Contra Paradís, (7/52)

7. El castell de les mentides

      Una manera d’escapar era la porta; una altra eren les mentides. Quan a la taula, a l’hora de menjar, a voltes el si­lenci i el mal humor de mon pare entraven en erupció es pro­duïa la desbandada. La punyada sobre la taula tombava al­guns gots i feia saltar forquilles i culleretes; els cinc germans fugíem en escampadissa buscant la salvació cadascun en direc­ció contrària: el major cap al corral, una a la cuina, l’altra al pis de dalt, el més menut es tirava de cara a terra en el mateix men­jador. Cap d’aquests refugis tenia eixida. Jo sempre triava la porta del carrer per fugir davant qualsevol tempestat de mon pare. Sabia que darrere d’aquella porta hi havia tot el món, tot l’aire al meu favor. Feia una volta pel poble o per la muntanya i després d’un temps que solia mesurar per mer olfacte, com un gos perdut, tornava a casa i preguntava pel comunicat de guerra, pels caiguts en combat. Per regla general tot havia quedat en una explosió de crits, encara que a voltes mon pare descarregava la seua ira contra el que havia trobat més a mà, sota un llit o arrupit a la vora del pou amb una granissada de galtades, tan ràpides com espesses, i aquesta ira venia de llunya­nes regions que cap de nosaltres podia imaginar, però la trona­da familiar passava de seguida i després arribava la calma i in­clús les rialles; mentrestant jo havia anat a inspeccionar el niu d’esmerles que tenia controlat en la rama d’algun mandariner de la Seit. Si jo fugia sempre cap al carrer no és perquè fóra més llest, sinó perquè ja de molt xiquet em vaig fixar que això ma­teix, en circumstàncies paregudes, feia el gat.

    A part d’eixir com una bala hi havia una altra classe de defen­sa més cultural enfront de l’imperi omnímode de mon pare. Pri­mer vaig començar a mentir com qui construeix una fortificació per a protegir-me de la seua mirada severa i molt prompte em vaig convertir en un gran artista imaginatiu que mentia per agradar-li i per a això inventava fets que no existien ni em be­neficiaven. La meua actitud no consistia només a negar sempre qualsevol cosa de què se m’acusara, encara que em caçaren amb les mans al plat; jo tenia una actitud positiva davant la mentida: la creava sense tenir-ne necessitat. A voltes inclús fa­bricava un laberint d’on no sabia eixir i al seu interior anava tragant obscures ramificacions, connexions improvisades sobre la marxa mentre mon pare em mirava perplex quan jo no trobava l’eixida. Primer vaig aprendre a mentir per a defensar-me, després per complaure mon pare, tot seguit pel simple plaer d’i­maginar i finalment per refugiar-me en aquell món que cada dia construïa sense motiu ni ajuda de ningú.

    Ja he confessat que la meua personalitat es mudava al llindar mateix de casa, segons entrara o eixira, però també hi havia una altra màscara o forma d’escapar per dins de mi mateix i per a sentir-me segur només havia d’escalar aquella torre de fum, les dovelles de la qual eren les fantasies o mentides consolidades que feien fonament amb el primer sentit de la culpabilitat. Prompte vaig començar a aplicar aquesta doble realitat al pai­satge, a totes les coses que podien servir-me de joc. Per aquell temps ni tan sols anava a l’escola de pàrvuls encara, però recor­de mil voltes el mateix camí des de ma casa a la casa de la tia Pura, en el carrer de dalt, i aquell primer trajecte, sempre por­tant encàrrecs de ma mare, va ser el descobriment de la mutació de la llum i les hores, de les estacions i els seus distints sols i perfums. Tot canviava. ¿Per què no ho podia fer jo amb la imaginació? Recorde que aquest trajecte el recorria sota la plu­ja d’hivern en vesprades lívides, però després, en la mateixa pa­ret del balneari de l’Estrella, el vent de quaresma es feia morat i hi havia una dolçor de primavera en la vorera de la plaça on les xiquetes jugaven al sambori i l’estiu treia foc del pedrenyal del pilonet, un parapet que contenia les riuades del barranquet, i allí uns xiquets de tres promocions superiors a la meua jugaven a la martella falta amb crits que es confonien amb els de les orenetes.

IMG_8640

Trajecte des de Cova Santa a Sant Vicent passant per casa Pepe Malena

Pepe Malena(p)

Pepe Malena

 

   Davant vivia Pepe Malena, el fava del poble, un ésser que aleshores em tenia extasiat. En aquells vespres d’estiu que olien a foguera apagada tornaven els carros del camp deixant darrere un rastre de suor de cavall, de collerons i ramals de cuiro i Pepe Malena tornava de la marjal dalt del caramull d’una càrrega d’herba seca fumant en pipa. En el camí diari fins la casa de ma tia Pura moltes voltes me’l trobava assegut en una cadira de bo­ga a la porta de casa i en veure’m passar alçava el brac i crida­va: ¡¡Pepe, l’amo!! No tindria molt més de quaranta anys, però  naturalment em semblava un vell, amb el cap molt menut i els ullets de pillet, un poc encorbat encara que molt sec i lleuger de cames. Estava segur que m’adorava. Quan em vaig fer gran mai me’n vaig burlar, perquè recordava que a penes tenia jo ús de raó les seues reaccions tan imprevistes em divertien, em fasci­naven. Uns altres xiquets el provocaven dient-li: ¡Pepe, torero! i ell s’arrancava bramant: ¡A tu et mate jo! Podia ser molt peri­llós. En canvi quan em veia, no sé per què, es posava molt ten­dre i a voltes inclús amb dits socarrats pel foc de la pipa em feia un pessic en la gaita. Pepe Malena canviava com la llum i les estacions. Era imprevisible. Al seu cervell també hi havia un castell imaginari com el que jo tractava de construir, ple de llibertat i d’estranyes galeries i per això l’admirava. Sens dubte, ell amb olfacte de gos ho havia percebut i m’ho agraïa.

Manuel Vicent