DE LLEGANYOSOS I SUPERVIVENTS

Carlos Cuesta i Martínez

 

«El treball de l’espardenya quina injustícia més gran, calces mitja humanitat i te toca patir fam»

Taulell homenatge als espardenyers que es troba al Barri, camí de l’ermita.

Tots els pobles tenen el seu malnom i en el cas de la Vilavella, una localitat castellonenca als peus de la Serralada d’Espadà de poc més de tres mil habitants, no anava a ser l’excepció. Rodejats per «genolluts» (Nules), «pardals» (la Vall d’Uixó) o «porquets» (Borriana), els veïns de la població de la Plana Baixa llueixen amb orgull el malnom de «lleganyosos». I si poden estar-ne orgullosos és perquè aquest naix de la feina característica que va donar aliment a tantes boques en la cruenta època de la postguerra: l’ofici de l’espardenya.

Aquesta dedicació, ara desapareguda, ja no és un treball rendible, i de les mil persones ―aproximadament el 40% de la població― que es van acabar dedicant a l’espardenya sols una segueix confeccionant-ne, malgrat que per afició i no per motius econòmics.

Vicent Zaragoza ―el tio Saragossa― és l’últim espardenyer, és a dir, l’últim vertader lleganyós. Encara que no ha sigut la seua feina sempre, inverteix el seu temps lliure confeccionant espardenyes de sola d’espart venent-les mòdicament a turistes o veïns del poble: «és una distracció de la que no es pot viure, perquè unes espardenyes xicotetes ―que ven per cinc euros― costen tres o quatre hores de fer a banda de tot el material que utilitze per fer-les».

El tio Saragossa, de setanta-nou anys, va començar a fer espardenyes quan es va jubilar per aprofitar l’elevada quantitat de temps lliure que podia gaudir, i malgrat que no siga una dedicació rendible no dubta en afirmar que «l’espardenya és una distracció que em dóna vida». Va aprendre sense cap tipus de mentor ni orientador, solament observant i mirant com treballaven l’espardenya a casa de la seua dona, encara que en eixe moment no estava interessat en l’ofici, ja que era obrer de vila, treball que l’ha acompanyat fins la seua retirada. «En aquell moment ja em dedicava a l’obra i tenia dos borregos per sobreviure, perquè no es guanyava res de bo», conta.

Vicent Zaragoza

I no solament hui en dia és una feina que dóna un escàs marge de benefici: l’espardenya sempre ha destacat per ser un ofici que generava molts pocs ingressos. «On jo treballava feia falta gent així que li vaig dir al meu sogre, que era espardenyer, que vinguera a treballar com manobre amb mi per vore si guanyava més diners. L’home va baixar a Nules a treballar amb mi i en una sola setmana va guanyar més que tot un mes fent espardenyes», relata l’últim espardenyer de la Vilavella.

Museu-Casa dels Espardenyers

L’escàs benefici que s’aconseguia dedicant-se a l’espardenya donava lloc a que es dedicaren famílies senceres a la producció, xiquets inclosos ja que havien de fer cordells a l’eixir de l’escola, o complementar l’ofici amb altre treball. Segons Verónica Chaves, historiadora i tècnica del Museu Casa dels Espardenyers de la Vilavella, «l’espardenya és un treball, una artesania, que no dóna molts diners. Un parell d’espardenyes costava de produir entre un dia i mig i dos dies sencers a cada espardenyer. Llavors, tenien molts fills i tenien que completar el sou amb altra activitat, normalment la taronja».

Eixa mateixa realitat vivien a casa del tio Saragossa: «Mon pare era un obrer que treballava a la fàbrica Segarra, però de nit, com guanyàvem tants pocs diners, també feia espardenyes per vendre-les. Vam sobreviure i malviure». Per tant, no resulta gens casual que al Barri (el nucli antic del poble i on es va focalitzar la manipulació d’espart i elaboració d’espardenyes a mitjans del segle passat) una imatge de ceràmica dedicada a la feina espardenyera rese: «El treball de l’espardenya quina injustícia més gran, calces mitja humanitat i te toca patir fam».

Fent eixareta

Amb una producció tan exigent i costosa, a causa de la seua elaboració eminentment manual, artesanal i domèstica i un marge de benefici tan limitat ―que fins 1960 no produïa guanys, encara que insignificants― era inevitable que el treball de l’espardenya acabara desapareixent com ho mostra la fallida de la cooperativa dels espardenyers el 1972. «L’espardenya va desaparèixer perquè dedicant-te una sola setmana a altra feina guanyaves el mateix que un mes treballant l’espart», explica Vicent Zaragoza. A més, la mecanització del procés va incentivar l’abandonament de l’espart i l’adopció del cànem per fer les soles de les espardenyes, produïdes industrialment.

Malgrat tot, la incidència de l’ofici de la manipulació de l’espart a la Vilavella és innegable. De gran rellevància a inicis dels anys quaranta i factor clau per evitar una emigració massiva a la postguerra, el treball de l’espardenya ha estat present al poble des de fa segles. En textos dels segles XVI, XVII i XVIII ja es menciona el cultiu de cànem i la presència dels oficis «corder» i «espardenyer» a la localitat. A més, no sols a la Vilavella, la utilització d’espart per fer calcer «ve dels romans» segons el tio Saragossa. «Primer van començar a fer espardenyes de pell d’animal, després van descobrir la planta», explica.

Tanta presència a la història del municipi acaba tenint un gran impacte en la seua cultura i la seua idiosincràsia. Manipular l’espart generava una polseta que s’adheria als ulls dels espardenyers, generant-los problemes oculars ―conjuntivitis i tracoma― i omplint-los la mirada de lleganyes. Aquesta tendència tan pròpia de la població va fer mereixedor el malnom de «lleganyosos» als vilavellers, un cognom propi que identificara els veïns del poble per a l’eternitat.

Pedres picadores de l’espart. Camí de l’ermita.

Si fins i tot el malnom dels veïns de la Vilavella naix d’una feina quasi extingida serà, per tant, responsabilitat dels propis vilavellers fer que no caiga en l’oblit. Per a Sebastià Roglà, regidor de cultura de l’Ajuntament de Vilavella, «La feina de l’espardenya ens ha definit als vilavellers tota la vida. És un fet identitari com podria ser la llengua o la cultura. És un fet que ens identifica i no podem perdre el passat».

«No s’ha de perdre perquè és part del que som. Tot el poble s’ha de comprometre, perquè no és part solament de l’Ajuntament i del Museu, sinó de tots nosaltres. Estem tractant de fer-ho, anem en eixe camí», assegura Verónica Chaves. Un camí que s’ha de fer, per sort, amb calcer d’espart picat i cordells brunyits.

Clique sobre la foto per entrar al museu

Museu-Casa dels Espardenyers.

 

 

 

 

Anuncis