La Vilavella 1922

Ací vos presente un seguit de huit fotos que em va enviar un amic, Rafael Pallarés,  qui regenta l’hotel Voramar de Benicàssim. Sabedor de que sóc de la Vilavella i de la meua afició per la fotografia no va dubtar en regalar-me aquestes imatges que representen a una família de visita al nostre poble i datades en l’any 1922.

Podem elucubrar sobre si eren banystes o simplement una família benestant que visitava el poble. Un matrimoni amb dues filles (?), tots ben vestits per a l’època. Però com passa en moltes fotos el personatge més misteriós i al temps interessant és el fotògraf.  Qui era ?, quina relació tenia amb ells ?  Com sempre -ho sé per pròpia experiència- el fotògraf està a la vegada absent i present . En tot cas és tracta d’un bon fotògraf que domina potser de forma intuïtiva l’art de la composició.

Imatge (1)

Vista general des del castell de tot el secà de garrofers i al fons les muntanyes de Castelló. Bona perspectiva en tres plans, la família,  el cementeri i al fons tot el terme i l’horitzó.

 

Imatge (2)

La família emmarcada entre  restes del castell i al fons la Plana. La mare mirant per uns prismàtics,  una forma de modernitat.

 

Imatge (3)

Contrapicat. Tres plans, altra vegada,  que li proporcionen  profunditat a la foto. Envoltats de tres penyots, la mare en primer terme, darrere el pare i al fons les torres del castell.

 

Imatge (4)

També contrapicat però amb elements molt ben disposats. La família a sobre d’unes penyes, el caminet del Moro  -llaurat a pic- a la dreta i al fons els xiprers i l’ermita Vella. Molt bonica i il·lustrativa.

 

Imatge (5)

Típica foto  que ens mostra també el poble. Al fons,a la dreta, l’antiga fonda de Cervelló. La xica de blanc porta un petit càntir i la germaneta un cistell. Tot indica que era un dia d’excursió per la muntanya.

 

Imatge (6)

Una altra perspectiva en un lloc diferent del muret blanc i en diagonal, ja que tan el cànter com el cistell han quedat al fons. El fotògraf ha volgut amb aquest enquadrament donar protagonisme als  xiprers, que omplin tota la foto. Just al centre, les “pedres Picadores” dels espardenyers. Recentment , un grup de voluntaris ha netejat aquest espai per mostrar-lo  endreçat.

 

Imatge (7)

Ja de baixada al poble. El pare amb la filla xicoteta i la mare amb la gran, però en dos plans, possiblement casuals. Al fons part del calvari antic.

 

Imatge (8)

Esta foto ja ha estat comentada prolíficament per Joan Badenes en aquest mateix blog i comparada amb una imatge actual, en un article publicat el 3/3/2017.

Es tracta d’una fotografia extraordinària. A la meitat esquerra la perspectiva de la travessera del Pouet, una parella de veïns  i el piló de Santa Bárbara. A la banda dreta, la família en una composició estudiada: el matrimoni, una filla en primer pla i l’altra en un simulacre de treure aigua del pou.

Text : Joan Antoni Vicent

 

 

 

 

Anuncis

Presentació de “La Vilavella, nit i dia”

Amb ocasió de la presentació de la exposició “La Vilavella, nit i dia” vaig preparar un parell de fulls escrits com a guió del que volia dir  i que tot seguit trobareu a continuació de la foto de presentació. A sota del text hi ha un àlbum de fotos de tota la exposició.

Voldria aprofitar el títol de “la Vilavella, nit i dia” com metàfora del poble en el passat de fa uns quants anys, com la nit i la foscor,  i el poble que tenim ara. Per això quelcom tan senzill com contar-vos com era la Vilavella de quan jo era xiquet i adolescent (dècada anys 50’s del segle passat ) i com ha anat evolucionant al pas de temps.

No hi res per valorar una cosa com no tenir-la !!. El meu germà sempre diu que va descobrir realment la mar, el Mediterrani, quan ja vivia a Madrid, lluny, a l’altiplà. Jo, per la meua part sempre he estat fora, des dels 10 anys  fins a l’any 2002 i la tendència és a idealitzar allò que no tens. Als 11 anys ja estava intern als escolapis de Castelló per fer el batxiller, desprès els estudis universitaris entre Madrid i Barcelona. Treballe a Barcelona durant 30 anys i torne ara a viure al poble. Quan anava a Terrassa a veure al meu cosí Armando sempre acabaven parlant de Vilavella i no va haver cap estiu ni vacances sense passar uns dies al poble.

Anys 50’s …Vilavella estava on està ara però lluny de tot.. de València, de Castelló.. inclós de la mar. Sols ens unia un autobús de Fuente en Segures.

Ací mateix, on estem ara a la Caixa Rural, era un solar de l’antic balneari de l’Estrella. Carrers de terra (que quan plovia s’amplien de tolls), llumetes en les cantonades, ni cotxes, ni teles, ni aigua corrent, sols alguna radio. La bicicleta i no tots com mitjà de transport, alguna moto, molts carros i les seues egues i el gos lligat darrere. Les dones a llavar al llavador o a casa si tenien prop algun dels tres pous que hi havia. Per beure, un càntir i a per aigua de la font.  Moltes misses, missions, novenes i processons, això sí sempre la banda de música que alegrava aquells temps de nacional-catolicisme. Molt pronte les dones anaven de dol rigorós per la mort d’un familiar i que pràcticament no s’ho treien ja mai. Els homes cultivant el seus hortets o llogats amb jornals de fam. Altres en bicicleta al matí a la fabrica de Segarra la Vall.

A l’estiu Sant Roc i Sant Xotxim, un bou i para de contar. Serenates de la banda de música  a la plaça i  encara les ferides morals de la guerra. El cine Rialto a l’hivern en que et gelaves de fred i cine Miramar a l’estiu sota les estrelles. El bar Nacional ple de fum a l’hivern i a la fresca en l’estiu. Casa Patolea per als qui els agradava el vi. L’anada a la mar era en carro o bicicleta sols uns dies senyalats de l’estiu, per Sant Pere i la Mare de Déu d’agost.

Estudiàvem no més de 15, fills i filles de don José de la farmàcia,  del metge don Roberto, el meu germà i jo, i uns quants que anaven a l’Institut laboral de la Vall. Les escoles estaven on ara és la Casa de Cultura i el recreo a les eres del Poble Nou plenes de femers. Mestres don Manuel, don Ramón, doña Gertrudis i doña Pepita. El xiquets, i no tots, treien el certificat i a partir de 12 o 13 anys al camp o a casa segons fossis xic o xica. Quant eixíem d’escola jugàvem al  carrer o a la plaça a baló, qui el tenia, o a  parao, a galope, a capitolet, als bufos, a bali, etc…Les xiques al sambori, a saltar la corda,….

Em podeu preguntar…i amb tot això eres feliç ?…Si, molt.. la infància quasi sempre és un paradís i a més a més no es coneix un altra cosa.

Anys 60/70

Boom de la taronja. Aigües potables, s’asfalten el carrers. Primeres faroles i primers cotxes, primeres teles i electrodomèstics. Noves escoles i primers estudiants a l’institut…

Ara  tenim..

Un poble al mapa i ben comunicat.

Museu de la Vila, Museu dels Espardenyers, Casa de la Cultura, Casa de la música i  magnífiques instal·lacions esportives.

I altre patrimoni encara més important de metges, infermeres, veterinaris, psicòlegs, químics, professors d’universitat, economistes, informàtics, advocats, mestres, un mag universal, molts escriptors i un de renom, poetes, bons músics..etc…

També un nombrós grup de gent jove  amb ganes d’aportar part del seu temps lliure en millorar el que ja tenim.

Dit això parlem  de la exposició. Es tracta d’una visió de patrimoni de la Vilavella, amb ulls de dia i de nit. Fotografies en blanc i negre per apreciar no els colors sinó les formes.

Hi ha que fer constar que “totes les que estan són, però no estan totes les que són” per una raó bàsicament d’espai expositiu.

Set grans grups:  1) El barri i l’ermita 2)La Caixa , Casa de la Cultura i voltants 3) Plaça de l’Ajuntament i voltants 4)Museu, Glorieta i voltants 5) Carrers Cova Santa, Sant Vicent i Sant Roc 6) Castell i trinxeres 7) Perifèria del poble i voltants.

 

 

( Cliqueu la foto per veure la exposició)

Fotos i text… Joan Antoni Vicent

La Vilavella d’ahir i d’avui: la Travessera del Pouet.

Donem a conèixer una fotografia inèdita de la Vilavella de l’any 1922. Forma part d’una col·lecció de nou unitats, pròximament les publicarem ací al nostre blog, que han arribat a Joan Antoni Vicent a través de Rafa Pallarés, propietari de l’Hotel Voramar de Benicàssim, amic d’ell i del seu germà Manuel Vicent, que se les va trobar i,  escanejades, li les ha remés.

La publiquem en aquesta secció de la Vilavella d’ahir i d’avui per tal de contrastar-la amb la realitzada en l’actualitat des del mateix punt i enquadrament, tal com de costum fem, per tal d’ observar el canvi urbanístic experimentat pel nostre poble durant el temps que separen les fotografies. En aquest cas contemplar el profund canvi experimentat en la Travessera del Pouet des del carrer Sant Antoni, lloc on es trobava l’antic pou que va ser enderrocat i abolit l’any 1967 juntament amb la resta de pous públics del  poble: Barranc, plaça de la Immaculada i santa Bàrbara.

 

 

l1-428

 

La fotografia, realitzada amb una càmera de rotllo de les que existien aleshores, ens mostra una família, segurament banyistes,  posant davant del pou del carrer sant Antoni. Presenta un enquadrament perfecte – el fotògraf tenia mestratge-  i on s’observen diferent plànols, des del primer en la qual se situen els personatges al costat del pou, a la seua esquena els vilatans carregant aigua amb càntirs, la casa del carrer Sant Roc, i la torre al peu de la muntanya de santa Bàrbara que domina el vèrtex superior. Els elements centrals de la fotografia, i que entenem el fotògraf volia immortalitzar, són la família protagonista, el pou, la torre i la muntanya.

De la fotografia podem obtindre informació sobre els personatges i de la arquitectura d’aleshores al nostre poble. Com hem dit, ens trobem amb una família de 4 o 5 membres, si considerem que el fotògraf és del mateix parentiu, que amb les vestimentes de l’home, jaqueta i barret, i de la dona, xal i bossa, més la càmera, més el ser clients d’algun balneari dels onze que existien al poble, indica que és una família “amb possibles”.

La cases que observem són del tipus vivenda majoritària del poble, unes amb planta baixa, altres amb dalt,  senzilles, humils i pobres, fetes amb terra, calç,  pedra,  teula,  i emblanquinades. A part estaven les cases de la poca burgesia local i les dels més potentats, les dels “senyorets”,  propietaris agraris provinents de València i que tenien la seua casa d’estiu al poble o al terme: Llop, Ranch, Boldó, Guijarro, a més, clar està, dels onze magnífics edificis dels balnearis.

Com a element urbanístic  destaca el pou de Sant Antoni, en el que posen els personatges de la foto. Els quatre pous serien per als banyistes punts de referència a visitar; actualment es considerarien construccions de alt valor turístic d’haver sabut protegir-los, – a qui se li va ocórrer enderrocar-los i abolir-los ?- igualment com haurien  sigut considerats els edificis dels balnearis, si s’ hagueren protegit.

Després de creuar el carrer Sant Roc observem que destaca en la part superior, al peu de la muntanya de santa Bàrbara, entre garrofers, un altre element arquitectònic diferenciador, la torre situada en el vèrtex superior d’un hort tancat de Llop i que comunicava amb la seua casa amb jardí situada entre el carrer sant Roc i el de Sant Antoni.

Aquesta torre era de construcció simple, oberta que tenia com a funció ser punt d’observació i contemplació de la Plana, en aquells moments amb garroferars com a cultiu, al mig Nules, les vies del tren,  la carretera general i al fons, a l’horitzó,  la mar Mediterrània, des de Castelló  fins a Casablanca d’ Almenara. Una excel·lent i privilegiada vista.

 

img_1053pps1

La fotografia actual de Joan A. Vicent mostra un paisatge urbà radicalment canviat. El temps i l’evolució del poble ha originat un  espai urbanístic amb   nous elements, però que en el contrast  s’enyora el pou desaparegut.

En primer pla veiem la casa cantonera del carrer sant Antoni on destaquen detalls modernistes en la seua façana, la decoració de la reixa i del balcó, la porta i finestres amb les llindes i brancals de rajoles amb sanefes. Al seu interior destaca , circumval·lant tota la planta baixa, un sòcol  de rajoles decorades amb sanefes i motius florals, una porta mitgera que separa el rebedor del menjador, i un xicotet jardí interior, elements propis del modernisme.

 La casa es va construir sobre els fonaments de la senzilla vivenda anterior als inicis dels anys 30 del segle passat per  una família de València, Galofre, emparentada amb els propietaris del balneari del mateix nom, com a residència per a les seues estades al balneari i en període de vacances. Incorporava un dels primer lavabos amb banyera del poble. Va ser adquirida posteriorment per la família  Carreguí – Adsuara  que han reforçat en el seu manteniment els seu caràcter modernista.

Creua la Travessera del Pouet el carrer sant Roc en el que, en aquest punt,  destaca una ampla i robusta casa cantonera que ofereix un fris  que envolta  una magnífica teulada construïda a quatre aigües amb teula àrab.

Continua amb la paret del jardí – hort de la vivenda que dóna al carrer sant Xotxim, bastida amb pedra de Borriol per obrers de camp vilavellers- el nostre poble ha donat excel·lents obrers especialistes en la construcció de parets de pedra sostenidores dels bancals- .  L’ element central d’aquesta vivenda, edificada l’any 2000, és una clàssica torre que trobem en construccions mediterrànies, tipus masos, xalets, etc. És de forma quadrangular i es va construir com a element identificador de la vivenda, evocant i homenejant  la torre d’observació anterior que observem en la primera fotografia. Recentment se li ha afegit un rellotge de sol.

Entre els carrers sant Roc i Sant Xotxim la Travessera del Pouet continua amb un escala de 88 graons que salva  el alt desnivell existent en aquest punt.

En un antic garroferar als inicis del anys 90 es van construir 12 cases adossades que han donat continuïtat al carrer Sant Xotxim fins al camí del Barranc Roget.

En la part superior de la foto guaita un xalet blanc amb formes cúbiques de la agosarada  – pels alts desnivells – urbanització de santa Bàrbara, pràcticament buida. Actualment estan construïdes sols cinc vivendes en els, aproximadament, setanta solars projectats. Un reflex del destí que han tingut els innombrables plans d’actuació urbanística disseminats per tot arreu durant el “boom” immobiliari.

Concloent, el paisatge urbà canvia per l’acció dels veïns en el moment de construir les seues vivendes. Si estan fetes amb gust estètic i seny, aleshores contribuïm a millorar el nostre urbanisme alhora que expressa que els seus propietaris i arquitectes autors tenen  sensibilitat i bon gust. D’aquesta forma, a banda de la nostra vivenda,  estem fent un poble més bonic.

Fotografia actual : Joan A. Vicent

Text: Joan Badenes

La Vilavella d’ahir i d’avui : el Barranc.

En aquesta secció contrastem, des del mateix angle i enquadrament, fotografies realitzades fa dècades d’uns llocs determinats amb les fetes en l’actualitat. L’objectiu és observar com afecta l’ interval de temps que les separa, i constatar si ha millorat  o no l’ urbanisme local. Ara observem els canvis urbanístics esdevinguts en altre lloc d’importància cabdal del poble: el Barranc.

El tòpic assenyala que una imatge val més que mil paraules. Aquest queda de manifest observant les tres fotografies plasmades des del mateix lloc, en diferents èpoques, dels últims seixanta anys  que fan sobrer qualsevol comentari. El canvi urbanístic en el Barranc és enorme; sis dècades separen la primera i l’actual foto i la seua transformació impressiona. L’espai urbà del Barranc actual, comparat amb el de l’any 1952, no té res a veure, són dos espais tan diferents que es fa difícil relacionar-los, ja que les edificacions de nova construcció formulen un revolt que nega el seu caràcter d’espai mediterrani tradicional, tal com mostra la primera fotografia.

el-barranc-1

En ella observem una imatge perfecta d’un poble mediterrani, un espai obert, una anterior barrancada transformada en un carrer ample i una plaça a mida de vianants, amb un element socialitzador: el pou, que subministrava l’aigua dels corrents subterranis que existeixen en el subsòl de  la Vilavella, quan  encara les vivendes no es proveïen  d’aigua potable ni s’havia construït el clavegueram.  Les cases eren senzilles, d’entrada ampla, emblanquinades, de planta baixa i dalt  amb balcó, i algunes amb andana. Estaven homogeneïtzades per una similar concepció arquitectònica adaptada a les necessitats productives de les famílies, fidels a l’estil comú mediterrani amb teulada àrab. Són cases simples, de llauradors o espardenyers, que reflectien l’estatus social i econòmic dels seus habitants, diferenciades de les cases, algunes burgeses, dels carrers de la part baixa del poble.

Tot l’espai está coronat, amb una visibilitat prominent, dominant l’escenari urbanístic, pels monuments patrimonials més emblemàtics del poble: el castell i l’ermita, configurant una imatge excepcional, bella per la seua simplicitat i tanmateix amb una complexitat única: cases, pou, castell i ermita.

je_-230116dsc_5749ret

En la segona foto, feta vint anys després, a l’inici de la dècada dels setanta, ja s’observen canvis en algunes cases que apunten al trencament de l’harmonia del paisatge urbà, però encara mantenint l’altura que permet la visibilitat del castell i l’ermita. Evidentment les millores públiques com les instal·lacions d’aigua corrent i clavegueram, milloren la qualitat de vida. La presència de dos cotxes prenuncia el seu domini absolut del carrer com a trànsit i aparcament.

Però l’element central identificador del Barranc, l’entranyable pou, protagonista fins aleshores de l’espai del Barranc i que observem en les fotos sobre els bous del carrer de Sant Xotxim ja no hi és, ha sigut substituït l’any 1967 pel  monument  d’homenatge als morts del bàndol vencedor de la Guerra Civil. A partir d’aquest any domina,  impertorbable,  l’escenari del Barranc.

d9823a7b-7c24-41f8-b559-793f0598014b

La tercera foto reprodueix un paisatge actual urbà que no es reconeix amb el seu passat d’espai  mediterrani  amb cases emblanquinades. L’elevació de les anteriors cases provoca que la percepció de l’espai quede minimitzat, les dues i tres altures han trencat la uniformitat vilatana, ocultant la coronació anterior del castell i l’ermita, ja engolits en la perspectiva. Les cases ja no presenten un estil arquitectònic comú,  l’alumini substitueix al ferro i a la fusta, i els finestrals sobreeixits de les façanes eliminen els tradicionals balcons.  És el tipus de construcció que s’imposa durant els  anys setanta i vuitanta. Segurament el boom econòmic de la taronja va imposar la necessitat de canviar les antigues cases, associades a la penúria,  per altres més modernes,  però sense estil arquitectònic autòcton. Era allò nou, diferent, de nova estètica, que substituia la construcció tradicional, ben nostra.

Com molt bé mostra la foto els cotxes envaeixen tot l’espai del carrer. Com a epítom: noves construccions sense uniformitat, multitud de cotxes aparcats, un  monument alt, contenidors….., tot plegat provoca una sensació d’aclaparament, on abans era un gran espai obert que mostrava l’ermita i castell.

A falta d’un pla urbanístic rector, cadascú aplicava el seu criteri,  sense valorar l’harmonia de les façanes ni l’arquitectura tradicional. Però quan l’ajuntament s’ha dotat d’una normativa urbanística, tampoc s’ha respectat; el resultat urbanístic final en alguns indrets del poble no esdevé encisador.

Fotografies: Arxiu de Juan Escrig.

VESTIGIS DEL FRANQUISME

img_1025

Fotografia de Joan A. Vicent Recatalà

Comentari apart requereix aquest monument. Encara ara, quasi vuitanta anys després de la Guerra Civil i quaranta de la Constitució, es manté aquest recordatori dels vencedors de la guerra, mentre que els qui la van perdre han quedat en la ignorància i en l’oblit, sense cap restauració ni reconeixement.

Va ser erigit  en el tardo franquisme, l’any 1967, i esdevé una obra  contundent que  substitueix  l’antic i entranyable pou, el qual  va ser enderrocat  i abolit juntament amb els dels carrers de Sant Antoni, plaça de la Immaculada i el de Santa Bàrbara.

Com a símbol polític és un element anacrònic després de la Constitució de 1978, vigent quasi quaranta anys. En la creu està gravada l’expressió “ Caídos por Dios y por España ¡Presentes!”  enaltint una part de les víctimes i oblidant les altres,  i a més a més s’apropia del concepte d’Espanya i del nom de Déu.

Més prompte que tard, s’haurà de complir la legalitat de la Memòria Històrica, tal com estan fent tots els pobles  i ciutats, a més a més cal tindre en compte que cap país d’Europa, com Alemanya o Italia, manté monuments que enalteixen les seues dictadures. Ja en 1980 es va treure el jou i les fletxes, símbol de la Falange,  de la façana de l’ajuntament,  a finals dels noranta es van retirar els noms del règim franquista del nomenclàtor urbà,  ara solament ens queda aquest anacronisme, recordem inconstitucional.

Text: Joan Badenes

L’hora del Barri

Joan Antoni Vicent Cavaller

(Museu de la Vilavella)

L’Ajuntament de la Vilavella ha ultimat l’emblanquinament de les cases del Barri, a càrrec dels pressupostos municipals. En total han sigut 49 els habitatges on s’hi ha actuat, 19 al carrer de la Presó i 30 al carrer del Calvari. Sols ha restat al marge una vivenda, més altres tres amb fronteres de rajola vista. Hi havia, inicialment, una certa suspicàcia,  però, progressivament, la desconfiança ha anat reduint-se, conforme avançaven els treballs i hom comprovava els beneficis que suposava acollir-se al pla.

el barri

Fotografia de Juan Escrig

Tal com s’indica al tòtem d’informació turística que ha estat instal·lat al creuament dels carrers Calvari i Presó, el Barri constitueix la part més antiga de la vila, juntament amb els actuals carrers de Sant Josep, Pou, Sants de la Pedra i Santa Bàrbara. Va ser  habitat, fins al 1609, per famílies morisques. A partir del segle XVIII els espardenyers van començar a instal·lar-se, fins a constituir una majoria aclaparadora. Als inicis del segle XX rebia altres dues denominacions populars: el Raval i el Gurugú, en record de la muntanya homònima marroquina confrontada amb Melilla, reconquerida per l’exèrcit espanyol el 29 de setembre de 1909.

A la dècada dels 70 del passat segle el Barri va patir una forta transformació. Es reformaren interiorment els habitacles i, fins i tot, alguns es tiraren a pla, per tal de bastir uns espais més concertats amb la vida moderna. Les teulades mores donaren pas a terrats plans. Les façanes deixaren d’emblanquinar-se. S’hi implantà l’alumini a portes i finestres; plàstic a les canals, taulells i marbre a les socalades. Sense comptar el cablejat elèctric. Es va crear una normativa específica per a les façanes, però la degradació va continuar. Als darrers temps feren aparició els aparells d’aire condicionat i caselles, poc adients, per a comptadors de la llum.

Ara, amb l’actuació que comentem, el Barri se’ns presenta als nostres ulls amb una imatge sorprenent, harmònica, mediterrània, un espai digne de ser visitat i viscut. “Açò pareix  Mikonos”, he oït recentment a un visitant. L’emblanquinat, màgicament, ha tingut la virtut d’emmascarar les dissonàncies. Blanc a les fronteres, conjugat amb blau indi i verd suau en brancalades i ampits de portes, finestres i balcons. Colors tradicionals.

El Barri allotja un immoble singular, molt preuat pels banyistes del balneari: la Casa-Museu dels Espardenyers, encertadament restaurada l’any 2010 ( Podeu veure l’àlbum fotogràfic de Joan A. Vicent Recatalà clicant en la fotografia del museu, en la portada del blog).  Però no acaba ací la cosa, perquè esdevé, també, viarany d’accés al Calvari, on es trobem amb les capelletes del Via Crucis, la gruta de Lourdes i, com a coronament, l’ermita del patró. Sense oblidar-nos dels caminets del Moro i les pedres Picadores, indrets on ja s’està actuant en la seua recuperació. Més els xiprers, plantats fa més de 150 anys, amb un exemplar força reeixit, l’anomenat pi Mascle.

Per a finalitzar, voldríem felicitar l’equip de govern, molt especialment la regidora de Patrimoni, Loles Orenga, per l’entusiasme mostrat en la tasca i la seua capacitat de diàleg i poder de persuasió. També l’equip de pintors (Miguel, Paco i Miguel Sebastián), per la seua professionalitat. I, com no, a tots els habitadors del Barri. Són ells els que possibiliten que  història i  vida s’hi agermanen.

Arquitectura de la Guerra Civil en la muntanya de santa Bárbara.

L’enunciat que dóna lloc a l’existència d’aquest blog és “ Aportar per a fer un poble millor” . Seguint la proposta, objectius nostres són donar a conèixer aspectes de la nostra història per a saber d’ on venim,  i reivindicar la recuperació, defensa i promoció del nostre patrimoni, siga tant cultural com natural, així com l’urbanístic i arquitectònic, per tal de sentir-nos-en orgullosos del que tenim i traspassar-ho, millorat, a les generacions futures de la Vilavella.

En diferents articles anteriors hem tractat sobre la necessitat de posar en valor patrimonial i històric l’entramat d’ arquitectura bèl·lica de la Guerra Civil, com són les fortificacions, trinxeres, punts d’observació, nius de metralladores, pous de tirador, etc. que existeixen en les nostres muntanyes. Recordem que el nostre poble i les seues muntanyes va ser territori de disputa i de confrontació bèl·lica, ja que el front va quedar ací estabilitzat durant nou mesos.  D’aquest fet ha quedat com a testimoni un ric traçat de construccions militars d’atac i defensa, emprat pels dos bàndols en confrontació, que si no és objecte de recuperació corre els risc de ser engolit pel pas del temps.

img_6742

img_6743

Evitar el seu desnonament com a llegat històric i incorporar-lo al nostre patrimoni suposa també un pas per a la recuperació de la memòria històrica d’uns fets recents que si no s’observen amb tota la seua integritat,  poden ser repetits de nou, no oblidem la coneguda frase “ els pobles que obliden la seua història estan condemnats a repetir-la “.

Fins ara tractar sobre la nostra Guerra Civil a nivell institucional resultava bastant complicat, segurament tant per raons ideològiques – posat que els vencedors imposen la seua interpretació dels fets sense deixar que ningú a posteriori la rectifique-  com emocionals.

En aquest context, no podem menys que cel.lebrar i felicitar els autors de la recuperació i rehabilitació d’un traçat d’aquesta arquitectura existent en la muntanya de Santa Bàrbara, posada en valor com a patrimoni històric, reclam museístic i turístic.

img_6745

img_6748

Mereixedors de reconeixement són tant la iniciativa del nostre ajuntament, presa  per  la regidora de Patrimoni Loles Orenga i per l’alcaldessa Carmen Navarro,  com pel treball de rehabilitació realitzat per l’empresa ArqueoCas dirigit per l’ historiador  Jose Albelda, una obra que ha comptat amb la col.laboració de la Generalitat Valenciana, Caixa Rural Vilavella – Cajamar, Fustecma i Voluntariat pel Patrimoni.

El passat diumenge 13 tingué lloc l’acte d’inauguració i presentació pública d’aquesta magnífica rehabilitació. En la vessant est de la muntanya de Santa Bàrbara, ben prop de la penya Espiadora,  en un lloc privilegiat, ja que s’atalaia tota la plana, des de Benicàssim fins a Sagunt, es concentraren unes 150 persones que van seguir amb atenció les explicacions de les vicissituds bèl·liques ocorregudes  entre 1938 i 1939 que va realitzar Jose Albelda, després dels discursos inaugurals de les nostres autoritats municipals.img_6796

img_6800

 Es va fer una visita guiada per tota la trama recuperada, un circuit que compta amb trinxeres excavades, niu de metralladora, punt d’observació i vigilància, tot explicat amb uns panells informatius, La visita guiada acabà amb la lectura de fragments dels diaris personals de dos combatents, un del bàndol franquista i l’altre del republicà, feta per Carlos Mallench, de l’associació Muntanyes de la Guerra, com un record de tots els morts de la confrontació civil, tal com queda gravat sobre una pedra a l’ inici del trajecte. Amb el desig de que mai més es tornen a repetir fets tant destructius i mortífers. Per aquest motiu cal recuperar la memòria històrica i no oblidar tot el que va passar i a ningú dels que varen morir.

img_6785 img_6774

A continuació  reproduïm part del textos que expliquen els panells informatius. Aquests, més les fotografies que publiquem, donaran a conèixer la història  i el lloc on va ocórrer als qui, per diferents raons, no poden acudir a veure aquesta obra, que com va dir Jose Albelda, “sols és comparable a una xicoteta sala d’un primer pis d’un museu de diferents plantes”. Encara queda molt per recuperar, però el primer pas ja està donat.

Actualment el municipi de la Vilavella conserva una gran quantitat de restes bèl.liques repartides entre les partides rurals de Santa Bàrbara i la Selleta. A més de la seua quantitat i bon estat de conservació, la seua característica distintiva és la d’haver format part del sistema de fortificació de campanya dels dos bàndols participants de la Guerra Civil Espanyola entre 1938 i 1939, primer com a elements defensius republicans per frenar l’avanç franquista cap a València, i més tard amb la paralització del front, com a primera línea defensiva de l’exèrcit franquista.

Entre un bosc mediterrani d’argelagues, esbarzers, carrasques i pins plantats en la dècada dels 50, destaquen les restes encara visibles d’una gran quantitat de trinxeres excavades en el terreny, … parapets aixecats en pedra en sec, pous de tirador i nius per metralladores o casamates ( alguns d’ells amb grafitis realitzats sobre el cement fresc), cabanes de soldats, llocs d’observació o un extens campament militar republicà usat després per la 83 Divisió franquista, conegut com “el poble desert”.

20161113_091351

 La part posada en valor consta de dos trams:

TRAM 1 : … discorre a través d’una trinxera excavada en terreny rocós, aplegant fins un niu de metralladores de planta ovalada; al nostre pas, anirem deixant arrere nombroses ramificacions de la trinxera que actualment s’encontren colmatades de terra.

Després de visitar el niu o casamata, la ruta continua per un camí de fàcil accés a través del bosc.

TRAM 2 : …  consta d’un conjunt format per un lloc d’observació i el seu abric complementari, i uns metres més avall un altre grup format per un niu de metralladores i un abric vinculat a aquest.  La tornada a la senda es fa a través d’una trinxera, encara per excavar, de 190 m de longitud.

És un patrimoni militar que representa la lluita dels nostres avantpassats, restes d’un camp de batalla que hem de respectar. Preguem que tingui cura d’aquest patrimoni, ja que de nosaltres depén llegar -lo a les futures generacions.

Text Joan Badenes

Fotografies Juan Escrig