LA PEDRERA DE LA VILAVELLA I EL PORT DE BORRIANA

Amb la pedra arrencada a la muntanya del nostre castell, es va construir la pràctica totalitat del port de Borriana.  Quan passegem pels seus molls estem fent-ho sobre les roques extretes durant anys d’aquest turó de la Vilavella ornat amb tant de valor històric i patrimonial. I ens cal conèixer la seua història per, al menys, no repetir  fracassos col·lectius com el que va significar per al nostre poble aquesta extracció.

 El tall de la pedrera no està ací per accident, és una obra humana, immensa pel seu desplegament i que no va repercutir en res positiu per al nostre poble, al contrari, va representar un espoli sense contemplacions, ja que no es varen tindre en compte les conseqüències i perills sobre la població i el seu patrimoni i el que és pitjor, sense retorns econòmics compensatoris. Una cacicada amb totes les de la llei.

Escullera del port de Borriana. amb les roques de la pedrera. Fotografia de Joan A. Vicent

Escullera del port de Borriana i la Serra d’Espadà. Fotografia de Joan A. Vicent

Tampoc la societat vilavellera d’aleshores tenia el nivell adient  de consciència per a plantar cara a aquesta decisió, ni el seu ajuntament va saber o poder defensar la vila amb dignitat. La construcció del port de Borriana amb la pedra de la muntanya de l’ermita de Sant Sebastià va significar al final que els beneficis anaren per a d’ altres i per a la Vilavella l’espoli,  els problemes i els  patiments.  Estaria bé extraure  lliçons  per tal que en els temps presents no es repetira la història davant de situacions actuals en les que  els guanys econòmics van cap a uns i al nostre poble les pèrdues,  molèsties i brutícia.

La història  de la pedrera és indissociable de  la del port de Borriana i esdevé a  grans trets  de la següent manera.

Durant el primer terç del segle XX,  Borriana i València eren els centres exportadors de taronges. La burgesia agrària i els magatzems de la Plana demandaven un port d’eixida cap als mercats europeus per a les taronges produïdes ací. En aquells moments l’exportació es feia a través de via marítima i en la mar de Borriana eren carregades a mà 400.000 caixes al mes en els vaixells fondejats mar endins,  una tortuosa forma d’embarcar la mercaderia,  ja que era carregada a mà en barcasses a vora mar i transportada  fins al vaixell.  No estava desenvolupat el transport per ferrocarril,  ni les carreteres existents permetia el seu transport.

En 1921, es va projectar el port i el diputat conservador Jaime Chicharro ha quedat com una figura cabdal en la seua construcció, iniciada l’any 1926.  Aquesta estructura portuària necessitava de grans quantitats de roques, i on es trobava aquest material que estigués a prop ? . En aqueix moment els promotors van posar els ulls sobre la muntanya del castell i de l’ermita de Sant Sebastià de la Vilavella sense importar-los la destrucció del seu patrimoni, ni els riscos  ni perills per a la població per les contínues explosions de dinamita que comportava la seua extracció. La Vilavella era un poble pobre, sense pes ni lideratges polítics que defensaren els seus interessos i drets; mal endèmic que arrosseguem des de temps passats.

Des de 1926,  al llarg de 10 anys s’anava arrencant pedra a  la muntanya. La Vilavella sols era un convidat de pedra ( mai millor dit), l’ únic “guany” per al poble va suposar el subministrament  de mà d’obra barata en l’explotació. Segons els historiadors, cap benefici més va suposar per al poble: la riquesa per a Borriana,  l’explotació, perills i problemes per a la Vilavella. La història actualment  es repeteix en el cas de la fàbrica ceràmica veïna.

L’ermita, pedrera i instalacions. 1933. Fotografia de l’arxiu de Joan A. Vicent Cavaller

Entre el nostre poble i la nova infraestructura portuària es va construir una via estreta de tren per al transport de les roques; les restes les podem detectar als trossos encara rectilinis del camí que ara es denomina  la Vieta.  La mateixa Ordre que va autoritzar la construcció del port l’any 1921 va permetre la construcció d’aquesta línea de ferrocarril de 10 Km, que va ésser inaugurada l’any 1926.  Transcorria rectilíniament des del seu inici en la mateixa pedrera, en la qual es trobava la cotxera de les locomotores. Discorria  entre camps de tarongers  i vorejant Mascarell arribava al mateix port on descarregaven les 20 vagonetes plenes de grans roques.

L’ermita dies abans de ser enderrocada, any 1933. Arxiu de Joan A. Vicent Cavaller.

La pedrera avançava inexorablement i el seu producte fornia els molls del futur port. L’any 1933, amb nocturnitat, varen dinamitar l’ermita i amb ella es va consumar la destrucció d’un entorn entranyable i d’un patrimoni d’alt valor per al poble, doncs era la del seu patró Sant Sebastià.  L’ any següent, per a compensar es va construir l’actual.

La pedrera  i el ferrocarril van deixar de funcionar l’any 1936, per motiu de l’ inici de la Guerra Civil, i la voladura de part de les seues instal·lacions. De la pedrera es va deixar d’extraure roques, ja que el port de Borriana es va acabar de construir  amb blocs de formigó; es va abandonar  i  el seu recinte  – l’actual camp de futbol –   es va convertir en magatzem de material  obsolet, vies del tren desmuntades , vagonetes, grues i resta de maquinària. El llit de la via va esdevenir  un camí rural, el camí de la Vieta.

Instalacions de la pedrera i inici de la vieta. Fotografia de l’arxiu de Joan A. Vicent Cavaller

Empresari de la Pedrera i treballadors. Fotografia de l’arxiu de Joan A. Vicent Cavaller.

Recinte i instal·lacions van quedar oblidades, mentre el port de Borriana vivia una època d’esplendor comercial i de trànsit de vaixells carregats de taronges durant els anys cinquanta i seixanta, fins l’any 68 en el que es va carregar l’últim vaixell. El tren i actualment la carretera han substituït al port i els vaixells com a infraestructura i mitjà de transport de les caixes de taronges.

L’any 1980,  l’espai que va sorgir de la pedrera i que durant un temps va ser el cementiri del material abandonat de les instal·lacions ferroviàries, va passar a ser propietat municipal i convertit en instal·lacions esportives; al menys alguna cosa positiva hem tret de tota aquella injustícia i maltractament al nostre poble,  amb el desgavell, tot siga dit,  de la construcció d’un trinquet  baix mateix  de la línea de possibles despreniments de pedres, com així ha ocorregut.

La Pedrera en l’actualitat. Fotografia de Joan A. Vicent

Sols queda reivindicar, i tant debò   les nostres autoritats municipals es facen ressò d’aquesta demanda: que la Vieta, tot l’antic trajecte fins al port, siga recuperada com a via verda, per a circular en bicicleta o caminar fins al port de Borriana. El trajecte, tret d’algun tram esquarterat per l’ autovia, està marcat en la seua antiga línea recta entre la Vilavella i el port. Sols així es compensaria a la població de la Vilavella de tot el sofriment del nostres avis i de l’espoli  comés en l’extracció de roques de la muntanya del castell per al port de Borriana.

 Article de Joan Badenes. Fotografies de Joan A. Vicent i de l’Arxiu de Joan A. Vicent Cavaller.

VIDEO: ” AMB L’AIGUA AL COLL”. DEPARTAMENT DE CIÈNCIES DE LA COMUNICACIÓ. UNIVERSITAT JAUME I.  SOBRE LA CONSTRUCCIÓ DEL PORT DE BORRIANA I LA PEDRERA DE LA VILAVELLA.

Contra Paradís, (16/52)

      16. El terror i l’ortografia

       En aquell temps jo anava a l’escola de don Manuel Segar­ra, un mestre ossut, alt, molt seriós que ensenyava l’or­tografia repartint galtades i era un dia de sol extremadament blau amb l’aire dormit dins d’una calma de gener.

Escoles publiques de la Vilavella (1905-1981) Foto de Pilar Cavaller Vicent

Don Manuel portava un guardapols color canella, tenia el coll llarg, amb molta nou i les mans poderoses, les ungles grogues de nicotina i la seua intel·ligència era pràctica a pesar del terror que impo­sava. Aquell matí tan blau don Manuel amb veu sonora, i lenta­ment, dictava: “En Onda hay una balsa muy honda…” Enmig d’un silenci angoixós els xiquets escrivíem la frase en el quadern a ratlles i el mestre amb el polze penjat de la cisa de l’armilla co­mençava a passejar-se per la vora dels pupitres escrutant el tre­ball.

Model d’escola en ple franquisme

Un advertia que s’acostava per darrere i de sobte se sentia una bescollada que ressonava en tota l’aula seguida d’un plor terrible. Algú havia escrit honda amb hac o sense hac, però ¿quina Onda i quina hac podien ser? Una altra descàrrega i un nou alarit afegien més dubtes i més pànic a l’opció i quan don Manuel passava pel teu costat el cor et batia les costelles, ell llegia de reüll el que havies escrit i tu esperaves el veredicte su­maríssim: si no et pegava, havies encertat; si erraves, la seua maça baixava com un llamp sobre la teua nuca i la sacsada t’ar­ribava fins el carpó. El dictat seguia: “Ernesto el ermitaño…” I l’ortografia anava obrint-se camí a través l’espant.

 

Grup d’escolars de don Manuel Segarra ( A l’esquerra del mestre l’escriptor Manuel Vicent )

Manuel Vicent

Com anem de naixements a la Vilavella?

Fa unes setmanes, un article al diari El País (6-7-2014), advertia que, el 2050, Espanya seria el tercer país més envellit del món amb més d’un terç de la població per damunt dels 65 anys, segons les projeccions demogràfiques. Naturalment, certs paràmetres podrien canviar, la qual cosa modificaria aquesta predicció: en concret, una pujada de la natalitat autòctona (cosa difícil en les condicions socioeconòmiques actuals), i/o l’increment del corrent immigratori que augmente el grup de dones en edat fèrtil. Però, com ja sabem, La Vilavella té una població prou envellida per la coincidència de dos factors: l’augment de l’esperança de vida que, sortosament, sembla que continuarà, malgrat les retallades del sistema sanitari, i la caiguda de la natalitat, questió que mirarem tot seguit.

El Concili de Trento (1545-63) va fer obligatori a les Parròquies el manteniment dels Llibres Sagramentals, on s’enregistraven cinc esdeveniments de la vida dels cristians: batejos, soterrars, matrimonis, confirmacions i excombregacions. Gràcies a aquesta disposició, i com que antigament tothom era batejat, podem identificar els naixements amb els batejos, cosa molt útil als investigadors, abans de la creació del Registre Civil, el 1870. Encara que l’Arxiu Parroquial de La Vilavella està incomplet, amb aquesta font i la informació actual de l’Institut Nacional d’Estadística, podem saber la mitjana de naixements anuals en diverses décades:

La segona meitat del segle XIX ha estat la més prolífica de la història del poble. Els anys 1867, 1869, 1884 i 1886, enregistraren més de 100 batejos, essent 1869 el màxim de la sèrie, amb 112. La caiguda del nombre de naixements es produeix a partir dels anys 80 del segle passat, una tendència que continua fins ara i amb xifres ja molt baixes: per exemple, els 23 i 20 naixements dels anys 2001 i 2012.

Naturalment, el que hem vist fins ara són xifres absolutes. Es més aclaridor relacionar els naixements amb la població. Així obtenim la Taxa de Natalitat: naixements per cada mil habitants; la Taxa de Fecunditat: naixements per cada mil dones en edad fèrtil (15-49 anys), i l’Indicador Conjuntural de Fecunditat: mitjana de fills per dona. Al següent quadre es pot vore la trajectòria d’aquestes taxes. Per evitar distorsions, el nombre de naixements utilitzat és la mitjana del quinqueni anterior i posterior a l’any de referencia.

Per a la substitució generacional, cada dona deu deixar-ne una altra, de manera que el nombre de fills per dona no pot baixar de 2’1, i això sempre amb condicions sanitàries òptimes. La raó del decimal és perque naixen més xiquets que xiquetes: 512 xics per cada 1000 naixements. Tal com podem vore, fins els anys setanta encara una generació podía substituïr ampliament l’anterior, però ja fa décades que això no és possible. De tota manera, hem de tindre present que la natalitat tan elevada en èpoques antigues, no era tan sols fruit de la manca d’informació i de mitjans anticonceptius o de certes actituts religioses, sinó que responia a una mena de compensació de l’altíssima mortalitat infantil que impedia tirar endavant una bona part dels nascuts: deu, vint o, fin i tot, més de trenta xiquets morien a l’ any, com vorem, en parlar de la mortalitat.

Finalment, direm que l’índex de fecunditat de La Vilavella, està per sota de l’espanyol (1’41) i que l’espanyol, al seu torn, és un dels més baixos d’Europa. La preocupació per l’envelliment de la població ha fet que alguns països europeus tinguen polítiques molt més favorables a la natalitat (serveis, ajudes familiars, avantatges laborals per a les mares) amb l’elevació d’aquest índex, que ja s’apropa a la substitució generacional: 2’13 a Islandia, 1’92 a Noruega o, el més cridaner, 1’97 a la veïna França.

Caldrà pensar-hi.

Article elaborat per Concepción Domingo.

Miracle

                                          A A.S.M. per ser la dona espill.
                                          A Fàtima per ser una callada protagonista.

Reverencie Fàtima.
La reverencie per tot allò
que fa, callada ella,
embolcallada pel silenci,
pel somriure interior
que de la vellesa guarda
i de la pena.

Palmera al sol,
a sovint la veig pels carrers,
amb els núvols de les filles,
plena de llum al rostre
que ens encomana
la bellesa.

Reverencie Fàtima
i ho dic ací,
també en aquest silenci
que humilment musita
les gestes de la vida.

En el seu cor,
acull cada matí
el cos d’una dona espill,
el mots no dits,
l’iceberg on crepita
tanta pena.
I ho fa amb la suavitat
amb què llostreja el dia.

Perduda al llit
i tota nua,
la incorpora
amb el tacte dels ocells,
la renta i la nodreix.

Arreplega solituds,
la rutina de la casa,
la quietud dels pocs objectes
que romanen.
I de la dona on ella es mira
i que, ni sent, ni parla,
espolsa el trist oblit.

Ser testimoni d’unes mans
que parlen, és ahir,
potser demà i avui,
el gran miracle.

Reverencie Fàtima,
el tracte regalat als invisibles,
dona en plenitud que dóna
bocins d’humanitat.

Recull el vent l’escrit
i abraça la foguera,
aqueix caliu- on una fe
que tentineja en mi-,
per ella creix.

Reverencie Fàtima,
el bell posat pausat
de llum en la mirada:
la seua pluja m’encoratja.

2014, DIARI D’UNA GOSSA QUE OBSERVA LA FESTA

Tan sols he hagut de mirar els ulls del príncep.
No calia res més.
Una infàmia. Potser aquest és l’exemple que els animals humans ofereixen a les seues criatures.
Un bou rebentat per la calor i encaixonat.
No ha begut, respirava foc als pulmons.
L’animal ha decidit morir després d’encendre-li unes boles de foc.
S’ha abandonat, amb les artèries foradades s’ha perdut pel íntims camins del seu cos perquè no ha intuït ni un mil·limetre, ni un segon de compassió pel tumult de carn que corria, que mirava callada, inactiva, en la plaça.

Però jo he vist els ulls de dos nens del poble asseguts a una font, uns ulls sense llum i amb tremoloses paraules que narraven com un humà patejava un altre bou gitat a terra, com li queien colps de ràbia sobre la seua esperança morta.

No ha hagut compassió, ningú s’ha col·locat al lloc de la víctima amb la dignitat esborrada.

Quin serà l’aprenentatge d’aquests cadells humans en veure un ésser viu reduït a objecte d’escarni, de cruel divertiment?

Xiulits, crits, caps cots, al capdavall una plaça de ferros, silenci.

A la plaça l’Estrella, l’arena mullada ens refrega -com ho fan els espills- una tristesa callada, la vergonya de tots els noms de la pena.

Però aquesta gossa recorda allò dit que és sagrat car beneeix la vida:

Saludem els qui eviten qualsevol tipus de violència i opressió contra animals, animals humans i resta d’éssers vius; saludem els qui respecten la natura, treballen per fer compatible el progrés i la qualitat del medi ambient i tota mena de vida: assumpte majúscul d’honor, també de justícia.

Un problema de sorolls que no deixen dormir

L’entrada a la Vilavella… Fotografia de Joan A. Vicent

Per trobar notícies on la Vilavella i els seus veïns i veïnes són protagonistes no cal, evidentment, mirar sempre en velles publicacions de finals del segle XIX o principis del XX. Una ullada a les hemeroteques ens trasllada sempre a temps passats, però si volem, aquest “passat” el podem triar ben pròxim.

El dia 23 d’octubre de 1995 el rotatiu EL PAÍS publicava en la seua edició de la Comunitat Valenciana una notícia on el nom de la Vilavella apareixia ja al mateix titular: LA VILAVELLA NO PUEDE DORMIR. El contingut de l’article gira al voltant de la problemàtica suscitada arran del soroll que emetien tres generadors elèctrics de l’empresa CENUSA, situada a uns 500 metres del recinte urbà.

“Los vecinos de esta localidad castellonense llevan tres semanas sin pegar ojo a causa de los ruidos de una fábrica de azulejos”, destacava el diari, que matisava també que la situació geogràfica del poble afavoreix el soroll: “la especial orografía que rodea a la Vilavella y la acción de los vientos, la brisa marina, motivan que esta localidad soporte la contaminación acústica de la industria”.

ASSOCIACIÓ LA FONT FREDA

La publicació incidia en que el veïnat havia encarrilat les seus queixes al respecte a través de l’associació La Font Freda, ja que entenien que la situació suscitada pel soroll podia acabar convertint-se en un problema de salut pública.
Diversos veïns donaven en l’article la seua opinió al respecte, qualificant els sorolls com “el ruido de un motor de avión. Si tienes suerte de no captarlo en el momento de conciliar el sueño, bien; pero de lo contrario, te pasas toda la noche en vela y al dia siguiente no rindes con normalidad”, d’altres aseguraven que “algunos, sobre todo los de la parte alta del casco urbano, recurren a somniferos”.

L’ EMPRESA

La direcció de l’empresa CENUSA també donava la seua opinió al respecte en l’article d’EL PAÍS. Admetien ser els causants del soroll, però argumentaven que es va deure a “un problema técnico en los generadores eléctricos, que ya hemos detectado y corregido”.

D’altra banda, com que la industria en qüestió està situada al terme municipal de Nules, el llavors alcalde d’esta localitat, Vicente Martínez Lucas, assegurava al diari que “hemos instado a la fábrica a que legalice esa nueva situación. De lo contrario se clausurará la actividad”, ja que segons indicava l’alcalde des de l’ajuntament no havien autoritzat l’ús dels generadors.

ASSOCIACIÓ DE VEÏNS LA VILAVELLA

STN fregant la Vilavella.

El tema dels sorolls ha continuat estant present a la premsa des de l’any 1995. Moltes notícies han fet des de llavors referència al cas, per citar-ne alguna, es pot mirar el diari LEVANTE el dia 21 de febrer de 2001 on es recull una crònica referent al tema on s’especifica que “Los vecinos retoman tras dos años sin soluciones las protestas contra la contaminación acústica”, tot i que l’empresa ja ha deixat de dir-se CENUSA i ara es diu STYLNUL.

L’any següent, a l’octubre, aquest mateix diari torna a tractar el tema. El rotatiu assenyala que l’Associació de Veïns de la Vilavella lluita per aconseguir la disminució dels soroll de l’empresa i assegura que quan l’associació va començar a actuar “el ruido que debían soportar los vecinos alcanzaba los 60 decibelios de contaminación acústica nocturna, doblando el nivel máximo permitido, ahora se ha reducido dejando los niveles de contaminación entorno a los 45/50 decibelios.”

Article elaborat per Nel·lo Navarro.

Nota de l’editor

Com ja saben els nostres lectors, l’Associació de veïns ha reviscolat de nou per tal de reclamar i procurar solucions a les  molèsties, sorolls  impertinents i emissions de pols d’aquesta fàbrica ceràmica. Actualment  no hem tingut ressò a la premsa escrita.  Aquest dilluns passat ens hem reunit amb l’alcalde i properament hi haurà una nova reunió amb la Conselleria d’Infraestructures, Territori i Medi ambient per tal de veure les actuacions que ha pres l’ empresa STN per tal d’evitar els problemes que ens causa i que se’ns informe del contingut del PAI Stynul aprovat per l’ajuntament de Nules i de  com afectarà a la Vilavella.

Contra Paradís, (15/52)

      15. Tempesta d’agost

       Una vesprada d’agost amb núvols obscurs i falzies que vola­ven altes anunciant tronada jo jugava a les xapes en la plaça de l’església amb altres xiquets i de sobte va començar un ­volteig general de campanes. Hi havia banyistes en jaqueta de pijama amb travetes d’hússar acomodats en les cadires de jonc en la vorera dels balnearis. Sota les lones tots es felicitaven. Al meu costat Pepe l’agutzil es va topar amb el senyor Mus, el practicant.

–¿Per què toquen les campanes a aquestes hores, si no és festa? –Ha acabat la guerra mundial –va contestar l’autoritat, tirant-se la gorra de plat cap a una orella–. Els japonesos s’han rendit. Vaig a fer un pregó perquè tots ho sàpiguen.

En el cantó de la casa de la Vila, mirant cap a la mar amb ulls en­teranyinats, Pepe l’agutzil va fer sonar aquell corn daurat ple de bonys i amb veu tremolosa en re bemoll major va recitar aquesta cançoneta:

–Es fa saber que, després d’haver tirat els americans un parell de bombes atòmiques, el Japó per fi ha claudicat. La guerra mundial s’ha acabat. Es fa saber, el que vulga comprar sardines de bóta, que pot acudir a casa Bola, i el que vulga melons tendrals de Moncofa que vaja a la parada de la Rabosa.

“Fi de la guerra”

Bomba atòmica d’Hiroshima

 

 

 

 

 

 

 

 

Un colp de trompeteta va tancar la lletania i de seguida es van veure uns llamps pel cel d’Onda, seguits d’uns trons profunds que s’arrossegaven. Algú deia que Sant Pere estava canviant els mo­bles. Les mosques eren apegaloses i abans de ploure ja olia a terra banyada i es van fer més aguts els crits de les orenetes i de les fal­zies al voltant del campanar.

El practicant senyor Mus divertia els banyistes amb jocs de mans perquè el convidaren a una orxata del bar Nacional. A voltes tam­bé es dedicava a hipnotitzar a qui es deixara, però només quan es trobava en forma: entre els banyistes hi havia senyorets de Valen­cia, hortolans de la Ribera i pagesos del Maestrat. Aquests portaven junt amb el reuma un sac de llonganisses, xoriços i carn seca de les masies i penjaven aquesta intendència en rastres a manera de garlandes en els balcons dels balnearis i el senyor Mus mirava els embotits de reüll mentre es treia l’as de la mànega.

Balnearis i Bar Nacional, 1984 (Foto Joan Antoni Vicent)

Tormenta, finals d’agost 1982 (Foto JA Vicent )

   La vesprada en què va acabar la segona guerra mundial, el practicant del meu poble, que tenia un fill violinista de fama internacional, després de moltes súpliques es va avenir a hipnotitzar a un masover de More­lla que el desafiava enmig d’un rogle de cadires ocupades per artrí­tics avorrits en la vorera del balneari de de Monlleó. Era un pagès bragat, de cames tortes per la ciàtica, roig de cara, amb una faixa de set voltes que li subjectaven els  renyons  també derruïts. No te­nia fe. Aquest home posava en dubte les virtuts del senyor Mus i a manera de repte es va prestar a deixar-se hipnotitzar, encara que el practicant deia que els embotits posats en el balcó a secar no el permetien concentrar-se per la fam que tenia i en aquest moment els trons sonaven ja en la vertical d’Eslida, damunt del Puntal.

No obstant, en presència d’un públic heterogeni de banyistes i gent nativa entre la qual em trobava jo, formant cercle, la sessió va començar. El senyor Mus va alçar les puntes dels seus dits grossos cap als polsos d’aquell masover que era robust com una soca d’oli­vera, encara que fulminat per l’artritis, i fregant-li’ls suaument li va ordenar que el mirara fixament als ulls, que es concentrara, que s’oblidara que existia, que no pensara en res sinó en una vall co­berta d’alfals ondulat per la brisa. Jo també mirava els ulls del prac­ticant i d’ells eixien reflexos de foc sota les celles punxegudes. Adorm-te, adorm-te, repetia el senyor Mus. El cos d’aquell enorme masover a simple vista anava afluixant la carn i la primera crispació de la boca prompte va ser substituïda per una dolçor en les seues galtes roges, que de sobte van caure sobre la papada com­pletament relaxades. L’home va tancar les parpelles. Adorm-te, adorm-te, repetia el practicant. Alguns creien que es tractava d’un truc per a aconseguir orxata, per l’experiment va funcionar. El masover s’havia adormit i ara estava a mercè del senyor Mus que era amo de la seua ànima, i li va manar que agarrara una cadira de jonc i s’asseguera enmig de la plaça, cosa que ell, com un somnàm­bul amb els braços estesos per davant, va complir executant l’or­dre.

Llamp , final agost 1982 ( Foto Joan Antoni Vicent )

En aquell instant es va iniciar una gran tempestat precedida per un llamp que va caure en el piló de Santa Bàrbara, i a continuació unes ramalades de pedra seca, que actuaven com a tralles accionades pel vendaval amb una fúria desconeguda, van assotar la façana de l’església, es van endur cap als vols de les teulades les lones dels balnearis, van bolcar totes les cadires de jonc buides ja que els banyistes havien fugit en desbandada, van despenjar del balcó els embotits i en poc de temps els carrers es van cobrir de gel, i enmig de la plaça, assegut en una cadira, havia quedat aquell home hip­notitzat, cobert de pedra que encara el matxucava sense poder-se moure, a pesar que no donava senyals d’intentar-ho.

Vestia pana negra. Estava en la plenitud dels seus somnis, hierà­tic aquell banyista assegut a la plaça deserta sota una cortina de pedra que després es va convertir en ruixada i des del vestíbul del balneari, on tot el món s’havia refugiat, el senyor Mus cridava:                                                                                                       

   ^– ¡Feu alguna cosa per aquest home!!! ¡Jo no hi puc fer res!!!  ¡Desperta’t!!!  ¡Desperta’t!!!

Aquest crit anava creixent i aquell home dins d’un nus de llamps no podia despertar i jo el recorde immòbil, amb els ulls tancats en la soledat de la plaça sota la tronada d’aquell estiu, en el centre de la qual les campanes encara voltejaven per la guerra mundial que havia acabat, però en aquest moment la pedra seca estava arruïnant totes les collites del terme, d’Onda fins al mar, i això era la promesa de més fam encara.

Totes les hortalisses del temps, els arbres fruiters, l’arròs de les marjals, els tarongers que ja havien porgat van ser assolats per la ira del cel, i cap bombardeig es podia comparar al que queia sobre el camp mentre a la plaça del poble un home dormia.

     Manuel Vicent