LA PLANA D’AHIR I D’AVUI: DEL MINIFUNDISME AL DESORDRE TERRITORIAL

II.  EL DESORDRE TERRITORIAL DES DE LA VILAVELLA

La Vilavella i el terme. Any 2014

La Vilavella i el terme. Any 2014. Foto J. Badenes

 

El desenvolupament de la indústria ceràmica,  s’inicia als anys 80 amb l’arribada del gasoducte i l’aparició del gres. Aquest procés que s’estén al llarg dels anys 90 i principis dels 2000, provoca com a conseqüència un nou paisatge, caracteritzat per un trencament de l’anterior disseny racional agrari convertit ara en un desgavellat i caòtic panorama de traces divergents. El sinuós paisatge agrari d’abans ha quedat fragmentat, irreconeixible.

En la Plana Baixa, les fàbriques del taulell han substituït a camps de tarongers i alqueries; ací i allà, sense criteri ni planificació, han aparegut de sobte naus polsegoses i sorolloses al costat de poblacions; han crescut concentració de fàbriques, i polígons sense infraestructures. Per a aquesta  industria s’han creat autovies alçades sobre el nivell de terra, les quals han partit el territori en trossos desconnectats i han tallat els camins rurals, perdent la seua continuïtat i disseny original.

 A aquesta nova realitat paisatgística  d’un desordenat territori, recentment  s’han afegit  nous convidats, els Plans d’Actuació Urbanística, les “urbanitzacions” de l’última especulació del territori, convertides ara en elements fantasmagòrics. Al nostre poble tenim com exemple més paradigmàtic les urbanitzacions de Sta. Bàrbara,  “Azahar” en la carretera de la Vall ara lamentablement abandonada,  i la de la carretera de Betxí.

Desordre territorial. Urbanitzacio azahar

Terrenys de l’urbanització Azahar. Foto J. Badenes

El boom de les urbanitzacions ha tingut el seu punt i apart de bogeria. S’ha cregut que pobles de 3.000 habitants anaven a duplicar i triplicar la seua població. Zones fora dels nuclis urbans anaven a convertir-se en habitatges residencials per a la classe mitja, però d’ on eixiria tanta gent?,  d’ on apareixeria el personal destinat a viure en aquestes urbanitzacions, quan tots, si, si , tos els pobles, tenien abundants Plans Urbanístics. No s’ha reflexionat prou sobre  el que sols ha sigut pura especulació territorial, molt barroera i sense recorregut, tal com s’ha quedat de manifest  al rebentar la bombolla urbanística. La lluentor dels diners fàcils ha cegat la vista i ha esquarterat part del territori.

En lloc d’un creixement urbanístic racional i sostenible, on els carrers que configuren l’entramat urbanístic progressen amb una continuïtat longitudinal i tranversal ordenada, s’ha volgut crear “zones residencials”  afegides i desconnectades dels nuclis urbans, amb els problemes de dotacions i serveis que això comportaria en  un futur.

Desordre territorial -2

Autovia de la Plana. Foto J. Badenes

 En conclusió, així queda configurat el nou paisatge vist des de la Vilavella: camps de tarongers encara en producción (fins a quan?) i d’altres ja abandonats convertits en secalls, terrenys “urbanitzats” per a residir molta gent ara mig buits o oblidats, polígons deserts, una enorme fàbrica sorollosa i polsegosa al mateix costat del poble,  autovia que suporta una gran intensitat de trànsit (entre Nules i la Vilavellla passen diàriament 90.000 vehicles); el creixement urbanistic lògic entre Nules i la Vilavella  ha quedat absolutament inviable.

Tot un “revolt” on abans existia harmonia i simplicitat en aquell terme idíl·lic definitivament perdut.  Aquest, ara convertit en una lletja fisonomia  resultat  del desenrotllament de la indústria del taulell a més dels pedaços  de l’especulació urbanística.  Un paisatge frenètic on ja no existeix la calma.

                                                                                                                                                                                                                   Joan Badenes