La font de llavar.

“El llavador públic estava al costat de la Glorieta i allí les dones del poble, alineades davant de la pedra, rentaven la bugada familiar.  Amb el sabó de sosa lluitaven contra la suor dels calçons, pantalons i camises dels llauradors”

Manuel Vicent  (del llibre Contra Paradís, 1993)

En aquest blog ens fem ressò dels canvis urbanístics de llocs i carrers que la memòria fotogràfica ho permet, així com  formes de viure i activitats molt presents  en la vida quotidiana del nostre poble i ara desaparegudes.

Ara presentem un indret profusament emprat per les nostres mares i avantpassades, el llavador. Un espai que  formava part de la nostra vida diària doncs, allà, durant molt de temps, es netejava la roba de tot el veïnat.

foto-anys-20-llargaria

Llavador any 1.921. Del llibre ” Memòria fotogràfica de la Vilavella “.

Amb l’arribada de l’aigua potable a les cases i tot just després la llavadora, ha esdevingut un recurs poc utilitzat, però ara és una joia etnogràfica, una estança d’indubtable valor patrimonial encertadament incorporada a l’edifici del Museu de la Vilavella.

Actualment ens és difícil imaginar com es feia la bugada, una feixuga tasca que la tradició encomanava a les dones. Portar la roba amb tines, poals, safates i gibrells a la font, hores de dura brega, fregant, ensabonant,  rentant, eixugant, i amb la càrrega humida, tornar-la a casa per estendre-la. Ara les comoditats i facilitats per a llavar la roba que ha aportat la llavadora, on la feina consisteix en introduir la roba, posar el sabó i el suavitzant, seleccionar un programa i després estendre-la, ha deixat obsolet com a ús diari  el llavador públic i poc utilitzat el safareig domèstic.

font-de-llavar-1985-ps1p

Font de llavar, 1985                (Foto JA Vicent)

Veiem  el llavador tal com és des de fa cent anys, una instal·lació necessària per a la higiene i neteja de la roba, de construcció senzilla, harmoniosa, que no ha canviat durant aquest temps.Guarda silenciosament tot un munt d’històries, contalles, xafarderies, preocupacions, comentaris i novetats ocorregudes al poble que allà han compartit les protagonistes de la dura tasca de rentar la roba, les dones.

font-anys-50-costat

Dones llavant, anys 50. Arxiu de J. Escrig.

El llavador no sols era el lloc on fer la bugada, era també l’espai privatiu de les dones on cap home entrava. La gent jove se n’adonarà de la diferent divisió en la utilització dels espais segons sexe, les dones al llavador (treball no reconegut), els homes al casino (oci). Qüestions de l’educació tradicional, si més no en camí de superació, al menys teòricament, ja que la cultura va canviant i va superant-se l’actitud de creure que els treballs domèstics, com la neteja de la roba,  és cosa de dones. La tradició patriarcal divideix el treball en funció del gènere i a les dones atorga el treball domèstic, ni reconegut ni remunerat.font-anys-50-costat-2

Però fem un poc d’història. Abans de la  construcció del llavador les dones netejaven la roba agenollades en sèquies, rierols, rius  o fonts. La Vilavella creix al voltant de fonts, la Freda i la  Calda; en les seues aigües  rentaven la roba les  nostres avantpassades. Segons el cronista de la vila, Joan A. Vicent Cavaller, la primera menció al llavador data de 1583; les dones de Nules pujaven a la font Calda “a llavar i ensabonar”. El llavador està situat on després s’ instal·larien els banys de Cervelló. Les dones llavaven sobre pedres mòbils, instal·lades a una sequiola sobrera de la font Calda. En 1788 ja se’n parla d’un edifici, i s’indica, també, que les dones de Nules pujaven a llavar-hi (Nules no tenia, pròpiament un llavador). En 1842, en inaugurar-se els banys de Cervelló, el llavador es desplaça de lloc, ocupant un espai quasi coincidint amb l’actual, i  costejat pel comte de Cervelló. En 1898 el municipi el va cobrir amb teula catalana. En 1924, essent alcalde Rafael Arnau, es va rebaixar el paviment perquè les dones pogueren llavar dempeus, ja que fins aleshores ho feien agenollades, quedant el llavador tal com és avui. Actualment cobert per una sala del museu, però fins fa poc la coberta era de xapa suportada per estructures metàl·liques.

img_5148

Font de llavar, 2.015              (Foto..JA Vicent )

El nostre llavador abasta  25 metres de llargària. En cada un  dels dos costats  es construïren pedres inclinades que aboquen a unes canaletes que arrepleguen l’aigua ensabonada, impedint així que vesse en l’aigua clara. Està dividit en dues parts: la primera, d’on brolla l’aigua provinent de la font calda per a netejar la roba més polida, és denominada “la font de dalt”, i la segona per a netejar la roba més bruta, coneguda com “la font de baix”.

img_5154

Font de Llavar, 2015.                                                           (Foto..JA Vicent )

Com dèiem, actualment està bastant en desús, s’ empra esporàdicament per netejar grans bugades, com mantes, catifes, etc., o per persones que ho fan de bon grat perquè agafa molt bé el sabó.

Però el seu valor ara és patrimonial, arquitectònic i etnogràfic, i com a tal una peça més del Museu de la Vilavella,  que inclús es pot contemplar des de l’interior d’ una de les sales. Una joia del qual hem de sentir-nos-en orgullosos.

 

Vocabulari valencià al voltant de llavar la roba:

Aclarir – aixeta – bugada ( fer la bugada) – banyar – eixugar – ensabonar – escórrer – estendre – cossi – fregar – gibrell – llavar – lleixiu – remullar – rentar – raspall – safa – safareig – tina .

 

Expressions vilavelleres:

Molta roba i poc sabó:  Pocs mitjans per fer una feina.

Els draps bruts es renten a casa: Les diferències familiars es tracten en privat.

Hi ha roba estesa: Evitar dir certes coses per la presència de gent inoportuna (menors).

Igual dóna sabó que fil negre, tot és per a la roba: Dóna igual una cosa que altra, el final és el mateix.

En febrer, es va gelar sa mare en el llavaner.

 

Cobleta del versador de la Vilavella Batiste el Marraixo, dictada durant la Primera Guerra Mondial, ( recollida per Joan A. Vicent Cavaller) :

“Els hòmens estan en França / passant a  mitja ració; / les dones en Vilavella / deprenen a fer sabó”.

Joan Badenes