Cartes a Irina, 95

Fotografia de Simpon Marzinger a Unsplash

Illa de Wrangel, 16 de març 1969

Trac un tamboret i sec a la pau de la porta de casa. M’aclame al sol que m’acarona. Hi ha un murmuri blau i pur de les aigües soterrànies. Fan drecera indiferents a la destinació final, a la vora de pedres, agulles de gel i ammonits que mormolen beceroles amb llibertat total.

Tot és líquid sota els peus Irina i aquest cervell que exprimeix mots per a tu, renova –estona rere estona– l’esperança amb bacteris, líquens, molses i bulbs d’allò que esdevindrà primavera de colors.

Ací hi ha l’equilibri just del foc i gel. Massa dies que l’he tastat i a la fi he comprès la bellesa inhòspita d’una natura que imposa.

Al seu reialme només som petits cucs i implorem possibilitats de comprendre emocions, sentiments, la vida.

Assegut al tamboret em reconec de pas, miop a voltes, i accepte el regal de l’existència.

Agafa aquesta intimitat, la pau oculta. Empatitza amb la diversitat de mirades i actes que sumen; esbandeix els que humilien i sostrauen. No som titans, però tampoc no podem esquallar-nos.

El sol parla del migdia que en tu vibra. Irina respira, lluita.