La figura de Sant Sebastià al llarg de la historia de l’art

Rafael 1501

Sant Sebastià, el sant del doble martiri, “l’Apol·lo cristià”; havent sobreviscut a les fletxes, és sanat per Irene, es presenta altra vegada davant l’emperador Dioclecià amb la mateixa fe, és executat i el seu cadàver llançat a les clavegueres, d’ on serà rescatat pels seus correligionaris.

En el segle XIII la seua llegenda es difon per tota l’Europa cristiana i es convertirà en el tercer patró de Roma  darrere de Sant Pere i Sant Pau. Ja en l’epidèmia de pesta que assolà aquesta ciutat l’any 680, el seu culte s’havia intensificat. L’edat Mitjana el convertirà en protector contra l’epidèmia, sobretot després de la terrible “Pesta Negra” que causà la mort de la meitat de la població europea durant el segle XIV .

Si pensem la metàfora de les fletxes llançades contra el sant  – de les quals sobreviu i cura les seues ferides –  com les epidèmies llançades per la divinitat contra el poble pecador – com Apol·lo en la Iliada i Jehovà en el Salm VII -, això ens explicaria la seua advocació contra la pesta.

L’aventura iconogràfica d’aquest personatge semilegendari el mostra en els frescos de les catacumbes com un home madur amb toga i cabell i barba grisos – catacumbes de Sant Calixte, Roma, segle V – .

El primer Renaixement ens mostrarà un Sant Sebastià bell i jove, on evolucionarà, perdent anys i roba, fins adquirir un aspecte jovenívol. Hi ha un cert patetisme, però en la majoria d’artistes interessa més la representació de la bellesa que la del sofriment – Piero de la Francesca, Antonello de Mesina i Boticelli – .

Pedro Orrente 1616 (Catedral de València )

En el segle XVI abunda més la varietat: Rafael el presenta adolescent i androgin . Passà a ser el patró dels arquers, ballesters i fabricants d’objectes de ferro, a més dels atletes,  per allò de “noble atleta de Crist”.

Alonso de Berruguete, 1526.

Atlètic el representen Tiziano, Rubens i Bernini, o ambigu com  Bronzino, Sodoma i Van Dyck.

Està clar que per als artistes constituí un pretext per representar la bellesa física, lluir les habilitats en la representació del cos nu i el coneixement de l’ estatuària antiga.

La Contrareforma difon la iconografia de les dones santes, les composicions d’ esvelts cossos en forçades postures i turbulents cels barrocs, on un trencament anunciarà, amb àngels o sense ells, la recompensa divina.

L’art modern tampoc s’ha oblidat, des dels seus paràmetres i la seua perspectiva iconoclasta, de representar la seua figura.

De com l’art,  a través de la seua història, ha tractat la figura del Sant Sebastià, Josep Mª Ortiz donarà la deguda informació en la conferència que realitzarà en la Vilavella, amb la projecció de més de setanta imatges, de les més de tres-centes recopilades i estudiades per a l’esdeveniment.