Adore la teua fe

Perd el temps i les hores passen,
com el sol, sobre una pell
que no sempre enganxa, amb paraules,
la bellesa.
                    El món s’enfonsa
i em submergisc -cada cop més blau-
als braços musicals del teu record,
perenne i solitària esperança.

Poeta, diuen que has escrit
contra Déu; digues-nos on l’has trobat,
amb quina roba se t’ha fet present,
humà tu, oh vanitós!

Haurà estat amb l’única imatge possible,
la teua?
                 Mesclem paraules
amb la il·lusió que la combinatòria
faça corrua d’intel·lectuals,
moda efímera.
                          Però no mentisques:
ets més cor que vocabulari
i et desfaràs arena al vent.
Déu no és cap projecció,
ni el fractal d’un somni;
tampoc l’esbós de tot allò
que raonaràs.
                         Déu podria abillar-se
amb les mans quan rentes llençols
o parles, Déu s’abilla si pares taula
o bull l’arròs;
                      em fa l’ullet
quan véns nua de prejudicis
i estudies, lliges la mel dels qui mirem
o fas la compra. Déu, l’apunt
del teu somriure de maragdes,
la melodia llunyana del saxòfon
entre els núvols, aqueix color
abans del tremolor definitiu,
callat,
          per sempre més,
                                           de la memòria.
Déu, amb tu, habita el silenci.
I, també, aqueix calfred sagrat
d’un capvespre sense sol si reculls,
d’aquest alè,
                       les seues roses.