La vida és bella

El carlisme i les seues arrels a la Vilavella (2ª part)

De les tres guerres carlines que es produïren durant el segle XIX (excloent-hi la intervenció carlina a la guerra civil de 1936-39 i utilitzant la cronologia d’historiadors valencians i catalans), la primera, esdevinguda entre 1833 i 1840, fou la més important. Aquesta fou la confrontació bèl·lica final entre l’antic règim, d’economia agrícola de subsistència, monarquia absoluta i societat estamental, contra el nou món liderat per les idees de la il·lustració que volien construir un món nou amb una economia capitalista, una política liberal basada en el constitucionalisme i una nova societat de classes.

El cas de la destrucció de l’antiga ermita de la Vilavella, esmentada en l’anterior article, fou molt possiblement el resultat de “las acciones del segundo batallón del regimiento de infantería Fijo de Ceuta número 19 en Villavieja contra los carlistas el dia 8 de febrero de 1838”,  informació apareguda en la versió reduïda de l’artícle publicat en el Tomo LXXVII, Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, Castelló, gener-desembre 2001, pp. 439-565.

Soldat de l’exercit liberal.

A partir d’aquest succés violent del 8 de febrer de 1838, protagonitzat per un batalló de les tropes liberals contra els carlins en el poble de La Vilavella, farem un seguiment per les fonts escrites sobre aquest batalló. Analitzarem la seua naturalesa, composició i intervencions, per tal de trobar pistes sobre l’impacte que pogué arribar a tenir dita intervenció en el nostre poble, una localitat eminentment carlina en aquella època.

Les fonts escrites des del punt de vista liberal són més nombroses al tractar-se d’exèrcits regulats sota el control d’una administració estatal i amb quadres de comandaments jerarquitzats i professionals. Les fonts carlines són més difícils de trobar, al no tenir un estat on es recolzava el seu exèrcit, i ser diferents partides les que conformaven una amalgama de xicotetes guerrilles molt escampades al sud del Maestrat i de les forces de Cabrera (aquest últim amb intencions de formar un exèrcit amb administració estatal com el del nord de la península, a Euskadi i Navarra).

El regimiento de infantería Fijo de Ceuta número 19  del govern liberal de la regent Maria Cristina, havia nascut l’any 1834, expressament per a combatre als carlins, (Informació apareguda en GUERRA Antonio, article publicat en el diari el Faro digital.es 9 de març del 2002).

Des de febrer de 1835 els trobem combatent a la província de Castelló contra partides carlines i lluitant a pobles conquerits per aquestos.  El segon batalló del regimiento de infantería Fijo de Ceuta número 19 entrà en combat per primera vegada el 2 de juny de 1836 a Benassal (l´Alt Maestrat). El 12 de maig de 1837 amb l´acció conjunta de 3 batallons més, foren derrotats a Catí (l´Alt Maestrat) per l´exèrcit Carlí de Cabrera que va mantenir el bastió per “Déu, pàtria i rei” tot i les baixes ocasionades. Aquest succés a Catí el podem trobar a l´obra de DE CÓRDOBA  Buenvantura, vida militar i política de Cabrera, Volúmen I, pàg. 327, Editat en Madrid en Imprenta y fundición de Don Eusebio Aguado en 1844.

 Després de la derrota a Catí va començar l´operació carlina de l´Expedició Reial (Abril de 1837) on Carles V va avançar cap a Madrid per aconseguir el poder total i Ramon Cabrera va anar en la seua ajuda a partir de juny. Aquest fet va fer que el Segon batalló que es trobava malmès a la província de Castelló estiguera un any sense accions actives i reclutant lleves.

L’acció militar en la Vilavella del 8 de febrer de 1838 contra els carlins fou la seua quarta intervenció i la primera sense ajuda de cap altre batalló. Fou la primera també des de la represa de les hostilitats. Després del combat a la Vilavella marxà aquest 2n regiment a Onda (la Plana Baixa) el dia 16 de març de 1838, on derrotaren als carlins que havien conquerit la vila. Aquestos volgueren destruir el Castell abans de retirar-se. En tota la província aquest batalló acabà intervenint en 13 combats més fins que el 22 de maig de 1840 acabà conquerint el fortí carlí de Begís (Alt Palància).

Per la informació apareguda en la versió reduïda de l´artícle publicat al Tomo LXXVII, Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, Castelló, gener-desembre 2001, pp. 439-565 podem conèixer que aquest regiment d’infantería, al qual pertanyia el batalló, era un dels dos més grans que intervingueren a la guerra, ja que comptava amb tres batallons. També sabem que aquest batalló comptava amb una plana major composada per un comandant, un capità i un tinent ajudants, un subtinent abanderat, un capellà,  un cirurgià, un cap de tambors i un mestre armer. Els batallons estaven formats per un nombre que oscil·lava entre 300 i 1300 homes, dividits entre 6 o 8 companyies.

Llàncer carlista del Maestrat

Quan acabà la 1ª guerra carlina el 1840 aquest regiment integrà molts carlins derrotats a les seues files. El 7 de juiol de 1841 s´amotinà la 1ª companyia d´aquest 2n batalló a Alhucemas (Marroc), contra els seus generals, els assassinaren i durant 7 dies saquejaren a la població civil, amenaçaren al govern i al general Serrano amb lluitar amb l’exèrcit rebel marroquí. Aquest és un capítol més propi d´una torba o d´un grup de mercenaris sense escrúpols. (Informació apareguda en GUERRA Antonio, article publicat en el diari el Faro digital.es 9 de març del 2002.

Extraiem la conclusió que aquest batalló estava format per gent molt violenta i poc donada a atendre a les ordres i la vida en temps de pau, de fet no tenien un líder en la seua rebel·lió de 1841, era una ràtzia poc controlable que el poble de la Vilavella va patir en les seues carns i possiblement en la seua antiga ermita eixe 8 de febrer de 1838.

Podem concluore que la intervenció del segon batalló del regimiento de infantería Fijo de Ceuta número 19 a la Vilavella no fou menor ja que aquest que hi intervingué era quantiós (300-1.300 homes) i la població de la Vilavella rondaria entre 1500-2000 habitants. Tot i no haver trobat formacions reialistes de la dècada dels anys 20 a la vila ni invasions per part de carlins forasters a la mateixa vila el nostre poble serà un focus solidari amb el moviment carlí des d´aquesta batalla fins a la dissolució del moviment polític a finals del segle XX.

Seguirem fent articles sobre la importància del carlisme a la Vilavella en aquest blog. Aquí teniu algunes recomanacions de llibre sobre el Carlisme o la 1ª guerra carlina per a contextualitzar un conflicte civil, quasi mil·lenarista i internacional ja que hi intervingueren estrangers (combatents austríacs, portuguesos o francesos) i en altres indrets del món sorgiren moviments contrarevolucionaris i antirevolucionaris similars amb altres denominacions com ara el Miguelisme, la Vendée o els lazaretistes de la Toscana meridional.

JOSEP LLUÍS NOTARI

BIBLIOGRAFIA:

L’èxit i la velocitat

Observe el món i sembla que un dels paràmetres on qualsevol demana recer per establir-se és l’èxit i la notorietat.

Després del bany a Tristaina, Andorra.

Sembla com que ets estrany si els oblides, si els rebutges conscientment.

Has de estar informat, has de saber l’última cosa dita, publicada o comentada. Has d’acostar-te a tal lloc, conferència i/o concert, festa popular, diada, conéixer el teu país, esborrar la paraula apàtrida.

Tot mirant-te estranyament comenten: a aquest individu caldria resetejar-li la memòria emocional.

Has de demanar per la web aquesta subscripció, comprar aquestes lectures i triturar-les amb els ulls, treure aqueixes entrades gratuïtes o de pagament. Entrar al Twitter i fer-te veure, entrar a Facebook i picar el “M’agrada”: aquest em segueix, l’altre m’ignora.

Miserable, en quin país vius si no ho fas?

És el país d’una nova dictadura socioemocional.

Una punyetera mentida aquesta bogeria.

Alenar en profunditat i enmig de tanta desesperança i desassossec ser vent invisible, intangible; viure la quietud, abraçar-nos la mirada, Jana, la nostra soledat.

Eriçons

A Vila-real he de fer temps, esperar. Passegen homes i dones mentre el mercat es desempereseix. I mentrimentres rescabale una imatge passada fins l’hora dels escriptors d’El Pont.

Desconec els cors interiors i les intencions d’aquests éssers humils, d’aquests simpàtics animalons. M’ensenyen aqueixa tranquil·litat interior, la pau secreta dels qui no comptabilitzen per a res.
Em sent a prop, germà de criatures tan meravelloses i vives.

A la caseta enrunada del terme on guarde les cinc-centes falques, una parella hiverna d’esperança. En descobrir-ho, encara amb molta més cura, l’he ocultada. Aquest hivern passat, a la vora d’una sèquia enrunada, Jana descobrí un mascle i una femella. S’enroscaren davant el seu musell escrutador.
Feren temps, esperaren la seua curiositat.
Jana no lladrà; olorava la seua vida amagada i al cap d’uns minuts els quatre continuàrem els nostres camins entre els fraus.

Aquestes setmanes veig eriçons morts, esclafats pel trànsit estúpid que no mai s’atura.
Aixeque el peu de l’accelerador, veig la mort trista; calcigada per un sol cru i cruel que regira en la descomposició la solitud més dura.

No puc imaginar-me més rodes piconadores esbudellant llurs cossos. Hem passat el coll d’Artana i ens hem trobat una parella d’eriçons a pocs metres.
Ature el cotxe a la cuneta i rere la porta telescòpica agafe uns humils cartons. Retrocedisc i arreplegue els cadàvers per dignificar tanta tristesa. Retornar la vida és una quimera, però les mosques s’han enfugit. Ocult entre les tiges eixutes de botja improvise uns delicats enterraments, un funeral celest. Jana, asseguda i hieràtica com estàtua de glaç, oficia l’acomiadament.

Sabem que vindran les mosques i la vida continuarà.
Ja no he de fer més temps; en silenci, aquest batega i em creix a les mans.
Cap ésser viu mereix l’oblit, la indiferència, l’abandó; tampoc els morts.

No canviarem el món, però sempre li somriurem.
Sense cap més importància, és en aquesta acció de lletres on vibre i viu em reconec: se’m beu la compassió.

Eriçons dels meus ulls, criatures d’aquest cor.

Quina Calor!

Contradient i rectificant una desafortunada i etílica frase dita per un personatge polític en una moment d’exaltació fallera, “el caloret”, normativament  la calor, enguany, i des de fa ja un temps, ens atabala. Fa un sol “que bada les penyes” i  l’ aire és calent i humit com enclaustrat, i no deixa ni respirar. La suor, gota a gota, s’esmicola des del cap fins als peus i deixa el cos hipotens i sense ganes de fer ni brot.

La intensa calitja ja és fa sentir en primavera i dura fins ben entrada la tardor;  allò que tradicionalment hem dit que “ a l’ estiu tot el món viu” ha deixat de tindre sentit,  esdevenint una paradoxa.

Al llarg dels mesos de juny, juliol i agost el sol pica en extrem i les temperatures, tant les màximes com les mínimes, ens mantenen constantment elevades, entre 35 i 25º, i en alguns dies encara més elevades.

Entre les onze del mati i  les set del la vesprada, l’ombra és imprescindible per a caminar pels carrers i la calima  dificulta qualsevol activitat, llevat de tindre la sort de fer-la en llocs amb aire condicionat.

Els obrers de vila, com pateixen si estan exposats al sol!

Al camp tampoc es salven els llauradors, i en les fàbriques els operaris han de suportar temperatures més elevades pel funcionament de forns i maquinària.  Tot i açò sense esperança que al capvespre ens alliberem de la xafogor,  ja que “prendre la fresca” s’ha convertit en un eufemisme   i que per les nits no es puga dormir, doncs la son sols es facilita amb temperatures inferiors a 25º.

Tampoc anar a la mar és sinònim de refrescar-se i de trobar-se amb temperatures més abellidores; estiuar tampoc és el que era si ho comparem amb els estius més antics, on també existia la canícula, però sense les temperatures extremes com les onades de calor actuals.

També la calor excessiva i contínua té repercussions sobre la vegetació i per tant en la producció hortofrutícola, enguany la collita de taronges quedarà minvada en més d’un 50 %. El ponent del mes de maig, amb més de 40º i les contínues onades de calor, des d’aleshores, provoquen la caiguda de les taronges en el seu estadi inicial de creixement.

Tot açò dit són manifestacions d’un evident canvi climàtic, i cap ací anem amb aquesta reflexió, a  lamentar i denunciar l’augment de temperatures que està posant en perill la pròpia existència humana tal com la coneixem en l’ecosistema actual.

I és que el model de vida actual de producció, transport i consum sense fi, fonamentat en la utilització de les fons d’energia fòssils, petroli i gas,  provoca inexorablement aquest canvi climàtic, amb l’augment de temperatures, sequeres, incendis  i pluges torrencials.

Si els poders econòmics mundials i governs no posen fre a les emissions contínues a l’atmosfera de diòxid de carbó que causa el denominat efecte hivernacle, aquestes conseqüències  devastadores aniran “in crescendo” fins  el col·lapse del nostre ecosistema i mode de vida actual. I cap aquest carreró sense eixida sembla que ens porten les elits econòmiques i polítiques europees i mundials ja que el negoci i l’acumulació de capital és l’únic objectiu que els mou, sense més contemplacions, ni humanitàries ni climàtiques. Les persones no els importem res.

I què podem fer la gent d’anar a peu ?  Doncs accions individuals i col.lectives. A nivell singular, fer accions de consum responsable, de comprar  conscientment , de informar-nos de com s’ha elaborat el producte i obtenir aquells que en la seua fabricació no emeten CO2, reduir el consum de productes innecessaris, així com preferir els productes de proximitat. Però sobretot reduir  el consum de fons d’energia fòssil, petroli i gas. Els hàbits de consum responsable es fonamenten en el que ja es coneix com les 3R: Reduir, Reutilitzar i Reciclar. Com diuen els nostres refranys “tota pedra fa paret” i “gota a gota s’omple la bóta”. Accions individuals, però amb impactes de consum responsable i sostenible, l’única força individual que disposem.

A nivell col·lectiu tenim més força si exigim als poders polítics, des del més pròxim fins els més llunyans, que tinguen com a objectiu la reducció de gasos d’efecte hivernacle, que fomenten la energia solar, no com ara que controlats per el oligopolis elèctrics penalitzen la producció particular d’aquesta energia. Recolzar als partits polítics que presenten en el seu ideari el pensament ecològic, que prioritzen l’economia del bé comú, a les persones i al medi ambient, front a altres interessos econòmics i l’acumulació de capital,  l’ única manera de mantenir aquest planeta encara viu i evitar la barbàrie.

Joan Badenes

Chiruri

Recordant un 5 de maig de 2014, en aquesta pàgina de l’Associació de veïns, vaig escriure:

Podríem viure així en temps no molt llunyans?

Música per al cor quan l’amor ens salva.

 

Els qui vivien ací

Al visitar el MUSEU DE LA VILAVELLA emociona veure els vestigis que resten de la vida de tantes i tantes persones que han viscut al mateix indret on hi som nosaltres. Milers i milers d’ulls han contemplat, si fa no fa, el mateix paisatge que veiem ara: El perfil de les muntanyes al darrere del poble i, en l’horitzò, la línea blava de la mar que tanca la Plana.

És una història ben coneguda: A mitjan segle XIII, les lluites de frontera entre cristians i musulmans van acabar amb la conquesta definitiva del territori valencià pel rei En Jaume i els seus cavallers. Però, mantenir i aprofitar les terres conquerides requeria una repoblació que, per ser molt lenta, en principi va permetre la permanència de musulmans, coneguts com mudèjars (musulmans en territori cristià). A La Vilavella va restar aquesta població, igual que a La Vall d’Uixó, Artana, Eslida, etc., és a dir, els pobles de la Serra d’Espadà, mentre els cristians poblaven el pla. Segles desprès, entre 1519-1521, els musulmans van estar obligats a triar entre la conversió al cristianisme o la mort, però el 1526, la segona alternativa es va canviar per l’expulsió. És clar que la majoria va optar per fer-se cristià, encara que fos a contra cor. Són els anomenats moriscos (musulmans conversos).

En l’organització de la societat senyorial, els habitants de la Baronia de Nules (Nules, La Vilavella, Mascarell i Moncofa), debien lliurar un pagament al Senyor, una mena de contribució de cases i terres. Per efectuar aquests pagaments es confeccionaven els Llibres de Peita on, sota el nom de cada “contribuent”, constava cadascuna de les parcel.les de terra que tenia i la quantitat que debía pagar al Senyor. La conservació d’alguns d’aquests llibres, com el que es va elaborar l’any 1558, ens permet conéixer els noms i alguns bens de les persones que vivien a La Vilavella aleshores. Aqui tenim una mostra d’un dels habitants, amb les seues terres i la quantitat que pagava.

Transcripció:
La Vila Vella
9 sous Melchior Abdussalem

P(er) una part de les figueres y oliveres a la font freda, eren de marti ferrer, com son sogre Sale elig porta lo restant ( 9 diners).

P(er) una sort a la seyt al costat de miquel navarro era de gabriel albiol (2 sous 3 diners).

P(er) un olivar cami de la vila vella era de sahat ismael (3 sous).

P(er) un tros ab arbres a la rapatella era de sahat ismael (1 sou 6 diners).

P(er) la mitat del figueral a benicato era de ismael (1 sou 6 diners).

La informació és molt acurada. Generalment, encara que no sempre, s’indicava la dimensió de la parcel.la, el tipus de cultiu, els llindars, la situació a la partida rural, el nom de l’anterior usuari i la quantitat a pagar o “peita”. A l’esquerra del nom el total del pagament. Com es veu, en aquells moments encara s’utilitzava el valencià en la documentació i moltes de les partides rurals són reconegudes ara mateix.

Pel que fa a les mesures agràries, s’emprava la fanecada (831’08 metres quadrats), que també s’ha mantigut fins els nostres dies sense valor oficial. Aleshores, nou fanecades formaven un quartó i cuatre quartons una jovada, que era la unitat de mesura principal. Per altra banda, el sistema monetari es basava en la lliura, el sou i el diner (12 diners equivalien a 1 sou i 20 sous a una lliura).

Els noms del conjunt de contribuents de La Vilavella són els següents: (la numeració és nostra)
(1)Sale, fill de hamet elig mascor saboner. (2) Melchior abdussalem.
(3)La viuda de Mascor. (4) Jaume Mascor. (5) Matia Mataserps.
(6) Abdumelich Roget. (7) Mahomat Roget, fill de alfaquí.
(8)Massot Roget, fill de Alfaquí Roget. (9) Sahat Roget.
(10) La filla de Alí blanco. (11)Hamet Abdussalem. (12) Abrahim Alfaquí.
(13)Mascaros. (14) Fussey Roget. (15)Charco. (16) Hamet Massot.
(17)Maymo Roget. (18) Abdumelich Abinçat.
(19)Agosti Llopo, fill de Abdalla. (20) Hamet Amit Abdussalem.
(21) Lopo Useyes. (22)Partal. (23) Frances Cucharero. (24) Sahat Algasi.
(25)Agostí Llopo. (26) Chico lo Jove. (27)Frances Sent Johan.
(28) Johan Sparça. (29) Miquel Diango olim hamet. (30)Mahomat Cachap.
(31)Jeroni Moscatell. (32) Mahomat Lopo.(33) Pere Fort, olim fat.
(34)Lopo lo Ferrer. (35) Mahomat chaparrot.(36) Hamet Llopo.
(37) Abdalla Aladip. (38)Abdalla Roget, fill de Alí.
(39)Hamet, fill de Safiel chaparrot. (40) Lopo gafull sarrier.
(41)Mahomat parri. (42) Abdalla Roget, fill de Mahomat.
(43)Abdumelich Abinçat. (44)La filla de Alfaquí Abdalla.
(45)Mahomat Xafra. (46) Fussey Caycoles. (47)Abdulasis chaparrot.
(48)Yusef Famit, fill de Alí monduver. (49)Mahomat Panical.
(50)Mahomat hadal. (51)Ymi Parri. (52)Hamet Papalot.
(53) Abdulasis Lopo.(54)Jacob Chaparrot. (55)Vermell.
(56) Assen de Suera. (57)Hamet Sotden. (58)Abdulasis Lopo Conill.
(59)Abdalla Alfaquí, sego. (60) Abdumelich Lopo.(61)Esso Abdusalem.

Un total de 61 veïns, segurament la majoria, encara que aquest Llibre només recull els qui tenien terra en terme de Nules i, a més, suposem que al poble també hi hauria gent sense bens. La conversió forçada fa que apareguen noms cristians (Francés, Agostí, Johan…), però la major part encara empra el nom musulmà. No hi ha cap nom de dona, la seua presència és redueix a la “viuda de Mascor” i la “filla de Alí Blanco”.

El reconeixement identitari és el corrent en l’època. Són referències als pares, a oficis (saboner, sastre, ferrer, sarrier) i l’autoritat religiosa, l’alfaquí; també alguna característica personal: jove, sego, roget, vermell, blanco; fins i tot podriem pensar en procedències com Alí Monduver, Assen de Suera, Algasí (de L’Algar?) o Useyes (de les Useres?).

Aquesta relació pot comparar-se amb la del document nº 5 del llibre La Vilavella (Domingo, Vicent i Barceló, 1977, p. 223) de 1481, on apareixen els “vehins, vassalls i habitadors del dit lloc de la dita Vilavella”, poc més de 40 persones, entre les quals es reconeixen moltes de les quals hem nomenat aquí. Quan el 1609 es varen expulsar els moriscos, La Vilavella va rebre nous pobladors, alguns dels quals sí que podrien ser avantpassats dels actuals veïns. Aquesta és una altra història que veurem més endavant.

Article de Concepción Domingo.