Mare meua la pastera ! Una falla villavellera de l’any 1944

Aquest escrit, revisat i corregit de nou, va ser publicat al BIM de la Vilavella.
Encara que semble estrany per a les noves generacions, fa 73 anys, concretament el 18 de març de 1944 es va plantar al nostre poble la primera falla, i onze anys després, en 1955 n’instal·laren una segona a la creu, prop del pou del carrer de santa Bàrbara, però aquesta no va tindre tanta nomenada. El mateix va ocórrer amb la tercera i última.

El tema principal i motiu d’inspiració, va ser una broma que unes xicotes gastaren a un venedor ambulant que acudia tots els dilluns al poble, per vendre pasteres per amassar el pa. L’home vestia un guardapols, jaqueta i una bufanda i amb aquesta indumentària quedà reflectit a la falla, acompanyat per una gran pastera que fou l’objecte de la burla.

Fotografia d’Enrique Escrig

La colla d’amigues que tenien en el pobre home un passatemps assegurat, anaren a la seua recerca i en trobar-lo demanaren el preu de la mercaderia, marejant-lo de mala manera, i per seguir el divertiment li digueren que volien una pastera més gran per regalar-li-la a una amiga que es casava. L’home es va quedar un poc recelós, desconfiant de l’encàrrec i a fi de cerciorar-se preguntà a una veïna si les joves eren de fiar, cosa que ella ho va afirmar sense cap dubte, contestant-li: “No es preocupe que són de confiança”.

Passaren alguns dilluns i el mercader no portava l’encomanda, cosa que causava gran bullanga entre el grup. Fins que va arribar la pastera, ben pomposa. I igual que altres vegades li preguntaren amb un to burlaner: ”tio Pasteretes -eixe era el renom que li havien tret- mos ha portat la pastera que li havíem encarregat?” Quan es la va ensenyar van fugir esvalotades i es van amagar perquè els van advertir que el polisero les buscava per tancar-les.

Prompte la notícia es va escampar pel poble i el fotògraf, Enrique Escrig, amb gran sentit de l’humor, en va traure profit i així ho va deixar palés a la falla amb el seu enginy. Vicent del Mut que estava aleshores estudiant Medicina a Madrid, va realitzar les glosses en un valencià poc ortodox i Rafael el Pintor va pintar els rètols. Els ninots, de mida natural, anaven vestits gràcies a la col·laboració d’Amèlia, germana d’Enrique. Les caretes eren de les que s’empraven a carnestoltes. Cinc ninots, quatre hòmens i una dóna formaven l’escenari humorístic.

La frontera de l’església amb el seu campanar constituïen el teló de fons de la falla, amb un lema que deia: “El dilluns mercat”. El personatge principal era el tio Pasteretes amb cara de sorpresa, la boca oberta i un cigarret que es despenjava del llavi. Amb la mà dreta subjectava una descomunal navalla i a l’esquerra duia una escaleta de pastar. No podia faltar-hi un llapis a la butxaca superior esquerra per agafar les encomandes. Al pit portava un cartell “¿Saben vostés qui ancomanat una PASTERETA?” Darrere, una jove, vestida a la moda, amb una cistella per anar al mercat i la inscripció “Mare meua la pastera, estic tota marechá, si ixe home mataulla en pega una navachá”!

Per completar la falla, el tema secundari exposava la competència entre un salser que s’havia establert a Moncofa i acudia al mercat a vendre sardines als clients i també els tenders del poble i altre venedor. Tots dos tenien al seu lloc una bóta de sardines, aliment bàsic en aquella època de postguerra. Un cartell, situat al frontal de la plataforma resava: “El dilluns en Vilavella, / es una divertició, / les dones roden la bota, / com si chuaren a bou redó”. I altre: “Agarreu la canastilla / y allarguevos al mercat/ Qu’alli vos daran sardina/ pa tota una eternitat.” Al fons un ninot esquifit, amb una sardina a la boca, s’havia quedat groguissó de tant de menjar el simpàtic peix, tota la seua dieta: “De menjar tanta sardina / me quedat estret de pit”. La veritat és que el preu de la sardina de bóta, gràcies al salser, havia caigut en picat, així ho manifestava altre cartell: “Si deu com esta costaren una pesseta…[il·legible]”. El dibuix d’una gran sardina envoltava el frontis, els laterals estaven ocupats per altres motius que no són visibles en la foto.

Com era d’esperar la falla causà gran rebombori al poble, desitjós d’esdeveniments i es va quedar per a la posteritat la frase: Mare meua la pastera!

La falla la posaren al carrer de la festa, a la placeta de Robres, l’únic lloc amb un poc d’amplària, però la vespra de la festa va caure malalta la tia Andrea (Andrea Viñerta Mechó) que just vivia d’esquena a la falla i es va morir de sobte. La tia Andrea havia estat una de les animadores, a sa casa s’havien elaborat els bunyols i el xocolate per a la celebració, així que per respecte a la difunta, traslladaren el monument, de soca-rel, sota el cantó del campanar. Poc abans de les 12 de la nit Pascual de Rovell amb la seua dolçaina i acompanyat pel seu tabaleter, posava la música. Després de cremar-la, menjaren el xocolate i s’acabà la festa.

Article elaborat per Imma Vicent.