Les escoles de cagonets a la Vilavella

escola-de-cagonets-de-maria-agustina-img-20160703-wa0001-1

L’any1969. Escola de cagonets de María l’Agustina, 43 xiquets. Fotografia Enrique Escrig.

Quan els bebés ja caminaven les mares els portaven a una escola d’infants, sense cap pretensió educativa, l’escola de cagonets. D’escola sols tenia el nom, ja que no disposava ni de cadires pels nens, ni un espai adequat, ni tampoc lavabos comunitaris. Per fer les seues necessitats disposaven d’un vas de terrissa, anomenat porró i envoltat de serradura per si s’esdevenia algun incident. La mestressa s’encarregava de buidar-ho i setmanalment el netejava, però cadascú es portava de casa la cadireta que allí quedava fins que deixava d’anar-hi. Ocupaven l’entrada de la casa o en el millor dels casos un pati cobert. L’aforament tampoc era un problema, on caben quaranta en caben quaranta-cinc i era una sola dona la que es preocupava de la xicalla i intentava apaivagar-la entre plors i mocs. La major part del temps portava un o dos xiquets en braços: els que no paraven de plorar. Els xiquets li deien familiarment tia.

La tia María Calet, que vivia al carrer del Barranc, tingué l’escola de cagons ja abans de la guerra i quan es va restablir la situació, continuà en la postguerra.

A les escoles de cagonets tot el que aprenien era alguna cançoneta religiosa, i massa que feien aquestes dones.

Ma mare, que m’ha proporcionat informació sobre aquest tema, em diu que a la Vilavella als anys cinquanta els meus germans i jo també, anàrem a l’escola de cagonets de la tia Caleta, al Camí Reial, davant de la creu. El que hui dia en diríem “escola d’educació infantil” sense passar Sanitat. Tan sols una atenció als xiquets en absència de les mares.

La tia Caleta necessitava que a l’escola Carmen Arnau (la Monca), distreguera els seus tres germans, trigèmins, perquè quan ploraven ho feien amb ganes i en trio, però si estava Carmen els calmava. De pas li manava escurar els porrons.

María Esbrí Aznar, coneguda com María l’Agustina que actualment té 90 anys i en el moment de l’entrevista manté viva la memòria, em narra que quan Freisqueta la Caleta s’ho va deixar, li va proposar que continuara ella amb l’escola de cagons i als 42 anys, o siga en 1968, va replegar a sa casa els xiquets que anaven a ca la Caleta.

A María li agradava cantar, inclús ara, encara ho fa amb ganes, i d’aquesta manera entretenia els xiquets cantant i resant. La majoria de les cançonetes eren religioses i anaven canviant segons la litúrgia del moment: novenes dedicades a un sant, oracions, nadales… Una de les cançonetes que cantaven els nens alçant la mà era:

 Agua bendita de Dios consagrada,

limpia mi cuerpo y salva mi alma.

Els xiquets que anaven a ca María, al començament es portaven la cadireta de casa, però després no va caldre perquè el seu home, va construir uns bancs i així els hi col·locava a tots. També va enginyar un porró, l’únic que tenia per a tots els xiquets, que no es tombava perquè estava dintre de la base d’un foguer de petroli.

maria-lagustina

María l’Agustina, foto de la família

Per si no en tenia prou amb els menuts, li van portar dos nadons que els ficava en dos butaques que les feia servir de bressol. La xifra habitual era de 40 a 44 nens i el màxim de xiquets que va tindre durant unes setmanes, van ser 70 -impensable hui en dia- i segons conta no necessitava pegar-los perquè li feien més cas a ella que als pares. María s’estimava de debò els nens i era molt “convoianta”: amb les panolletes que li portaven els preparava una perola de bufes o llaminadures de sucre cremat que una vegada fos, dipositava en un full de paper de diari.

Vacances no sabia què eren, quan arribava l’estiu els xiquets deixaven d’anar a la vesprada.

Pagaven cinc duros a la setmana i per Nadal el present que li portaven era de les seues collites. Quan va millorar l’economia, recorda molt il·lusionada, que la van obsequiar amb una cistella amb productes nadalencs.

L’horari d’entrada i eixida era flexible. Començava a les nou fins la una i a la vesprada de tres a cinc, com una escola pública. Si alguna mare anava a collir o a migdia no  estava a casa, li portava un perolet amb el dinar perquè el fill menjara de calent.  A la vesprada fallaven alguns nens perquè es quedaven adormits i els dissabtes era dia no laborable.

A l’escola de la tia Doloretes el Ros, al carrer de la Cova Santa, a les dotze cantava tothom:

“Hores toquen en la terra, àngels canten en el cel, la meua ànima encomane a l’arcàngel sant Miquel” i seguia en castellà: “Por darle gusto a María y al demonio gran pesar, rezaremos una Avemaría a la Virgen del Pilar“. Els xiquets s’aprenien aquesta oració i més o menys entonats, amb crits la cantaven.

Era molt difícil mantindre la canallada calmada, sense joguets ni al·licients. Quan els xiquets es tornaven insuportables la tia Doloretes els deia: “Calleu, boques de niu!”

També existia a la Vilavella una escola de cagonets per a les famílies benestants que portaven els seus xiquets a ca Tereseta la Xima, una dona que sols se n’ocupava de quatre.

A l’any 1969, Fina Arnau va inaugurar una guarderia, “El Jardilín”, amb millors condicions higièniques, un interès pedagògic i un aforament limitat. Per aquest motiu  l’escola de María l’Agustina va plegar cap a 1973, però Dolores la Molesa, de geni més curt, va seguir encara uns anys més.

Article elaborat per Imma Vicent.