Contra paradís, (23/52)

23. El dia que va arribar la neu

El dia de cap d’any van posar en el Cinema Rialto la pel·lí­cula de Vittorio de Sica i Alida Valli  A las nueve lección de química i Paco el Llumero, encarregat d’arreplegar les llandes que arribaven de València dins d’un sac de lona en el cotxe de Betxí, havia penjat una pissarra al costat de la porta del Bar Na­cional anunciant la projecció amb clarió d’uns quants colors.

12365231Com la pel·lícula també era rosa, segons es feia constar per la censura en el cancell de l’església, els meus pares tampoc m’hi van deixar anar, de manera que prompte vaig saber que la moral anava direc­tament contra els meus somnis. Hi havia un món d’ombres prohi­bit i en ell ballaven, disparaven, cavalcaven, cantaven i es besaven els herois que jo anava només de veure’ls en els pasquins i en els prospectes.

peli2 (p)

El dia dels reis van fer la pel·lícula  Argel, però encara estaven Charles Boyer i Hedy Laman: mirant-se als ulls amb desig en les cartolines del cine quan poc després va començar a nevar i a causa d’aquesta gelada, que va ser desastrosa per a l’agri­cultura, el cine va quedar clausurat per falta de clients, a les dues setmanes d’haver-se inaugurat, i no es va tornar a obrir fins l’arri­bada de la primera collita de creïlles que va ser per maig.

El 15 de gener d’aquell any de 1946 va clarejar amb un cel gris com la fulla d’un ganivet i camí de l’escola fent sonar el baulet dins la bossa em van sorprendre les primeres volves que queien sobre les barques i els cavallets de la festa de Sant Sebastià que estaven muntant els firers en l’entrada del poble i a mitjan vespra­da la neu ja havia cobert les teulades, els tarongers, els gossos ge­lats que anaven pel carrer, els coloms, els pardals, les gallines, els conills, les hortalisses i durant tota la nit va seguir nevant dins d’un silenci blanc i suspès. Encara que me’n vaig anar al llit exci­tat per l’emoció d’aquell estrany succés, mon pare, amb les fac­cions més severes que de costum, no cessava de dir que una gela­da seria la nostra ruïna, que aquesta neu tan bonica ens tornaria més pobres que les rates. El silenci va seguir a l’endemà mentre es feia de dia sense lladrucs ni renills, ni sons de carros de llaurança, ni de teuladins. Sota un sol radiant acompanyat d’un fred polar quasi un metre de neu cobria tot allò que pogueres mirar des de les muntanyes a la mar, que al fons d’aquesta extensió blanca mani­festava una línia blava, ara molt més pura.

Nevà del 46 (p1)

Nevà que va acabar en la gran gelà del 46

 

Aquest any la fira de Sant Sebastià va estar senyalada pel desgel que va ser molt lent a causa de l’aire glacial que havia solidificat la neu i les carraques dels firers, els cavallets, tots els canalons van desprendre llenques de gel i gotes brillants durant molts dies. Van ser els pardals els primers a anunciar la fam que s’acostava: es tiraven frenètics cridant  des de les teulades sobre qualsevol cercle de terra que obríem en la neu i allí quedaven enganxats per la lliga que havíem preparat. Alguns pardals ja queien morts abans de morir, com tots els somnis.

Nevà del 46 (p2)

L’ermita i el castell en la nevà del 56

Al poc de temps es va saber que el camp havia estat cremat pel fred. Els tarongers van ser serrats per la soca i prompte un paisat­ge desolat com un gran cementen de troncs va venir a afegir-se als laments dels llauradors, a la profunda amargor de la vida. La fam es va establir de forma molt dura. Vaig sentir que algú conta­va en el bar enrotllant un cigarret amb tabac de la saca:

–A un home de Borriana l’han pillat desenterrant de nit els trossos de creïlles que un havia sembrat. Ni tan sols les ha deixat que grillaren.

–¿Què li faran?

–Haurien d’exhibir-lo en el balcó de Ajuntament amb un car­tell: Per lladre.

Nevà del 46 (p3)

El pilonet de Santa Bàrbara en la nevà del 56

 

Així havia vist jo per aquell temps de misèria un home que ha­vien agarrat robant en el terme i mentre els xiquets jugàvem en la plaça aquell tipus estava plantat en el balcó de la Casa de la Vila molt seriós amb un cartó als peus on amb lletres de quitrà algú havia escrit la seua maldat, que era haver furtat el saquet d’un jor­naler on guardava una ganya d’abadejo. Enmig del cementeri de tarongers que es perdia de vista, el moniato va començar a ser el rei.  I damunt havien acabat de tancar la frontera de França i amb aquest motiu la centúria de Falange desfilava sota les vares gelades de les nogueres per la carretera i durant la quaresma un any més tornaven a celebrar-se els Set Diumenges de Sant Josep amb l’es­glésia plena de gent famèlica. Els espardenyers anaven a peu ca­rregant sacs d’espardenyes d’espart fins a Onda per les travesses de la muntanya a vendre el seu treball en el mercat; els llauradors esperaven badallant de por i de fam la primera collita de primave­ra, les creïlles, els pebres, el blat que s ‘havia sembrat entre els ta­rongers serrats i en el vestíbul del Cinema Rialto, cobert amb car­tells de futures pel·lícules enmig de teranyines, també esperaven recobrar vida Gary Cooper, Bogart, Verónica Lake i Charles Bo­yer: les pistoles que no havien disparat, els besos que no s’havien donat, tot estava sota la pols i l’olor d’aire tancat.

Grupo escolar Manuel i JA (neta)

Grup escolar del mestre don Ramón. L’escriptor Manuel Vicent, en la fila de dalt tercer per la dreta

En l’escola el mestre don Ramon fent volar el seu guardapols gris repartia galtades per tot arreu i soltava menudes salivades de nerviosisme quan algú no sabia què era la pàtria. Jo la confonia amb aquell dibuix d’una matrona amb molta pitrera que venia di­buixada en el llibre, però altres pensaven que era una dona que vi­via en València.

–Què és la Pàtria?

–No ho sé –va contestar Sebastianito Ballester.

–Et pegaré una galtada –va exclamar don Ramon alçant el braç.

–Si em pega no li portaré ous –va cridar engolint el coll Ballester.

I el mestre va parar la mà en l’aire, ho va pensar un instant i somrient li va pegar un suau pessic en la galta. La pàtria aleshores era la cosa més pareguda a una dotzena d’ous  o a un sac de blat comprat d’estraperlo

i en els prospectes. El dia dels reis van fer la pel·lícula  Argel, però encara estaven Charles Boyer i Hedy Laman: mirant-se als ulls amb desig en les cartolines del cine quan poc després va començar a nevar i a causa d’aquesta gelada, que va ser desastrosa per a l’agri­cultura, el cine va quedar clausurat per falta de clients, a les dues setmanes d’haver-se inaugurat, i no es va tornar a obrir fins l’arri­bada de la primera collita de creïlles que va ser per maig.

Manuel Vicent