Contra paradís, (23/52)

23. El dia que va arribar la neu

El dia de cap d’any van posar en el Cinema Rialto la pel·lí­cula de Vittorio de Sica i Alida Valli  A las nueve lección de química i Paco el Llumero, encarregat d’arreplegar les llandes que arribaven de València dins d’un sac de lona en el cotxe de Betxí, havia penjat una pissarra al costat de la porta del Bar Na­cional anunciant la projecció amb clarió d’uns quants colors.

Com la pel·lícula també era rosa, segons es feia constar per la censura en el cancell de l’església, els meus pares tampoc m’hi van deixar anar, de manera que prompte vaig saber que la moral anava direc­tament contra els meus somnis. Hi havia un món d’ombres prohi­bit i en ell ballaven, disparaven, cavalcaven, cantaven i es besaven els herois que jo anava només de veure’ls en els pasquins i en els prospectes.

El dia dels reis van fer la pel·lícula  Argel, però encara estaven Charles Boyer i Hedy Laman: mirant-se als ulls amb desig en les cartolines del cine quan poc després va començar a nevar i a causa d’aquesta gelada, que va ser desastrosa per a l’agri­cultura, el cine va quedar clausurat per falta de clients, a les dues setmanes d’haver-se inaugurat, i no es va tornar a obrir fins l’arri­bada de la primera collita de creïlles que va ser per maig.

El 15 de gener d’aquell any de 1946 va clarejar amb un cel gris com la fulla d’un ganivet i camí de l’escola fent sonar el baulet dins la bossa em van sorprendre les primeres volves que queien sobre les barques i els cavallets de la festa de Sant Sebastià que estaven muntant els firers en l’entrada del poble i a mitjan vespra­da la neu ja havia cobert les teulades, els tarongers, els gossos ge­lats que anaven pel carrer, els coloms, els pardals, les gallines, els conills, les hortalisses i durant tota la nit va seguir nevant dins d’un silenci blanc i suspès. Encara que me’n vaig anar al llit exci­tat per l’emoció d’aquell estrany succés, mon pare, amb les fac­cions més severes que de costum, no cessava de dir que una gela­da seria la nostra ruïna, que aquesta neu tan bonica ens tornaria més pobres que les rates. El silenci va seguir a l’endemà mentre es feia de dia sense lladrucs ni renills, ni sons de carros de llaurança, ni de teuladins. Sota un sol radiant acompanyat d’un fred polar quasi un metre de neu cobria tot allò que pogueres mirar des de les muntanyes a la mar, que al fons d’aquesta extensió blanca mani­festava una línia blava, ara molt més pura.

Nevà que va acabar en la gran gelà del 46

 

Aquest any la fira de Sant Sebastià va estar senyalada pel desgel que va ser molt lent a causa de l’aire glacial que havia solidificat la neu i les carraques dels firers, els cavallets, tots els canalons van desprendre llenques de gel i gotes brillants durant molts dies. Van ser els pardals els primers a anunciar la fam que s’acostava: es tiraven frenètics cridant  des de les teulades sobre qualsevol cercle de terra que obríem en la neu i allí quedaven enganxats per la lliga que havíem preparat. Alguns pardals ja queien morts abans de morir, com tots els somnis.

L’ermita i el castell en la nevà del 56

Al poc de temps es va saber que el camp havia estat cremat pel fred. Els tarongers van ser serrats per la soca i prompte un paisat­ge desolat com un gran cementen de troncs va venir a afegir-se als laments dels llauradors, a la profunda amargor de la vida. La fam es va establir de forma molt dura. Vaig sentir que algú conta­va en el bar enrotllant un cigarret amb tabac de la saca:

–A un home de Borriana l’han pillat desenterrant de nit els trossos de creïlles que un havia sembrat. Ni tan sols les ha deixat que grillaren.

–¿Què li faran?

–Haurien d’exhibir-lo en el balcó de Ajuntament amb un car­tell: Per lladre.

El pilonet de Santa Bàrbara en la nevà del 56

 

Així havia vist jo per aquell temps de misèria un home que ha­vien agarrat robant en el terme i mentre els xiquets jugàvem en la plaça aquell tipus estava plantat en el balcó de la Casa de la Vila molt seriós amb un cartó als peus on amb lletres de quitrà algú havia escrit la seua maldat, que era haver furtat el saquet d’un jor­naler on guardava una ganya d’abadejo. Enmig del cementeri de tarongers que es perdia de vista, el moniato va començar a ser el rei.  I damunt havien acabat de tancar la frontera de França i amb aquest motiu la centúria de Falange desfilava sota les vares gelades de les nogueres per la carretera i durant la quaresma un any més tornaven a celebrar-se els Set Diumenges de Sant Josep amb l’es­glésia plena de gent famèlica. Els espardenyers anaven a peu ca­rregant sacs d’espardenyes d’espart fins a Onda per les travesses de la muntanya a vendre el seu treball en el mercat; els llauradors esperaven badallant de por i de fam la primera collita de primave­ra, les creïlles, els pebres, el blat que s ‘havia sembrat entre els ta­rongers serrats i en el vestíbul del Cinema Rialto, cobert amb car­tells de futures pel·lícules enmig de teranyines, també esperaven recobrar vida Gary Cooper, Bogart, Verónica Lake i Charles Bo­yer: les pistoles que no havien disparat, els besos que no s’havien donat, tot estava sota la pols i l’olor d’aire tancat.

Grup escolar del mestre don Ramón. L’escriptor Manuel Vicent, en la fila de dalt tercer per la dreta

En l’escola el mestre don Ramon fent volar el seu guardapols gris repartia galtades per tot arreu i soltava menudes salivades de nerviosisme quan algú no sabia què era la pàtria. Jo la confonia amb aquell dibuix d’una matrona amb molta pitrera que venia di­buixada en el llibre, però altres pensaven que era una dona que vi­via en València.

–Què és la Pàtria?

–No ho sé –va contestar Sebastianito Ballester.

–Et pegaré una galtada –va exclamar don Ramon alçant el braç.

–Si em pega no li portaré ous –va cridar engolint el coll Ballester.

I el mestre va parar la mà en l’aire, ho va pensar un instant i somrient li va pegar un suau pessic en la galta. La pàtria aleshores era la cosa més pareguda a una dotzena d’ous  o a un sac de blat comprat d’estraperlo

i en els prospectes. El dia dels reis van fer la pel·lícula  Argel, però encara estaven Charles Boyer i Hedy Laman: mirant-se als ulls amb desig en les cartolines del cine quan poc després va començar a nevar i a causa d’aquesta gelada, que va ser desastrosa per a l’agri­cultura, el cine va quedar clausurat per falta de clients, a les dues setmanes d’haver-se inaugurat, i no es va tornar a obrir fins l’arri­bada de la primera collita de creïlles que va ser per maig.

Manuel Vicent

 

Contra Paradís, (22/52)

        22.  Ombres en el teló

        Entre els barrots niquelats del llit de canonge on jo dormia al fons de l’habitació veia l’escrivania de mon pare amb el crucifix negre que s’alçava sobre els muntons de factures i en la paret hi havia uns estants amb llibres, en la seua majoria devo­cionaris i vides de sants, revistes de missioners i paquets amb re­talls grocs, quasi podrits, del diari Las Provincias. Amb una lle­tra molt elegant, en llibretes quadriculades, mon pare portava els comptes dels seus propis horts i també els assentaments de la finca de Guijarro que administrava. L^‘habitació estava en la planta baixa entrant a l’esquerra i donava al carrer a través d’una finestra de fusta ferma de doble pany, cortinetes de randa i una reixa amb algunes volutes en l’arc, sense més adorns. Al sostre hi havia bi­gues color mel obscura i aquell espai em pareixia molt gran ales­hores; la penombra es condensava com un ull brillant en l’urna del Jesuset de Praga, en el níquel dels capçals del llit, en el llom daurat d’algun volum que sens dubte seria La Bíblia o un llibre d’hores.

      Sempre entrava gent en aquella habitació quan començava a entrar-me la son. Els dissabtes per la nit venien a cobrar els jor­nalers i en aquell moment ma mare corria la cortina que penjava al llarg de la jàssera i jo quedava aïllat, però des de l’obscuritat a través d’aquell teló de cretona verda distingia la silueta de cada treballador dret il·luminat pel flexo al costat de la taula de mon pare i també reconeixia les seues veus. Parlaven amb aquella hu­militat que sol fer paret ja amb la fam; contestaven amb mono­síl·labs plens d’aquella dignitat que naix d’una vida molt castigada i encara que no eren temps propicis per a l’orgull no hi havia res en aquells homes eixuts, de rostre cuit, que no fóra tan natu­ral com la terra que treballaven. Probablement cobraven una misèria per pegar-li a l’aixada durant vuit hores al dia, menys quan plovia, que no guanyaven res, i mon pare en donar-los el jornal, que segur que no arribava a les cent pessetes a la setmana, posava una veu paternal, a mitges entre el rigor, la desgracia ge­neral i la bondat del cor, mentre comptava fins el darrer cèntim.

– Hala, pren. Això és teu. ¿Estàs content?

— Bé, moltes gracies.

–Dilluns ja hi haurà saó en el mandariner del Secanet.

–Sí.

–Agarra el llegó de dues puntes. Abans que te’l  llussie el fer­rer.

–  Bé està.

      En la radio Telefunken sonava luna, luna de España cascabe­lera  i mon pare en aquell temps era jutge de pau i anava amb un bastó d’autoritat amb una borla en les processons del Corpus i de Festa de la Vila, de manera que en aquella habitació on als sis anys jo dormia també entraven altres éssers atrabiliaris, uns fe­roços i altres humiliats, i a voltes davant l’escrivania se celebraven acaraments, interrogatoris i menuts judicis de faltes i en les teranyines de la son de nit sentia la veu de mon pare que pregun­tava a algú.

 –¿Per què li has pegat a la teua dona?

  -Perquè no vol fer-ho –responia amb veu tèrbola un home ebri.

–La teua dona és molt bona.

-¿Bona? A voltes se ‘n passa.

–Es la més treballadora del poble –insistia mon pare.

–Però no vol fer-ho, José María. No hi ha manera. Quan al llit li pose la ma a les anques, es resisteix. No vol. No vol fer-ho. I no tinc més remei que pegar-li.

-¡Maria Santíssima! –exclamava mon pare,

 

     Durant molt de temps va ser per a mi un misteri aquell treball que una dona desconeguda es negava a realitzar, però en la son algunes nits darrere d’aquella cortina se succeïen altres ombres il·luminades que contaven noves històries: passaven uns éssers plens de sang que al final del diumenge s’havien apunyalat a la taverna de Patolea i l’habitació començava a omplir-se de blasfè­mies acompanyades cadascuna per un hàlit d’aiguardent i després entrava una dona vestida de negre plorant per una desgracia que potser venia de molt lluny, ja que mon pare no feia sinó repetir que tinguera paciència i la silueta d’aquesta dona apareixia de nou al cap d’uns dies darrere de la cortina amb el mateix plor i després també passava per l’interior de la son algun lladre o una parella de llauradors que eren veïns de propietat, enemistats a mort per una qüestió de recs o de fites. Mon pare els havia citat per a tractar de reconciliar-los i estaven drets un enfront a de l’altre i entre els dos el crucifix de l’escrivania creixia, s’agegantava. Aquests homes parlaven concisament, amb paraules d’acer.

  –José María, diga-li a aquest roig que tinc davant que si can­via una altra volta la parada de la sèquia, el mataré com un co­nill.

  –I vostè conteste-li que si torna a sorregar-me el navel, li trau­ré els budells amb una navalla.

      Amb el temps tots aquells murmuris i siluetes en l’obscuritat es van anar desentranyant sense que es deslligaren mai de la son. Com un cadell jo dormia en aquell llit niquelat i durant les nits d’hivern i d’estiu a l’altre costat de la cortina es representaven les passions de cada dia. Sentia plors incomprensibles, sorolls carre­gats d’odi, veus de borratxos que descrivien palisses, queixes de dones abandonades que demanaven justícia, jornalers que cobraven la paga i rebien ordres. Quan al matí següent eixia el sol, ma mare descorria la cortina, em despertava i allí no hi havia res.

  Manuel Vicent

Contra Paradís, (21/52)

       21. Pistoles i cançons de Nadal

        Rodava el temps de la tardor i en desembre sota el cel clar de la Puríssima se sentien els crits d’algun porc a punt de ser degollat en la porta de la carnisseria de la Curreta. Els porcs havien de sacrificar-se durant la lluna nova; en canvi, les botifar­res havien de fer-se a l’ombra de la lluna vella perquè eixiren per­fectes i aquesta saviesa es complia mentre la tardor queia ja cap al solstici d’hivern i les xiques fadrines celebraven la seua festa amb una processó portant medalles amb cintes blaves i el rector en la novena els parlava de la puresa. Aleshores el fred havia penetrat fins la part més profunda de lescases encara que en la solana de la Glorieta o de la ferreria hi havia un sol extasiat d’anticicló dins del qual s’estenia l’olor de la pell abrasida d’alguns porcs amb una flama d’argilaga.

Purissimeres, any 1946

       En casa s’havia encès ja la llar per aquest temps; mon pare seia a l’esquerra amb el cap abocat i quasi mai parlava; ma mare seia a la dreta i també en silenci juguetejava amb les te­nalles i s’alçava moltes voltes a la cuina vigilant el sopar; entre els dos progenitors els cinc germans formàvem un rogle en el racó del foc amb les cames abrasides, plenes de vaques i l’esquena ge­lada pel corrent que baixava per l’escala i del pis de dalt. Torrà­vem castanyes, fèiem roses de dacsa amb sucre en un perol de fang quan els meus pares, sense saber per què, estaven un poc contents, cosa rara. Totes les nits resàvem el rosari. El foc anava calfant els taulells del menjador i els cristalls de l’aparador, en aquest ambient meitat polar, meitat caldejat, amb la cara i els peus recremats per la resplendor de les branques i els renyons conge­lats pel ganivet del fred que es clavava des del corredor vaig ini­ciar les meues primeres lectures, els tebeos de Roberto Alcázar y Pedrín.

        A voltes entrava en casa a aquesta hora algun jornaler per a sa­ber la faena del dia següent; se sentia el clac de la porta del carrer, una veu demanava permís des de les cortines i mon pare deia que passara. El jornaler plantat en el menjador rebia l’ordre des d’a­quell costat del foc on mon pare seia i a vegades aquesta visita in­terrompia el rosari i el treballador inclús havia d’engolir-se alguna lletania.

     Va ser una d’aquelles nits prèvies a Nadal quan Joanet de Costa, que era masover de la finca de Guijarro, enmig del rosari va comunicar a mon pare:

–José María, aquesta vesprada he vist un maqui per  darrere del cementeri.

–¿Què em dius? –va exclamar mon pare preocupat amb el ro­sari en la mà.

–Portava botes de mitja canya i un fusell i també corretges i un cinturó ple de bombes.

–¿Anava sol?

–No ho sé. Al veure’m ha fugit cap a la Cova dels Conills. Aquests no van mai sols. Jo necessite una pistola. Si he de viure sol enmig d’un hort jo necessite armes per a defensar-me.

       El dia de la cassoleta obria per als xiquets de l’escola les vacances de Nadal i en la missa del gall jo feia d’acòlit en les grades del presbiteri ja aquell any i al final de la missa estava allí amb altres companys al costat del rector que donava a besar als fidels un Je­suset acabat de nàixer. Cantant nadales plenes de tendresa la gent s’acostava en fila a les grades i per primera volta amb aquesta ce­rimònia em vaig adonar que en aquest món hi havia classes. El sagristà Joanet de Caleto tenia un drap en la mà i només el passa­va pel genoll del Jesuset quan anava a besar-lo el metge don Ro­berto, el farmacèutic don José, el gerent del balneari o qualsevol llaurador que tinguera de quaranta fanecades cap amunt. Els altres besotejaven la humitat dels llavis que s’hi anava depositant. Vaig tenir la curiositat de saber en quin grau de consideració so­cial es trobava la mena família. Vaig comprovar amb molt de goig que el sagristà netejava amb el drap el genoll del Jesuset abans que el besaren els meus pares i els meus tios materns, però no l’avi Ximo, cosa que em va deixar perplex, perquè el pare de mon pare potser no tenia molts horts però era simpàtic i popular.

       Arribaven fins el peu de l’altar els fidels cantant una cançó de pau i entre ells en la fila venia Vicentico Bola amb cent qui­los de pes en canal. I mentre el poble cantava coses tan tendres ell pujava rebufant per la grada del presbiteri amb la cara somrient i afable però molt prop ja del rector va entropessar i tot el seu cos va anar rodant per l’altar i de la seua cintura es va desprendre el pistolot que portava, el qual va botar fent diversos tombs pel mar­bre de les grades del presbiteri fins parar al costat de les sabates del rector, a sota de la seua capa pluvial, i el rector va obrir el ulls i va alçar les celles sense creure el que veia.

–No passa res. Té el segur posat –va cridar des de terra Vicen­tico Bola.

–En aquest món tot són pistoles –va murmurar el capellà amb el Jesuset al braç.

–Es necessiten pistoles perquè la muntanya està plena de ma­quis –va afegir Bola incorporant-se amb dificultat.

–Si és per a matar maquis, entrega-li l’arma –li va dir mossèn Agustín al sagristà.

 

Cartell de la pel·licula “Vidas cruzadas”

Aquest la va arreplegar de la grada i li la va donar al .seu propie­tari i durant aquesta situació no es van interrompre les cançons i jo vaig començar a pensar si els maquis no serien animals carnis­sers que tots devien caçar. Va apuntar l’alba del  dia de Nadal i du­rant tot el mati el poble olia a all-i-oli  i  xulletes torrades. Era l’úni­ca carn que molts menjaven en tot l’any. El sol era radiant i jo vaig anar a desitjar bones festes i a besar la mà a l’avi Ximo i als tios per a rebre les estrenes. El segon dia de Nadal de 1945 es va inaugurar en el poble el Cinema Rialto. Van passar la pel·lícula “Vidas cruzadas”, on eixien Ana Mariscal i Luis Peña però com era rosa els meus pares no m’hi van deixar anar.

Manuel Vicent

Contra Paradís, (20/52)

    Cinema Rialto

      En la mateixa tardor d’aquell any va començar a cons­truir-se el cine en un pati que tenia Pepito Sirate en el Poble Nou i tots els matins quan el mestre don Ramon ens por­tava en fila de dos per aquest carrer d’esplai a jugar en els fe­mers dels afores jo veia la bastida amb els obrers dalt i després als pintors donant una passada de color crema a la façana. Sa­bia que dins d’aquest local prompte cavalcarien les ombres de tots els herois, les gestes dels quals jo coneixia per sentir-les contar a l’oncle Cándido que havia anat moltes voltes al cine a València quan en la seua joventut fugia de casa dels avis. Jo se­guia al dia el lent procés de les obres de la mateixa forma que va edificant-se un somni. El sostre on aniria la cabina amb la màquina, el sòl en pendent del pati de butaques, l’escenari sota la pantalla, tot   anava  prenent aparença fora ja de la imaginació i encara que ma tia Pura deia que el cine era un invent del dia­ble això no feia sinó excitar-me encara més. Dalt de la façana hi havia una orla i enmig d’ella els pintors amb una lentitud infinita traçaven en grans caràcters romans el nom del cine i al passar pel costat de la bastida cada matí descobria el senyal d’una nova lletra a punt de revelar-se.

     Era ja el temps de la Pu­ríssima per desembre i ja havien travessat pel cel altes falques d’aus cap als hivernadors del sud i els estornells ja havien arri­bat des dels freds d’Europa i bufava la tramuntana entre la festa de Santa Bàrbara i el dia d’excursió amb la cassoleta d’arròs al forn que obria Nadal quan el nom del cine va acabar finalment per completar-se. Es deia Cinema Rialto. O Cine Marialto, com alguns llegien lletrejant amb la boca oberta.

      L’oncle Manuel era un agricultor clàssic, menut, ex-captiu, catòlic de cooperativa, molt entès en empelts i a totes bandes, inclús al bar i a l’església, anava acompanyat del seu jornaler, que li deien Gallo; l’oncle Benjamín tenia alguns estudis de magisteri, però no havia fet una altra cosa en la seua vida que jugar a la groga  i anar a voltes a tallar-se les ungles a València, i com era un bessó de poca salut ha­via mamat de sis mares de llet repartides per distints pobles de la comarca i a la criada Rosario l’obligava a deixar-li en la tau­leta de nit abans de despertar-se un got d’aigua acabada de dur de la font calda per a prendre-se-la en dejú com feien els ba­nyistes; el meu oncle Cándido estava ple de fantasia i un parell de voltes a l’any desapareixia de casa sense que ningú sabera on parava i aleshores ma tia Pura redoblava les oracions al Je­suset Perdut, però l’oncle Cándido sens dubte no estava en el temple discutint amb els doctors sinó probablement en una pensió del carrer Pelayo de València tancat amb alguna fulana que li fera un bon preu, encara que aquestes corregudes darrere de toreros i artistes pertanyien al passat. Ara s’havia casat amb una dona de Castelló, i gros, panxut, fumant puro em posava als seus genolls per a contar-me històries de pel·lícules que havia vist en la ciutat i també les proeses que ell havia realitzat.

   –Perquè sàpies com era de valent el teu oncle, et diré una cosa, Manuel. Quan va venir la revolució van arribar de mati­nada ací a casa quatre de la FAI amb pistoles i em van traure del llit per a portar-me a espentes a l’alqueria del terme de Vila-­real on tinc el nàvel. Vaig creure que anaven a matar-me, però en arribar allí un d’ells, el més fanfarró, em va donar una aixada i em va dir: no volem afusellar-te perquè ets molt graciós, no­més volem veure’t cavar amb una aixada encara que només siga una volta en la teua vida.

    –¿I vostè què va contestar?

   –Jo em vaig plantar entre dos tarongers. Vaig obrir els braços en creu i vaig dir a la patrulla: ni pensar-ho, abans d’a­garrar aquesta ferramenta i doblar l’esquena, m’estime més que em mateu. I aleshores vaig cridar amb tota la forra: ¡¡Dispareu­-me al cor!!

    –¿De veres?

  –Com t’ho conte. Aquestes coses només les faig jo i Charles Boyer. Quan estrenen el cine et duré a veure pel·lícules d^‘aven­tures i de terror. ¿Saps qui és Boris Karloff? Et duré a veure “La Màscara de Hierro” i “El Clavo”. I sabràs com es compor­ten els valents.

 

   –¿I per què els rojos no el van matar? –li vaig preguntar. –Perquè en aquesta vida és important caure simpàtic.

    Amb un del comitè jo havia jugat moltes voltes de parella al truc i al subhastat. En canvi al rector del poble, que li deien mossèn Ra­mon, el van traure de casa mentre s’estava afaitant, el van dur cap a Artana i en una cuneta li van pegar dos tirs i allí es va quedar amb mitja cara ensabonada. En el cine també faran pel·lícules de guerra i de vaquers amb molts morts.

    –¿I els nacionals han mort a algú en el poble? –li vaig dir a l’oncle Cándido, encara damunt dels seus genolls.

    –Bo. Després de la victòria es van fer alguns judicis. Tot le­gal, ¿eh? En fi, hi ha hagut algunes coses, però no preguntes tant. El que has de fer ara és jugar.

     Havia sentit contar a algú que els nacionals havien afusellat després de la guerra a diversos homes del poble i una altra vegada les meus preguntes sobre la guerra havien topat contra un si­lenci molt sòlid, però en la imaginació vaig començar a explo­rar des d’aleshores un món d’odis i sang que desconeixia, el qual s’unia a tota la trama de somnis i aventures que em prome­tia el Cinema Rialto a punt de ser inaugurat.

Manuel Vicent

Contra Paradís, (19/52)

    19. La fam dels atletes

Va ser la fam la primera planta que va brotar aquesta pri­mavera després de la gelada, una heura carnívora que rampant per totes les parets penetrava fins les profunditats del somni de nit per a devorar-lo. Pujat a l’alt rastell del barranquet en la plaça, Vicente Sorribes, un adolescent amb bufandeta sempre constipat, fill de la botiga del Rico, menjava amb molta lentitud un entrepà de truita i davant d’ell tenia una extensió de xiquets famèlics del barri dels espardenyers que en silenci con­templaven aquest espectacle amb les glàndules plenes de sali­va. De sobte Vicentico va alçar el brac armat amb la truita ba­vosa de dos ous i va cridar amb molta força:

–¡¡¿Qui voldria ser jo?!!

–¡¡¡Joooooo!!! –van contestar tots els xiquets alhora.

No hi va haver una rebel·lió en aquell moment, encara que Sorribes va continuar menjant amb la màxima visibilitat allà dalt l’entrepà de truita que li suquejava per les comissures. Els xiquets van assistir fins l’últim mos paralitzats per l’emoció, però va ser aquesta mateixa primavera quan una de les dones més riques del poble eixia del forn a migdia portant sense pu­dor descobertes al sol en una post sobre el cap sis enormes fo­gasses de pa blanc i es va produir davant dels meus ulls un gran miracle. En la vorera on uns dies abans Sorribes havia desafiat el destí amb una truita, ara estaven tombats com gats morts de gana uns joves descalços dormint, i un d’ells, el d’aspecte més felí, va obrir un ull quan la brisa va dur el perfum de pa. El tipus va ventejar. De seguida va veure que s’acostava la dona movent les anques plena d’orgull per les fogasses que exhibia i el jove predador va esperar a tenir-la a mercè de la seua deses­peració a tres metres de distància i aleshores des de la vorera on estava tombat va fer un salt elèctric i va atrapar per l’aire una fogassa que encara estava calenta i cruixent, i amb ella sota el braç va fugir descalç pel carrer de sant Vicent a una velocitat increïble i davant els crits que va pegar la dona ¡¡¡al lladre, al lladre!!!, la veu de la qual ressonava en el silenci del migdia en el poble, alguna gent va eixir de les cases i es va iniciar una persecució que només va durar uns minuts perquè en el primer cantó alguns van tancar el pas al fugitiu i enganxant-li la cama el van fer caure, però en terra van veure que el jove supersònic no portava la fogassa ja que en el breu trajecte, mentre fugia vertiginosament, se l’havia menjada, encara que ningú donava crèdit a aquest prodigi. El cos del delicte havia desaparegut; tot havia passat com una ràfega semblant a una visió sobrenatural. No obstant, sense més proves que la ira de la dona i el silenci de molts famèlics, el jove va ser portat entre quatre a l’ajunta­ment on va quedar detingut.

–¿A aquest també el mataran? –es va preguntar a si mateix un llaurador de rostre hermètic enmig de la menuda multitud que s’havia format en la plaça.

–El xic només tenia fam –va exclamar una dona exaltada que després de la guerra va ser rapada al zero –.

–¿Què ha passat? –va preguntar algú.

Un que s’ha menjat una fogassa de dos quilos a cent quilo­metres per hora en tres minuts.

–¿Què és més important, una fogassa de pa o uns botons de camisa? ¿Que no recordeu?

Fa poc en aquest poble van ajusti­ciar a dos quincallers per robar botons en la paqueteria. Aquell capità des de dalt d’un cavall els va buidar el carregador de la pistola en el perol del cap després d’un juí sumaríssim -contava aquest llaurador fatalista sense menejar una arruga de la cara, encara que li tremolava la punta del cigarret al llavi.

Jo havia sentit contar aquesta història una altra vegada. Una d’aquelles nits desolades de la postguerra dues ombres furtives de matinada van travessar el poble i potser, segons van declarar després en el judici, només buscaven uns botons per a cosir-se la camisa. Els serenos els van fer l’alto amb el garrot en l’ins­tant en què estaven els quincallers clavant la palanqueta en la porta, i al final d’una breu lluita amb molt de desnivell de força, els serenos van ser reduïts i en la seua presència els bandolers es van endur una caixa de botons de la paqueteria. A continuació van remolcar a aquesta parella de serenos fins el primer garrofer que van trobar a l’eixida del poble i els van deixar nuets i lligats a la soca de l’arbre amb la gorra de plat tapant-los els genitals. Els lladres van ser detinguts a l’endemà en la Vall d’Uixó. Els van dur al poble que encara estava sota l’autoritat militar exercida per un capità que es passejava pel carrer caval­cant un cavall blanc, des del qual, sense baixar-se’n, va celebrar un judici sumaríssim amb els dos desgraciats agenollats al cos­tat de les potes enmig de la plaça, i després, des de dalt de l’ani­mal, va executar la sentència de la seua pròpia mà en la tàpia del cementeri.

D’aquesta  forma  estava  narrant  algú  la història a un grup de xiquets que havíem format un rogle en la plaça mentre un jove de peus lleugers continuava detingut en un cau de casa de la Vila per haver robat una fogassa de pa.

–I a aquest xic, ¿què li passarà? –vaig preguntar.

–Res, no li faran res per falta de proves –va contestar el se­nyor Mus, el practicant–. Si ha desaparegut el cos del delicte perquè se s’ha menjat, no poden fer-li res.

–Haurien de posar-li una medalla –va cridar una veu anòni­ma, que era la veu del poble –.

En aquell moment van traure el jove felí al balcó de l’ajunta­ment per a exposar-lo en públic amb una inscripció que deia: per lladre. Però aquesta volta el públic, en lloc de guardar si­lenci, va produir una gran ovació digna del millor atleta.

Manuel Vicent

Contra Paradís, (18/52)

    18. La llavor de la por i del poder

      La remor de les jaculatòries, dels resos dels àngels i de les ànimes, el murmuri del rosari familiar de totes les nits havien creat en la meua consciència un so preliminar que era tan natural com el brunzit que produïen les mosques, el cant dels grills, el vent suau en la persiana. Cap emoció religiosa van despertar en mi aquelles oracions primigènies que em ro­dejaven per tot arreu des de xiquet. Jo vaig tenir noticies per primera volta de l’existència d’un poder sobrenatural no a través d’aquestes pregàries sinó gràcies a la fantasia escatològica del meu oncle Manuel que em va explicar la teoria atòmica del Je­suset de Praga un dia lívid d’hivern abans de dur-me a caçar perdius a la partida de l’Olivereta.

     En l’angle de la meua habitació sobre un repeu hi havia una urna de cristall que contenia la imatge rosada d’un Jesuset amb la bola del món en la mà i el meu oncle Manuel va venir un matí a replegar-me equipat amb botes, escopeta, cananes i una ploma el barret perquè l’acompanyara al piló de Santa Bàrbara, on tenia una propietat meravellosa, ja que el terreny estava ple d’aliacrans, serps i argelagues, però des d’allí hi havia una pa­noràmica fastuosa fins les illes Columbretes. Mentre em posava els pantalons ell es va acostar a la imatge del Jesuset de Pra­ga, la va observar de prop remugant alguna cosa inquietant per a fixar la meua atenció i de sobte va exclamar:

 –Sort que està ben tapada.

— Què. – vaig fer jo.

— Aquesta imatge del Jesuset.

—¿Què pot passar?

–M’imagine que la bola que té en les mans deu estar ben enroscada.

–¿Per què?

–¿No ho saps? Aquesta bola és la del món. El dia en què a aquest Jesuset li caiga aquesta bola de la mà i es trenque, també el món es partirà en mil trossos.

–¿Com és possible? –vaig preguntar ple d’angoixa.

-Per si de cas, tu no la toques mai perquè pots pro­vocar un cataclisme universal. I ara anem, que les perdius ja estan volant. Emporta’t una bufanda, que fa fred.

   Vaig mirar el rostre del Jesuset i aquesta volta també em va semblar dolç i inofensiu, amb les galtetes de purpurina, el vestit de seda rosa amb brocats de plata i la mà pàl·lida i estesa en l’aire exhibint  la bola del món rematat per una creu. Estava tancat en una urna de cristall i en aquell moment no vaig poder imaginar que es tractava d’una bomba atòmica concentrada sota una mirada de caramel. El meu oncle Manuel insistia que aquell arte­facte podia esclatar si el tocava i aleshores vaig començar a mi­rar amb recel la imatge del Jesuset de Praga que presidia els meus somnis amb una bola en la palma esvarosa, però aquell matí com un gos que segueix al caçador jo anava ascendint pel piló darrere del meu oncle entre esbarzers i espígol, i em parei­xia que el món era meravellós encara que poguera partir-se a trossos. Aquella visió de la natura unida al recent terror inoculat dins de la meua innocència va ser la meua primera ex­periència religiosa. Des de les altes trones calcàries, en els ba­dalls de les quals creixia el poliol i l’anís, veia una gran exten­sió esplendorosa amb la nitidesa d’un dia lívid a causa de la subtilesa del vent de mestral. A la dreta apareixien les terres de Sagunt amb el  fum que  desprenien  les  verdures de l’horta de València; a l’esquerra descobria les agulles de Santa Agueda dalt de Castelló, el Desert de les Palmes i darrere d’aquell mas­sís la silueta grisa del Penyagolosa amb vetes morades; davant estava el mar amb successives franges arrissades amb la tonali­tat d’un estany que et cegava i l’obscura densitat del safir, i baix d’aquella urna diàfana que l’aire de desembre significava, les escopetades del meu oncle Manuel ressonaven quan passava una perdiu deixant-la totalment il·lesa.

Penyagolosa ( Foto Joan Antoni Vicent )

Muntanyes del Bartolo i les Agulles de Santa Àgueda (Foto Joan Antoni Vicent )

Aquest era el meu món, aquest era l’espai immens i radiant d’un dia clar d’hivern que s’estenia fins al fons més blau de la mirada i entre els meus peus, pels ribassos de pedra seca, s’es­munyien les serps, hi havia aliacrans hivernats, i els matolls i les herbes oloroses em laceraven la carn quan m’enfilava per les roques. Aquesta alta paràbola d’aire en forma de copa que m’envoltava pel firmament era la mateixa que el Jesuset de Pra­ga tenia en la mà, encara que reduïda simbòlicament, però dins hi havia una virtut de dinamita i jo estava en el seu secret.

Columbretes, Illa Grossa ( Foto Joan Antoni Vicent )

  Moltes vesprades de soledat recordava l’advertència escatolò­gica del meu oncle Manuel. Quan em sentia abandonat, a voltes en la penombra de la meua habitació tramava una hecatombe mundial només per venjar-me com un menut déu irat.

   M’acos­tava al Jesuset de Praga, alçava la seua urna de cristall com qui li lleva la tapa a una ensaladera atòmica i començava a analit­zar de prop fixament aquella bola encebada amb tots els mals que exhibia amb tanta delicadesa. L’acariciava primer amb la punta del dit índex. Desprès la sacsava amb tota precaució i fi­nalment li pegava diminuts tocs com qui bada una nou mentre el cor em pegava colps en les costelles a causa de la catàstrofe que el meu capritx estava a punt de desencadenar. Sentia cridar els xiquets al carrer, lladrava un gos llunyà i a això seguia el si­lenci hermètic de la vesprada i dins d’ell jo sacsava el món, i aquest poder era religiós i estava unit al perfum de la pólvora de caça sobre el gingebre i els fenassos de la muntanya i també a la visió d’un gran fardatxo que el meu oncle Manuel havia es­budellat d’una escopetada de tedi sobre una penya on rebotava el sol. El Jesuset ple de brocats em mirava immòbil amb ulls de caramel i el terror que cap a ell sentia era similar al sentit d’om­nipotència que em donava. Jo anava a l’escola cada matí sent portador d’un secret atòmic i si alguna cosa m’eixia malament fixava la venjança o el plaer per a un dia D, hora H en què comença­ria el foc general només amb ma­nipular la clau que amagava la panxeta d’aquella imatge sagrada que presidia els meus somnis. Així va nàixer en mi el germen de la re­ligió, la seua primera llavor.

Manuel Vicent

Contra Paradís, (17/52)

  17. Mort de l’egua Maravilla

   Sota les nogueres de la carretera va ser l’última volta que va córrer l’egua Maravilla la correguda de joies en la festa de la Vila. Aquest mateix estiu encara ens ha­via dut a la platja estirant de la tartana amb molta alegria, fent sonar els cascavells de la collera en el dia de Sant Pere i en la Mare de Déu d’Agost, però la calor havia passat i era en el pri­mer temps de tardor després de les pluges quan a l’eixir de l’escola a migdia vaig veure Macareno que portava de passeig pel carrer lentament l’egua amb el llom cobert amb una manta que també li tapava part de la gropa.

–Està malalta –em va dir el jornaler–.

–¿Què li passa?

–Alguna cosa que li ha caigut malament. Les garrofes que encara estaven verdes. La porte al veterinari a veure si li desfà la parada del ventre.

No pareixia haver perdut l’ànim l’egua Maravilla encara que el seu pèl de sobte havia quedat sense aquella llisor de vellut negre que la suor i el sol acreixia enmig de la llum de la platja i igualment la seua crinera ja no tenia el nerviosisme d’altres dies feliços, però Macareno dins de la seua sobrietat natural no estava alarmat i l’egua el seguia del ramal amb cert esperit encara. No hi havia veterinari en el poble. Aquest ofici el suplia José María el ferrer, el qual quasi sempre en aquests casos es limitava a afonar el puny en la panxa dels cavalls per a desembossar el còlic de forma rudimentària.

Potser va fer això el ferrer amb l’animal i jo vaig saber el resultat després encara que no recor­de el temps que havia passat. Era ja aquella època en què la gent parla de tords i hi havia caquis i magranes en l’hort del Pi­net de l’oncle Manuel i els xiquets jugàvem a mort i pam en la plaça a la caiguda de la vesprada.

Mentre la família sopàvem el bullit de tota la vida, una d’a­quelles nits de tardor va venir a casa el Macareno i jo vaig creure que arribava com sempre per a saber el treball del dia següent, però aquesta volta ell va entrar plorant i davant la taula reunida balbucejant va dir:

–L^‘egua no es podrà salvar.

–¡Mare de Déu, Senyor! –va exclamar mon pare fent un gest de dolor.

–Allí està, gitada en l’estable i ja no es vol alçar.

   Els llauradors volien més la seua haca que la dona. Guardaven per a l’animal carícies i paraules que mai dedicaven a les seues esposes ni a les seues filles. Els jornalers que tenien una haca, a més depenien d’ella per a menjar i la seua mort signifi­cava sempre una tragèdia d’amor i una ruïna econòmica. Per això ara el Macareno plorava tan profundament. Per a consolar-lo mon pare li va dir aquella nit que no passava res, que si de­sapareixia la Maravilla que se n’anara a la pròxima fira de ramaderia de Pamplona i que es portara un animal jove, el millor que trobara. Els llauradors de València llançaven crits de dolor molt grecs quan el cavall moria. A voltes després de tota una vida de llaurar era necessari vendre’l per a carn perquè ja s’ha­via fet molt vell. Aleshores venia un carnisser de la part de Mu­seros i s’enduia l’animal enmig del plor de tota la família. Unes altres vegades el cavall moria de malaltia i aquest era el cas de l’egua Maravilla. Per molt que mon pare tractara d’animar Ma­careno aquest sabia molt bé que anava a quedar-se sense jornal quan l’animal mort fóra tirat al barranc Fondo. Allí havia vist jo moltes calaveres, costelles pelades i cascos de les cavalleries que s’havien menjat els corbs i sens dubte aquest seria el destí de l’egua Maravilla.

   Abans de morir vaig anar a veure-la. Estava tombada en l’es­table i quan va sentir que el seu amo s’acostava ni tan sols va moure el cap ni l’orella, però doblant una còrnia ja molt lívida li llançava algunes mirades el sentit de les quals els dos conei­xien. Macareno es va inclinar per a acariciar-li la cara i com era un home sec, de poques paraules, no li va dir res, encara que una i altra volta amb la mà tosca i tremolosa li rascava entre els ulls mentre em pareixia veure que els queien les llàgrimes als dos. Va morir a l’endemà. Vaig veure passar l’egua Maravilla, aquella que ens havia dut a l’exili a Vila-real pel mig dels ta­rongers durant la guerra i després tantes voltes a la mar  impe­tuosament  plens  de felicitat.  La  conduïen tapada amb unes quantes flassades en un carro de llaurança tirat pel cavall d’un veí cap al barranc Fondo. Macareno anava darrere caminant a poca distància sense alçar el cap i jo també em vaig unir a la comitiva fúnebre per la carretera de la Vall d’Uixó. Quan els homes van arribar al terraplè l’amo va decidir cremar l’egua en compte d’abandonar-la en el precipici a  mercè  dels corbs i els  animals  carnissers.

    L’operació va ser molt ràpida. Van depositar l’egua Maravilla sobre un esbarzer ressec per la canícula ja pas­sada i al seu cos van afegir argilagues i altres botges i matolls fins cobrir-lo del tot i algú va botar foc a aquella pira i de se­guida es van iniciar grans flames i en l’interior el rostre de l’ani­mal anava canviant d’expressió a mesura que s’abrasava i en­mig de l’olor a carn, a casc i a pèl cremat l’egua Maravilla va quedar convertida en un muntó d’ossos socarrats.

–Tot abans que se la mengen els corbs –va dir el Macareno en veu baixa quan el foc ja es consumia. Era el temps de la tardor. Passaven els tords. Hi havia caquis i magranes en el Pinet de l’oncle Manuel. Pel camp es veien les primeres quadrilles de collidors de taronja i en el carrer del Po­ble Nou estaven construint el cinematògraf.

  Manuel Vicent