Cartes a Irina

Fotografia de Sergey Pesterev a Unsplash

A pocs dies del solstici d’hivern, fins a l’equinocci exacte de primavera, el poeta i veí de la Vilavella Josep Lluís Abad i Bueno ha anat desgranant amb mots, imatges i narrativa poètica, una carta diària adreçada a una enigmàtica dona, Irina.

Les proses poètiques han estat acompanyades de melodies i de belles fotografies de paisatges àrtics, bastint petits gojos diaris, 99 cartes, que l’autor ha publicat, també diàriament, en aquest blog. 

Aquestes píndoles literàries anuncien emocions de tendresa i empatia. Una commoció experimentada cap a una dona i que l’autor intueix una dolença i tristesa profundes, però que amb la callada correspondència pretenen ser “recer i aixopluc ” per a la nostra destinatària.

Portada del llibre realitzada per Juan Escrig Adsuara

L’obra escrita en latitud // 71.06692843239841, // longitud 180.0439453125, a l’illa de Wrangel a 140 quilòmetres de la costa de Sibèria i a la mar dels Txuktxis, lloc on el nostre escriptor i meteoròleg li escriu a Irina les 99 lletres (literatura epistolar) dia rere dia des del 12 de desembre de 1968 fins al 20 de març de 1969 i publicades posteriorment en la pàgina web de l’associació de veïns de la Vilavella; Irina, la destinatària de la correspondència, viu una experiència luctuosa i commogut per assabentar-se del terrabastall emocional li escriu per tal d’acompanyar-la tot reflexionant d’assumptes íntims i quotidians.

He sigut testimoni del procés creatiu de l’obra. Cada dia l’autor es capbussava en l’atmosfera de l’illa àrtica de Wrangel, i des de la gelada solitud literària creava, amb paraules i imatges, sentiments farcits de tendresa i melangia que configuren una complicitat pel dol d’Irina. Un esforç i disciplina creativa que ara es basteix en llibre digital, amb portada dissenyada per Juan Escrig Adsuara el nostre estimat amic i fotògraf del poble.

Espere siguen, per a qualsevol lector, un refresc durant els tòrrids capvespres d’estiu.

Bones vacances del 2020 a tothom i afegim una nova criatura que ha nascut i madurat en aquesta pàgina, Cartes a Irina; la podeu acompanyar al llarg del viatge si piqueu damunt la fotografia del llibre. Una petita mostra ací.

Aquest llibre, posat ara a les mans de qualsevol persona que estime la prosa poètica.

Article elaborat per Joan Badenes.

Cartes a Irina, 26

Foto d’Hu Chen on Unsplash

Illa de Wrangel, 6 de gener de 1969

Cercles.
Pense que aquesta vida és un caminar en cercles, i procurem elements, paraules i companyonia per significar l’existència.

Si miràrem molt més enllà del nostre melic, aleshores evocaríem la insignificança personal, la broma de tanta estúpida egolatria.

Ara, Irina, ets la dona assolellada, asseguda al centre d’aquestes petites cartes, un univers senzill on la causa n’ets tu.

No ha sigut aquest, un exercici per mostrar cap competència malabar, ni cap ostentació lingüística. T’escric per esfumar tristesa i solituds, per apaivagar amb lletres de sorra els ferros roents que et cremen l’ànima.

Espere que l’esfera glaçada on visc per la primavera esdevinga aigua. És per la línia de l’horitzó -on ara aguaita una lluna minvant- que el cercle tancat restarà obert i de les teues mans floriran llavors de vida.

Irina, discreta com ets, mostra’ns el camí dels teus somnis.

 

L’últim bany

Hem peregrinat a la font de Sant Ambròs per fer el darrer bany tot i que l’oratge s’ennegria per moments. El príncep m’ha acompanyat, jo no tinc peresa mai de l’aigua siga a les acaballes d’estiu o en el desembre més silenciós i gris.

Pel camí ens hem acomiadat dels cirerers adormits, dels caquiers amb els fruits verds com boles endurides. Ell m’ha  agafat una poma duríssima però dolça, i a mossos me l’ha anat oferint. Després hem tastat un cabrerot de raïm i el capvespre ens ha guanyat la mà.

Camí de casa, tronava al nord-est. Després de quasi una hora he arribat quasi eixuta i ara ensume el petricor des del balcó sense flors.

Sembla que ara ja, mentre ell i la mare separen de les tiges l’orenga sec, s’esvaeix l’estiu.

EL MOVIMENT QUE NO S’ATURA

EL MOVIMENT QUE NO S’ATURA

Fer per fer.
Moure cel i terra.
Moure’s amb la intenció
de no aturar-se,
de mirar endavant.

Prou.
Algú ho ha de dir.
Atureu aquesta fira de mediocritats/
on l’ésser humà es creu agent necessari i primordial/
perquè el món funcione.

Mireu:

Que som el millor IES!
Que som la millor banda!
Que som el millor poble!
Que si els nostres resultats acadèmics són òptims!/
Que si les nostres expectatives empresarials són excel·lents!
Que fem un Show Motor Festival!
Que som una excelsa Falla!
Que fem les millors festes!
Que movem quantitats impensables de diners!/
Que tenim a l’abast food trucks!
Que gaudim d’un aquapark!
Que ofertem els millors poetes a la nit!/

Prou.
Atureu-vos.
No som ningú
i ens creiem imparables!
Caminar i xafar ous
és tan sols frase feta.
No us deixeu embabucar…
No tot treball i esforç
té la seua recompensa.
Això són cants de sirenes,
poètiques buides.
Hi ha veritat en el mot
que no es mou i diu silencis,
i quietud.
Abandonament
físic i material,
absoluta presència.

OBRA AUTOBIOGRÀFICA DE MANUEL VICENT EN LA NOSTRA LLENGUA

Joan Badenes Edo

L’extensa obra literària de Manuel Vicent  ofereix un trilogia autobiogràfica novel·lada: CONTRA PARADÍS (1994), TRANVIA A LA MALVARROSA (1994) i VERÁS EL CIELO ABIERTO (2005). Aquestes tres novel·les no constitueixen una unitat editorial ja que han sigut escrites i publicades en diferents moments  de la seua vida, però  en les seues pàgines es substancien les vivències i records passats pel sedàs de la memòria de Manuel Vicent, des del seu naixement a la Vilavella l’any 1936,  fins a l’adolescència i primera joventut universitària en la València dels anys 50.

Segurament, per a molts veïns de la Vilavella, les més conegudes són les dues primeres, ja que en elles Manuel descriu les vivències infantils i adolescents allotjades al nostre poble i per les que passen personatges, indrets i paisatges  que configuren una mena de biografia col·lectiva per a tota una generació de vilavellers. Molts lectors  han sentit, mentre llegien les vivències de Manuel transmutades en narrativa en aquestes obres, l’enyor pels temps de la seua pròpia infància i adolescència, així com per al jovent configuren tot un relat històric de la vida del poble durant la post-guerra, el franquisme i el nacional-catolicisme des de l’any 1936, any del colp d’estat de Franco contra la República i la posterior Guerra Civil, fins a mitjans dels anys 50, anys molt durs fets de fam i repressió, temps de negror, misèria cultural i social, en la qual l’exaltació exacerbada del bàndol vencedor i la omnipresència del nacional-catolicisme era aclaparadora.

CONTRA PARADÍS, és la primera part d’aquesta memòria novel·lada i ha tingut diferents edicions. Primerament  es varen publicar en capítols setmanals en la revista El Temps allà per finals dels anys vuitanta. Posteriorment aquests records infantils viscuts per Manuel durant la post-guerra en la Vilavella els  va  recopilar i publicar la editorial Destino amb els meravellosos dibuixos de l’escultor Andreu Alfaro, l’any 1994. Gran part d’aquests capítols estan publicats pel seu germà Joan Antoni en aquest blog acompanyats per fotografies, i recentment ha realitzat un nova edició rústica amb l’objectiu que els veïns disposaren de l’obra i les joves generacions vilavelleres conegueren una part de la història recent del nostre poble.

Aquesta narrativa memorística va ser escrita en  valència, la llengua materna de Manuel i que li dóna el sentit, emotivitat  i una expressió genuïna, ja que les primeres vivències i records estan amassats per la llengua maternal, a partir de la qual ens iniciem en la vida. Contra Paradís expressa eixa emotivitat, l’enyor dels primers descobriments de Manuel, experiències, olors i sensacions que ell vessa en aquesta obra.

En la contraportada de l’edició rústica de Joan A. Vicent impresa per Sergravi  l’any 2013, Manuel indica: “ la  infància és una pàtria comuna… Aquesta consisteix només en un nus de sensacions: les primeres aromes, els primers sabors, les primeres visions, les primeres cançons, les primeres carícies. Totes les persones es reconeixen en ella..”

És amb la llengua materna, en el nostre cas el valencià, amb la que construïm el nostre primer món, la que dóna forma i expressió a les nostres primeres vivències. La llengua de les emocions i sentiments és la llengua maternal,  i que estructura els primers pensaments. Després sobre eixe substrat més profund del  nostre cervell podran incorporar-se  altres llengües, però la llengua més íntima, la que sentim “nostra”,  serà la llengua materna, la que  configura la nostra identitat individual i col·lectiva.

Seguint aquesta idea,  cal senyalar l’aforisme de Rainer Maria Rilke: “ la Infantesa és la veritable pàtria de les persones”. De nou ve a recordar-nos que allò viscut quan som xiquets i xiquetes estructura la nostra personalitat adulta i la nostra identitat. Aquestes reflexions estan desenvolupades i son l’essència de la psicoanàlisi  que assevera que les vivències i experiències infantils determinaran el ser adult.

Cal insistir en que en el nucli de tot plegat està la llengua amb la qual ens hem descobert, hem accedit al món i ens defineix. Aquesta reflexió ens porta a reivindicar-la, emprar-la i cuidar-la,  perquè és l’essència més profunda del nostre patrimoni, la més nuclear de qualsevol tradició cultural i, com he dit, configura la nostra identitat col·lectiva.

Seguint la publicació de les obres autobiogràfiques de Manuel Vicent arribem a Tramvia a la Malvarrosa (1994). En ella descriu les vivències adolescents i de la primera joventut viscudes en la València dels anys cinquanta en la seua etapa universitària d’estudiant de dret. És el seu viatge d’iniciació: descobrir el primer amor, la sexualitat, el món intel·lectual, l’antifranquisme, etc. Descriu com l’adolescència de Manuel i en general la de tots,  és l’etapa on es va concretant el continguts del món infantil i s’estructura definitivament la maduresa vital.

De nou en l’obra apareixen personatges, indrets, festes i actes socials que configuren  una descripció de la Vilavella dels anys de la post-guerra i del clima social i cultural del franquisme més granític. Manuel evoca el temps i la València que varen forjar la seua ànima literària.

Sobre l’ obra, hem tingut oportunitat de gaudir-la tant en la novel·la com en  pel·lícula ja que va ser portada al cinema pel director José Luís García Sánchez i en la qual van participar com actors i actrius de repartiment i extres, molts vilavellers i vilavelleres.

D’aquesta obra  volem presentar i destacar la nova edició d’aquest any, TRAMVIA A LA MALVA-ROSA (2019), felicitant-nos que es publique en valencià, contribuint així a la divulgació i promoció de la nostra llengua, i particularment seguir amb eixa expressió genuïna dels records viscuts durant l’ adolescència i primera joventut en la llengua en que ho va viure Manuel.

És en VERÀS EL CIELO ABIERTO quan anys després empra de nou la narrativa autobiogràfica com “ un espill interior on es reflexa el temps viscut” i plasma un calidoscopi de vivències no descrites en les dues obres anteriors i que ara conflueixen en aquesta narració per tal de completar allò que, de moment, configura l’obra autobiogràfica de Manuel Vicent.

Els seguidors de la seua obra, i que estimem la nostra llengua,  de nou ens felicitarem si aquesta novel.la  veu la seua traducció al valencià i així  es completaria aquesta trilogia autobiogràfica en la nostra llengua.

OMBRA BLANCA

OMBRA BLANCA

A Sebastià Carratalà,
artista i escriptor.

Ha aparegut una ombra blanca
sota alguns homes…
Habiten llums
per aquelles solituds
llaurades amb paraules i colors.

S’estimen rierols,
les melodies d’aigua,
aqueixes dones de cristall,
l’enigma dels silencis
que executen.

Veieu ací aquests homes-fanal
a qui no embruten ni llambordes,
ni les arnes nocturnes.
Interpreten transparències,
la bondat d’antigues mirades,
l’abandó de la carn
davant la mort
que tot ho arrambla.

Aquests homes d’aigua,
d’ombra blanca,
constructors de ciutats al cel,
de vida en la terra,
aquests homes us donen la mà.