hoja-de-ruta-ii-poniendose-en-marcha.html?m=1

https://www.alfdurancorner.com/articulos/paisaje-despues-de-la-batalla.html

Cartes a Irina, 99

És primavera Irina.

No pots imaginar de quines formes i quantes combinacions t’he dibuixat aquesta carta. Ara realment escric la darrera i definitiva. Les he repassades totes, sí les anteriors, les he impreses i enquadernades abans d’agafar l’helicòpter que em durà a la nostra terra i, en un no res –tan aviat com puga– caminaré els carrers per dur-te-les a casa.

És primavera i he volgut acompanyar-te cada dia d’aquest cru hivern.

Llegia l’altre dia una poeta que deia la imbricació que tenen literatura i vida. Ja ho sabia això i ho descobriràs al moment d’obrir-me la porta de la teua llar. Els qui pintem lletres ho fem per a nosaltres en primer lloc, i n’hi ha un després obert.

Publicades en pàgines web, cert dia m’arribà la notícia que en alguns cafés li comentaren a la dona dels núvols com de pagada estaria per elles, a la qual cosa contestà que eren destinades a una altra persona. Es féu un silenci colpidor!

Ho has de saber, aquestes, sempre han estat per a tu.

Malgrat tots els entrebancs que et trobaràs, tant de bo, i per elles, els teus dies donen pas a la nova estació que avui s’inicia.

Irina, la de la sorpresa i somriure daurat a la vora del sol, la meua esplèndida i callada dona de neus!

Així acabí la primera carta aquell 12 de desembre de 1968; i així ho faré amb aquesta darrera del 20 de març de primavera:

“Sempre teu”.

Oració per al Segle XXI

– Sant lleixiu, desinfecta per nosaltres!
– Sants viròlegs, treballeu amb l’ARN!
– Sants Psicòlegs burxeu
en les causes d’insolidaritat humana
per explicar-la sense embuts!
– Sants sabons, no feu la pilota i netegeu!
– Sant Peter Pearson orienta els perduts i retrobats!
– Sants veïns, resteu quiets a casa
i “no armeu pols ni remolí”.
– Sants llauradors
doneu-nos productes menjívols de la terra,
stop a mòbils, xarxes, tauletes i televisors
farts d’hipnotitzar-nos!
– Sants Repartidors
que la força us acompanye
ara i sempre!
– Sants sanitaris i d’altres treballadors
us recolzem ara
i després d’aquest ara
encara molt més.
– Santa Pluja transparent i llesta
neteja’ns els ulls i cervells!

Amagueu banderoles religioses i paganes.
El rei, a sa casa, calladet!

Cartes a Irina, 98

Fotografia de Kristine Tanne a Unsplash

Illa de Wrangel 19 de març 1969

Ho tinc tot ordenat per a demà.

Carregarem l’helicòpter amb unes caixes personals –roba. llibres, i unes poques andròmines– i enllestirem el viatge cap a casa. Això no ho he fet avui, el darrer dia d’estada a Wrangel, sinó a poc a poc. He trencat vells papers, estadístiques passades, informes i un llarg etcètera de documents caducs. M’han comentat que la persona substituta comence des de zero, tot i que ha estat preparada tècnicament i tecnològica per solucionar qualsevol arbitrarietat esdevinguda. Així fou quan jo vaig arribar.

Aprofitaré aquest capvespre per fer l’últim passeig.

Camine direcció nord infinit, paral·lel als sorolls del gel i del cor petit que s’ancora a escultures de glaç. Hi ha una aparent puresa, sí, aparent. En les anàlisis fetes darrerament hi ha contaminants d’arreu del món que, enlairats pels vents, cauen sobre aquests dominis blancs del màgic gel.

Dubte fins a on s’acostarà el compromís de futures generacions per evitar-ho. El meu cap no s’atura mai; li faig voltes i més voltes, mentre els peus no s’aturen. I de seguida veig que ja he fet cinc quilòmetres des de l’esfera. Són els mateixos per tornar a la llar que m’ha acollit. Una hora i quaranta minuts en què ordene mentalment tot el que t’he escrit Irina: és inimaginable per a mi mateix. Són fets però, que no comprenc racionalment. Hi ha neurones que em xiuxiuegen: “les cartes ultrapassen aquest àmbit”.

Torne a casa amb autoritzacions governamentals, tot i que ara existeix un confinament dels ciutadans per estat d’alarma: un virus. Desconec si hauré de passar cap quarentena, jo que he estat aïllat amb el sol i un cel ple d’absències mediterrànies.

Algunes persones m’han dit que t’hauria d’entregar totes aquestes cartes; molt abans ho havia decidit. Irina, les llegiràs.

 

Cartes a Irina, 97

Fotografia de Dorota Dylka a Unsplah

Illa de Wrangel, 18 de març 1969

No sé l’hora del dia, ni el lloc on llegiràs aquestes cartes. Però ho faràs. Si has arribat ací, els ulls amb què mires hauran vist (18840) divuit mil vuit-centes quaranta paraules que no són moltes, ni poques. Importarà com ho hauràs fet, l’actitud. Ja t’imagines que en assabentar-me de la circumstància, no vaig poder evitar escriure’t.

Perquè, de la solitud, et parle amb propietat després d’haver passat quasi cinc anys complets de confinament i ara que he perdut l’esperança que qualsevol persona m’escriga. Tan sols rep comunicacions professionals, relacionades amb aquest treball que, al capdavall, esdevé mecànic alhora que necessari.

A cada dia li he de posar un punt de sal –perquè ho comprengues Irina– la màgia d’un petit sol per no decantar-me en l’abisme. I això és tot. No hi ha res de complex, aquestes paraules són vitals.

Arrelada la solitud al meu cor, no vull que tu la tastes.

Que les lletres establisquen llaços on poder agafar-te!
Recupera el cor alhora que balles amb els núvols!
Mou-te amb profunditat cap als somnis que no mai s’aturen!

No sé l’hora del dia, ni el lloc on llegiràs aquestes caixes de paraules. A hores d’ara ja has descobert llur intimitat.

Jo pinte mots, els empaquete; són objectes en caixes de cartó relligades amb fil rude de pitera: altres del present i del passat m’ho varen encomanar; dintre d’elles surfeja la tendresa.

Cartes a Irina, 96

Fotografia de Jiri Rotreki a Unsplash

Illa de Wrangel, 17 de març 1969

Són tan sols tres dies per tornar a la casa que em va veure nàixer. I aquesta serà l’estada definitiva. Avui l’esfera fa olor a falgueres i cedre, perfumada pels vapors de la dutxa matinera.

Arbres, fa tant de temps que no he abraçat els arbres! Tan sols els veig a través de documentals, així com paisatges, però l’enyor que em mossega les entranyes és real. Potser arribe el dia que també estranye la mancança del silenci i la llibertat de no justificar-me davant de ningú.

Ignore com seré rebut o, millor encara, si m’acceptarà la societat. Això ho tinc ben assumit. Tastaré la nostra llum Irina, l’aroma de les flors dels tarongers, aqueixa humitat dels capvespres que ens cala els ossos, l’olor a pa del forn proper.

Estarà tot bé, amb els cicles de la llum de la infantesa, les campanes al vol, els quarts i hores del rellotge de la plaça i aquell soroll a sabó cantat de la font calda. Potser l’atzar farà que puga creuar-me amb la teua mirada.

La casa.

 

Cartes a Irina, 95

Fotografia de Simpon Marzinger a Unsplash

Illa de Wrangel, 16 de març 1969

Trac un tamboret i sec a la pau de la porta de casa. M’aclame al sol que m’acarona. Hi ha un murmuri blau i pur de les aigües soterrànies. Fan drecera indiferents a la destinació final, a la vora de pedres, agulles de gel i ammonits que mormolen beceroles amb llibertat total.

Tot és líquid sota els peus Irina i aquest cervell que exprimeix mots per a tu, renova –estona rere estona– l’esperança amb bacteris, líquens, molses i bulbs d’allò que esdevindrà primavera de colors.

Ací hi ha l’equilibri just del foc i gel. Massa dies que l’he tastat i a la fi he comprès la bellesa inhòspita d’una natura que imposa.

Al seu reialme només som petits cucs i implorem possibilitats de comprendre emocions, sentiments, la vida.

Assegut al tamboret em reconec de pas, miop a voltes, i accepte el regal de l’existència.

Agafa aquesta intimitat, la pau oculta. Empatitza amb la diversitat de mirades i actes que sumen; esbandeix els que humilien i sostrauen. No som titans, però tampoc no podem esquallar-nos.

El sol parla del migdia que en tu vibra. Irina respira, lluita.