Cartes a Irina, 98

Fotografia de Kristine Tanne a Unsplash

Illa de Wrangel 19 de març 1969

Ho tinc tot ordenat per a demà.

Carregarem l’helicòpter amb unes caixes personals –roba. llibres, i unes poques andròmines– i enllestirem el viatge cap a casa. Això no ho he fet avui, el darrer dia d’estada a Wrangel, sinó a poc a poc. He trencat vells papers, estadístiques passades, informes i un llarg etcètera de documents caducs. M’han comentat que la persona substituta comence des de zero, tot i que ha estat preparada tècnicament i tecnològica per solucionar qualsevol arbitrarietat esdevinguda. Així fou quan jo vaig arribar.

Aprofitaré aquest capvespre per fer l’últim passeig.

Camine direcció nord infinit, paral·lel als sorolls del gel i del cor petit que s’ancora a escultures de glaç. Hi ha una aparent puresa, sí, aparent. En les anàlisis fetes darrerament hi ha contaminants d’arreu del món que, enlairats pels vents, cauen sobre aquests dominis blancs del màgic gel.

Dubte fins a on s’acostarà el compromís de futures generacions per evitar-ho. El meu cap no s’atura mai; li faig voltes i més voltes, mentre els peus no s’aturen. I de seguida veig que ja he fet cinc quilòmetres des de l’esfera. Són els mateixos per tornar a la llar que m’ha acollit. Una hora i quaranta minuts en què ordene mentalment tot el que t’he escrit Irina: és inimaginable per a mi mateix. Són fets però, que no comprenc racionalment. Hi ha neurones que em xiuxiuegen: “les cartes ultrapassen aquest àmbit”.

Torne a casa amb autoritzacions governamentals, tot i que ara existeix un confinament dels ciutadans per estat d’alarma: un virus. Desconec si hauré de passar cap quarentena, jo que he estat aïllat amb el sol i un cel ple d’absències mediterrànies.

Algunes persones m’han dit que t’hauria d’entregar totes aquestes cartes; molt abans ho havia decidit. Irina, les llegiràs.