Viatge als campaments de refugiats sahrauís

IMG_0236Del 6 al 14 de desembre, cinc persones de la Vilavella viatjàrem als campaments de refugiats sahrauís en una visita d’acció humanitària. Mª Dolores, Aitana, Carla, Minatu i Joan, enfilaren una aventura carregats de il·lusió, a més de roba, queviures, menjar, medicaments i donatius econòmics donats per veïnes del poble, per tal retrobar-nos amb persones estimades  i conegudes que malviuen en unes condicions vitals dures per la seua condició de refugiats, en la Hamada argelina, un indret del desert saharià dur i inhòspit. Viuen així des de fa 40 anys, quan l’any 1975  varen ser abandonats per Espanya (era considerada la 54 província espanyola) i invadit el seu territori pel Marroc.

Alguns de nosaltres, cas de Mª Dolores i Joan, ja hem estat diverses vegades des de l’any 2005, en el cas d’Aitana i Carla era el seu primer viatge, i Minatu era un viatge de visita a sa casa, ja que durant l’any escolar viu amb nosaltres.

Ara és la millor època per tal de  viatjar al desert del Sàhara perquè les temperatures ho permeten, pensant que a l’estiu pateixen una calor entre 50 i 55º, insuportable per a nosaltres.

La foscor de la nit, quan arribarem als campaments amb els camions que ens traslladaren des de l’aeroport de Tindouf, no ens deixa veure l’extensió de la planícia desèrtica on estan situats, ni les cases de fang, ni haimes on habiten els sahrauís, però sí ens permet admirar la immensitat de la cúpula celest, quedant embadalits pels milers d’estels i constel·lacions que brillen per sobre dels nostres caps; un espectacle que sols es pot gaudir al desert.DSCF0288

Les primeres emocions es viuen amb les abraçades de la trobada amb els amics i familiars que ens estan esperant en la haima i l’entrega dels primers regals i joguets als xiquets, una alegria compartida que ens omple de goig i dóna el primer sentit al nostre viatge.

És al matí quan ix el sol, i després de sentir el cant del muetzí  que convoca els  fidels a la primera oració, quan s’observa allò que és un campament de refugiats sahrauís; humils i precaris habitacles construïts amb maons de fang, que les recents pluges ha dissolt com un  terròs de sucre en una tasseta DSCF0236de café, amb les haimes o tendes de lona que  fan de saló, disseminades al llarg d’una ampla extensió territorial, complementades per corralets de cabres tancats amb  llandes i mallada rovellada.

Davant ens queden per viure vuit dies d’intensa convivència amb la família que ens acull, la de Minatu, i les seues amistats. Jugar amb els xiquets, preparar lentament els menjars, el sempre present ritual dels tres tes, els cants i balls sahrauís nocturns, els dibuixos de “henna” en les mans d’Aitana, Carla i Minatu, les compres en les rudimentàries tendetes, la pujada a un monticle des d’ on observem tota la “wilaya” , unitat d’extensió habitada, i les seues “daires”  o zones administratives en què es divideix.

DSCF0251Impressiona l’experiència dels trajectes a través del  desert, immens, pla i estèril,  amb un desmarxat Land Rover. El desert copsa per la  immensitat que es presenta a la vista, la terra plana i groga i el cel intensament blau amb la línea rectilínia divisòria de l’horitzó. Res més configura el seu paisatge.

Un d’aquest viatges el fem al campament d’Smara perquè Carla i  Nana, la xiqueta, ara ja tota una adolescent, que va viure a sa casa durant quatre estius, es retroben. La trobada és de les que no s’obliden per la seua emotivitat que omple els ulls de llàgrimes i queden reflectides en les precioses fotografies que la immortalitzen.IMG_0276

Continuen les excursions, a les dunes,  als edificis hospitalaris, a les escoles,  al centre social “Olof Palme” finançat per l’ajuda de Suècia, i al centre on viuen les víctimes causades per les mines “antipersona” que el Marroc ha sembrat al llarg de 3.000 km d’un mur de muntanyes d’arena per a impedir l’avenç del Frente Polisario, organització política i militar dels sahrauís, i que marca una divisió entre la zona ocupada pel Marroc i la que controlen  els sahrauís.

De les converses entre els membres de l’expedició i els sahrauís, molts d’ells parlen en un perfecte castellà, la seu segona llengua pel seu recent passat espanyol i perquè estudien o viuen a Espanya, destaquen les de contingut  polític, que expressen tant  l’amargor per l’abandonament del govern espanyol, com l’ esperança que la Justícia Internacional, que una i altra vegada els dona la raó, al final resoldrà que tornen al seu territori i puguen construir els seu anhelat país.DSCF0287

Al finalitzar el viatge i una vegada retornats a casa, ens venen a la memòria les experiències i sensacions viscudes que seran inoblidables per a tots nosaltres. Uns records que volem compartir mostrant algunes de les fotografies allí fetes i que reafirmen el ferm propòsit de tornar a reviure -les.

Nosaltres els hem dit, fins aviat, tornarem.

Mª Dolores, Joan, Aitana, Carla i Minatu.

 

IMG_0292

                                           CLIQUEU  PER A VEURE L’ALBUM DE FOTOGRAFIES