Les passejadores

Passejadores a la Font Calda de la V. Targeta postal, 1928 (Museu de la Vilavella)

Abans les famílies eren molt nombroses i els bebés venien seguits, per això a una casa hi trobaves un fum de nens que cabien en una cistella i, per alleugerir a la mare de l’obligació d’estar pendent de la mainada, el més menut el deixava a càrrec d’una xiqueta i així podia endreçar la casa; doncs eren moltes i pesades les faenes diàries. Així es despreocupava per unes hores.

Ser passejadora era una ocupació que hui en dia consideraríem explotació infantil i un excés de responsabilitat. És inexplicable que confiaren en unes xiquetes que encara estaven per a ser vigilades i no obstant això, ja tenien cura d’un xiquet de bolquers. Qui pot imaginar-se ara que una xiqueta no vaja a escola i a més cuide un nadó tota sola?

Els bebés a principis del segle passat anaven molt embotits de roba. El color era sense dubte el blanc i per suposat, les peces s’heretaven dels germans, per això moltes coses, com pitets i jerseis, estaven esgrogueïdes pels vòmits de les criatures. Els nadons portaven una faixeta o bé els embenaven la panxa mentre no els caiguera el melic, i a sobre, portaven bolquers. El fet de vestir-los amb faldons els salvava de més d’una caiguda, doncs les passejadores els podien atrapar per la roba, encara que algun nen no es va estalviar de rebre un colp.

Era quotidià i ben vist, veure xiquetes de set o huit anys que ja es feien càrrec d’un nen petit, encara que també se’n veien de més grans, fins als 12 o màxim 13 anys, perquè a partir dels 14 ja començaven a treballar. Exemptes d’obligacions escolars passejaven els tendres infants amunt i avall, però les més majors, de vegades ficaven més atenció en observar els xics que a interessar-se pels seus lactants. La majoria tenien seny i ja estaven acostumades de casa a controlar els seus germans més xicotets.

El fet de ser passejadores no significava que renunciaren als jocs propis de la infantesa: quedaven en una plaça a jugar a la corda, boletes, sambori o altres jocs, junt amb altres xiquetes que també acudien amb els nens. En eixos casos, moltes vegades, el bebé el deixaven a la vorera. No cal dir que els bebés portaven els “verderols”, mocs, penjant.

De matí acudien on vivia el nen i si estava dormint esperaven, quan es despertava se l’emportaven a passejar pel poble, portant-lo en braços, doncs els cotxets només se’ls podien permetre les famílies riques. Més o menys, cada tres hores el tornaven a sa mare perquè li donara de mamar i li canviara els bolquers. No els era gens fàcil saber quina hora era, perquè el rellotge del campanar estava en números romans i a no ser que prestaren atenció quan tocava les hores, o bé preguntaren a alguna persona que passara pel carrer, ho ignoraven.

La finalitat de passejar el nadó no era perquè gaudira de l’aire lliure, més bé responia a una forma, per dir-ho ràpid, de llevar-se’l de damunt i així es podien dedicar plenament, les mares, a fer cordell per a les espardenyes d’espart (en el cas de la Vilavella), o altres feines de la casa, a més d’atendre els altres fills.

El pagament de les passejadores era minso: un quinzet a la setmana, i a més, incloïa un berenar compost d’alguns d’aquests ingredients: pa amb sal i oli, pa untat amb tàrbena, o codonyat i en el millor dels casos pa i xocolata. Les més afortunades rebien un regalet per Nadal, tot depenia de la simpatia de la casa cap a la passejadora, la disponibilitat de doblers i quan desperta estava la xiqueta. També rebien unes mandarines per a anar matant el tedi. Per això ve el dit: “Fas olor a passejadora”.

Amparo Ferrandis Barruguer, la meua veïna de la Vilavella, em relata que quan tenia nou anys la van traure de l’escola per a fer de passejadora i les persones majors li preguntaven:

-Amparito, què no vas a escola?

Ella responia: -Passege. Això volia dir que s’ocupava d’una nena.

Encara que era molt prima, portava en braços una xiqueta de mesos que no deixava mai a terra. Abans que nasquera el bebé ja estava en la casa per vigilar un germanet. Estem parlant de l’any 1952. Amparo feia cap a la plaça a trobar-se amb altres passejadores, que més o menys tenien la seua edat, però ella era molt responsable i com tenia un cert temor que li llevaren la criatura o li poguera passar alguna cosa, no la soltava per res del món.

Certament l’absentisme escolar era bastant freqüent en la dècada dels anys 50, però cap a 1960 ja va començar a normalitzar-se, entre altres coses pel creixement i la modernització de l’economia que va incrementar la renda familiar, per eixe motiu, les xiquetes acudien més sovint a l’escola i van deixar de ser passejadores.

Article d’Imma Vicent

El granerer

Fotografia d’Inma Vicent

Quan la primavera aguaitava, els granerers recorrien els pobles amb la intenció de renovar les palmes desgastades de les graneres. Sobre l’esquena portaven en una sària, les palmes del margalló, Chamaerops humilis, preparades per a transformar-se en graneres, així com les eines que calien per a tal menester. Normalment la canya de la granera es feia servir mentre no es trencara i en eixe cas les dones n’encarregaven una de nova, doncs el granerer no solia portar-ne. Aquesta activitat complementària ajudava a la seua exigua economia. I al crit de “GRANEREER, es fan graneres i pinzells”, anunciaven la seua presència.

Un ofici que en moltes famílies es transmetia de pares a fills.

A més d’agranar la casa, també s’incloïa el carrer -en un principi de terra i després asfaltat-, era una activitat exclusivament femenina.

Tan important era mantindre els carrers nets i arruixats que Huesa, un alcalde de la Vilavella, va fer un edicte en què deia que totes les dones del poble agranaren i arruixaren tots els matins el seu tros, davant de la seua casa i aquella que no ho fera, seria multada. Donà la casualitat que la primera multa que va ficar va ser a la seua dona.

Encara hui en els pobles xicotets hi trobem, de bon matí, dones que estan agranant la vorera i el carrer que els pertany i de pas xarren amb altres veïnes que surten, però ara les graneres són de plàstic.

A la Vilavella, segons recorda ma mare, una de les parades que tenia el granerer ambulant era davant del forn de Joaneta -al carrer Eixida d’Artana- i quan els xiquets eixien d’escola li feien rogle i molt atents, miraven com desmuntava la granera vella i en feia una de nova. Un dels granerers que era de la Vall, Pepe “Cabra”, portava un carret amb un ruc i mentre feia graneres aprofitava per emportar-se les pells de conill que baratava per mistos i regalíssia per als xiquets.

Cada zona fabricava les graneres amb la matèria primera que tenia a l’abast, a Canàries empraven i encara ho fan els agranadors municipals, les fulles de la palma datilera, a altres llocs la ginesta o el bruc que s’usava per a agranar l’era, corral, etc. brutícia grossa; també existien graneres més fines (cas de Vila-real) de mill, l’arbust riberenc que creix al llarg del Millars, segons explica Antoni Pitarch en Vells oficis.

Carmen Badenes Meliá, que tenia molta memòria i gustosament em va relatar aquesta història, va tenir a la seua família dos granerers: son pare i l’home. José Badenes Peirats era el pare de Carmen i a més d’espardenyer, de ben jove, cap als dotze anys, va aprendre a fer graneres i pinzells, encara que el seu treball principal era l’espardenya. Quan li ho encarregaven feia graneres més distingides, per a xicones o xiquetes amb algun detall com un llacet del sobrant de les espardenyes, que cobrava al mateix preu. Proveïa de graneres a l’ajuntament i a més, per als forners també hi feia graneretes especials per llevar la farina que posaven al forn, a fi de no ficar les fogasses directament a la plataforma.

Foto familiar Jose Roglá Adsuara

El seu marit, José Roglá Adsuara que també era espardenyer i en el temps lliure anava a caçar, aprofitava les eixides primaverals per replegar el margalló (matèria primera de la granera i el pinzell), proveït d’una navalla de grans dimensions, tenia set voltes, tallava les palmes i les deixava esteses a la muntanya i quan estaven seques -havien mudat el color del verd al beix-, feia feixos i els transportava a casa dins d’una sària. Aquestes palmes les aconseguia a la falda de l’Espadà, a la Vilavella (concretament a la Mallà), on ara hi ha tarongers.

Començava el treball seleccionant les palmes més llargues per a graneres i les més curtes per a pinzells. La confecció de la granera s’iniciava eliminant les punxes i tallant les palmes a la mateixa mida i es clavava una tatxa a pam i mig del final de la canya per a ajuntar-les i després de reblar la tatxa, s’enganxaven les palmes i les nugava amb un cordell on havia ficat la tatxa. Per a esterinyar, el pal de la granera era més llarg per arribar al sostre. Els pinzells eren més fins i els remataven a una fusta de dos pams que feia de mànec, si es volia usar directament, cas d’emblanquinar el macarró (la part baixa de la façana) o bé s’unia a una canya, a fi d’arribar a les parts més altes.

José Roglà s’ho va deixar quan la malaltia el va tombar.

Sembla que aquest ofici era masculí, però hi trobem dos dones de la Vilavella que es dedicaven a aquest menester: Teresa la Catalina, aquesta sols feia pinzells i Concepció l’Escolana que feia les dos coses.

Una granera cap als anys quaranta podia costar de tres a cinc perres i cap a la dècada dels setanta valia 10 duros (0,30 €) i el pinzell 20 (0,60 €). Costava de fer de quinze a trenta minuts. El pinzell requeria més dedicació perquè s’havia de picar amb unes masses de fusta per a reblanir la palma.

Cal dir que la granera s’emprava diàriament tant dins com fora de casa, com he dit existia el costum d’agranar el carrer tots els dies, almenys a l’estiu, per això es desgastaven tan prompte. La seua vida útil era d’uns sis mesos.

L’aparició del plàstic va significar la mort de les graneres i pinzells de palma.

Article elaborat per Inma Vicent Cavaller

Les Planxadores

Fotografia Joan Antoni Vicent

He conegut a la darrera planxadora de la Vilavella, Encarnación Martínez Vicent que junt amb la seua germana menor, Maria, rebien el sobrenom de planxaores; encara que era Encarnación la que planxava, ofici heretat de sa mare. Aquestes dones molt pulcres i de tracte agradable gaudien deixant la roba impecable.

Tot va començar quan sa mare, que també es deia Encarnación, va servir en una família de València, anomenada els “senyorets” de Ranch, que passaven temporades a la Vilavella i va ser on va aprendre l’ofici. A l’any 1924 ja figurava en una guia comercial de la província de Castelló com a planxadora. Disposava de 10 o 11 planxes de ferro, que contínuament estaven calfant-se en un braser amb carbó de cook; en necessitava tantes perquè mentres treballava anaven gelant-se. Una d’elles era exclusivament per a abrillantar punys o brodats.

La feina no sols consistia en planxar, també si calia, llavaven la roba i la repassaven. Si era blanca, la passaven per blavet. A vegades si la peça ho requeria emmidonaven colls, punys, sinagües, etc.

Fotografia Joan Antoni Vicent

El ritual començava la nit abans, esquitant amb aigua la roba manualment, i després, la deixava embolicada amb un drap blanc que tenia per a aquest menester i a l’endemà, tocava preparar -amb una cassola especial- el midó; dos hores abans de mamprendre la planxa i ho aplicava on calia. Si planxant se li feia alguna arruga, la banyava amb aigua en un boliquet de roba i tornava a passar la planxa. Dedicava unes tres o quatre hores diàries a planxar. Dissabtes i festius eren els dies de descans.

De tant en tant anaven a Castelló per a comprar a la drogueria Catalana, que encara hi és, el midó i el bòrax, aquest últim servia perquè no s’enganxara la planxa a la roba.

Com al poble no tenien planxa, li portaven la roba de mudar perquè la planxara.

Entre les germanes sorgia alguna discussió a l’hora de ficar preu a la feina, Encarnación volia un import més baix que Maria considerava molt minso, però al tornar a casa mostrava la seua satisfacció al comunicar-li que, a més a més, s’havia guanyat una propina. En aquest cas, eren banyistes o gent benestant del poble.

Com anècdota, un dia li van portar una peça d’un teixit que Encarnación desconeixia, sintètic, i ho va tractar com sempre feia, però… se li va quedar enganxada al ferro. Un gran disgust per a ella!

Com he mencionat, Maria era l’encarregada de tornar la roba i cobrar. La recorde caminant pel carrer i subjectant amb la mà un penja-robes -si portava poques peces- embolicat amb un mocador de fardell de quadrets marrons, i si n’eren moltes, emprava la safata de vímet. Hi havia que veure-la amb la cara de satisfacció de la feina ben feta. Les clientes sempre han quedat contentes.

Les banyistes dels balnearis eren clientes assídues i molt apreciades perquè els donaven feina i ho pagaven bé. En aquest cas es tractava de la roba de diari: pantalons, vestits, jaquetes, etc. que portaven en la maleta.

Quan venia una celebració grossa, com les comunions, era el colp de la feina, perquè els vestits s’heretaven entre els germans o germanes i era una labor costosa aconseguir que quedaren com si foren nous.

Fotografia Joan Antoni Vicent

Un dia abans li portaven la roba, perquè no ho feia el mateix dia.
Els tipus de teixits que planxava eren molt diversos: els més habituals cotó i llana, però també hi havia percal, organdí, seda, lli i batista.

Emprava una planxa, millor dit més d’una, de ferro i no ha conegut la de vapor. Per calfar-les les col·locava en el foguer de carbó. Quan va eixir la planxa elèctrica, la seua família li’n va regalar una regulable que ella en un principi va desestimar, però va acabar gastant-la. La seua passió feia que no li desagradara planxar coses més complicades com els prisats que eren molt elaborats, primer feia plecs a la roba cap a un costat i després cap a l’altre, per a aconseguir-ho. Tant d’entusiasme ficava, que a vegades li produïa un vessament en la mà, de la força que feia.

A més a més de la roba de vestir, emmidonaven treballs de punt de ganxo i aixovars i també es feien càrrec del manteniment de la roba eclesiàstica: corporals, estoles, etc. així com les tovalles dels altars major i del Cor de Jesús.

Cap els anys 60, els preus estimatius per planxar eren, una pesseta un vestit i els pantalons cinquanta cèntims més. Amb aquestos preus no podien viure sols de la planxa, però ho complementaven amb les rendes de la terra.

Cap als 70 anys, Encarnación, va deixar de planxar i encara va tindre temps
d’esplaiar-se perquè quasi arriba als cent anys. Malauradament no li van poder fer la festa del centenari, perquè quan li faltaven tres mesos va morir, això sí, amb tot el coneixement.

Aquest relat ha sigut possible gràcies a la col·laboració de la seua neboda Amparo Martínez la perruquera.

Article elaborat per Inma Vicent Cavaller.