ENTREVISTA A VICENT ZARAGOZA , ÚLTIM ESPARDENYER DE LA VILAVELLA

Carlos Cuesta i Martínez

L’últim espardenyer de la Vilavella ensenya als veïns amb tallers i cursets, : «L’espardenya és una afició que em dóna vida»

Vostè va aprendre mirant als qui feien espardenyes?

Quan vaig començar no tenia els coneixements que tinc ara. T’ensenya el treball. Si estigueres nou anys al meu costat de ben segur que aprendries, perquè en veure-ho  et preguntaries per què fa açò, per què fa allò, per què fa aquest cordell així…

Quant de temps porta vostè fent espardenyes?

Vaig començar a fer espardenyes quan em vaig jubilar. El meu ofici sempre ha sigut ser obrer i després de jubilar-me, com vaig al bar i no m’agrada jugar a res, vinc ací a casa i per a mi és una distracció. Però és una distracció de la que no es pot viure, perquè unes espardenyes xicotetes costen tres o quatre hores de fer, a banda de tot el material que utilitze per fer-les. Ara el material me’l porten a la Cooperativa Sant Josep. Abans la gent també utilitzava l’espart per al camp: per fer tomateres, galeres… però ara la gent utilitza plàstic perquè és més pràctic.

Per què va començar a fer espardenyes?

No m’agrada molt llegir, sóc molt actiu i m’agrada fer coses així que vaig començar a fer gàbies quan em vaig jubilar. Durant un any o dos vaig estar fent gàbies fins que em vaig fartar, així que la meua filla menuda em va proposar fer espardenyes. En un principi vaig dir que no, perquè no tenia les ferramentes necessàries, però la meua dona guardava les de son pare en un sac. A més de les de la meua dona, he demanat ferramentes d’abans de la Guerra Civil a gent del poble a canvi de fer-los espardenyes.

Foto antiga exposada en la Casa-Museu dels Espardenyers

Quanta gent es dedicava a fer espardenyes en la Vilavella?

Tot el poble. En totes les cases feien espardenyes, excepte alguna casa que tindria tres o quatre fanecades i podien viure amb això. Mon pare era un obrer que treballava a la fàbrica Segarra, però de nit com guanyàvem pocs de diners, també feia espardenyes per vendre-les. Vam sobreviure i malviure.

Com funcionava la cooperativa dels espardenyers?

Antigament, com no hi havia màquines, abans i després de la Guerra Civil hi havia una cooperativa que estava al carrer de la Cova Santa. Els homes portàvem allí les espardenyes i hi havia una camioneta que anava a repartir-les i, a la tornada, portava espart.

Quan va tancar la cooperativa de la Cova Santa?

A la dècada dels seixanta es va deixar de fer espart, tant la cooperativa com la resta d’espardenyers, perquè ja no comprava ningú. Molta gent va tirar les ferramentes i jo les he anat recopilant. Aquestes són d’un dels últims espardenyers, el tio Ismael.

Maquinaria i ferramentes.  Casa-Museu dels Espardenyers

Per què la gent ha deixat de fer espardenyes?

L’espardenya va desaparèixer perquè dedicant-te una sola setmana a altra feina guanyaves el mateix que un mes treballant l’espart. A més que treballant en empreses estàs assegurat i l’espardenyer com a molt tenia el suport de la cooperativa i no era suficient per sobreviure. Patien molta fam.

Aleshores, vostè pensa que l’ofici de l’espardenya s’ha perdut perquè és molt d’esforç i no es guanya quasi res?

Clar. És més, quan vaig començar a festejar van començar a explotar la mina del poble, la fàbrica de Segarra de la Vall d’Uixó i a fer pous de regadius i grans obres per part de l’Ajuntament. En aquell moment ja em dedicava a l’obra i tenia dos borregos per sobreviure perquè no es guanyava res de bo. Vaig començar de peó, i de peonet guanyes tres i no res. Abans era tot un desastre. Jo sóc músic, i un dia tocant a les falles de València quan era jovenet vaig entrar en un magatzem per anar al bany. Allí vaig vore grans motles de ferro i de vidre i em van agradar tant que quinze dies després vaig buscar un lloc per posar-me a treballar com talliste.

On jo treballava feia falta gent així que li vaig dir al meu sogre, que era espardenyer, que vinguera a treballar com peó amb mi per vore si guanyava més diners. L’home va baixar a Nules a treballar amb mi i en una sola setmana va guanyar més que tot un mes fent espardenyes. I el que li va passar al meu sogre va passar a gent de tot el poble, però en altres oficis: la mina, la taronja, la construcció, la fàbrica Segarra…

Per què s’utilitza l’espart com material per fer espardenyes?

L’espart ve dels romans, perquè abans no hi havia màquines i era tot artesanal. Primer van començar a fer espardenyes de pell d’animal, després van trobar la planta a la muntanya. L’espart és una planta silvestre, no es cultiva. A l’espart li agrada un tipus de sòl concret, per exemple ací no creix bé, però en Albacete, Múrcia i Almeria és on es troba el terreny adequat per criar-lo.

L’espart s’ha de manipular abans de fer les espardenyes?

Quan l’espart es cria està silvestre i dur, per tant s’ha de picar en unes pedres picadores. L’espart picat es dobla, el cru no. Fa poc van inaugurar unes davant l’ermita de Sant Sebastià, però les més importants eren les cinc que estaven al Barranc que eren tan grans que entre dos homes no podien abarcar-les. Per picar-lo abans s’utilitzaven masses i altres ferramentes, però ara ja el piquen amb màquines.

Ferramentes, bancs i maquinaria emprada en la confecció de l’espardenya. Casa-Museu dels Espardenyers. ( Joan A. Vicent)

Quines ferramentes utilitzes?

Les agulles grans s’utilitzen per fer les soles i les agulles xicotetes per fer les cares i els talons de les espardenyes, perquè així és més pràctic. El cavallet és una ferramenta que dona forma a l’espardenya i té unes marques per a les talles. El cusset serveix per foradar l’aixereta. El metre és imprescindible perquè segons el tamany de l’espardenya hem de tallar el fil i utilitzar més o menys cordell. El mulladoret s’utilitza per mullar l’agulla i així travessar millor els cordells.

A banda de l’espart, s’utilitza algun altre material per fer espardenyes?

Actualment hi ha dos tipus d’espardenyes: les de sola d’espart i les de sola de cànem. Els últims espardenyers del poble no feien espardenyes de sola d’espart, des de fa trenta anys que ja no es fan així. El motiu és que sols amb el que costa fer l’aixereta ja costa més que el preu de tot el parell. Sense contar el material, l’aixereta costa una hora o hora i mitja d’elaboració i cobre el parell d’espardenyes per vint euros. Al sorgir les màquines i substituir el treball manual, els últims espardenyers van deixar les soles d’espart de costat perquè no era rentable i es van passar a produir espardenyes de sola de cànem.

Els últims espardenyers compraven ja el cordell i les soles de cànem de fàbrica, perquè aleshores sols has de fer la cara i el taló de l’espardenya, i són més resistents perquè porten goma a la sola i es poden banyar. Les d’espart no es poden banyar perquè es poden desfer. També les de cànem si s’embruten es poden llavar.

Espardenyes fetes per Vicent Zaragoza

Vostè a més de fer espardenyes també ha fet tallers per ensenyar a la gent del poble?

Aquest any vaig estar quinze dies ensenyant a fer espardenyes a la Casa de la cultura. Èxit del tot no ha tingut perquè la feina de les espardenyes s’ha de fer entre hòmens i dones. Per cosir la sola, que està molt dura i molt comprimida, una dona no té prou força per fer-la perquè s’ha d’apretar molt. I totes les que es van apuntar al curset van ser sis o set dones. Antigament els hòmens feien el més pesat, fer la sola i anar a picar l’espart, però primer vaig començar per ensenyar-les a fer cordes. Van aprendre molt ràpid a fer cordes i l’aixereta perquè com estan més acostumades a cosir ho aprenen abans que els homes. Després aprendre a fer cordells els va costar més, perquè en tan poc de temps costa aprendre de fer les coses ben fetes. Finalment els vaig ensenyar a fer les cares i els talons.

Per a mi l’espardenya és una distracció que em dóna vida. Fa dos setmanes vaig ensenyar als mestres que, com són joves tots, desconeixien com es feia l’espart i per què servien les màquines que hi ha exposades al museu. Abans eixes màquines les teníem en totes les cases, però o han desaparegut o se n’han desfet.

Per què als vilavellers ens diuen «lleganyosos»?

Tots els que treballaven amb espart, sobretot a la Vilavella, acabaven desenvolupant problemes a la vista: la conjuntivitis i el tracoma. Com en Vilavella tot el poble feia espardenyes, i el que no feia estava prop d’on les feien, de la pols que es genera al manipular l’espart es fan lleganyes. I els de Nules ens deien “lleganyosos” per eixe motiu, però nosaltres els diem genolluts. Els metges no sabien perquè tots els habitants de la Vilavella eren tan lleganyosos, i era per l’espart. Per eixe motiu jo sempre intente treballar al carrer, perquè em vaig donar compte que abans treballaven les espardenyes baix de garroferes o al carrer perquè l’aire no castigava la vista. L’espart s’ha de treballar en un lloc ventilat.

Postdata

El tio “Tòfol”

Ismael “El Seco”

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Cal recordar des de aquesta entrada als últims espardenyers que varen precedir a Vicent Zaragoza.  Realment han sigut els tres últims espardenyers que,  abans professionalment i després com a manteniment i exhibició de la seua el.laboració han mantingut viu el món de l’espardenya al nostre poble. 

AdVV

DE LLEGANYOSOS I SUPERVIVENTS

Carlos Cuesta i Martínez

 

«El treball de l’espardenya quina injustícia més gran, calces mitja humanitat i te toca patir fam»

Taulell homenatge als espardenyers que es troba al Barri, camí de l’ermita.

Tots els pobles tenen el seu malnom i en el cas de la Vilavella, una localitat castellonenca als peus de la Serralada d’Espadà de poc més de tres mil habitants, no anava a ser l’excepció. Rodejats per «genolluts» (Nules), «pardals» (la Vall d’Uixó) o «porquets» (Borriana), els veïns de la població de la Plana Baixa llueixen amb orgull el malnom de «lleganyosos». I si poden estar-ne orgullosos és perquè aquest naix de la feina característica que va donar aliment a tantes boques en la cruenta època de la postguerra: l’ofici de l’espardenya.

Aquesta dedicació, ara desapareguda, ja no és un treball rendible, i de les mil persones ―aproximadament el 40% de la població― que es van acabar dedicant a l’espardenya sols una segueix confeccionant-ne, malgrat que per afició i no per motius econòmics.

Vicent Zaragoza ―el tio Saragossa― és l’últim espardenyer, és a dir, l’últim vertader lleganyós. Encara que no ha sigut la seua feina sempre, inverteix el seu temps lliure confeccionant espardenyes de sola d’espart venent-les mòdicament a turistes o veïns del poble: «és una distracció de la que no es pot viure, perquè unes espardenyes xicotetes ―que ven per cinc euros― costen tres o quatre hores de fer a banda de tot el material que utilitze per fer-les».

El tio Saragossa, de setanta-nou anys, va començar a fer espardenyes quan es va jubilar per aprofitar l’elevada quantitat de temps lliure que podia gaudir, i malgrat que no siga una dedicació rendible no dubta en afirmar que «l’espardenya és una distracció que em dóna vida». Va aprendre sense cap tipus de mentor ni orientador, solament observant i mirant com treballaven l’espardenya a casa de la seua dona, encara que en eixe moment no estava interessat en l’ofici, ja que era obrer de vila, treball que l’ha acompanyat fins la seua retirada. «En aquell moment ja em dedicava a l’obra i tenia dos borregos per sobreviure, perquè no es guanyava res de bo», conta.

Vicent Zaragoza

I no solament hui en dia és una feina que dóna un escàs marge de benefici: l’espardenya sempre ha destacat per ser un ofici que generava molts pocs ingressos. «On jo treballava feia falta gent així que li vaig dir al meu sogre, que era espardenyer, que vinguera a treballar com manobre amb mi per vore si guanyava més diners. L’home va baixar a Nules a treballar amb mi i en una sola setmana va guanyar més que tot un mes fent espardenyes», relata l’últim espardenyer de la Vilavella.

Museu-Casa dels Espardenyers

L’escàs benefici que s’aconseguia dedicant-se a l’espardenya donava lloc a que es dedicaren famílies senceres a la producció, xiquets inclosos ja que havien de fer cordells a l’eixir de l’escola, o complementar l’ofici amb altre treball. Segons Verónica Chaves, historiadora i tècnica del Museu Casa dels Espardenyers de la Vilavella, «l’espardenya és un treball, una artesania, que no dóna molts diners. Un parell d’espardenyes costava de produir entre un dia i mig i dos dies sencers a cada espardenyer. Llavors, tenien molts fills i tenien que completar el sou amb altra activitat, normalment la taronja».

Eixa mateixa realitat vivien a casa del tio Saragossa: «Mon pare era un obrer que treballava a la fàbrica Segarra, però de nit, com guanyàvem tants pocs diners, també feia espardenyes per vendre-les. Vam sobreviure i malviure». Per tant, no resulta gens casual que al Barri (el nucli antic del poble i on es va focalitzar la manipulació d’espart i elaboració d’espardenyes a mitjans del segle passat) una imatge de ceràmica dedicada a la feina espardenyera rese: «El treball de l’espardenya quina injustícia més gran, calces mitja humanitat i te toca patir fam».

Fent eixareta

Amb una producció tan exigent i costosa, a causa de la seua elaboració eminentment manual, artesanal i domèstica i un marge de benefici tan limitat ―que fins 1960 no produïa guanys, encara que insignificants― era inevitable que el treball de l’espardenya acabara desapareixent com ho mostra la fallida de la cooperativa dels espardenyers el 1972. «L’espardenya va desaparèixer perquè dedicant-te una sola setmana a altra feina guanyaves el mateix que un mes treballant l’espart», explica Vicent Zaragoza. A més, la mecanització del procés va incentivar l’abandonament de l’espart i l’adopció del cànem per fer les soles de les espardenyes, produïdes industrialment.

Malgrat tot, la incidència de l’ofici de la manipulació de l’espart a la Vilavella és innegable. De gran rellevància a inicis dels anys quaranta i factor clau per evitar una emigració massiva a la postguerra, el treball de l’espardenya ha estat present al poble des de fa segles. En textos dels segles XVI, XVII i XVIII ja es menciona el cultiu de cànem i la presència dels oficis «corder» i «espardenyer» a la localitat. A més, no sols a la Vilavella, la utilització d’espart per fer calcer «ve dels romans» segons el tio Saragossa. «Primer van començar a fer espardenyes de pell d’animal, després van descobrir la planta», explica.

Tanta presència a la història del municipi acaba tenint un gran impacte en la seua cultura i la seua idiosincràsia. Manipular l’espart generava una polseta que s’adheria als ulls dels espardenyers, generant-los problemes oculars ―conjuntivitis i tracoma― i omplint-los la mirada de lleganyes. Aquesta tendència tan pròpia de la població va fer mereixedor el malnom de «lleganyosos» als vilavellers, un cognom propi que identificara els veïns del poble per a l’eternitat.

Pedres picadores de l’espart. Camí de l’ermita.

Si fins i tot el malnom dels veïns de la Vilavella naix d’una feina quasi extingida serà, per tant, responsabilitat dels propis vilavellers fer que no caiga en l’oblit. Per a Sebastià Roglà, regidor de cultura de l’Ajuntament de Vilavella, «La feina de l’espardenya ens ha definit als vilavellers tota la vida. És un fet identitari com podria ser la llengua o la cultura. És un fet que ens identifica i no podem perdre el passat».

«No s’ha de perdre perquè és part del que som. Tot el poble s’ha de comprometre, perquè no és part solament de l’Ajuntament i del Museu, sinó de tots nosaltres. Estem tractant de fer-ho, anem en eixe camí», assegura Verónica Chaves. Un camí que s’ha de fer, per sort, amb calcer d’espart picat i cordells brunyits.

Clique sobre la foto per entrar al museu

Museu-Casa dels Espardenyers.

 

 

 

 

Dones de paper, de Maria LLidó Vicent: una pintora a casa.

Dies arrere, Maria m’ha fet arribar el seu curriculum.

Filla de María José Vicent i Juan Llidó nasqué a Castelló i passà els primers anys de vida a Canet lo Roig; inicià els seus estudis musicals de piano a Vinaròs.

L’any 1990 tota la família es traslladà a viure a La Vilavella. Estudià al col·legi José Alba, a l’escola municipal de música de La Vilavella, i més tard, estudià piano al conservatori de Música de La Vall d’Uixò fins 1998. Alumna de la professora Renata Casero Alcañiz, actual pianista del quintet “Casulana”, compromesa amb la interpretació de la música composada per dones. Al mateix temps estudiava batxillerat al col·legi Santa Maria de Vila-Real, on fou alumna de dibuix del professor Juan Manuel González Campos.

Va començar en 1999 els estudis a la Facultat de Belles Arts de Sant Carles, a la UPV. L’any 2004 va estudiar sis mesos, mitjançant el programa ERASMUS, a la Northumbria University of Newcastle Upon Tyne, on es dedicà a la tècnica del gravat i sistemes d’estampació. Es llicencià a València eixe mateix any.

L’any 2005 va ingressar en el cos de Professorat d’Ensenyament Secundari, en l’especialitat de dibuix, i llavors reprengué els estudis de piano al conservatori de Castelló, acabant el grau professional l’any 2010.

En 2007 obtingué plaça definitiva a l’IES Serra d’Espadà d’Onda, i l’any 2016 entrà a formar part de l’equip directiu d’aquest centre.

En 2014 va finalitzar el Màster Universitari en Filosofia Teòrica i Pràctica de la UNED.

Ha viscut a Castelló de la Plana, Santa Pola (Alacant) i Orpesa.

Ha realitzat exposicions individuals i col·lectives a La Vilavella, La Vall d’Uixó, Nules, Artana, Onda, Vila-Real, Suera i Benicarló.

Diu que li agrada llegir, caminar, escoltar música i interpretar al piano.

Mussol del cor, pintat a la paret de sa casa…

Mentrimentres regire pels interiors de tots els meus discos durs d’aquest vell i poderós ordinador. Cerque el fitxer que li vaig enviar i, de seguida, se’m presenta a la vista ” Les meues dones Maria Llidó.docx” 04/04/2016, 136 KB.

Abans havia vist a Maria moltes vegades pels carrerons del poble. Sempre li veia una particular llum als ulls.

Alguna vegada havia pensat en oferir-li aquesta obra que, inèdita encara, vaig escrivint des de 2008 i en contínua revisió.  I en un moment determinat li ho vaig dir; li vaig proposar la idea que tots vosaltres podreu observar i escoltar proper dia 9 de març de 2018 a les 19:00 a la Casa de la Cultura Manuel Vicent. Era una excusa perfecta per a poder celebrar la III Setmana de la dona i gaudir del seu treball silenciós i pausat.

No li vaig donar cap data de termini. Sempre he cregut en la seua bondadosa bellesa; ella ha tingut tota la llibertat i totes les ganes del món per enfrascar-se en aquesta aventura.

M’estime Maria, les seues mans, la seua transparència, el subtil buceig entre els oratges i proceloses aigües de les meues dones de paper: ella ha omplert de color i matisos un apartat d’aquesta privada i secreta vida, ara ja pública i també, per ella, compartida amb tots vostès.

Gaudiu dels seus colors al vent i de tot allò que batega en la seua tranquil·la mirada.

US ESPEREM.

La figura de Sant Sebastià al llarg de la historia de l’art

Rafael 1501

Sant Sebastià, el sant del doble martiri, “l’Apol·lo cristià”; havent sobreviscut a les fletxes, és sanat per Irene, es presenta altra vegada davant l’emperador Dioclecià amb la mateixa fe, és executat i el seu cadàver llançat a les clavegueres, d’ on serà rescatat pels seus correligionaris.

En el segle XIII la seua llegenda es difon per tota l’Europa cristiana i es convertirà en el tercer patró de Roma  darrere de Sant Pere i Sant Pau. Ja en l’epidèmia de pesta que assolà aquesta ciutat l’any 680, el seu culte s’havia intensificat. L’edat Mitjana el convertirà en protector contra l’epidèmia, sobretot després de la terrible “Pesta Negra” que causà la mort de la meitat de la població europea durant el segle XIV .

Si pensem la metàfora de les fletxes llançades contra el sant  – de les quals sobreviu i cura les seues ferides –  com les epidèmies llançades per la divinitat contra el poble pecador – com Apol·lo en la Iliada i Jehovà en el Salm VII -, això ens explicaria la seua advocació contra la pesta.

L’aventura iconogràfica d’aquest personatge semilegendari el mostra en els frescos de les catacumbes com un home madur amb toga i cabell i barba grisos – catacumbes de Sant Calixte, Roma, segle V – .

El primer Renaixement ens mostrarà un Sant Sebastià bell i jove, on evolucionarà, perdent anys i roba, fins adquirir un aspecte jovenívol. Hi ha un cert patetisme, però en la majoria d’artistes interessa més la representació de la bellesa que la del sofriment – Piero de la Francesca, Antonello de Mesina i Boticelli – .

Pedro Orrente 1616 (Catedral de València )

En el segle XVI abunda més la varietat: Rafael el presenta adolescent i androgin . Passà a ser el patró dels arquers, ballesters i fabricants d’objectes de ferro, a més dels atletes,  per allò de “noble atleta de Crist”.

Alonso de Berruguete, 1526.

Atlètic el representen Tiziano, Rubens i Bernini, o ambigu com  Bronzino, Sodoma i Van Dyck.

Està clar que per als artistes constituí un pretext per representar la bellesa física, lluir les habilitats en la representació del cos nu i el coneixement de l’ estatuària antiga.

La Contrareforma difon la iconografia de les dones santes, les composicions d’ esvelts cossos en forçades postures i turbulents cels barrocs, on un trencament anunciarà, amb àngels o sense ells, la recompensa divina.

L’art modern tampoc s’ha oblidat, des dels seus paràmetres i la seua perspectiva iconoclasta, de representar la seua figura.

De com l’art,  a través de la seua història, ha tractat la figura del Sant Sebastià, Josep Mª Ortiz donarà la deguda informació en la conferència que realitzarà en la Vilavella, amb la projecció de més de setanta imatges, de les més de tres-centes recopilades i estudiades per a l’esdeveniment.

 

Retaules ceràmics de Casa Escrig

Joan Antoni Vicent Cavaller (Museu de la Vilavella)

Aquest immoble, situat al núm. 56 del carrer de Sant Vicent, ben a prop de la Font Calda, va ser bastit a les darreries del segle XVIII/inici del s.XIX. Una casa “de senyorets” ben reeixida, feta construir per Pedro Pascual Escrig. El tenim documentat com alcalde de districte de la ciutat de València durant la invasió napoleònica. En 1828 figura com a corredor de llotja i agend de canvis. Vivia al carrer de les Cuines núm. 18. Dos anys després está documentat a la nostra vila per primera vegada, mitjançant una donació a l’església parroquial: D. Pedro Pascual Escrig hizo el presente á la Virgen de la Asunción el 4 de Octubre del 1830… (Riba, 1906: 85).  Un net seu, José Escrig de Olóriz es va doctorar en dret canònic l’any 1878. Habitava a València, al carrer dels Cadirers, núm. 13, parròquia de sant Nicolau, en una casa burguesa que encara és dempeus.  Adquiriren a la Vilavella, i també al terme de Nules, un nombre elevat de finques rústiques que , majoritàriament, arrendaven. Els Escrig passaven llargues estades en aquesta casa del carrer sant Vicent.

Casa Escrig, afortunadament, es va salvar d’un enderroc més que probable, essent rehabilitada l’any 2003, per l’actual propietari Amador Berganza.  Allotja a la seua frontera dos retaules ceràmics singulars, tant per la seua vàlua artística com per les seues dimensions. Han estat declarats Béns de Rellevància Local. Foren realitzats a la ciutat de València, cap a 1810, molt probablement per un mateix pintor. L’autoria, pel moment, ens és desconeguda. Amb tècnica de taulell pla esmaltat, dibuix estergit i pintat a mà.

Sant Pere Pasqual de València

Banda esquerra de l’espectador. Configuració rectangular vertical. Mides: 174×92 cm. Quaranta cinc taulells: 32 de 20,5×20,5 cm, 12 de  20×10 i un de 10×10 . El taulell superior dret pertany a altre retaule.

Aquest sant naix a València, cap a 1227, al si d’una família cristiana mossàrab. Iniciat en els estudis eclesiàstics els continua a París, a partir de 1241. Nomenat canonge de la catedral de València en 1250. Viatja posteriorment a Roma i ingressa en l’orde de la Mercè.El 1296  a Roma estant, el papa Bonifaci VIII el consagra bisbe de Jaén. El 20 de febrer de 1297, mentre realitza una visita pastoral per la seua diòcesi és capturat durant una incursió comandada per Muhammat IIde Granada, on és traslladat captiu. Durant l’empresonament redacta  escrits de caire religiós. Mor decapitat en aquesta ciutat el 6 de desembre de 1300.

El pintor ceramista representa el sant a l’interior d’una capella,  vestit amb hàbit de canonge de la seu de València i portant un llibre on es llegeix Tota pulcra est Maria. En la part inferior descansa la capa blanca de l’orde mercedària, amb el seu escut, acompanyada de mitra i bàcul, com a bisbe de Jaén, més la palma de martiri. Front al sant, sobre un núvol, descansa la Immaculada Concepció, voltada d’angelets. Pere Pasqual va ser un ferm defensor del dogma de  la Immaculada.

El pintor ceramista es va inspirar, per a la realització d’aquest retaule, en un gravat de Manuel Bru sobre dibuix de Francesc Bru de 1794, servat a l’Acadèmia de Belles Arts de València.

Patriarca Sant Josep

Banda dreta de l’espectador. Configuració vertical. Mides: 174×92 cm. Trenta dos taulells de 20,5 x 20,5,12 de 20×10 i un fragment –que no correspon al retaule– de 10×10.

Sant Josep apareix assegut, enmig de núvols, vestit amb túnica morada, portant en braços el Nen Jesús, i sostenint la vara florida, en al·lusió a la narració dels evangelis apòcrifs. A la seua dreta apareix sant Joan Baptista xiquet, tot sostenint un bàcul creu amb filactèria on es llegeix Ecce Agnus Dei. Sobre les figures de sant Josep i el  Jesuset sobrevola l’Esperit Sant.

Tota l’escena està voltada de núvols, angelets (un d’ells portant una serra de fuster) i querubins. Possiblement el pintor ceramista coneixia el gravat de Vicent Capilla, que va realitzar sobre dibuix de Vicent López (Col·lecció municipal, València).

….

Durant la Guerra Civil, aquests dos retaules foren desmuntats, atenint-se a un edicte d’alcaldia. Els amagaren a les solletes de porcs del corral, tal com m’ha comentat ma mare, Maria, que en aquella època vivia a la casa dels Escrig, juntament amb els seus pares. Després de guerra acabada,  l’obrer Vicentet de Nabos els va tornar a instal·lar a la façana. Durant les obres de rehabilitació de l’edifici (2003) foren, novament, desmuntats i tornats a ficar, afortunadament sense conseqüències, car Vicentet havia emprat, com a suport, algep. En aquesta ocasió es va alterar l’ordre de posició: sant Josep va passar a la dreta i sant Pere Pasqual a l’esquerra. Val a dir, també, que abans de la darrera compra-venda, el retaule de Sant Pere Pasqual estava destinat a ser desmuntat per tal de  traslladar-lo a un pis del passeig de la Castellana de Madrid. El museu de la Vilavella es va oposar, fermament, a aquesta operació, perquè considerava que devien, ambdós,  continuar a la mateixa frontera per a la qual foren creats.

Fotografies dels retaules: Pascual Segura Moreno (Vila-real)

Bibliografia

PÉREZ GUILLÉN,Inocencio Vicente (1991): La pintura ceràmica valenciana del s. XVIII. Ed. Alfons el Magnànim. Valencia, planes489-90.

SEGURA MORENO, Pascual Luis (maig de 2013): www.retabloceramico.net, Los retablos cerámicos de la provincia de Castellón, números 112 i 114.

A l’ombra del temps, de Sebastià Carratalà

Fotografia Ulisses Ortiz

Estimats veïns de la Vilavella, tinc el gust de convidar-vos a la presentació del llibre del nostre veí Sebastià Carratalà, titulat,  A l’ombra del temps.

L’acte es realitzarà aquest divendres dia 6 d’octubre de 2017 a les 19:30, com inici de les festes per commemorar el 9 d’octubre que l’ajuntament ha tingut a bé celebrar per festejar la nostra identitat com a poble valencià autònom, lliure i adult.

Aquest esdeveniment promogut per l’Associació de veïns del poble i on ha col·laborat l’Ajuntament vol apropar-nos la vàlua de la nostra gent que camina silenciosa per tot arreu, però que amb el seu treball ens honora.

El lloc serà al saló d’actes de la Casa de la cultura Manuel Vicent, Biblioteca municipal, primer pis.

Sebastià ens farà tres cèntims de com l’art reflecteix l’esperit d’un poble que batega.  Més que ser fidel a l’original, allò que potser més ens interessa és com l’obra de l’artista reflecteix emocions i sentiments que ultrapassen un moment determinat i per la qual cosa arriba a tots els humans al llarg dels temps.

Pruna llibres

Al llibre de Sebastià  A l’ombra del temps es couen històries força interessants, resultat d’una fantàstica mise en scène, d’un treball lingüístic laboriós i de cisellat puríssim, que en l’estricta solitud ha donat cos; Sebastià, en diferents entrades del llibre i  com si foren escultures, ha volgut compartir amb nosaltres la bellesa de la nostra llengua i del món oblidat dels  artistes que dignifiquen la nostra HUMANITAT.

Gràcies a Pruna llibres, disposem a l’abast un clàssic de l’estètica.

Sebastià Carratalà és membre del Pont, Cooperativa de lletres, una associació que recull tots els artistes i escriptors de la comarca de la Plana de Castelló.

 

---

 

US ESPEREM.

RECORDA-HO, ETS A CASA TEUA.

OBRE LA PORTA, T’ESPERA LA BELLESA.

Mare meua la pastera ! Una falla villavellera de l’any 1944

Aquest escrit, revisat i corregit de nou, va ser publicat al BIM de la Vilavella.
Encara que semble estrany per a les noves generacions, fa 73 anys, concretament el 18 de març de 1944 es va plantar al nostre poble la primera falla, i onze anys després, en 1955 n’instal·laren una segona a la creu, prop del pou del carrer de santa Bàrbara, però aquesta no va tindre tanta nomenada. El mateix va ocórrer amb la tercera i última.

El tema principal i motiu d’inspiració, va ser una broma que unes xicotes gastaren a un venedor ambulant que acudia tots els dilluns al poble, per vendre pasteres per amassar el pa. L’home vestia un guardapols, jaqueta i una bufanda i amb aquesta indumentària quedà reflectit a la falla, acompanyat per una gran pastera que fou l’objecte de la burla.

Fotografia d’Enrique Escrig

La colla d’amigues que tenien en el pobre home un passatemps assegurat, anaren a la seua recerca i en trobar-lo demanaren el preu de la mercaderia, marejant-lo de mala manera, i per seguir el divertiment li digueren que volien una pastera més gran per regalar-li-la a una amiga que es casava. L’home es va quedar un poc recelós, desconfiant de l’encàrrec i a fi de cerciorar-se preguntà a una veïna si les joves eren de fiar, cosa que ella ho va afirmar sense cap dubte, contestant-li: “No es preocupe que són de confiança”.

Passaren alguns dilluns i el mercader no portava l’encomanda, cosa que causava gran bullanga entre el grup. Fins que va arribar la pastera, ben pomposa. I igual que altres vegades li preguntaren amb un to burlaner: ”tio Pasteretes -eixe era el renom que li havien tret- mos ha portat la pastera que li havíem encarregat?” Quan es la va ensenyar van fugir esvalotades i es van amagar perquè els van advertir que el polisero les buscava per tancar-les.

Prompte la notícia es va escampar pel poble i el fotògraf, Enrique Escrig, amb gran sentit de l’humor, en va traure profit i així ho va deixar palés a la falla amb el seu enginy. Vicent del Mut que estava aleshores estudiant Medicina a Madrid, va realitzar les glosses en un valencià poc ortodox i Rafael el Pintor va pintar els rètols. Els ninots, de mida natural, anaven vestits gràcies a la col·laboració d’Amèlia, germana d’Enrique. Les caretes eren de les que s’empraven a carnestoltes. Cinc ninots, quatre hòmens i una dóna formaven l’escenari humorístic.

La frontera de l’església amb el seu campanar constituïen el teló de fons de la falla, amb un lema que deia: “El dilluns mercat”. El personatge principal era el tio Pasteretes amb cara de sorpresa, la boca oberta i un cigarret que es despenjava del llavi. Amb la mà dreta subjectava una descomunal navalla i a l’esquerra duia una escaleta de pastar. No podia faltar-hi un llapis a la butxaca superior esquerra per agafar les encomandes. Al pit portava un cartell “¿Saben vostés qui ancomanat una PASTERETA?” Darrere, una jove, vestida a la moda, amb una cistella per anar al mercat i la inscripció “Mare meua la pastera, estic tota marechá, si ixe home mataulla en pega una navachá”!

Per completar la falla, el tema secundari exposava la competència entre un salser que s’havia establert a Moncofa i acudia al mercat a vendre sardines als clients i també els tenders del poble i altre venedor. Tots dos tenien al seu lloc una bóta de sardines, aliment bàsic en aquella època de postguerra. Un cartell, situat al frontal de la plataforma resava: “El dilluns en Vilavella, / es una divertició, / les dones roden la bota, / com si chuaren a bou redó”. I altre: “Agarreu la canastilla / y allarguevos al mercat/ Qu’alli vos daran sardina/ pa tota una eternitat.” Al fons un ninot esquifit, amb una sardina a la boca, s’havia quedat groguissó de tant de menjar el simpàtic peix, tota la seua dieta: “De menjar tanta sardina / me quedat estret de pit”. La veritat és que el preu de la sardina de bóta, gràcies al salser, havia caigut en picat, així ho manifestava altre cartell: “Si deu com esta costaren una pesseta…[il·legible]”. El dibuix d’una gran sardina envoltava el frontis, els laterals estaven ocupats per altres motius que no són visibles en la foto.

Com era d’esperar la falla causà gran rebombori al poble, desitjós d’esdeveniments i es va quedar per a la posteritat la frase: Mare meua la pastera!

La falla la posaren al carrer de la festa, a la placeta de Robres, l’únic lloc amb un poc d’amplària, però la vespra de la festa va caure malalta la tia Andrea (Andrea Viñerta Mechó) que just vivia d’esquena a la falla i es va morir de sobte. La tia Andrea havia estat una de les animadores, a sa casa s’havien elaborat els bunyols i el xocolate per a la celebració, així que per respecte a la difunta, traslladaren el monument, de soca-rel, sota el cantó del campanar. Poc abans de les 12 de la nit Pascual de Rovell amb la seua dolçaina i acompanyat pel seu tabaleter, posava la música. Després de cremar-la, menjaren el xocolate i s’acabà la festa.

Article elaborat per Imma Vicent.