Roba estesa

Joan Recatalà

Segon diumenge de maig. Mentre m’acabe el suc de taronja recent exprimit amb les últimes taronges que m’ha donat el sogre, sent com la llavadora ha acabat el seu treball. Pense que m’he entretingut massa en el desdejuni, però com és diumenge m’ho puc permetre. El pas successiu és pujar tota la bugada al terrat.

Roba+campanar3 - copiaDe menut el terrat de ma casa era una parcel·la exclusiva per a estendre ma mare i soltar els coloms mon tio. Únicament en estiu quan feien bous prenia vida i tota la família se’n recordava com d’empinada era l’escala del terrat. Recorde també un estiu que vam muntar una xicoteta piscina i vam pujar algunes vesprades, però poca cosa més. D’adolescent ja tenia la sensació  que era un espai un poc desaprofitat.

Ara en canvi, el terrat és bàsicament un lloc de feina: pujar la roba, estendre-la en els fils i haver de pujar algunes hores més tard per recollir-la no és la activitat més emocionant per a un diumenge de matí. A més, després hi ha que planxar-la. I als pocs dies repetir tot el ritual.

Roba+Castell+Ermita(p)En aquestes cavil·lacions em trobava quan he obert la porta del terrat i de sobte un sol clar i una bufada d’aire temperat m’acaben de despertar i em fan sentir una agradable sensació. Com si algú em donara un “Bon dia!” potent i alegre. Descobrisc tot un dia de primavera que tinc per davant i una allau de coses per fer em vénen a la ment.

Comence a estendre la roba, gire el cap cap al castell, que em mira pacient, cap a l’ermita que es lleva les llaganyes a eixes hores. A un terrat veig l’onejar de dues banderes nacionals, no em transmeten ninguna passió, tampoc cap odi, ni rancor, potser un poc de curiositat i bàsicament indiferència. Als terrats dels costats, en canvi, comence a veure colors: llençols blancs, pijames roses, pantalons verds, tovalloles taronja, camisetes roges…. comence a descobrir senyals de vida, de quotidianitat. Comence a veure un paisatge de roba estesa i m’agrada.Banderes+Castell

Ho contemple durant un minut i em fascina. És la vida dels meus veïns exposada públicament, per necessitat, però sense pudor ni complexes. És la nostra segona pell de manifest: els pantalons d’un dur dia treball, les camisetes que hem suat, els llençols amb què hem somniat la nit passada, fins els elements més íntims com els calçotets, les braguetes i els sostenidors, tot oneja al capritx del vent del moment. És una mar de colors onnejant i airejant les històries pròpies.

Veig pitrals d’infants, camisons nets i davantals gastats, veig roba de camp i de mecànic, veig camises d’algun executiu, faldes curtes d’alguna adolescent i vestits de nit d’alguna celebració recent. Independentment de la edat, el sexe, la posició social o les possibilitat econòmiques tothom porta roba i tothom l’ha de llavar i estendre. En això no hi ha distincions.

Roba+Ermita (p)Quan baixe del terrat pense que des de hui esta serà la meua bandera: la roba estesa. Així, d’on siga que vinga la persona, tant se val la llengua que parle, independentment de les creences que tinga, si té roba estesa serà el meu compatriota i l’intentaré tractar com un germà.

Pensa-ho la pròxima vegada que estengues, però no ho contes perquè hi haurà roba estesa.

22 de maig de 2016

Text i fotografies de Joan Recatalà