Cartes a Irina, 89

Illa de Wrangel, 10 de març 1969

No hi ha res con un espai en blanc i un cursor que parpelleja aliè a tot l’esdevenir. És com un petit cor que sempre espera el dit per encisar lletres. Aquestes, irresistibles, no poden negar-se a dur-te una petita esperança.

Així és Irina com cada lletra infanta una paraula i aquesta genera una frase que pren sentit. I el fil de l’encanteri em duu al teu nom, mentre tu, amb flors a les mans, camines pels carrers fins un lloc que sé, i on l’oblit no mai guanyarà la partida de l’amor.

T’escric en una terra solta, oxigenada, la de la literatura. Jo l’he cavada, li he afegit adob orgànic i, encara amb l’aixada i els guants a les mans, espere sota l’ombra dels 60 anys del nesprer que florisca de vida.

Un text que engronsa la importància justa per a qui el llig: si et reconeixes, tindrà sentit la fotografia.