TRINITARIS, FUSTERS DE RENOM

Recentment s’ha clausurat al Museu una exposició sobre el Trinitaris i la seua obra sobre la noblesa de la fusta i que ha deixat empremta a la Vilavella. El present text i les fotos en forma d’enllaç que s’adjunten possibilitaran una nova visió digital de l’exposició.


Qui eren els anomenats “Trinitaris”? Per què una exposició dedicada a ells? Intentarem respondre: D’una cosa podem estar segurs, l´herència d’aquests artesans ha estat prolífica i d’excel·lent qualitat. Portes, mobles, aparells de camp, atifells quotidians i fins i tot taüts conformen una obra perfecta en els acabaments i d’un gust modernista refinat.

Una xicoteta burgesia i llauradors acomodats eren els seus principals clients. Aquells volien ostentar la riquesa recentment adquirida procedent de l’explotació de la taronja. Estem parlant de la segona meitat del segle XIX i principis del segle XX. Borriana, Vila-real, Castelló, Nules… tots comptaven amb edificis modernistes molts d’ells amb obres dels Trinitaris. Els poms de taronges, les corbes i els motius vegetals com les roses es combinaven amb vidre i taulell entre altres elements arquitectònics.

En aquell moment la façana de la vivenda era la imatge de la família i els Trinitaris elaboraven la part principal: la porta d’entrada, el client a partir d’un catàleg elaborat pels mateixos artesants, triava els elements decoratius i la combinació de fustes (nouer, Flandes, pi de Soria…) que donarien pas a l’obra mestra. La fusta emprada era la més cara, de qualitat i alhora exòtica, la de “mobila”. Procedent d’Estats Units i triada pels artesans en el mateix port de València, era treballada a partir d’un disseny fet a mà alçada i traslladat després al material noble amb una precisió que rosa la perfecció. Pepe es feia càrrec també de treballar les filigranes que marcaven la distinció de la família o el seu poder econòmic. Algunes de les portes dels nostres carrers estan elaborades per ells (casa Sebastià Huesa, Vicent Huesa, Joaquim Silvestre “el Bollo”, Consuelo “la Ventura”, “Miguelito la Xima”, “Doloretes l’Alqueriera”, Jose María “Ximet”, “Don Roberto”…etc).

Casa Vicent Huesa ( Cliqueu a sobre per veure  part de la seu obra )

Sabem que Pepe es va formar a Castelló (desconeixem la data, suposem que a partir de 1900)  i tal vegada allí va rebre la influencia del Modernisme de l`època i la base científica de l’ofici, aprés d’avis a pares.

Al rebedor de la mateixa vivenda, es podia continuar admirant la seua habilitat en les portes del rebedor o la sala d’estar on s’ubicaven els malalts per a rebre les visites. Si continuem dins de la vivenda trobarem el dormitori amb el llit, l’armari, la còmoda, l’espill, l’engronsadora i fins i tot un “catret” tan utilitzat per anar a l’Església. Seguim endinsant-nos fins arribar a la cuina on cantereres amb flors i corbes, rebosts de fusta i vidre o “gibrells” per a fer pa formen part de la quotidianitat de casa. Si volem arribar fins el “corral” trobarem lligones i aparells per als cavalls, indispensables en pobles rurals com la Vilavella.

Vista parcial de l’exposició ( Cliqueu a sobre per veure el reportatge )

 

La trajectòria d’aquests mestres de la fusta va estar

marcada pels esdeveniments històrics. En els sistema de la

Restauració (1874-1931) i fins l’inici de la Guerra Civil (1936-39) el negoci experimenta un creixement. Cal pensar que és el moment d’expansió de la taronja. Va tan bé que havien decidit ampliar el taller construint-ne un de nou on està actualment consum (al camí-Real).

L’opulència i la importància de la família es veu en la foto de casament d’Enrique (el del mig dels tres germans homes i l’únic casat) amb Josefa Recatalà el 1923 i que fins i tot arribaria a ser nomenat alcalde del poble (construint el parc de la “Glorieta”). Els seus fills, Enrique i Juan, continuaran l’ofici fins la seua jubilació ja en democràcia. La Guerra Civil trencaria els seus somnis i obriria la porta a la misèria. Després d’estar evacuats a Castelló la tornada va ser dura. No trobaren ni ferramentes ni fusta, així que calia començar de zero. Afortunadament, trobaran una màquina per a serrar a Artana però els clients supervivents molts ja no poden pagar. No és que el preu de les seues obres fora excessiu, de fet, més bé al contrari, però ara la prioritat era menjar. Es dediquen a fer objectes de primera necessitat,  de supervivència. Tot havia canviat. Arriben així als anys 60 jubilats i amb ganes de descansar del dur treball de tants anys de servici i dedicació a tots els veïns.

Text…. Lola Molinos

Fotografia….Joan Antoni Vicent