Cartes a Irina, 99

Illa de Wrangel, 20 de març de 1969

És primavera Irina.

No pots imaginar de quines formes i quantes combinacions t’he dibuixat aquesta carta. Ara realment escric la darrera i definitiva. Les he repassades totes, sí les anteriors, les he impreses i enquadernades abans d’agafar l’helicòpter que em durà a la nostra terra i, en un no res –tan aviat com puga– caminaré els carrers per dur-te-les a casa.

És primavera i he volgut acompanyar-te cada dia d’aquest cru hivern.

Llegia l’altre dia una poeta que deia la imbricació que tenen literatura i vida. Ja ho sabia això i ho descobriràs al moment d’obrir-me la porta de la teua llar. Els qui pintem lletres ho fem per a nosaltres en primer lloc, i n’hi ha un després obert.

Publicades en pàgines web, cert dia m’arribà la notícia que en alguns cafés li comentaren a la dona dels núvols com de pagada estaria per elles, a la qual cosa contestà que eren destinades a una altra persona. Es féu un silenci colpidor!

Ho has de saber, aquestes, sempre han estat per a tu.

Malgrat tots els entrebancs que et trobaràs, tant de bo, i per elles, els teus dies donen pas a la nova estació que avui s’inicia.

Irina, la de la sorpresa i somriure daurat a la vora del sol, la meua esplèndida i callada dona de neus!

Així acabí la primera carta aquell 12 de desembre de 1968; i així ho faré amb aquesta darrera del 20 de març de primavera:

“Sempre teu”.