CONCERT DE JOSEP LLUÍS NOTARI (CANTAUTOR) I JOSEP LLUÍS ABAD (POETA).

RECITAL DE POEMES I CANÇONS EN AÍN.

IMG_6809

Aín.

En un magnífic espai preparat per l’ocasió sota les muntanyes de la Serra Espadà, es presentava una vesprada que, a principi, semblava, i així ho va ser, memorable. Parafrasejant la festa taurina, tan de moda aquests dies d’agost, teníem un mà a mà entre dos mestres que anaven a entregar-se cos a cos davant d’una audiència expectant amb els ulls enllumenats pels colors que proporcionaven els focus colorits de l’escenari.

Per acabar-ho d’arreglar, un poc abans de l’espectacle, la Serra Espadà havia plorat emocionada deixant el terra humit i l’ambient fresquet. I així, a l’hora assenyalada pujaven a l’entaulat, engalanat per l’ocasió, els dos mestres, els quals no deixarien ningú indiferent.

IMG_6789

La Serra, imponent davant de nosaltres, observava incrèdula les lloances que arribaven des d’un espai impressionant en un poble tan menut i encantador. Ella, tan potent i espectacular, feia temps que no escoltava aquests qualificatius tan merescuts. Ella, tan maltractada, cremada, trepitjada sense control i embrutada sense mereixement, estava davant d’un espectacle grandiós que la feia sentir important. Ella, tantes vegades oblidada, no podia reprimir unes llàgrimes d’emoció i alegria, abans que la música i la paraula s’agafaren de la mà i s’uniren com una sola veu davant les delícies d’un públic entregat i d’una serra que per primera vegada, i sota la seua falda, no se sentia menyspreada.

Però les llàgrimes varen deixar pas a un sol tebi que escalfava sense força. Mentre, a l’escenari, les paraules de Josep Lluís Abad començaven a revolar com un ocell recorrent la fenomenal sala. Aqueixes paraules varen començar a barrejar-se amb els sons tradicionals i quatribarrats de la veu potent i peculiar de Josep Lluís Notari acaronats amb l’acompanyament d’un magnífic músic i multi-instrumentista com el seu germà Hector.

IMG_6764

El concert va anar evolucionant de la mà dels dos mestres, units i acaronats per la serralada, així va haver temps per l’alegria, els records, l’amor o la felicitat. Del passat del “Te recuerdo Amanda”, a la nostàlgia de la Muixeranga, als somnis de Lineker o a la natura retratada en la figura d’un imaginari Lledoner. Fins i tot, unes cançons que recordaven èpoques passades d’autors italians.

El temps va passar ràpid, com en les bones ocasions, quedant el públic amb ganes de més, cosa que sempre és bona, ja que d’aquesta manera sempre es pot repetir un espectacle tan magnífic com el viscut sota l’ànima eterna de la Serra Espadà.

Ací teniu un petit extracte de video de la nostra actuació:

 Article de Sebastià Roglà       Fotografies de Joan A. Vicent