PRESÈNCIA INFINITA

Serralada d’Espadà, Aín: creuar el carrer i, a l’altra vorera inexistent, el bosc.Aquesta és la seua incomensurable riquesa.

Jana i el príncep caminen solitaris 5 minuts. Seuen a terra i ella esmicola pacientment una pinya. Ell seu a la vora d’un ribàs atapeït d’orenga, romer, timonet en flor i sajolida: escolta el silenci de la natura.

Ai, si l’amic i poeta Antonio Cabrera fóra amb ell, li diria el nom de la simfonia d’ocells cantors!
Perviu en aqueixa petita emoció que l’entristeix, però regna al seu cor, lliure, com les ales dels seus versos, pur sentiment.

Cruixen el pins i les sureres i el barranc roig mormola les aigües que del seu ventre emanen. Algun abellot zumzeja, el verd esponerós acompanya aquest quadre, i allà ben lluny, rebotades a la cintura dels arbres, el repic de campanes flueix en l’eco. Després una setmana de pluges, el sol pinta els daurats de l’aigua als camins.

Un cop més, Antonio i Adelina, indissolubles, trenquen qualsevol distància. Al balanceig d’una flor anònima i humil, són present i companyia, autèntica bellesa!