Pa per avui, fam per a demà

Aín 2020

Ningú ha dit, ni diu que serà fàcil eixir d’aquest punt mort del viure.

 
Hem vist com en un no-res algunes empreses han canviat estructures i processos de producció per reinventar-se. 
Ho dic, no és, ni serà gens fàcil, però tornar a col·locar el sector de l’automoció com a model per a constatar la recuperació econòmica i aquest tornar a la normalitat esdevindrà un absolut fracàs. 
L’era del petroli hauria de ser considerada com una càrrega de la qual hauríem de desempallegar-nos. Això és un passat caduc: pol·lució, enverinament, destrucció del medi ambient, malalties, menyspreu de la vida. 

Aquesta segona revolució industrial ha mort o ens matarà. 

Si existeix consciència, ètica i responsabilitat cal dirigir-nos cap a una tercera Revolució industrial, on les energies netes siguen protagonistes d’una nova forma d’encarar la vida. Això comporta desviar l’atenció del consumisme a la producció, és a dir, comprendre el parany en què la propaganda i el màrqueting neoliberal d’aquesta societat de consum ens han instaurat; consumir no és sinònim de viure millor, ni molt menys viure èticament. Cal considerar que no importen les possibilitats d

Jana observant la vida

e consumir, sinó que hem de fixar-nos en els processos de producció i la finalitat darrera dels mateixos: produir per tal de viure bé, però amb solidaritat amb la Vida, és a dir amb tots els éssers vius, plantes, animals i persones humanes, és clar, però amb humilitat i sense creure’ns el vèrtex de cap piràmide vital. 

Les actituds d’ignorar aquest fet ens faran caure en els mateixos errors del present. I el temps passa i certs reptes poden perdre’s per a sempre. Hem d’implementar una nova forma de relacionar-nos els éssers vius; cal considerar-nos no el centre de l’univers, sinó una part més i, exactament, molt petita.
Engegar la maquinària de producció però sense haver canviat els paràmetres economicistes actuals i de consum, si actuem així el fracàs estarà garantit. 
No podem escapolir-nos de la dita: Pam per avui i fam per al futur proper. No haurem superat la qualificació feta per les generacions futures, pels nostres hereus.

La vergonya ens soterrarà.  

PODER I CONTROL SOCIAL: UNES xREFLEXIONS EN VEU ALTA A PROPÒSIT DEL VIRUS I LA Covid-19.

Cal reflexionar o posar les cartes sobre la taula de com transcorre la crisi del virus de la malaltia Covid-19 i la forma de transmetre la informació.

Hi ha una manera paulatina de controlar a la població amb les xifres que s’emeten per televisió i la por psicològica que creix lentament com aqueixa massa de farina i aigua a la qual li han introduït el rent perquè fermente. Això fa que s’assimile i s’accepte sense cap qüestionament, una obediència cega a les normes imposades que cal observar sota la penalització de multes pecuniàries, presó i també denúncia anònima dels propis ciutadans i veïns. Això em recorda passatges de novel·les com 1984 d’Orwell o El conte de la serventa de Margaret Atwood.

Així doncs, els mortals patim per si serem nosaltres els propers en desaparéixer i caure, per la qual cosa obeïm per la por personal i no atribuïm quines són les causes i qui són els culpables d’haver arribat a aquesta situació que fins ara ens té confinats sense saber quan finalitzarà.

Per exemple, ens horroritzem pels morts diaris que se’ns revelen dosificats, tot i que ni el mateix govern sap quan açò s’aturarà (crec que ells sí fan oracions als déus). També es lloa al cap expert de la OMS Tedros Adhanom Ghebreyesus quan recolza les mesures restrictives del govern espanyol pel bé de la lluita contra el virus, però quan en una situació normal, mesos arrere la OMS anunciava que 7 milions de persones moren a l’any al món i el CSIC (Consell Superior d’Investigacions Científiques) espanyol confirmava 30.000 ciutadans del nostre país morts anualment per causes de la contaminació, ningú deia res i consideraven que això era un preu normal que s’ha de pagar en nom del progrés. En aquest cas particular la relació Mortaldat- Reacció del Poder Polític no es regeix per un judici purament sanitari. Així és, que acabe d’escoltar al ministre de Sanitat Salvador Illa dient que en aquesta crisi de la Covid-19 no s’oposa Sanitat a Economia i argumenta que sense Salut no pot haber Economia, però mesos arrere ni el govern, ni tampoc l’oposició varen fer cap comentari sobre el mateix, és a dir, sobre les morts per afecció respiratòria. Sembla com si s’haguera de pagar aquest preu per disposar dels bens de consum en aquesta zona rica del planeta. (Siguem una mica cínics: què són 30.000 ciutadans morts menys a Espanya) Si hi ha algú que li cou, que es grate! Aquestes són les contradiccions del sistema.

La vertadera por del nostre govern i, per extensió, dels altres europeus és la situació de malalts acumulats i les unitats (UCIs) de cura intensiva, si fan la relació de 94.000 positius / nombre de Respiradors (em referisc a Espanya, és clar). A tot el món es generarà una de ben grossa car (problema afegit moral a més a més) els professionals de la medicina hauran de decidir qui ha de viure i qui morirà. I tot açò provocat per una visió neoliberal economicista on s’afirma que no hem d’invertir diners en recursos sanitaris, ni promoure la qualitat de valors públics com la Sanitat (malgrat les “troles” dites per Cayetana Álvarez PP), l’Educació i la Investigació Científica, reduïdes des de l’anterior crisi econòmica del 2008.

Un altre tema que no s’analitza, ni s’explica amb claredat és les condicions de treball i els mitjans que disposen tots el membres de la família sanitària: des dels Tècnics d’Emergència Sanitària que transporten malalts de la malaltia Covid-19, fins als infermers, auxiliars i metges. Com no va a haver una xifra tan alta de malalts sanitaris contagiats, si no treballen en les condicions més adients i salubres per a ells mateixa? Si els mitjans de protecció són mínims i s’han de mitigar pel treball voluntariós de veïns en la confecció de mètodes de barrera contra el virus Covid-19, la resposta és ben lògica: 12.300 i escaig d’infectats. El govern ha entrat en pànic, s’ha acollonat!

Pel que fa a governs neoliberals mundials, Trump, Boris Johnson, López Obrador (socialdemòcrata) i Bolsonaro, l’estupidesa dels tres primers mandataris ha anat reculant fins ara, de postures negacionistes de perillositat vital de la malaltia Covid-19 fins l’acceptació de la mateixa. Cas a banda és el de l’egòlatra somiatruites de Bolsonaro: una gran desgràcia que caurà damunt del poble brasiler! De vegades no arribe a entendre com alguns polítics poden dirigir les regnes d’un país! La desinformació i la mentira ens les campanyes electorals poden explicar-ho.

Ara mateix, tots, govern i oposició ploren per la pesta que ens ha caigut damunt, però espereu uns mesos al control d’aquest episodi que veureu com suren al vent els ganivets esmolats. Veig els ulls vampírics retinguts de Teodoro García Egea i l’entristit No President del Govern Pablo Casado. Arrimadas es troba en mode Stand-by, i d’Abascal i els seus sequaços, millor callar, car el seu discurs pseudopatriota i allò espuri que podem trobar en un abocador, és quasi el mateix: xerrameca buida, oportunista i “salvapàtries” absoluts.

Un altre aspecte que m’ha fet reflexionar és com les Televisions han enfocat el tema fent-se colzades les unes amb les altres per buscar especialistes amb l’únic interés d’augmentar, en una guerra de xifres, el seu Share (quantitat d’audiència per cadena). Haurien pogut decidir donar una informació neutral i no mostrar-se en l’avidesa de creure’s excepcionals cadascuna d’elles. La qüestió de l’Ego pot veure’s tant a nivell individual com d’entitats, marques i institucions.

Arribem al tema de les donacions, de la caritat malentesa (els qui siguen creients poden llegir la Carta a Sant Jaume del Nou Testament; en tindreu prou per entendre l’autèntic significat de la caritat i no el col·locar banderoles al vent?

Això que comentàvem, donacions i pseudocaritat o pseudosolidaritat: l’elit dels esportistes (“mola” molt en aquestes circumstàncies) han unit els seus esforços per fer campanya i donar part sobrera dels seus milions d’euros/dólars per –diuen ells– SOLIDARITZAR-SE. Sí senyor, TENIM UNS HEROIS, ENS ELS MEREIXEM. A més, volen compartir els seus sous, millor dit renuncien al 70% del seu sou en aquesta situació puntual per compartir-lo amb tots els treballadors dels respectius equips: Olé!

El que no mai he vist tan clar és per què tenen molt més espai televisiu, per regla general, és a dir, diàriament, aquests ídols de fang davant dels científics, enginyers, investigadors, economistes, historiadors, filòsofs, poetes o naturalistes. Ara a través de la marca Banc de Santander van a arreplegar diners per aportar el seu gra d’arena en aturar aquest bitxet minúscul que està fotent a tothom, encara que, la veritat siga dita, fotrà més a persones de rendes mínimes i no tant a la resta tot i els esforços del país.

No sóc partidari ni d’aquesta caritat particular, ni aquella manifestada per marques, empreses multinacionals de diversos sectors (ara es fan amb la boca gran) ni de la caritat dels governs que ens tracten com a criatures menors d’edat que no sabem raonar i decidir.

I què pensem fer els ciutadans si tot açò no ens agrada? Restem mirant-nos i esperem a veure si els nostres polítics ens trauen d’aquesta situació? Els fem un “escoltet” a l’oïda? I quina és la forma per avisar-los? Ho teniu clar?

Aleshores molts de vosaltres direu: “Pájaro”, tu què proposes davant d’aquesta situació?

Doncs la resposta és ben clara i no em digueu que és utopia, no siga que haja d’explicar el sentit profund de la paraula; us propose el següent:

1/ Una societat fonamentada en la justícia social i no en les almoines i la caritat.
2/ Una societat que siga servida i protegida pels Estats i governs i no a la inversa.
3/ Una societat on la Globalització i intercanvi de productes no estiga fonamentada en un consum irracional i l’absolut negoci.
4/ Una societat que es decante més cap al benestar públic i no cap als guanys privats.
5/ Una societat que siga més oberta i no tan centralitzada i on se promoga la llibertat de pensament i d’acció.
6/ Una societat allunyada del neofeixisme i fonamentada en el respecte a la terra (Ecologia, una ciència empírica) que ens proveeix dels recursos necessaris per a la subsistència.
7/ Una societat no fonamentada en un turisme malversador de recursos naturals i estúpids i, on a la vegada, els individus no vulguen imitar aqueix individualisme consumista i insolidari (capitalisme popular per imitació dels que són propietaris de grans fortunes).

No res va a ser igual com abans d’aquesta crisi produïda per un microorganisme que ens ha frenat a tothom per mostrar-nos les vergonyes i les actituds canalles que tots hem vist, alguns patit fins morir i d’altres viscut, però no d’igual manera.

Si superem aquests dies, molts seran els qui hauran desaparegut en nom d’unes conductes egoistes, d’actituds que ens alienen i que poden mostrar el pitjor que existeix al nostre interior.

Espere que el govern del nostre petit país i els altres donen la nota, però aquesta vegada ens caldrà un colp de timó ben fort per tal d’orientar la vida dels ciutadans cap a horitzons no d’explotació i mort, i sí de Vida.

Amb esperança i fe en una Humanitat nova! Hi ha persones molt lluitadores, que davant dels mals temps fan sempre bona cara i posen la pell i la vida per aquells que han estat afectats.
Aquestes paraules van per ells, ultrapassen les decisions i accions de molts polítics!

Endavant.

Fonts:

https://ctxt.es/es/20200302/Politica/31513/coronavirus-michel-foucault-biopolitica-cambio-climatico-luca-dobry.htm

http://crashoil.blogspot.com/2020/03/hoja-de-ruta-i-el-cisne-negro.html?m=1

http://crashoil.blogspot.com/2020/03/hoja-de-ruta-ii-poniendose-en-marcha.html?m=1

https://www.alfdurancorner.com/articulos/paisaje-despues-de-la-batalla.html

Oració per al Segle XXI

– Sant lleixiu, desinfecta per nosaltres!
– Sants viròlegs, treballeu amb l’ARN!
– Sants Psicòlegs burxeu
en les causes d’insolidaritat humana
per explicar-la sense embuts!
– Sants sabons, no feu la pilota i netegeu!
– Sant Peter Pearson orienta els perduts i retrobats!
– Sants veïns, resteu quiets a casa
i “no armeu pols ni remolí”.
– Sants llauradors
doneu-nos productes menjívols de la terra,
stop a mòbils, xarxes, tauletes i televisors
farts d’hipnotitzar-nos!
– Sants Repartidors
que la força us acompanye
ara i sempre!
– Sants sanitaris i d’altres treballadors
us recolzem ara
i després d’aquest ara
encara molt més.
– Santa Pluja transparent i llesta
neteja’ns els ulls i cervells!

Amagueu banderoles religioses i paganes.
El rei, a sa casa, calladet!

La Clemenza di Tito

Sí, jo també he fet vacances i, sense voler generar enveja, interessants.

Aquest estiu he llegit la vida d’uns quants músics, també la de Mozart aqueix franmaçó, geni de la música salzburguesa que la composà en pocs dies (18 segons la viquipèdia).

Catalogada d’Òpera seria en dos actes, heu de saber que l’autor era volgut i odiat per molts dels seus contemporanis.
Mozart era treballador, però encara molt més enginyós. Treballava per poder fer front els rebuts que arribaven i els deutes contrets, foren papers i tinta, lloguers o festes amb amics. Però treballava contra rellotge per al prínceps i tot tipus de noblesa.

La Clemenza di Tito manifesta la magnanimitat de l’emperador tot i que els qui l’envolten projecten el seu assassinat. Una temàtica que afalagava l’aristocràcia. Música per a rics i d’encàrrec per poder menjar i tapar totes les llàstimes el nostre compositor Mozart. Hores després de la coronació com rei de Bohèmia Leopold II d’Àustria, fou interpretada en el seu honor. La reina Maria Lluïsa la considerà “un femer alemany” acostumats com estaven a les modulacions més cromàtiques italianes.

Sí, no és la Clemenza de Jordi, ni de Wilhelm, ni de Rouse, ni de Peter, ni d’Èlia, ni de Carles.

És La Clemenza di Tito, encara que no ens aniria mal fer-ne visible, ni que fóra una mica, d’aquesta clemència als temps bruts de silencis i revenja que corren. Em preguntava, si alguna vegada murmurar i actuar amb perversitat interessada, si defenestrar condueix a l’amabilitat i convivència.

Això pensava aquest estiu mentre certes dialèctiques polítiques s’allunyaven de l’empatia no molt lluny de la meua llar. Quanta vergonya aliena em colpejava el pols! La vergonya i la pena encara en mi perdura.

No és aquest el meu estil de música preferent, l’òpera mozartiana. Ni tampoc m’agraden aquestes maneres d’actuar de polítics i poble.

M’estime unes rareses dodecafòniques amb què us deixe: Oda a l’amor, de les Set cançons primerenques d’Alban Berg o bé de la Suite Lírica l’Andante amoroso i l’Adagio appasionato.

Escoltem-les per evitar ser tan miserables. Tu m’entens?

LA CLEMENZA DI…

 

CONFERÈNCIA: Què ha passat en aquesta campanya de la taronja?

JOSEP RAMON URBAN  donarà un conferència en la Casa de la Cultura de la Vilavella:  PRESENT I FUTUR DE LA TARONJA. ANÀLISI DE LA CAMPANYA ACTUAL, en la qual col·laboren la Regidoria d’Agricultura, el Consell Agrari Local i la nostra Associació de Veïns.

Urban a banda de ser agricultor,  pertanyent a l’executiva de la UNIÓ DE LLAURADORS DEL P.V. presenta un ample curriculum que li fa ser tota una autoritat sobre la taronja al nostre país i un gran coneixedor dels problemes de la seua producció i comercialització  a nivell europeu.

Una conferència necessària per tal que els agricultors de la Vilavella tinguen la informació, tant la tècnica com la de les decisions polítiques, per a que coneguen amb amplitud els problemes que li afecten i que poden influir en el tancament de les seues produccions si no es posa remei.

 

Josep Ramon Urban ens fa un breu resum del contingut de la conferència, ineludible per a tindre informació important a l’hora de prendre decisions futures sobre la venda de les nostres taronges.

Enguany la campanya citrícola tenia unes previsions amb uns resultats econòmics satisfactoris per a totes les persones que intervingueren en la cadena – des de la producció, recol·lecció, manipulació i sector comercial- i tot això malgrat que patíem una sequera important des de fa ja tres anys.

La qualitat dels fruits era l’adequat. Els llauradors/productors teníem prou il·lusió perquè la temporada passada finalitzà amb esperança envers la d’enguany. Podia ser millor.

A la fi, entre la desídia d’un tractat dolent amb  Àfrica del Sud  que ha repercutit en nosaltres molt negativament, a banda d’unes condicions meteorològiques adverses (granissol, pluges) en algunes zones, la campanya per als xicotets agricultors de la comarca ha sigut un desastre.

Les darreres pluges,  tot i que són necessàries per a la vida, han vingut en una època que a les nostres mandarines i clementines no els feia cap falta. Això conjuntament amb una pujada de temperatures han provocat el pixat i una gran part de les collites s’ha fet malbé.

A més, ha estat condicionat greument el tractat amb Sud-Àfrica del qual cal fer un comentari:
– S’ha fet sense contar amb el sector de la producció per tal de signar-lo i amb uns representants polítics no adequats per a defendre els interessos de la nostra agricultura, sinó més aviat defendre als empresaris que tenen capacitat per importar els fruits d’aquells països, sense comptabilitzar el mal que aquestes decisions  comportaven per al nostre sector productor.

Per això mateix des del Sindicat  Unió de Llauradors començaren a denunciar que aquesta mesura no beneficiaria la nostra producció i això és el que finalment ha ocorregut.

Així doncs, espere que els nostres polítics de proximitat prenguen nota i ho comuniquen a les elits perquè consideren el sector al nostre país i es revisen aquests tractats que ens perjudiquen i molt.

 

JOSEP RAMON URBAN

La pell fina

Quan érem menuts, els dissabtes, ens asseiem davant la televisió, en blanc i negre, per contemplar als pistolers de l’oest americà fer ús de la munició de manera indiscriminada contra tot el que venia bé. Nosaltres amb un got de malta i un tros de coca, anomenada «de boda», observàvem aquells actors que sempre resultaven triomfadors en qualsevol duel.

            En aquelles pel·lícules de mitat vesprada, davant d’un possible enemic, no es preguntava mai. Hi havia una llei no escrita que deia que abans es disparava i després es preguntava. Ara, sembla que hem tornat al llunyà oest i, encara que les bales no ixen des d’un revòlver, fan el mateix efecte que abans (o pitjor).

            Les xarxes són com una gran pistola des de la qual es disparen armes més mortíferes que les dels dissabtes de vesprada, així tothom que té accés a un teclat i una xarxa pot fer molt més mal que abans.

            On ha quedat aquell mite sobre el botó del que disposaven els americans i els russos per disparar en qualsevol moment i fer esclatar mig món? Aquest ha quedat substituït per un teclat  i una xarxa.

            On vull arribar amb tot això? Doncs bé, en l’actualitat tothom té dret a opinar, a embolicar, a criticar i a exigir. Ningú, comprova. Ningú pensa. I a ningú li importen les conseqüències que la pulsació d’un botó virtual pot originar. En fi tothom pot disparar, en qualsevol moment, sense necessitat de preguntar.

            D’aquesta manera, ens permetem el luxe de donar la nostra opinió sense contrastar moltes de les manifestacions que es fan. Moltes vegades compartim comentaris o entrem en discussions de les quals, una gran part, són interessades i en algunes d’elles, encara que no sabem de que es parla, ens deixem portar per on vol la majoria.

            Totes aquestes discussions han fet que s’haja produït una involució en la manera de pensar del col·lectiu. Ens hem tornat molt poc permissius, ens hem fet més radicals, més intolerants, però el més greu és que, també, estem perdent el sentit de l’humor.

            Hui en dia no es pot donar cap opinió diferent de la que pensa un col·lectiu  nombrós i influent, no podem criticar certs comportaments ni ideals, ni tampoc podem tindre un pensament diferent en segons quins llocs del país o del món. Perquè, quan un satèl·lit d’aquests que circulen per les xarxes, moltes vegades amb un pseudònim, diu que el sol és negre tothom ho acaba creient i defensant com si fóra quelcom i ens anara la vida.

            L’esperit crític està desapareixent, ja no queda sentit de l’humor, no es pot fer broma de segons quines coses, ens escandalitzem sense motiu, ens hem fet molt intolerants, no s’accepten les crítiques i la major part de les vegades en compte de mirar el cel, mirem el dit que l’assenyala. Tot és blanc o és negre. Els grisos han desaparegut.

            Per què, realment, qui sabia què havia passat amb els titellaires als quals havien acusat de terrorisme? Perquè tothom, policia i polítics inclosos, varen declarar que estaven fent apologia del terrorisme. I qui es va qüestionar el que varen dir alguns assistents? Ningú

            L’escriptora Maria Frisa ha estat criticada i assetjada per un llibre escrit sobre l’educació del nostres fills. Doncs a partir d’una frase treta de context d’un llibre de 300 pàgines s’ha armat un gran enrenou. S’ha insultat a l’autora, s’ha recomanat que es cremen els seus llibres (Recordeu Farenheit 451?) i el més «graciós?» de tot és que el noranta-nou per cent dels que l’han criticada no s’han llegit el llibre.

            Un altre exemple el podríem trobar amb l’escriptor Pérez Andújar a qui se l’ha criticat pels seus treballs i els seus articles on qüestiona algunes posicions polítiques. Doncs els que no pensen com ell ja s’han encarregat d’orquestrar una campanya d’assetjament a través de les xarxes socials (com si de cop la llibertat d’expressió haguera desaparegut).

            Malauradament, la societat està entrant al joc dels qui controlen el món. Ells són els que dicten les normes a seguir. Ens diuen el que està bé i el que malament. No necessiten res més que un click a l’ordinador o que compartim alguna de les seues idees. Qui intenta qüestionar o defensar una mentida acaba engolit per la massa. I nosaltres disparem i després preguntem, mentre davant del monitor tenim recolzada la tassa de malta i encara queden molles de coca.

Article elaborat per Sebastià Roglà.

Resultat Eleccions Generals a la Vilavella, 2016.

Els resultats d’unes eleccions generals i autonòmiques són els que millor reflecteixen el perfil ideològic d’una societat, més que els resultats d’unes municipals on es presenten altres factors, a més dels ideològics, com la proximitat i personalitat de la persona alcaldable, relacions amb els veïns, gestió municipal, etc.

Analitzant les  eleccions generals de fa sis mesos i comparant-les amb eleccions anteriors del 2011 ja vàrem comentar que el bloc ideològic  hegemònic actualment a la Vilavella, sense cap mena de dubte, és la dreta, representada actualment pel  PP i CIUDADANOS.

Ha sigut una constant des de la Constitució democràtica de 1978, ja que així ho han elegits els vilavellers en cadascuna de les eleccions realitzades. Majoritàriament han sigut elegits els diferents partits  situats en el  camp ideològic de la dreta  i extrema dreta com UCD, AP, PDL, UV, o FN. Els partits representants del bloc d’esquerres han tingut una menor força electoral: PSOE, IU/EU, UPV i ara  amb la novetat de COMPROMÍS I PODEMOS.

Des de fa 40 anys els resultats electorals referits als camps ideològics dreta – esquerra, amb poques variacions percentuals,  es repeteixen constantment siguen les sigles que siguen. Eixa foto fixa va quedar revelada en les anterior eleccions generals de desembre de 2015, tal com ho explicàrem en l’anàlisi electoral , del qual, si és del vostre interès,  ací teniu l’ enllaç:

https://associaciodeveinslavilavella.wordpress.com/2015/12/23/resultats-eleccions-generals-2015/

I ara han quedat de nou expressats en els resultats de les eleccions del 26J amb molt poques variacions de vots i percentatges.

Resultats i gràfiques 26J:

Es repeteix novament  l’alta mobilització electoral amb una  participació del 84%, superior en 15 punts a la mitjana estatal, un 69 %.  La Vilavella sempre presenta una baixa abstenció, ara un 16 %, quan l’estatal és del 30%, la qual indica que som una societat altament polititzada, encara que no forme part, aparentment, de les converses i comentaris  quotidians entre els veïns.

TAULA COMPARATIVA DEL RESULTATS ELECTORALS

Per descomptat, els resultats de Compromís inclouen  la suma de vots de Podemos i Esquerra Unida.

 

El PP amb 1.160 vots, el 53’4%, és de nou el partit més votat, obté aproximadament la meitat del vot escrutat, recuperant 64 vots respecte a les darreres eleccions. És el partit majoritari, però lluny de tindre l’hegemonia que mantenia en les eleccions del 2011 amb un 65 % del vot. Dins del camp de la dreta ara comparteix espai amb  CIUDADANOS,  que obté 266 vots, un 12’3 %,  que perd 32 vots respecte a les de desembre 2015.  En total aquests dos partits sumen 1.426 vots, un 65 % dels vots. El que abans era espai exclusiu del PP, ara queda compartit amb CIUDADANOS, com passa a la resta de l’estat.

A la Vilavella, l’espai de l’esquerra actualment també queda compartit entre dues forces polítiques. El partit majoritari és el PSOE que obté 455 vots, un 21%, 16 vots menys que en desembre. La novetat quantitativa la presenta la confluència  entre COMPROMÍS + PODEMOS + EU  que obté 227 vots, un 10’5 %, perd 57 vots respecte a les últimes eleccions, tenint en compte que EU anava a part. En total l’espai de l’esquerra obté a la Vilavella 682 vots, un 31 %.

En conclusió, com hem comentat en anteriors articles, a la Vilavella la dreta és hegemònica; actualment aconsegueix un  65% dels vots,  duplicant a l’esquerra que obté un 31%, tot i que des de les últimes eleccions del 2015 aquesta ha augmentat la seua presència electoral. S’ha fet més visible.

Taula i gràfics: Joan Recatalà

Text: Joan Badenes