Cartes a Irina, 93

Fotografia de Jonas Verstuyft a Unsplash

Illa de Wrangel, 14 de març 1969

En la delicadesa de cada lletra trobaràs un petit sol per escalfar-te Irina. T’oferirà llum i recer. No t’abandonarà en solituds íntimes. Lletres de fullareda per mantenir-te còmoda, al caliu del sotabosc. En aquest immens món silenciós i de glaç, la ment ha de volar per no embogir.

Has estat un senyal, àngel i companyia per descobrir els meus límits i la resistència. Però hauré arribat a la vora del teu cor? Espantaran els mots el teu desassossec? Oblidaràs la cendra amb què t’abilla la tristesa?

Bufa’m un sí que, tot i el silenci, sabré reconéixer-lo.
Oh dona de neus, al teu si cordes de fred vibren per harmonia.
Oh dona de neus, no mai m’he sentit abandonat per cap de les teues melodies.

Quan no calen paraules, ets presència irrevocable; del teu llambreig m’agafe a la Vida.

 

 

Cartes a Irina, 92

Illa de Wrangel, 13 de març 1969

Agrair fotografia a Jan Barani, http://www.baranidesign.com/

Sorprès, molt sorprès avui.

Fabulós, però no sé com avui m’ha fregat les galtes una papallona. Estem en latitud 71.06692843239841, longitud 180.0439453125, la qual cosa sembla quasi impossible.

Però no, ha estat real i ací que l’únic soroll que m’acompanya és aquell fet per tots el ventiladors de les màquines d’oficina, els anemòmetres al sostre de l’esfera si xiulen en agafar velocitat i la meua pròpia parla i respiració, ací, quasi ha estat com si un àngel vingués a visitar-me.

S’haurà extraviat l’insecte o haurà estat un senyal de gràcia de la natura?

Aquest món Irina, volem encotillar-lo i, un cop més, no veiem l’estúpid i estèril treball del projecte.

Se’ns escapa de les mans, orgullosos i prepotents com creiem ser perquè, al capdavall, som tan sols fum.

Una fràgil papallona m’ha acaronat els ulls, la boca i les galtes. Han reaccionat els sentits, com també, amb el pas d’aquest trimestre, tu m’has encés de llum.

T’he vist, et veig.
On volaràs papallona?

Cartes a Irina, 91

Fotografia de Benjamin Child a Unsplash

Illa de Wrangel, 12 de març 1969

Sense adonar-te’n, has acumulat en aquest lustre andròmines, papers i elements dels quals has de desprendre’t.

No ho pensem mai, fins que la realitat truca a la porta i n’ets conscient: estadístiques, informes puntuals, esborranys manuscrits de poemes o d’obres passades que sí han esdevingut llibres com éssers autònoms i no et pertanyen ja.
Haurem d’apilar i practicar l’aprenentatge de la separació, és a dir, reciclar.

No és costum sa agafar-se a objectes i papers. L’únic que no hauríem de rebutjar és la llum del sol i l’aire pur. Poca cosa més, a banda del plaer d’aquests anys de veure’m prescindible enmig del paisatge cru i duríssim polar. Pocs són els elements que m’he dut quan visitava la llar mediterrània. Ara, poc hi haurà per retornar: música, assaig i poesia.

Abans el teu record, Irina, se’m presentava aleatori als dits. Darrerament ha estat constant per les lletres que et pense.

Però també açò es normalitzarà. Un no-res d’espai i temps que s’acurta ens farà circular per llocs comuns. La companyia d’aquesta freda estació, ningú no mai ens la podrà furtar. S’acosta inevitable la primavera i per a sempre has onejat al meu horitzó.

Com el sol, Irina avui has sortit a les 6:48 i marxaràs a les 17:35.
Amb 10:49 hores, excel·liràs per la llum.

Cartes a Irina, 90

Illa de Wrangel, 11 de març 1969

Entre el cel i la terra, nosaltres. I l’espai que ens abraça i separa sense contrapartides. La generositat de la vida que ha estat sempre en tu, en mi. És per això que ja no alliçone, tan sols òbric el cor a tothom i taste el bé i el mal. No sé tu.

No jutge, ni condemne. Escolte i actue, faig davant dels altres. Opte per la vida, encara que ha estat ella qui sempre em trià en veure’m desconcertat.

En les cavernes rosa d’aquesta neu de primavera arribaran pètals, espores de la tundra llunyana. Ja no hi seré i tot i que no rebran cap benvinguda, arrelaran efímers sobre pedres fosques i rierols d’aigua neta.

Som nosaltres tots els cels i les terres per caminar.
No estarem mai més sols.
Ens trobarem.

https://kitwatkins.bandcamp.com/track/melrose-cavern-2

Cartes a Irina, 89

Illa de Wrangel, 10 de març 1969

No hi ha res con un espai en blanc i un cursor que parpelleja aliè a tot l’esdevenir. És com un petit cor que sempre espera el dit per encisar lletres. Aquestes, irresistibles, no poden negar-se a dur-te una petita esperança.

Així és Irina com cada lletra infanta una paraula i aquesta genera una frase que pren sentit. I el fil de l’encanteri em duu al teu nom, mentre tu, amb flors a les mans, camines pels carrers fins un lloc que sé, i on l’oblit no mai guanyarà la partida de l’amor.

T’escric en una terra solta, oxigenada, la de la literatura. Jo l’he cavada, li he afegit adob orgànic i, encara amb l’aixada i els guants a les mans, espere sota l’ombra dels 60 anys del nesprer que florisca de vida.

Un text que engronsa la importància justa per a qui el llig: si et reconeixes, tindrà sentit la fotografia.

Cartes a Irina, 88

Fotografia de Dominik Dombrowski a Unsplash

Illa de Wrangel, 9 de març 1969

Dempeus Irina. Tu i jo. Cara a cara. Cara al sol i al vent.
Infinits dreçats: això semblen els dos vuits d’aquesta carta.

Que ningú no ens diga mai que no intentàrem la Vida! Aquella que s’escriu i diu amb boca petita, però amb un cor obert, estel i sol que explosiona en les galàxies.

No li devem res a ningú, tan sols vivim i també morirem. No és aquest un descobriment que ens ha deixat sorpresos. Morir i viure, contraris on bullen emocions, estats convulsos, revolucions: infinits nosaltres en les mirades.

Lentament construirem un ribàs, com aquells antics fet per paletes de camp. Asseguts sobre la pedra viva haurem estat humils, però autèntics protagonistes.

Orgull de viure!

Cartes a Irina, 87

Fotografia de Jared Erondu a Unsplash

Illa de Wrangel, 8 de març 1969

Ni avingudes, ni carrers, ni camins o carreteres, ni pistes d’aterratge. No hi ha cap senyal que col·loque el meu ser en aquests illa. Tampoc el necessite, llevat de l’autoconsciència i un grapat perdut d’ones per desxifrar que ho són de música.

Acompanyar la solitud, em sembla allò més complex amb què m’he trobat. Qui sap, si ho he aconseguit, jo que l’habite i no hi ha escoles per mitigar-la. O potser no cal fer-ho, consubstancial al viure.

No hi ha punts en cap mapa que m’identifiquen, llevat d’aquestes lletres que manifesten el bategar improvisat i ventijols de tendresa per als teus dies.

Als palaus de gel resona el teu nom, Irina.