Les Basses Roges (2), Abocador

És ben curiós el costum, que encara perviu entre nosaltres, de tirar deixalles, runes, fem i   restes   d’enderrocaments al primer espai natural que es troba a l’abast, també als barrancs. Si fem una passejada pel terme, no deixarem de veure en la vessant d’algun barranc munts d’ escombraries. Tot és ben estrany perquè avui en dia la gestió de residus està molt organitzada, car hi ha llocs i serveis habilitats per al reciclatge amb els seus dies d’arreplegada, per tal de tractar i reciclar els residus, i així evitar els abocadors incontrolats, tot cuidant els paratges naturals.

Però no, encara es mantenen les velles inèrcies d’embrutar i abocar allà on ens vinga en gana: mala educació i poca solidaritat, és a dir, no considerar el paisatge com “a casa nostra”. I això que costa feina: carregar el cotxe o la furgoneta, buscar un lloc adequat, llançar sense que ningú ens veja…. ¡  Tan fàcil com és que vinguen a arreplegar o dur nosaltres les deixalles i allò que no volem als espais preparats per a gestionar els residus!

Les escombreries atacant la porteria est

 Però el que causa molta pena i enuig és que un espai públic, de propietat municipal i amb tanta història com és el camp de les Basses Roges, en lloc de ser un espai per a la pràctica de l’esport, de les activitats de temps lliure o simplement un espai natural cuidat, en pocs anys s’ha convertit en un femer, en un abocador d’escombreries, de rastrolls i deixalles, tant de particulars com del propi ajuntament. Un espai públic ara lamentablement oblidat i degradat que fa pena, agreujat per l’estat d’ abandonament que també es troba allò que volia ser “Urbanització  La Pedrera “  junt al mateix camp i que, a més a més, ha bloquejat l’antic camí de les Basses Roges. Com es veu, aquesta frustrada urbanització ha passat directament  a ser un brossegar.

Les escombreries dominant el centre del camp

Actualment l’espai de les Basses Roges fa pena  contemplar-lo, sobretot si comparem les fotos actuals amb les anteriors quan era un espai esportiu i de pràctiques de temps lliure. Tant de bo que la nostra administració local prenga consciència de la possibilitat de recuperar-lo per a l’ ús del poble, i de nou puguen els xiquets acudir-hi per a jugar, fer activitats esportives i de temps lliure. O simplement quedar net i així torne a tindre l’ esplendor de temps passats.  Esperem que així siga.

 

Joan Badenes

Contra Paradís, (3/52)

     3. El rebost

      Les plaques de la memòria, com les imatges de qualsevol fotografia, sempre es revelen en l’obscuritat. La meua tendra carn rosada estava aleshores enmig d’una llum de farina a la vora del Mediterrani, però va ser a l’interior d’un rebost tancat sota l’escala de pedra que servia de refugi on es va des­vetllar per primera volta la meua cons­ciència. Allí dins ma tia Pura resava: “santo Dios, santo fuerte, santo inmortal, líbranos, Señor, de todo mal^“. I a continuació, la seua criada Ro­sario, re­petia contestant a aquesta jaculatòria: ¡les bombes, ja estan ací les bombes! Uns sons profunds, densos i no molt llunyans acompan­yaven aquesta pre­gària, i això va ser la primera cosa quevan sentir les meues orelles en aquest món, als 18 mesos d’edat, a part d’una música de violí. Els nacionals estaven bombardejant Nules sense cap raó es­tratègica, només pel plaer de deixar un poble reduït a runa, amb cavalleries es­budellades penjant dels balcons, i jo era a dos quilòme­tres de distancia dins un rebost que feia olor a oli verge d’oliva que, per descomptat, devia ser d’Ar­tana.

      A casa venia tots els anys per primavera una dona d’Artana que era ampla, forta i terrenal com una escultura de Manolo Huguet, vestida de negre amb el mocador de dol al cap. Duia la provisió d’oli de cada temporada i en aquell rebost obscur, on l’inici de la meua consciència es va confondre després amb el terror, jo hi veia sent xiquet una llengua lluminosa amb reflexos verds que aquesta dona abocava en una gran tina de terrissa fina i esmaltada que ma mare tenia sempre a punt. Sense cap dubte, aquella tina ja era al rebost mentre queien les bombes i obria el seu ull dau­rat perfumant la foscor d’aquell re­fugi. A gates, entre les cames d’aquells sers plens de fere­dat, jo em vaig escapar cap al menja­dor i perquè això no tornara a passar algú es va presentar davant meu amb una màscara de gas com un espectre al·lucinant i la imatge d’aquest ser terrible que em va immobilitzar encara la porte as­sociada al perfum d’oli verge d’oliva, i també al fondo sa­bor de pa que en distints estrats s’ha­via solidificat en aquell rebost durant unes quantes gene­racions.  

      Amb el temps aquest buit de l’escala tancat amb una porta de morera amb quarterons era el lloc on en tornar de l’escola al migdia trobava sempre ma mare o la criada Herminia pastant. Jo era un xiquet de pàrvuls. Elles em sentien arribar pel so dels llapis Alpino, que repiquetejaven dins del baület en la bossa, i aleshores del rebost eixia indefectiblement una veu imperiosa que deia: “¡Manuel, a l’aigua!” Durant tota la meua infància aquesta va ser la segona condemna a què em vaig veure sotmès, i també eixia d’aquell recinte ple de viandes. Jo estava condemnat a anar tots els dies a la font del poble, a un brollador d’aigua mineral prop de la glorieta, no lluny de ca­sa, amb dos cànters verds duts amb un carret que havia fabricat a propòsit el Trinitari, fuster del poble, el mateix que un parell d’anys després em prendria les mides, estant jo en coma, per construir-me el taüt de pi que aniria, sense dubte, folrat de ras blanc amb xinxetes platejades, ja que jo anava a morir com un angelet. Ma mare pastava un pa candial i necessitava aigua, però a mi aquella set insaciable em feia l’efecte d’un càstig ine­xorable, encara que després apareixien unes fogasses romàni­ques, que amb orgull enmig de la fam general, la criada portava al forn camuflats amb un drap de dril a ratlles blaves sobre una post al cap, mentre pel carrer se sentia la veu d’Antonio Ma­chín.                    

      Al rebost hi havia una pastera amb distints sedassos i estants replens d’atuells per a mi indesxifrables que eren motlles per a magdalenes o potser formes per a altres pastissos i també hi ha­via recipients de cristall amb confitures, conserves de tomaca, olives xafades, sacs de sucre o de farina, i l’aroma conjunta for­mava diverses capes, una de les quals consistia en aquell terror que als 18 mesos d’edat vaig veure reflectit en el rostre de la criada Rosario, i l’altra, en el so de la pregària al Déu Immortal que ma tia Pura emetia amb una melopea d’angoixa que no era distinta del tro profund de les bombes ni de la visió de les fo­gasses d’or. Quan amb el temps després clandestinament jo en­trava al rebost a furtar algun dolç sempre en el fons d’aquella penombra veia reflectida la màscara de gas i inclús dins el flas­có de la mel de romer que portaven de la muntanya descobria aquella placa de memòria revelada per una brevíssima ràfega de malson. A les muntanyes hi havia les bombes que no van esclatar esperant que jugara amb elles. Ja he dit que algunes s’assemblaven al flascó de colònia de ma mare. D’altres en canvi encara guardaven en el seu interior la mateixa mel de romer que després vaig descobrir al rebost.

Manuel Vicent

 

 

 

 

 

 

La mà de l’home

La Penya Espiadora

     Va pujar al terrat de casa a estendre els llençols que acabava de treure  de la rentadora. Els estenia al terrat perquè amb el sol que es negava a  amagar-se en la tardor i la brisa que bufava a mitja vesprada els tindria secs  abans d’anar-se’n a dormir.

     Mentre els estenia en els fils de pita que tenia instal•lats en forma de teranyina, contemplava la muntanya que ja començava a engolir amb la seva  ombra gairebé tot el poble. L’ombra la proporcionava la Penya Espiadora que romania impassible al  pas del temps en el cim de la muntanya. Ella havia vist passar les dècades  sense obrir la boca, però mantenia en la seva memòria els greus enfrontaments d’una guerra entre germans i de molts anys de penúries i de  fam. Allí continuava amb la companyia d’unes velles trinxeres que encara es  negaven a desfer-se davant el pas dels anys i de la gent. Aquestes havien sigut  construïdes per la mà de l’home però en acabar la seva funció restaven  impassibles dalt del cim.

     Ell feia temps que no la visitava, així que va decidir tornar-ho a fer. La  tenia allí davant dels seus nassos, com sempre tan majestuosa, però ara  semblava que li passava alguna cosa. Era com un malalt que necessita treure’s  un pes de sobre. Necessitava algú que l’escoltara.

    A la sendemà va pujar a poc a poc, ja no podia fer-ho corrent, perquè els  anys li passaven factura. La va trobar trista i una mica seriosa. Es va gitar al  seu costat i va començar a comprovar des de la perspectiva que li  proporcionava el cim, quin podia ser el motiu de la seva tristesa.  Es va deixar anar observant des de dalt de tot la línia que divisava el cel i  la terra, llavors va veure que era el que la tenia tan decaiguda. Des d’allí es  podia comprovar com la mà de l’home havia anat guanyant terreny a la natura i com se sentia amenaçada per urbanitzacions, fums, deixalles i brutícia que l’home s’havia encarregat d’estendre als seus peus.

Article elaborat per Sebastià Roglà.

Els beneficis del sesquiclorur de ferro del doctor Lodroño

Al segle XIX una forta passera de còlera morbo va afectar Espanya i altres zones d’Europa i Àfrica. La Vilavella, naturalment, no fou una excepció i esta malaltia va causar la mort de molts veïns i veïnes del poble, tot i que va incidir sobre tot en la gent de renda més baixa, ja que les condicions higièniques que els envoltaven a casa no eren precisament les més recomanables.

L’any 1885 hi havia al poble un metge titular que es deia José Lodroño i cap al mes de juliol la premsa espanyola va fixar durant uns dies la seua mirada en este professional i el seu tractament amb sesquiclorur de ferro, ja que resultaren beneficioses per a guarir esta malaltia entre els afectats pel còlera a la vila.

El dia 23 de juliol de 1885 el rotatiu madrileny EL SIGLO FUTURO se’n feia ressò de la notícia ja que dels 219 colèrics que el doctor Lodroño tractava a la Vilavella alguns es trobaven “en las condiciones higiénicas más deplorables. Pobres de solemnidad algunos de ellos, mala alimentación y suciedad en muchísimos, aglomerados en habitaciones sin ventilación,…” L’ús del sesquiclorur de ferro que el doctor Lodroño els receptava al seus pacients es va demostrar beneficiós i segons este diari “se ha conseguido aminorar el número de defunciones y salvar algunos casos fulminantes que matan al 75 por 100 de los atacados”.

José Lodroño asegurava al diari que esta bona estadística “lo he obtenido yo mismo en mi propio hijo y otros, si se mueren solamente algunos menos casos por 100 tratados con sesqui, los cuales se hubieran de morir”.

Un cas personalitzat

En l’edició de l’endemà, 24 de juliol, EL SIGLO FUTURO continuava parlant del doctor Lodroño y feia referència a un veí de la Vilavella, Saturnino Fernández, “primo del propietario de los baños de San Juan Bautista de esta villa” que va acudir al metge en trobar-se malalt “diciéndome que tenia diarrea; le propiné un gramo de láudano para tomarlo a gotas, sin resultado”.

El doctor seguia contant que “al dia siguiente me llaman con urgencia diciéndome que se habia puesto peor, y así era efectivamente, pues le encontré alterada la facies, con los ojos hundidos y circulación de la sangre azulada, pidicendo incesantemente un vaso de agua fría por Dios y por la Virgen.” Davant d’esta situació el doctor Lodroño li va receptar “baño seco por la cal viva” i la fòrmula del sesquiclorur de ferro i de xarop de morfina, reaccionant el malalt en 24 hores de forma positiva segons declarava el metge “hoy se encuentra completamente bueno. Lo mismo me ha sucedido en otros casos, triunfando el sesquicloruro sobre el láudano y los demás medios.

El diari continuava contant els beneficis d’este producte químic utilitzat pel doctor amb els seus pacients vilavellers que tan bon resultat va donar i que també es va fer servir experimentalment a les localitats d’Alcanyís i La Almúnia, amb els mateixos beneficis.

Article elaborat per Nel·lo Navarro.

ACTIVITATS DELS NOSTRES ARTISTES

Com deia Joan Recatalá en el seu article ¡ VILAVELLA DESPARTA ¡,  existeix al nostre poble molt de talent individual, tant literari, com artístic, cultural i esportiu.  L’ AdVV com a entitat sociocultural manté la  voluntat de dinamitzar, promocionar i donar a conèixer aquest talent i els artistes  locals tenen en aquest blog una plataforma per a donar a conèixer la seua obra, el seu treball. Animeu-vos i publiqueu.

Anunciem els actes  on aquests dies han presentat la seua obra pintors i músics del nostre poble.

INAUGURACIÓ DE L’EXPOSICIÓ COL·LECTIVA   EN LA QUAL HAN PARTICIPAT ELS PINTORS ALBERT ESCRIG I MARCOS VICENT, QUE AMB EL TITOL DE “SOMNIS D’ALTRES” ES VA CEL.LEBRAR EN EL CENTRE D’ OCUPACIÓ I CULTURA D’ONDA EL  14 MARÇ .

 

ACTUACIONS DEL CANTAUTOR JOSEP LLUÍS NOTARI.  

Cartell actuació en València

Actuació en Castelló

 

 

Editorial als dos mesos

Avui farà com un parell de mesos i pocs dies que hem encetat el blog que llegiu.

Amb 7940 visites fins elmoment de redactar aquestes poques línies ens podem felicitar pel dinamisme i la voluntat de generar una opinió més positiva de tots nosaltres.

Voldria agrair als membres del consell de redacció, als col·laboradors i a tots els lectors/es el temps que heu emprat perquè tot arribe a bon port. Des de l’administració del nostre espai a la web coneixem de primera mà la dedicació exclusiva que exigeix mantenir un nivell digne i interessant dels continguts.

Aprofitem també l’ocasió per demanar-vos col·laboracions noves que puguen dur més llum a uns moments en què el desànim i el menfotisme planen per tot arreu. Motius per enviar-ho tot a pastar fang poden haver-hi; però no ens podem permetre aquest conformisme immoral que tot ho justifica i afirma que ” no passa res”.

Siguen aquestes lletres una excusa per esperonar-vos, per animar-vos a possibilitar eixe petit moviment que moga la balança, que la decante cap a la millora, la superació de nous reptes i ens òbriga un futur nou i millor.

I això és feina de tots. Els qui no prenen part en un assumpte, després haurien de restar muts i callats, car les seues actituds d’immobilisme no els donen dret a crítiques i exigències.

Aquesta era és de tots; de vegades fa calor, d’altres bufen vents gelats i plou, i la seducció de restar a casa protegits és forta. Però no hem d’oblidar que és la nostra era, l’únic lloc que tenim, el nostre poble. I al capdavall, allò que volem que siga serà el que nosaltres voldrem.

Ningú ha de millorar-nos, ho hem de fer nosaltres: en això es fonamenta una veritable germanor. Si aportem idees i ens obrim als altres sense prejudicis, ni etiquetes, aleshores hi haurà un petit llum, una esperança que entre tots hem de fer créixer.

Ja sabeu el nostre lema:

Aportar per construir un poble millor.

 

El món de Jana, 55

Cap de setmana a Aín, 22/03/2014

I

Després d’esmorzar hem començat la jornada. El príncep ha vingut per mi i ens hem anat al tros. Tot era ple de herbes seques que ha hagut d’extreure mentre jo perseguia marietes i papallones.
Una pedra de rodeno, tan gran que no em cabia a la boca, ha estat la meua perdició. Ha estat l’excusa perfecta per esmolar-me les ungles i llaurar la terra.
Els cirerers farcits de flors.
Beneïda sigues primavera perquè et sent, per formar part teua.

II

Hora de dinar

El meus segons pares m’han convidat a dinar. Amb la petita Balma, Juan Ma i Susanna hem compartit taula.
– Com que he sentit dir que escrius en llunes tristes t’he fet sopa de lletres i nombres. Menja escarola, tomata; tens formatge de cabra, pit de pollastre arrebossat, i carxofes.
– M’agrada el teu vinagre; és del que fas tu, cert?
– Vine a la nit i t’enduràs una ampolla.

La xocolata negra amb ametlles i poc de sucre, l’aigua, els colors d’aquesta escalfor, la companyia…

– No res s’assembla a tot açò: aquesta és la meua senzilla felicitat. Des de la finestra del carrer de l’aigua he mirat enllà, cap al bancal; terra roja entre cirerers nevats de flors. Sura una lleu pluja sobre el rierol on feia instants s’ha banyat Jana. Recorde  el desig, aquella tendresa de la dona dels núvols;  sobre l’aigua dels bassals, com un  sabater (Gerris lacustris), balla la meua Pau.

III

Són les 16:30 i ha vingut el príncep per tornar, de nou, al tros. Clava l’espioc  per estovar la terra, dobla l’esquena i vénen paraules al vocabulari del cervell; ha de tenir-ne cura de no oblidar-les: ara no pot escriure.
Amb el rastell ha arreplegat les fulles mortes del nyesprer de 50 anys; ha apilat l’herba seca, els matolls i tota la fullaraca que duu amb el bidó cel. Ha de demanar permís per botar-li foc. Serà el proper cap de setmana.
Ell pensa: – Aquesta setmana passada passejava Nietzsche -mijançant autovies d’aire- de la ment a l’aula. Ara taste una altra forma de llibertat.

Amb les tissores poda els llorers fills, brots petits que surten de la terra, les heures silvestres abraçades al nyesprer.
Jo grate la terra, arrape la pedra. No fa fred, es desempereseixen els primers estels.
La pell del terra  assenyala colors d’humanitat.

IV

Hem acabat la jornada a les 19:00. Ja som a casa. Des del balcó s’apagava el capvespre. El príncep es dutxa i al menjador sona Wozzeck, l’òpera atonal del gran Alban Berg. Escrita a cositons, durant la primera guerra mundial, fou acabada l’any 1922 amb el recolzament econòmic d’Alma Maria Mahler.
Una reflexió sobre la brutalitat de la pobresa, un espectacle magistral que parla de la compassió humana, la violència i les emocions: intel·ligència i cromatisme músic, emocional.

El príncep va camí de la cuina, prepara el sopar. Pela una ceba, afig carabasseta i tot baixant-li força al foc,  surt al celobert per preparar-me el meu. Avui toquen boletes de pinso eixut; la seducció que em provoca ve de petits bocins de pernil. Mastegue mentre remena el dolç aroma de la paella. Amb tot el que he bregat, aguaite el musell entre les tires de la cortina. Mentre m’empasse el got afegit es prepara una tendra amanida.

Canta Wozzeck  i Marie li llig al seu fill una narració bíblica tot pregant-li  a Déu que tinga compassió. En veure Maria imagina que és una lluna roja. Wozzeck, un conillet d’índies amb qui el Doctor ha experimentat per tal de guanyar-se uns diners, s’enduu Maria i la mata.

Hora de sopar amb els darrers compassos. Ni la història, ni la música fan que restes indiferent.
Després d’escurar no ve la son; se’ns fan les tres.

Vet aquí el meu dissabte, els seus records…

SI VOLEU LLEGIR EN ORDRE INVERS LES 54  HISTÒRIES VISCUDES PER JANA, PIQUEU SOBRE AQUESTES LLETRES.

Si vols seguir-me pel FAZEBUK, ací.