Cartes a Irina, 31

Fotografia d’Aaron Burden a Unsplash

Illa de Wrangel, 11 de gener de 1969

El silenci sempre és blanc Irina i la mirada absent. Isc a passejar per aquesta mar de gel i plante records com si tota l’extensió fóra un jardí.

On haurem d’enfocar la vista per tal de veure esperança?

Sé que els records no mengen, ni transporten saba, però de vegades creixen, s’agafen a la ment i esdevenen llast per a tot allò que és quotidià.

Foragita’ls aquests, tan sols aquests, els que separen, els que oprimeixen els àngels i la set de viure, els que desfan una llar acollidora i un cel seré, els que no reflecteixen l’intent d’apropar-nos a la felicitat humil fins l’alè darrer en què les roses moren.
Aquests, proscriu-los.

Vessem-los als esvorancs més llunyans de tota fantasia, doblegats, entre plaques de gel etern.

Que no mai s’acosten als somnis de la lluna blanca i plena d’hivern més meua: Irina, tu.